La matinada del 19 de juliol de l’any passat, la fàbrica Barnastock, dedicada a l’emmagatzematge de productes químics, va patir un incendi que va destruir les seves instal·lacions i va provocar una fumerada que va obligar a confinar la població dels municipis de Polinyà i de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental).

El primer avís de l’incendi es va fer uns minuts abans de les dues de la matinada i el confinament, mitjançant l’activació de sirenes i avisos als telèfons mòbils, no es va produir fins unes dues hores i mitja més tard pels habitants de Polinyà (municipi on es troba l’empresa) i Santa Perpètua de Mogoda (al polígon Can Humet de Polinyà, on hi ha l’empresa, el confinament s’havia decretat passades les tres de la matinada).  Tal com van explicar les autoritats al seu moment, aquest confinament es va fer de forma preventiva davant el núvol de fum que estava provocant el foc.

En un primer instant, la Generalitat va informar que tècnics de la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya havien fet mesuraments de la qualitat de l’aire a la zona per conèixer la contaminació existent. Però això no va ser així. Tal com consta en un document de l’esmentada direcció general en resposta a una sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) feta per Porta Enrere, la Generalitat no va enviar cap tècnic a fer mesuraments perquè «no és viable tècnicament organitzar un dispositiu que es pugui traslladar i mesurar contaminants in situ tret de la singularitat del Camp de Tarragona». Segons la resposta de la Direcció General, així es va comunicar al Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) a les tres de la tarda de l’endemà, després que el CECAT enviés una comunicació on, per «error», es va dir que «s’havien enviat tècnics que estan realitzant mesures per assegurar que la qualitat de l’aire està dintre dels paràmetres».

La Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental es remetia, pel que feia a la possible contaminació de l’aire provocada per l’incendi, a les dades obtingues en temps real per les estacions de mesurament de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) que es troben a Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Tona, Vic, Manlleu i Girona. Segons aquesta direcció general, les dades d’aquelles estacions de mesurament «no superaven cap dels valors de referència establerts per la legislació des de l’hora de l’inici de l’incident i fins a la seva extinció i hores posteriors».

Però les estacions de la XVPCA de les poblacions esmentades ni la de Granollers, ciutat on es dirigia el fum segons una piulada a X de Protecció Civil a les quatre de la matinada, no mesuren les dues substàncies que es van detectar a l’aire a l’empresa Barnastock i les seves proximitats, els compostos orgànics volàtils (COV) i un altre que és molt perillós: l’amoníac.

Piulada de Protecció Civil indicant, dues hores després de l’inici del foc, que el fum es dirigia en direcció a Granollers.

Aquesta substància va ser la responsable d’una mort en un accident que hi va haver fa sis anys al polígon petroquímic Nord de Tarragona. Aleshores, una fuita de 500 litres d’amoníac anhidre (amoníac pur, sense aigua) d’un dipòsit que emmagatzemava aquest compost va formar un núvol tòxic que va matar un treballador i en va deixar un altre en estat crític a les instal·lacions de l’empresa Carburos Metálicos, a la Pobla de Mafumet. Era el 31 de maig de 2019.

Segons consta a l’informe de l’accident fet pels Serveis Territorials a Tarragona del departament d’Empresa de la Generalitat de Catalunya signat el 21 de juny del 2019 i al qual ha tingut accés Porta Enrere, «no queda constància del registre dels detectors d’amoníac. Segons manifesta la directora de la planta, aquests sensors de NH₃ [la fórmula química de l’amoníac] no estan connectats al centre de control i, per tant, no hi ha registre dels mesuraments». Així, mai s’ha sabut quina va ser la quantitat d’amoníac a l’aire que va matar aquell treballador d’una empresa subcontractada que feia les tasques de manteniment per a Carburos Metálicos. Una empresa, aquesta última, que presumia d’haver rebut un premi de la Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola (FEIQUE) a la seguretat només una setmana abans del fatal accident. Aquell dia no van sonar les sirenes al Camp de Tarragona tal com va passar a Polinyà o Santa Perpètua de Mogoda el juliol de l’any passat, i tothom va fer la guerra pel seu compte en relació amb el confinament. Un caos absolut que va ser explicat per Porta Enrere el 7 de juny de 2019 i que seria premonitori del que passaria només uns mesos més tard en l’accident més greu en la història de la petroquímica de Tarragona, el d’IQOXE.

Com s’ha vist, en l’incendi de l’empresa Barnastock, la Generalitat no va enviar tècnics de la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental a fer mesuraments de la contaminació de l’aire arran de l’accident d’aquesta empresa que emmagatzemava productes químics, però sí que existeixen registres de la concentració de contaminants d’aquella nit. Els van fer els Bombers de la Generalitat de Catalunya amb els seus aparells portàtils. Així, al costat de l’empresa, els Bombers van mesurar fins a 250 parts per milió (ppm) d’amoníac. Aquesta dada, la més alta registrada en els mesuraments d’aquell dia, es va obtenir a les set del matí, és a dir, cinc hores després que es rebés el primer avís de l’incendi i una hora després que es decretés el desconfinament de la població de Santa Perpètua de Mogoda (els primers habitatges es troben a un quilòmetre i mig de Barnastock) i només vint minuts abans que es desconfinés Polinyà.

El punt vermell indica on els Bombers van registrar la concentració d’amoníac de 250 ppm.

Segons el professor Francesc Xavier Roca, exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient (LCMA) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), hi ha poques referències mundials a l’hora de fixar límits de qualitat ambiental en relació amb l’amoníac. Algunes de les quals són:

• Estat de Louisiana (EUA): 640 micrograms per metre cúbic (µg/m³) en 8 hores (vol dir que aquesta és la màxima quantitat a la qual pot estar exposada una persona a l’amoníac de mitjana en un període de vuit hores).
• Estat New Hampshire (EUA): 500 µg/m³ en un període de 24 hores.
• Província d’Alberta (Canadà): 1400 µg/m³ en una hora.
• L’Índia: 400 µg/m³ en 24 hores o 100 µg/m³ de mitjana anual.

L’aparell dels Bombers va registrar 250 ppm d’amoníac, que equivalen a 174.000 µg/m³ d’aquesta mateixa substància. És a dir, gairebé 125 vegades més que el límit establert a la província d’Alberta en un període d’una hora. O gairebé 272 vegades més que el límit fixat a Louisiana.

Durant el matí hi va haver altres mesuraments d’amoníac, la majoria dins de les instal·lacions de Barnastock. Així, es van registrar 60 ppm (41.000 µg/m³) al pati de l’empresa a les 9 del matí. Vuit hores més tard, en aquest mateix lloc, la quantitat d’amoníac a l’aire era de 15 ppm (10.400 µg/m³). En el document on consten els mesuraments s’especifica que aquesta concentració d’amoníac de les cinc de la tarda es va registrar després «d’un segellat d’escuma». L’escuma impediria que els vapors contaminants sortissin a l’exterior. A la mateixa hora (17 h), al carrer Santiago Rossinyol del polígon de Polinyà, el mesurament era de 5 ppm (3.500 µg/m³).

«El primer mesurament d’amoníac arriba cinc hores després de l’inici de l’incendi i després hi ha un període de vuit hores en què no es fa cap mesurament, entre les 9 del matí i les 5 de la tarda. Quina mena de control és aquest?», es pregunta el professor Roca.

Aquests punts de mesurament d’amoníac esmentats abans són considerats pels Bombers com a zones interiors, especificant que eren els llocs on hi havia «vehicles dels Bombers emplaçats». El professor Roca assenyala que el límit de concentració d’amoníac a l’aire en ambients laborals és de 20 ppm.

La diferència entre el límit màxim d’exposició en zones industrials o ambients laborals i en àrees urbanes o de població s’explica perquè es considera que un treballador té accés a unes mesures de protecció en cas d’accident que no estan a l’abast dels ciutadans corrents —com ara Equips de Protecció Individual (EPI), màscares, etc.— i també perquè el límit està fixat per a períodes de 8 hores (jornada laboral) i per a persones sanes en edat de treballar, fet que no inclou malalts, infants o gent gran com hi ha a les àrees urbanes. Així, el rang de mesura que s’utilitza en ambients laborals o industrials no és el mateix que en àrees de població. En el primer cas, es fan servir parts per milió (ppm) o mil·ligrams per metre cúbic (mg/m³), mentre que en el segon cas, en àrees urbanes, micrograms per metre cúbic (µg/m³).

• 1 gram = 1000 mil·ligrams (mg)
• 1 mil·ligram= 1000 micrograms (µg)
• Part per milió (ppm): per conèixer l’equivalència d’una determinada substància mesurada en ppm a µg/m³ cal emprar una fórmula matemàtica que té en compte el pes molecular de cada substància; per tant, no tindrà el mateix resultat en µg/m³ 15 ppm d’òxid d’etilè que d’amoníac, per exemple.

Els Bombers també va fer mesuraments en «zones exteriors» en el cas de l’incendi de Polinyà. El document enviat a Porta Enrere indica que aquests es van fer al carrer Pintor Fortuny / rotonda amb carrer Garbí, el camp de futbol de Polinyà, la plaça de la vila de Polinyà, el carrer Sant Isidre de Santa Perpètua de Mogoda, les «proximitats de l’empresa Bimbo» o l’església Santa Maria Antiga (Santiga). En tots aquests casos, el resultat dels mesuraments va ser de «0 ppm de la cèl·lula de VOC».

«No es pot posar en un informe que la mesura és “0 ppm”. Si el mesurador no registra cap valor, s’ha de posar “n.d. (no detectat)” i especificar el límit de detecció de l’aparell», apunta Francesc Xavier Roca, que també esmenta que l’aparell que es va fer servir no és adequat per a mesuraments de contaminants a l’exterior perquè registra dades en ppm i no en micrograms per metre cúbic (µg/m³), que és el rang de mesura per a àrees urbanes. De fet, en l’informe de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments ja s’especifica que «els detectors de gasos que utilitza el personal dels Bombers de la Generalitat són específics per identificar possibles exposicions agudes que poden partir intervinents, no tenen doncs el nivell de sensibilitat i precisió per valorar de manera detallada les afectacions de l’incident sobre l’atmosfera».

VOC són les sigles en anglès dels Compostos Orgànics Volàtils (COV), és a dir «tots aquells hidrocarburs que es presenten en estat gasós a la temperatura ambient normal o que són molt volàtils a aquesta temperatura», tal com els defineix el Ministeri de la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic. La «cèl·lula» és el sensor de l’aparell que permet mesurar un determinat contaminant. En aquest cas, el sensor registraria els COV que hi hagués a la zona, sense identificar-ne cap en concret, sinó la suma de tots els que hi poguessin haver.

Segons el document enviat per la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments a Porta Enrere, per a fer els mesuraments, els Bombers van utilitzar un aparell (Dräger X-am® 8000) que disposava de dos sensors, el de COV i el d’amoníac. Com que en les zones exteriors només consten resultats de la «cèl·lula de COV», vol dir que no es van fer mesuraments amb el sensor d’amoníac, que és la substància que va ser registrada en grans quantitats a les proximitats i interior de l’empresa Barnastock.

Vista la informació de l’esmentat document, Porta Enrere va preguntar a la Generalitat sobre aquesta absència de mesuraments d’amoníac més enllà de l’interior de l’empresa o els carrers dels voltants. La resposta el Gabinet Tècnic del departament d’Interior de la Generalitat assegurava que en la cèl·lula COV de l’aparell es poden detectar 127 productes, «entre els quals hi ha l’amoníac», contradient el que deia el primer informe, en el qual es detallava que hi havia un sensor per als COV i un altre per a l’amoníac. Segons Interior, com que els resultats van donar zero, això vol dir que «no hi havia presència d’amoníac ni de cap dels altres 126 productes».

«No sé d’on treuen que el Dräger X-am® 8000 mesura 127 compostos. És un aparell que pot incorporar diferents tipologies de sensors (infraroig, electroquímic, fotoionització) que, al seu torn, poden mesurar simultàniament fins a set compostos [que són identificats i mesurats per set sensors diferents]. L’aparell pot arribar a fer 40 mesures diferents sempre que s’hagin intercanviat els sensors. Per mesurar l’amoníac cal tenir un sensor específic per aquesta substància. Per tant, l’aparell pot mesurar amoníac i COV si té instal·lats els dos sensors [un de cada]. No es pot dir que l’amoníac es troba dins del mesurament de COV», explica el professor Roca a Porta Enrere.

Dins dels límits de l’empresa Barnastock, a banda dels mesuraments d’amoníac, en consta un de COV que va donar resultat positiu, van ser 4 ppm «a la zona de monitors» a les 4 de la matinada. Els mesuraments es van fer amb un aparell diferent, un Dräger X-PID 9500, un dispositiu que, segons el professor Roca té una «sensibilitat més gran» que l’emprat en els altres mesuraments (el Dräger X-am® 8000). No consta cap mesurament més de COV dins de l’empresa en tot aquell dia.

Davant d’aquestes dades, el professor Roca qualifica l’informe sobre els mesuraments de «pobresa tecnològica que fa feredat» i es pregunta per què els equips d’emergències no disposen de quatre o cinc aparells que puguin mesurar molts més compostos alhora, donat que aquests dispositius no són cars: «Es va mesurar tard i, quan es va fer, va haver-hi llargs períodes de temps en què no es van fer mesuraments. I només hi ha un registre de COV a l’interior. Com es pot valorar un potencial impacte contaminant en un accident així amb aquest esquema de control? No tinc paraules».

Foto de capçalera: Bombers de la Generalitat de Catalunya.