«EMATSA té dos o tres punts forts […] un d’ells és allò que els anglosaxons anomenen “accountability”, retre comptes. Tot el que fem, fer-ho des de la màxima transparència i per convicció, però això tenim un sistema d’auditoria permanent», diu Daniel Milan, gerent de l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona S.A. (EMATSA), en el vídeo commemoratiu dels 40 anys de l’existència de l’entitat.

Milan, gerent d’EMATSA des de l’any 2014 —càrrec al qual va accedir sense superar cap procés de selecció— i amb un sou anual de més de 132.000 euros, presumia d’aquesta manera de la gestió transparent de l’empresa d’aigües. A l’hora de la veritat, però, aquell discurs s’ha quedat simplement en això, en paraules, perquè EMATSA acaba d’anunciar a la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) —l’organisme independent que vetlla pel compliment de la llei de Transparència al país— que recorrerà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per tal de no complir la resolució de la GAIP que l’obliga a facilitar documentació pública a Porta Enrere.

El 30 de juny d’enguany, Porta Enrere va demanar a l’empresa d’aigües tarragonina la informació existent en el grup 6 dels llibres majors de comptes de l’entitat entre els anys 2003-2011 i 2016-2022. El grup 6 és aquell on consten les anotacions sobre despeses i compres que ha fet una societat determinada. Per què Porta Enrere no va demanar la documentació del període 2012-2015? Perquè ja la tenia.

El novembre de l’any 2020, aquest mitjà va demanar els llibres majors d’EMATSA del període 2012-2015. L’empresa s’hi va negar, un fet que va obligar Porta Enrere a recórrer a la GAIP, que va resoldre favorablement a aquest mitjà el 23 d’abril de 2021. Malgrat que aquella resolució era contrària al seu posicionament, EMATSA no va recórrer al TSJC tal com ha fet ara, sinó que va acabar facilitant la documentació a Porta Enrere.

Aquells llibres majors de comptes del període 2012-2015 van mostrar una gran quantitat de despeses del consell d’administració de l’empresa (participada al 51% per l’Ajuntament de Tarragona i al 49% per SOREA). Tal com va publicar Porta Enrere en un article el 27 de juliol d’enguany, EMATSA havia pagat més de 220.000 euros a l’aleshores alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i al tinent d’alcalde d’Hisenda, Pau Pérez, en aquells quatre anys. Ambdós eren president i vicepresident d’EMATSA respectivament.

El consell d’administració va gastar més de 25.000 euros en àpats l’any 2012, per posar un exemple (amb factures de gairebé 1.000 euros en restaurants de la ciutat). També hi havia viatges, nits d’hotel, begudes, loteria i tabac que es pagaven a càrrec del pressupost de l’empresa. I tot això sense comptar les grans quantitats de diners que els membres del consell d’administració han percebut en concepte d’assistències a les reunions. Ballesteros, com a president, va arribar a cobrar més de 2.700 euros per cada reunió, que tenien una periodicitat mensual. Per la seva banda, Pau Pérez, percebia poc més de 2.000 euros per assistència. La resta de membres cobraven una mica menys per cada reunió. Entre ells hi havia Rubén Viñuales, aleshores cap de Ciutadans a l’Ajuntament de Tarragona. Viñuales, actual alcalde de la ciutat (a les files del PSC), és el president d’EMATSA ara.

Però la gran quantitat de despeses que mostren els llibres del període 2012-2015 no es limiten només als membres dels consells d’administració. També hi ha pagaments abundants a diferents entitats de la ciutat.

La motivació de Porta Enrere a l’hora de fer una nova petició d’informació sobre els llibres majors de comptes d’EMATSA era la de corroborar si totes aquelles enormes despeses del període 2012-2015 s’havien perllongat en el temps, durant altres anys. De moment, l’empresa d’aigües s’oposa a què aquesta informació surti a la llum, per això ha recorregut al TSJC. De fet, no és el primer cop que EMATSA recorre a l’alt tribunal català. El maig de l’any 2019 ho va fer per tal de no entregar la documentació relativa als pagaments fets al Nàstic de Tarragona. El seu exemple el van seguir la resta d’empreses municipals. Mesos després, amb el canvi de govern al consistori (del PSC a ERC), l’Ajuntament va decidir retirar tots els recursos presentats al TSJC.

Però aquell no va ser un cas aïllat en l’ecosistema del consistori tarragoní. Cal recordar el cas de les entrades de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis, en què el TSJC va donar la raó a Porta Enrere i la GAIP en contra de l’Ajuntament i la Fundació Tarragona 2018 (una entitat formada bàsicament pel consistori). Aquell recurs va costar als tarragonins més de 12.000 euros en advocats.

I la cosa no va acabar aquí. Porta Enrere va aconseguir demostrar que es va confeccionar tota una operació d’Estat per aquella cerimònia d’inauguració dels Jocs. Allò va permetre a Societat Civil Catalana accedir a entrades en un període i en una plataforma de compra reservada a les administracions competents i els principals patrocinadors. Per conèixer encara millor l’abast de tota aquella trama, aquest mitjà va demanar els missatges i correus electrònics enviats des de comptes corporatius de l’Ajuntament i la Fundació Tarragona 2018 (organitzadors de l’esdeveniment) sobre aquest assumpte. La resposta va ser no. La GAIP va donar la raó a Porta Enrere, però el consistori es va negar a acceptar la resolució (la Fundació ja s’havia dissolt), però no va recórrer al TSJC, sinó que simplement no va fer res. Quan la GAIP va requerir a l’Ajuntament de Tarragona que identifiqués el responsable d’aquell incompliment de la resolució, el secretari general del consistori (i de la Fundació), Joan Anton Font Monclús, va respondre que no s’identificaria ningú ni s’expedientaria ningú, perquè, sota el seu criteri, tot s’havia fet correctament.

Aquest cas ha estat comparat recentment per Mèdia.cat (el principal observatori dels mitjans de comunicació a Catalunya) amb el litigi entre The New York Times i la Comissió Europea pel contracte de la farmacèutica Pfizer. El rotatiu novaiorquès ha dut la Comissió Europea al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè volia conèixer quins missatges havia enviat la comissària Ursula von der Leyen als responsables de l’empresa Pfizer en relació amb la contractació d’aquesta companyia per al subministrament de vacunes arran de la Covid-19.

El penúltim capítol de falta de transparència en les empreses municipals tarragonines es troba en l’empresa de mercats (ESPIMSA), que la primavera passada també va recórrer al TSJC per no haver d’acatar una resolució de la GAIP que l’obligava a entregar uns documents sobre el comitè d’ètica de l’empresa. L’alt tribunal català va denegar les mesures cautelars demanades per ESPIMSA, però l’empresa de mercats també ha recorregut aquesta decisió judicial.

Una resolució demolidora

La resolució de la GAIP que ara EMATSA ha recorregut al TSJC  (938/2023, de 19 d’octubre) és demolidora. Tal com va succeir l’abril de 2021 en aquella petició de llibres majors de comptes del període 2012-2015, EMATSA ha tornat a fer servir els mateixos arguments en contra d’una petició d’informació pública calcada a la d’aleshores. La resposta de la GAIP era previsible. Si el 2021 va donar la raó al reclamant, és a dir, a Porta Enrere, ara no podia ser diferent. I no ho ha sigut.

«Pel que fa a la informació sol·licitada i reclamada, els llibres majors de comptes, és sens dubte, informació pública d’acord amb l’article 2 de la Llei de Transparència Accés a la Informació Pública i Bon Govern que defineix la informació pública com “la informació elaborada per l’Administració i que aquesta té en el seu poder a conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions”», diu la GAIP en el primer dels seus arguments d’una resolució de 27 pàgines.

EMATSA havia al·legat que els llibres majors de comptes són «documents de treball intern» de caràcter voluntari i, a més, que el fet de trobar la documentació demanada, requeria «una tasca d’elaboració o reelaboració», fet que, sota el criteri de l’empresa d’aigües, era motiu d’inadmissibilitat i citava l’article 25 del Codi de Comerç, que té data del 1885, és a dir, de fa 140 anys.

La GAIP desmuntava els arguments d’EMATSA afirmant que «si, malgrat no ser obligat, el llibre major de comptes és un instrument comptable emprat per EMATSA, segurament deu ser perquè les persones responsables de la comptabilitat d’aquesta empresa el deuen considerar un instrument especialment idoni per reflectir i explicar el seu flux d’ingressos i despeses, fet que encara posa més en relleu l’interès públic en la seva divulgació».

La Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública fa referència contínuament a aquella primera resolució favorable a Porta Enrere sobre els llibres majors, la 360/2021 de 23 d’abril. La GAIP, tal com va fer aleshores, remarca en la resolució actual la indiscutible qualitat d’informació pública dels llibres comptables i encara més si la petició la fa un professional de la informació (en aquest cas el periodista que signa aquest article): «Pel que fa a la rellevància o interès públic, ja va quedar acreditat en la referida Resolució 360/2021, de 23 d’abril el caràcter d’informació pública d’aquests llibres al tractar-se d’un instrument de comptabilitat elaborat per una empresa pública i en considerar que “ha de prevaldre el dret d’accés, atès l’interès públic inherent en la divulgació de la informació relativa a la comptabilitat interna d’una empresa pública, per garantir l’efectivitat del control de la disposició dels recursos públics, que és una de les finalitats més destacades de la transparència i el dret d’accés a la informació pública, i atesa també la condició de periodista de la persona reclamant, que suma al dret d’accés a la informació pública que li correspon a la ciutadania en general, l’exercici professional del dret a la informació garantit per l’article 20 de la Constitució”».

L’empresa d’aigües també argumentava que trobar la informació demanada per Porta Enrere suposava una gran tasca d’elaboració, amb centenars de milers d’apunts comptables. La GAIP recorda en la resolució que el reclamant (aquest mitjà) se centrava només en el grup 6 dels llibres majors, un fet que fa disminuir notablement la xifra de registres. A més, EMATSA deia que una de les dificultats era combinar diferents bases de dades. Segons la GAIP, la veritable raó de ser de les bases de dades es troba en «la possibilitat de recuperar només la informació que necessitem en cada moment, ordenar i fins i tot aplicar-hi operacions aritmètiques». I afegeix: «La interacció amb les dades és avui una cosa tan freqüent com inconscient [… ] Amb el canvi cultural i institucional pel que fa a la manera treballar i gestionar la informació pública, basat cada vegada més en la gestió de dades, el dret d’accés a la informació pública també ha d’adaptar-se a aquesta nova realitat. […] Extreure les dades del llibre major de comptes no pot ser en cap cas tasca complexa d’elaboració o reelaboració, es realitza pels mitjans informàtics disponibles i no requereix una tasca d’anàlisi o d’interpretació que tingui complexitat objectivable i desproporcionada».

Intent de desacreditar el periodista

«No hi ha dubte que la voluntat del peticionari és la de difondre la informació d’aquesta companyia (a més, de forma totalment i absolutament esbiaixada), tal com ho acrediten els enllaços a aquestes publicacions aparegudes dies anteriors en premsa i que fan referència a sol·licituds de dret d’accés a la informació pública anterior», al·legava EMATSA en un informe signat pel gerent Daniel Milan el 20 de setembre d’enguany. Milan enllaçava els articles de Porta Enrere referents a EMATSA, especialment el de Ballesteros i Pau Pérez esmentat anteriorment. Però Milan no s’aturava aquí, sinó que intentava desacreditar aquest periodista amb altres excuses, com les nombroses peticions d’informació pública que s’han fet des de Porta Enrere —i que han servit per destapar un grapat d’irregularitats no només en l’empresa d’aigües, sinó també en altres entitats municipals i en el consistori—: «EMATSA no pot més que concloure que la petició realitzada pretén, en realitat, causar intencionadament una alteració o obstrucció il·legítima del funcionament normal de la companyia».

La resposta de la GAIP, en la seva resolució, va ser: «La finalitat de la sol·licitud d’accés, com és el control de la gestió econòmica i els recursos públics d’una empresa pública, encaixa i s’ajusta perfectament amb la funció professional de la part reclamant. Acceptar que es pot exercir aquesta funció a partir de la informació ja publicada d’acord amb les obligacions de transparència activa seria menystenir el dret d’accés a la informació pública com a una eina que ha demostrat ser molt eficient per garantir que els ciutadans puguin conèixer com es prenen les decisions que els afecta, com s’utilitzen els fons públics o sota quins criteris actuen les administracions».

EMATSA assegurava que la informació econòmica que hi ha al seu portal de Transparència és més que suficient per conèixer els comptes de l’entitat i que, d’aquesta manera, ningú podia demanar altres documents com els llibres majors, per exemple. La resposta de la GAIP no admet cap dubte: «Aquesta Comissió, contràriament a la posició de l’empresa reclamada, considera que no hi ha cap secret empresarial que mereixi una protecció especial en els comptes del grup 6 (compres i despeses) d’una empresa pública com és el cas més enllà de consignar informació de la gestió econòmica realitzada. En aquesta mateixa línia, i en relació a la consideració que es pot exercir el control de la gestió dels recursos econòmics de la societat a través de tota la informació comptable i financera publicada en el Portal de Transparència aquesta Comissió considera que EMATSA no està legitimada per decidir a què, com i a quina informació precisa té dret a accedir una persona reclamant, més enllà d’emetre opinions de quina considera que és la informació que li permet fer un millor control de la gestió dels recursos públics».

Ara, tot queda en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Les sentències d’aquesta mena solen trigar al voltant de dos anys però hi ha un aspecte important a tenir en compte: les mesures cautelars. EMATSA les ha demanat. Si el TSJC no les accepta, això voldrà dir que la resolució de la GAIP continuarà vigent mentre no hi hagi una sentència definitiva i, per tant, EMATSA estarà obligada a complir-la. Sempre que no faci com el secretari de l’Ajuntament de Tarragona, que es va fer l’orni quan la GAIP, davant l’incompliment flagrant d’aquella resolució dels missatges des de comptes corporatius, li va requerir la incoació d’un expedient sancionador.

«El segon punt fort que tenim és aquesta ànima d’empresa mixta, que fa que puguem gaudir de l’aportació tecnològica del soci tecnològic [SOREA] però també del control i la direcció política que ens fa el soci públic [Ajuntament de Tarragona]. A mi m’agradaria pensar que si el ciutadà pogués escollir quina mena d’empresa vol, fos una empresa molt semblant a la que ara tenim, amb aquest compromís», deia Milan en el vídeo del quarantè aniversari d’EMATSA.