Contacte: redaccio@portaenrere.cat

General, Medi Ambient El Hard Rock, el projecte que podria duplicar el risc d’addicció al joc al Camp...

Comentaris (0) /

Avatar photoEscrit per:

Sona el timbre. Una, dues, tres, quatre, cinc. Una dotzena de persones entren, puntuals, a un primer pis a tocar de la Sagrada Família, a Barcelona. Totes venen a la sessió de grup que es fa cada dilluns, però avui, justament, falten cadires. S’hi han afegit un parell de persones noves i també es reincorpora gent que fa un temps havia deixat el tractament, de manera que a la seu de l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS) pràcticament ja no s’hi cap.

Aconsegueixen fer lloc per a tothom i comencen. Es presenten d’un en un, expliquen com estan i, sobretot, comparteixen la seva experiència personal sent addictes al joc. És el torn d’en Marc [nom fictici], el més jove del grup. «Tinc 25 anys i vaig començar a jugar quan en tenia setze. Un dia vaig anar al casino per acompanyar un amic. Tenia temps lliure a les tardes, hi havia casinos a prop i em va demanar d’anar-hi amb ell. Només l’acompanyava, jo allà no hi feia res. Ell, mentrestant, jugava a la ruleta, però només hi anàvem en dies puntuals. A mi no em cridava l’atenció ni la ruleta ni cap de les altres màquines que hi havia. Un dia, però, al moment de sortir, vaig veure que hi havia una màquina d’apostes esportives. Aquesta sí que em va cridar l’atenció, perquè m’encanta el futbol i segueixo molts partits, així que vaig pensar que allò em podria encaixar a mi. Vaig pensar que, per estar allà sense fer res, la provaria. I a la primera partida vaig guanyar: 1 euro invertit, 50 euros guanyats». En Marc va continuar anant-hi ocasionalment amb el seu amic. Va arribar un dia, però, que l’amic va deixar d’anar-hi, així que va pensar que, per a anar-hi sol, no valdria la pena. «Va ser llavors quan vaig començar a apostar online», diu.

Li toca parlar a la Sandra [nom fictici], que, entre llàgrimes, explica el seu cas: «Jo vaig començar ara fa uns vuit anys, quan en tenia 22. El meu germà, més gran que jo, muntava partides de pòquer a casa amb els seus amics. Jo no sabia què era allò. Algun dia puntual vaig jugar-hi, però res més, no ho entenia, fins que vaig veure que jugaven per l’ordinador, a través de Pokerstars, i allò em va encuriosir. Va ser així com vaig començar a jugar: de partida en partida i fins que no em gastava tots els diners no parava de jugar. Agafava estalvis de la targeta de la meva mare — uns 700 euros fàcilment — per continuar jugant. I ella, com és evident, em preguntava per què li havia agafat i amb què me’ls havia gastat, però jo feia el que fa tothom: inventar-me excuses. Va ser així com vaig començar a mentir i a crear-me una vida paral·lela amb la meva pròpia versió dels fets. Amb el temps, van dir-me que hi ha pàgines web on pots demanar préstecs ràpids. No ho havia fet mai, però vaig pensar que necessitava diners i que, si els agafava avui, el dilluns següent ja els podria tornar. I així va ser com vaig començar a demanar crèdits; Vivus, Moneyman, MyCredit, Avinto, Wandoo… Vaig demanar-ne a tots els llocs possibles. Fins que se’m va fer massa gros, el meu cosí se’n va assabentar i ho va acabar sabent tota la família. Vaig tenir sort, perquè em van ajudar a pagar els gairebé 5.000 euros que devia».

Mentrestant, a Reus, l’Eva Esteban també atén pacients amb ludopatia. Ella és psicòloga i la responsable de la Unitat d’Addiccions al Joc de l’Hospital Universitari Insitut Pere Mata. Avui té una trobada amb en Toni [nom fictici], comercial de la zona, que porta 29 anys jugant, des que va fer la mili als dinou: «No sempre he jugat amb la mateixa intensitat, però cada vegada va anar a més fins que es va descontrolar. Vaig jugar molt a cartes: primer amb els amics apostant i després pel meu compte. Al principi l’addicció va ser al pòquer. Després, als casinos i a qualsevol mena de joc relacionat amb casinos o cartes. Sempre he sigut un jugador físic, no en línia, per això alternava la feina amb el joc. Tenia un molt bon lloc de treball, vinculat amb el boom immobiliari, però més tard em vaig emmerdar amb les partides clandestines de pòquer. Ho vaig acabar deixant i vaig començar a jugar a la ruleta i a les màquines escurabutxaques, però també vaig aparcar-ho quan me’n vaig anar de Barcelona. En arribar al Camp de Tarragona, vaig dedicar-me a anar a les sales d’apostes fins que vaig decidir omplir el formulari per autoprohibir-me l’entrada als casinos, als bingos i a les sales de joc. Es tracta d’un tràmit voluntari que impedeix que puguis accedir a qualsevol d’aquests llocs, de manera que llavors em vaig fer addicte a la loteria i a les màquines escurabutxaques. Aquesta és la meva trajectòria; he sigut dels que aposten grans quantitats de diners, però sempre he tingut molta sort: he tingut bones feines i molt ben remunerades, he pogut pagar tots els préstecs i tot el meu cercle familiar i d’amics tothom ho sap i sempre m’han fet costat».

Una preocupació en comú: la construcció del Hard Rock

Enguany, més que mai, el projecte del macrocomplex del Hard Rock ha estat en el punt de mira. Ha sigut l’obstacle que va tombar els pressupostos del 2024 i el motiu pel qual l’expresident Pere Aragonès va decidir avançar les eleccions autonòmiques per al 12 de maig de l’any passat. El Hard Rock és una càrrega que el govern català arrossega des del 2012 i que continua a l’espera d’aconseguir que l’informe ambiental i el de riscos químics siguin favorables. «Es considera que el projecte urbanístic no assoleix el nivell de sostenibilitat ambiental requerit i s’informa desfavorablement fins que no es modifiqui», concloïa un informe del Departament d’Acció Climàtica recollit al diari Ara l’octubre del 2022.

L’any 2017, el projecte anomenat aleshores BCN World va passar a ser el Hard Rock Entertainment World, que implicava construir un Hard Rock Cafè amb una botiga de marxandatge, dos hotels, un casino amb més de 100 taules i 1.200 màquines escurabutxaques, una piscina de 6.000 metres quadrats, una zona comercial amb 75 botigues de luxe i un recinte per a concerts amb capacitat de 15.000 persones. L’Assemblea Aturem BCN World, creada l’any 2012, va convertir-se en l’actual plataforma No Juguem, Aturem Hard Rock, que ha criticat el projecte, entre altres coses, per l’augment d’addiccions al joc que podria generar a Catalunya.

«Si s’acaba fent, serà un problema per a tot Catalunya. Si funciona com a Las Vegas, que suposo que sí, l’estratègia empresarial és clara: allotjament barat i espectacular, piscina, menjar tirat de preu… El model americà està basat en això, en incentivar la gent a gastar-se diners jugant»

Amb tot, a principis de setembre d’aquest any, en la primera entrevista a TV3 després del ple d’investidura, el president Salvador Illa va reconèixer «haver hagut de fer renúncies» pel projecte Hard Rock i va anunciar que «el Govern donarà curs al tot allò que hagi de donar curs», de manera que no descarta que es pugui acabar fent sense beneficis fiscals. Aquesta va ser la demanda que va fer el grup parlamentari dels Comuns: eliminar la reducció de la fiscalitat del joc acordada en la llei 6/2014. Actualment, els casinos paguen entre un 20% i un 55% d’impostos sobre els ingressos provinents del joc, però si el Hard Rock entra en funcionament aquest percentatge serà del 10%. Això és el que recull la normativa aprovada l’any 2014 pel Parlament de Catalunya — amb l’acord entre CiU i el PSC —, que entrarà en vigor «a partir del dia que s’iniciïn les activitats de joc i apostes en el primer casino situat en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou». David Cid, portaveu dels Comuns al Parlament, criticava en una entrevista a l’agència EFE l’agost d’enguany (publicada per diversos mitjans) que aquesta reducció d’impostos suposaria «una pista d’aterratge per al Hard Rock».

«Per desgràcia per a tots, crec que el Hard Rock s’acabarà fent», diu convençut en Toni. Ho diu en futur i com a suposició, perquè encara no s’ha aprovat el Pla Director Urbanístic (PDU) imprescindible per tirar endavant el projecte, tal com confirma el Departament de Territori a Porta Enrere. «I si s’acaba fent, serà un problema per a tot Catalunya. Si funciona com a Las Vegas, que suposo que sí, l’estratègia empresarial és clara: allotjament barat i espectacular, piscina, menjar tirat de preu… El model americà està basat en això, en incentivar la gent a gastar-se diners jugant», afegeix. «Hi haurà gent del Camp de Tarragona, però també vindran persones de tot arreu. Al final, si crees un complex, amb un aeroport relativament a prop — com el de Reus — tindràs tots els turistes anglesos que venen a Salou. I gent que vindrà de Barcelona seguríssim, perquè encara que allà hi hagi casinos això és un altre nivell».

En Marc, la Sandra i en Toni estan en ple tractament, però tots tres coincideixen: si haguessin tingut a prop el Hard Rock durant l’època que estaven actius i jugaven, segur que en algun moment hi haurien anat. «El fet de desplaçar-me a mi no m’atrau, però si l’haguessin construït fa cinc anys a Barcelona, amb els meus amics hi hauríem anat, segur», diu en Marc. «Si hagués estat construït quan jo jugava, hauria flipat», afirma la Sandra.

Un altre atractiu del projecte del Hard Rock és el disseny de tot el complex. «Que sigui un macrocasino dona glamur al mateix jugador. Se sent important. I no és el mateix anar a Montecarlo que anar al casino de Tarragona. No és el mateix anar al casino de Tarragona que anar a un macrocasino amb 1.200 màquines. El jugador això també ho tria. És el luxe». Així ho argumenta Francesc Perendreu. Ell mateix va fundar l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS) després d’haver superat una addicció a les màquines escurabutxaques i ara és ell qui procura ajudar altres persones amb alguna addicció: al joc, a les pantalles, a les compres, al sexe, etc. «A mi m’agradava anar al casino, així que suposo que el factor del glamur hi influirà. Serà molt cridaner», admet la Sandra. «Ara ho veig diferent, però. Pot ser molt preocupant i pot fer molt de mal», lamenta.

Si s’acaba construint el Hard Rock, però, «és evident que viure-hi a prop és una temptació» per als jugadors, diu Perendreu, perquè ja s’ha demostrat que «com més accessibilitat hi ha, més fàcil és que augmentin les addiccions». També «és més fàcil que la gent de la zona que ja té una addicció pugui recaure», apunta la psicòloga Esteban. Des de l’Institut Pere Mata treballen les estratègies per no trobar situacions de risc, però «seria molt atraient per als jugadors amb fase de tractament», adverteix.

L’augment d’addiccions al joc per la proximitat dels casinos

Hi ha diversos estudis que demostren que, als Estats Units, la taxa d’addiccions als jocs d’apostes és més alta en zones on hi ha casinos en comparació amb les zones on no n’hi ha. L’Estudi d’impacte i comportament del joc: informe a la Comissió Nacional d’Estudi d’Impacte de Joc és el resultat d’una recerca estatunidenca, publicada l’any 1999, en la qual diversos investigadors — Dean Gerstein (Universitat de Chicago), Rachel Volberg (Gemini Research) i Henrick Harwood (The Lewin Group), entre altres — van trobar, a través d’una enquesta feta a tot el país nord-americà, que els jugadors problemàtics patològics eren significativament més propensos que els jugadors recreatius a viure a menys de 50 milles d’un casino (una distància equivalent a uns 80 quilòmetres). Més concretament, els resultats concloïen que el fet de tenir disponible un casino a 50 milles de la llar s’associa amb aproximadament el doble de la prevalença de jugadors problemàtics i patològics, és a dir, de jugadors que desenvolupen una addicció al joc.

Un altre estudi sobre el mateix tema, publicat el 2004 i encapçalat pel científic John W. Welte, de la Universitat de Buffalo (Nova York), va concloure que les persones que viuen en un radi de 10 milles — a uns 16 quilòmetres, aproximadament — d’un casino, en comparació amb els que viuen més lluny, eren significativament més propensos a desenvolupar problemes patològics.

«Jo no tinc cap dubte que poden augmentar els casos d’addiccions al joc si s’acaba tirant endavant el projecte, perquè facilitaran l’accés al joc a tota la població»

Qui coneix bé la situació de la ludopatia als Estats Units és la sociòloga Rachel Volberg. Doctora i investigadora a la Universitat de Massachusetts, és una de les expertes més reconegudes en l’àmbit nivell mundial per les seves investigacions sobre els aspectes socials i econòmics del joc d’atzar, les apostes esportives i les addiccions als jocs amb apostes. «Hi ha hagut un gran debat en la literatura sobre jocs d’atzar al llarg dels anys, però s’ha consensuat que els impactes de l’augment de l’exposició a aquests jocs (com quan s’obre un casino) es limiten a les primeres etapes d’aquestes introduccions, mentre que l’adaptació es produeix més tard, tant en l’ambit individual com social», diu Volberg a Porta Enrere. «Així ho argumenten el psicòleg Max Abbott i els professors de psiquiatria Debi A. LaPlante i Howard J. Shaffer», afegeix.

L’any 2012, en una recerca dels investigadors Volberg, Williams i Stevens, es van representar, al llarg del temps, els moments en què hi havia una prevalença de les addiccions al joc d’apostes als Estats Units, Canadà i Austràlia. L’estudi mostra que les taxes d’addiccions al joc van assolir el seu punt màxim a mitjans i finals de la dècada del 1990 al Canadà i l’Amèrica del Nord i a principis de la dècada dels 2000 a Austràlia. «En tots els casos, aquests punts més alts coincideixen amb els períodes amb un procés més ràpid d’introducció i expansió dels casinos i de les màquines d’apostes electròniques», detalla Volberg.

Taxes estandaritzades de prevalença del joc problemàtic al llarg del temps als Estats Units (línia blava), al Canadà (vermella), Austràlia (verda) i en l’àmbit internacional (negra). Dades i gràfic: Rachel Volberg, Williams i Stevens (2012).

 

Els jocs d’apostes i les addiccions a Catalunya

A Catalunya hi ha 127 sales de joc, 4 casinos i 75 bingos. El casino més gran és el de Barcelona, amb 270 màquines. Perquè funcioni el negoci, «necessiten 2.500 persones de ràtio», comenta Perendreu. «Per tant, imagina’t quantes persones necessitaria el Hard Rock per ser rendible. Unes 12.500? D’on les treus a Vila-seca?», es qüestiona Perendreu, donant per fet que el Hard Rock atraurà gent de fora del Camp de Tarragona.

A Reus, un dels centres que ofereix tractament per a tota mena d’addiccions és el Centre de Teràpia d’Addiccions InTerapia. «Una persona que és addicta, si està al mig d’un desert i no té energia perquè no té aigua des de fa molt de temps, recorre un quilòmetre per aconseguir la substància. Per tant, les persones addictes al joc segur que es desplaçaran fins al Hard Rock», afirma el psicòleg clínic Benito Rosas, director del centre.

«Les administracions que permeten que això es construeixi estan validant, d’alguna manera, que això és un entreteniment. I hi ha una part d’entreteniment, és cert, però també hi ha una part de risc molt alt»

«Jo no tinc cap dubte que poden augmentar els casos d’addiccions al joc si s’acaba tirant endavant el projecte, perquè facilitaran l’accés al joc a tota la població», afirma la doctora en psicologia Dominica Díez, responsable de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de la Fundació Althaia. Díez, psicòloga clínica i professora universitària de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i de l’Institut de Formació Contínua IL3 (Universitat de Barcelona), pateix per les conseqüències socials que suposaria la construcció del Hard Rock i apunta que «les administracions que permeten que això es construeixi estan validant, d’alguna manera, que això és un entreteniment. I hi ha una part d’entreteniment, és cert, però també hi ha una part de risc molt alt». I afegeix: «Val més la pena invertir en altres indústries que donin llocs de treball d’un altre àmbit».

L’any 2023, a Catalunya, hi va haver 953 sol·licituds de tractament per addiccions comportamentals, és a dir, pels trastorns que es desenvolupen arran d’una dependència a una activitat (bé per un comportament o una conducta) diferent del consum de substàncies. I tres de cada quatre d’aquestes sol·licituds van ser motivades pel joc d’apostes (723 en total). Les màquines escurabutxaques van generar més d’un 30% de demandes de tractament: en els homes predomina el joc en casinos i apostes esportives en directe, mentre que en el cas de les dones, els bingos. Aquestes dades les recull l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Catalunya Sistema d’Informació sobre Addiccions de Catalunya, que també posa en alerta l’ús creixent de les eines digitals: «Un 43,2% dels [pacients] que van iniciar un tractament per joc d’apostes jugava en línia». I de fet, Díez assegura que «la pandèmia ha influït directament en aquest augment d’apostes en línia» i Eva Esteban, psicòloga de l’Institut Pere Mata, hi coincideix: «El fet de tenir un accés tan directe — via ordinadors, mòbils, iPads… — ha implicat que la porta estigués més oberta i que les addiccions s’hagin iniciat abans. En els últims anys, hem detectat que cap als 15-16 anys ja comencen a ser addictes, molt abans que anys enrere». Per anar al casino cal desplaçar-s’hi, però «amb el joc en línia pots estar-te jugant 10.000 euros des del sofà de casa», exemplifica en Toni, pacient en tractament. «No has de buscar excuses per desaparèixer del lloc on estàs».

A banda de les sol·licituds, l’any passat es van iniciar 15.734 tractaments per addicció, la xifra de demanda més elevada des de l’inici de l’Observatori Català de Drogues i Addiccions a principis dels anys 1990. D’aquest total, 953 van ser per addiccions comportamentals, que van ser tractades entre les unitats de joc patològic i els Centres d’Addiccions Socials. Més concretament, a Catalunya hi ha 11 unitats de joc patològic, que actualment depenen de la Subdirecció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, i 63 centres d’atenció i seguiment (CAS). «En aquest sentit, en comparació a la resta de l’estat Espanyol, estem ben dotats. Això no vol dir que els recursos siguin suficients, però», reflexiona la psicòloga Díez. «Nosaltres, des del Bages, atenem aquesta comarca, Berguedà, Solsonès, Moianès i Cerdanya. Tractem addiccions comportamentals, però no totes les unitats atenen totes les edats», afirma.

«Catalunya no està preparada per gestionar un increment d’addiccions»

En concret al Camp de Tarragona, la situació també és complicada. «Nosaltres, com a centre de salut mental, només podem atendre pacients a partir dels 18 anys. Per tant, hi ha un interval d’edat que des d’aquí no el podem acollir», alerta Esteban, fent referència a l’Institut Pere Mata de Reus. «Falten molts professionals i, a més a més, s’hauria de poder obrir el tractament a edats més adolescents. A mi moltes vegades em truquen i no sé on derivar-los, perquè, sobretot a la sanitat pública, no hi ha gent que aculli edats més primerenques». Només li ve al cap un lloc més de Reus on també fan teràpies dels jocs: «Al Centre de Teràpia d’Addiccions InTerapia. A banda d’això, a l’Hospital Universitari de Bellvitge també hi ha professionals especialistes, però a part d’algun altre de Tarragona jo no tinc coneixement de cap lloc més». De fet, aquesta realitat també la perceben a ACENCAS: «Jo tinc pacients que venen expressament des de Lleida o les Terres de l’Ebre, perquè no hi ha pràcticament res més enllà de Barcelona», manifesta Perendreu.

Conseqüències del Hard Rock: els efectes per al territori i, sobretot, per als joves

Davant d’aquest escenari, què passaria si, a causa del Hard Rock, les addiccions al joc augmentessin? «Catalunya no està preparada per gestionar un increment d’addiccions», considera Perendreu. «A ACENCAS oferim diverses teràpies, però jo no tinc prou recursos per encarregar-me’n de tot. Per això ho derivo. El problema és que no hi ha equips multidisciplinaris que ofereixin un tractament complet amb psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, assistents socials…», insisteix.

Més enllà de la gestió i dels recursos que s’ofereixen, però, el risc d’addicció i les següents conseqüències recaurien sobre la població del Camp de Tarragona. I més concretament, «a les persones que estan sortint de l’addicció», concreta Esteban. I hi coincideix Perendreu, que afegeix: «Des de la Generalitat m’han preguntat quins límits posaria per evitar més addiccions al joc i sempre dic que jo no posaria mai una sala de joc a menys de 20 metres d’un centre de dia de salut mental. Són gent que està autoprohibida, que tenen una impossibilitat altíssima i que, quan surten del centre dia — on potser els han donat unes medicacions que els han afeblit —, necessiten activar-se».

L’altra franja d’edat que podria patir unes conseqüències directes és la generació dels joves. «El 70% dels meus amics aposten», afirma en Marc, que ja fa un parell d’anys que va setmanalment a ACENCAS, «i quan queden només parlen de futbol i apostes. Ja no diuen si un equip guanyarà o no, sinó que parlen directament de percentatges». En Marc fins i tot va aconseguir, sense pensar-ho, que la seva exparella també apostés: «A ella no li interessa gents el futbol, però si estàvem a casa sense fer res, posàvem algun partit de futbol, si en feien. I una vegada vam apostar 50 euros cadascú». Davant d’un entorn cada vegada més familiaritzat amb les apostes en línia, ara en Marc procura anar amb peus de plom. No vol que la gent del seu voltant s’interessi encara més per les apostes: «Jo més d’una vegada li preguntava al meu germà petit a veure qui creia que guanyaria el partit. Jo era conscient que ho feia, sabent que voldria apostar. O que ja ho havia fet. I això és un altre perill també i en aquell moment ho feia per inèrcia».

En Toni s’allunya d’aquesta situació, però recorda que quan anava als casinos ja coincidia amb molta gent jove jugant. Ara veu molt evident que els joves aniran al Hard Rock: «Un casino no tanca mai. Surts de festa i quan ja no saps què fer sempre pots dir: “Va, anem al casino una estona”. I el tens al costat. Això ara ja passa amb les cases d’apostes, però el que passa és que no té glamur. I això en tindrà». Per tant, «hi haurà un perfil de gent que hi entrarà per curiositat o per avorriment, però que, ja que hi és, doncs jugarà. I això provocarà que més gent s’enganxi, perquè el problema és quan vas al bingo amb els amics i hi tornes sense els amics. Això passarà, està cantat». De fet, el psicoterapeuta Benito Rosas, d’InTerapia, explica el cas d’alguns pacients que van començar a jugar en línia i que després van passar al joc presencial: «Aquest joc físic el van complementar amb l’alcohol, més tard amb substàncies i, amb això, ja van desenvolupar més d’una addicció».

Víctimes propiciatòries

Segons l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, el 47% de les dones que tenen una addicció al joc amb diners té un nivell d’estudis primaris o no tenen estudis. En els homes, és del 30%. Això, segons l’estudi, «pot explicar l’impacte d’aquestes addiccions en població amb nivells culturals més baixos», però no és representatiu de tota la societat: «Jo sempre he viscut bé. Soc infermera i els meus pares són metges», explica la Sandra, pacient d’ACENCAS. «El que passa és que sempre han sigut despreocupats. Els demanava si em podien venir a buscar i sempre em deien: “No, pren diners i agafa un taxi”. Per això penso que per a mi els diners són importants, però perquè és el que he tingut sempre», assegura. La Sandra ho explica així, però no és només ella, sinó que a la sessió de l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS) hi ha altres persones amb estudis superiors: comercials, infermeres, enginyers… «A mi m’ho han preguntat, alguna vegada: “Com pot ser que, sent infermera, siguis ludòpata?”», diu.

«M’hi he barallat, amb el Hard Rock. Continuo parlant amb representants dels diferents partits polítics, però des de fa més d’un any el PSC no m’agafa el telèfon»

La falsa sensació de pensar que això és una sortida professional també pot repercutir en les persones, però qui també se’n ressentirà serà el territori més proper: «Econòmicament, ho notaran les cases d’apostes, perquè baixarà l’afluència. La seva clientela es desplaçarà al Hard Rock, perquè en un macrocasino els premis són més grans. Hi ha màquines que poden donar un premi de 20.000 euros. Per tant, el casino et pot fer perdre molt, però també t’ofereix l’oportunitat de guanyar molt», apunta en Toni. «Al final jo visc a uns 30 quilòmetres d’on volen construir el Hard Rock i sé que no hi aniré, però habitants i turistes de la Pineda, Salou, Cambrils, Tarragona… L’àmbit de repercussió serà tot el Camp de Tarragona, com a mínim», explica. I precisament els alcaldes d’aquestes ciutats estan a favor del Hard Rock. En una entrevista al Diari de Tarragona, l’alcalde de Salou, Pere Granados (Sumem Salou—PSC), justificava que el «Hard Rock generarà molts llocs de treball i dinamisme econòmic» a la ciutat. I al febrer d’enguany, l’alcalde de Cambrils, Alfredo Clúa, i l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales, juntament amb la resta d’alcaldes del PSC de les principals ciutats de la zona, reclamaven «l’impuls definitiu» del projecte.

«M’hi he barallat, amb el Hard Rock. Continuo parlant amb representants dels diferents partits polítics, però des de fa més d’un any el PSC no m’agafa el telèfon», comenta Perendreu. I en Toni qüestiona els efectes que tindrà en l’economia del territori: «Tot està muntat d’una manera que la gent que anirà de vacances al territori es gastarà els diners allà, en lloc de fer-ho en altres llocs. No tothom ho viurà així, però molta gent es deixarà els diners al casino i hauran d’escurçar les vacances, o deixaran d’anar a menjar a restaurants, o deixaran de comprar al territori perquè tot quedarà per als empresaris del Hard Rock».

Davant d’aquesta situació, hi ha tasques de prevenció que els experts recomanen posar en pràctica: «Tot i que la construcció d’un mega-casino podria ser una font de preocupació per als joves de la zona, aquestes preocupacions es podrien mitigar mitjançant campanyes d’educació i conscienciació per al públic, implementant mesures per als jugadors per limitar la seva participació en els jocs d’atzar (pressupost i establiment de límits) i oferir eines i ajuda als jugadors que pateixen danys relacionats amb la seva participació en els jocs d’atzar», proposa la sociòloga Rachel Volberg des dels Estats Units. La psicòloga Dominica Díez hi està d’acord, però hi aporta una reflexió més crítica: «Aquesta indústria tan potent intenta emmascarar la realitat amb missatges tipus: “Juga amb moderació”, “Només per a majors de 18 anys”, “Jugar és un problema de salut”… Ja fan tota una sèrie de campanyes, però haurien de ser molt més potents, que arribin a tota la població i que expliquin els riscos del joc». I no acaba aquí: «El que passa és que això és una mica una antítesi, perquè si promocionem el joc i alhora anem fent campanyes segurament dona més diners als impostos fomentar aquest tipus de negoci».

L’autoprohibició de bingos, casinos i sales de joc

La mesura que actualment limita més directament els jugadors és l’autoprohibició (terme emprat pel Departament d’Economia i Finances). La Generalitat de Catalunya ho defineix com «una acció voluntària que duen a terme les persones que consideren que tenen o que poden tenir un problema relacionat amb l’hàbit del joc. Així, sol·liciten que se les inclogui en el Registre de persones que tenen prohibit l’accés als salons de joc, casinos i sales de bingo amb la finalitat que no se’ls permeti l’accés». Qualsevol persona pot demanar-la, però ha de ser per voluntat pròpia: el jugador ha de voler-ho personalment i és ell qui s’ha d’encarregar d’omplir la sol·licitud. «Omples un formulari amb les dades personals i d’aquesta manera no pots accedir a sales de joc, casinos i sales de bingo, però tampoc a pàgines web de jocs en línia», detalla la Sandra.

En Marc fa temps que va demanar-la. Ell és molt discret amb l’addicció al joc i, de fet, del seu cercle proper, només els seus pares i alguns amics molt concrets coneixen la seva situació. I a ell, tenir l’autoprohibició, el va salvar d’una possible recaiguda: «Estàvem a Peníscola (Castelló) i uns amics van dir d’anar al casino. Jo sabia que no hi podria entrar perquè tenia l’autoprohibició, però no em vaig atrevir a dir res. En arribar, vam fer cua i jo ja em vaig posar l’últim amb la intenció de dissimular com pogués. Quan em va tocar entrar a mi, l’encarregat de seguretat ja va veure que no em podia deixar entrar i em va ajudar. Em va dir: “Tu, com que ets nou aquí, t’has de registrar”. I als meus amics els va dir que anessin passant, que jo ja entraria. Evidentment, estava dissimulant. Em va explicar que jo no podria entrar, que seria un problema per al local i em va demanar que m’esperés a fora. Jo ho vaig entendre perfectament i és el que vaig fer. Vaig dir-li al meu amic que em feia mandra haver-me de registrar i que els esperaria a fora. Com que el responsable de seguretat va ser discret, jo en tot moment vaig estar tranquil».

«Aquesta mesura de protecció de la Direcció General del Joc i d’Espectacles de la Generalitat de Catalunya està bé, però no és suficient. No pots autoprohibir-te anar a una màquina escurabutxaques», matisa Díez. De fet, tampoc no és del tot eficaç l’autoprohibició a pàgines de joc en línia: «Les pàgines on et pots autoprohibir són .es o .com, però realment és molt fàcil de falsejar. Canviant les VPN, fingint que ets a un altre país… Si vols jugar, pots jugar», assegura la Sandra.

De la mateixa manera que és el jugador qui decideix demanar l’autoprohibició, també és el jugador qui pot demanar de treure-la. Té una validesa indefinida, però també es pot demanar de cancel·lar. Ara bé, en el període d’un a cinc anys la persona registrada no pot anul·lar la inscripció. Això varia segons el que cada persona interessada esculli al moment de registrar-se i demanar l’autoprohibició.

La tercera fase del joc: la desesperació del jugador

El joc, per al jugador, comporta tres fases. Així ho explica la doctora en psicologia Dominica Díez: «La primera és la fase de guanys, anomenada lluna de mel; la persona juga i guanya alguna vegada. El cervell registra aquest guany i ho vol tornar a repetir. La segona és la fase de recuperar pèrdues: es comença a mentir sobre el grau d’implicació amb el joc, es demanen diners a familiars, amics i entitats financeres… I l’última fase és la de desesperació. La persona juga per no pensar en els problemes greus que té a causa del joc».

En una altra sessió grupal a ACENCAS, Francesc Perendreu va preguntar als pacients a quin personatge — d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una sèrie… — creuen que s’assemblen. «Ho vaig estar pensant i no me’n venia cap al cap», diu la Sandra, «fins que en Marc va dir Dori, un dels peixos que surt a Buscant en Nemo [pel·lícula d’animació] i que constantment perd la memòria. Hi vaig empatitzar de sobte, perquè jo robava diners a la meva mare i després me n’oblidava». En Marc, fins i tot, utilitza el concepte “efecte Dori”: «Jo he oblidat inversions i apostes que he fet. Algunes vegades no he sigut conscient que m’he gastat certs diners. I aquí està el perill, que amb les apostes digitals no controles el que gastes».

La ludopatia fa oblidar comportaments dels jugadors. Obliden les baralles amb la gent propera, la quantitat de favors que han hagut de demanar, el malament que ho han passat, però recorden perfectament el nom de les pàgines web on saben que poden accedir encara que tinguin l’accés restringit. Pàgines web d’un altre país en les quals, modificant la localització, s’hi pot apostar i jugar sense impediment.

La ludopatia, a més, és una malaltia difícil d’entendre. Ho és per a tothom: per a qui la pateix i per a qui no la pateix. «També costa d’entendre per què està ben vist que hi hagi gent multimilionària jugant a un casino, però està mal vist gastar-te uns diners que tens i que no t’hauries de gastar. En general, percebem que la gent rica té una afició al joc, però, en canvi, si no tens calés però jugues, ets ludòpata», reflexiona en Toni.

El pis d’ACENCAS comença a buidar-se perquè s’ha acabat la sessió. Des de la porta, encara se sent l’anècdota que explica Sandra als companys: «Un dia el meu germà ja m’ho va dir: “Per això es diu ‘casino’, perquè quasi sí, però no”». Després d’una hora xerrant, ara, entre ells, hi ha més complicitat. S’acomiaden, es donen ànims i suport i avui, especialment, feliciten en Marc. Després de dos anys de començar la teràpia, avui ha sigut el primer dia que l’han vist riure.

 

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.