«Els periodistes porten a terme una funció essencial perquè analitzen, investiguen i difonen dades, de manera que la gent pugui prendre decisions fonamentades. El periodisme és, per tant, un bé públic el qual hem de defensar i donar suport.» Aquestes paraules corresponen a Audrey Azoulay, directora general de la UNESCO, just quan se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (avui, 3 de maig).

Quan parlem de llibertat de premsa, ens venen a la memòria assassinats o empresonaments de periodistes en zones de conflicte —la guerra d’Ucraïna, al cor d’Europa, més recentment— o en països amb uns alts índex de violència o amb governs autoritaris, però en estats democràtics encara hi ha intents de silenciar allò que un periodista vol explicar. «La UNESCO ha aplicat la Declaració de Windhoek promovent nous principis de transparència […] Convido als estats membres, les empreses tecnològiques i la comunitat de mitjans de comunicació, així com a la resta de la població civil, a unir-se per a crear  una nova configuració digital que protegeixi al periodisme i als periodistes», finalitzava Azoulay.

La Declaració de Windhoek, feta el 1991 per un grup de periodistes africans, era un clam al periodisme lliure i plural i en el seu punt 2 deia: «S’ha d’entendre com a premsa independent aquella sobre la qual els poders públics no exerceixin cap domini polític o econòmic, ni cap control sobre els materials i la infraestructura necessària per a la producció i difusió de diaris, revistes i altres publicacions periòdiques».

Més enllà del control financer que algunes administracions puguin tenir sobre els mitjans de comunicació —el cas de Tarragona és un bon exemple, amb l’Ajuntament i el Port finançant amb molts recursos la premsa local (vegeu els articles publicats per Porta Enrere el 10 de maig de 2018 i el 31 de juliol de 2020)— el sector públic té altres maneres d’impedir que es publiquin fets que puguin desgastar la imatge de les institucions o dels seus gestors. La falta de transparència és una de les eines més utilitzades.

Tot i que des de 2014 Catalunya i l’Estat tenen una llei regula l’accés a la informació pública per part, no només de qualsevol periodista, sinó de qualsevol ciutadà, l’aplicació d’aquesta llei per part de les administracions públiques és més que discutible. Així, des de la fundació de Porta Enrere, l’estiu de 2016, aquest mitjà ha hagut de recórrer més de 80 vegades a la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) perquè les administracions havien denegat o, simplement, obviat, les peticions d’informació pública fetes per aquest periodista. És a dir, una mitjana de 15 reclamacions cada any. Més d’una al mes. Pràcticament totes les reclamacions de Porta Enrere han acabat amb una resolució estimatòria, és a dir, donant la raó a aquest mitjà i obligant l’administració o entitat pública reclamada a facilitar la informació sol·licitada.

La Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública és un òrgan independent que vetlla pel compliment de la llei de Transparència. «La GAIP és una ganga per als periodistes, hauríeu de demanar molta més informació», deia la presidenta d’aquest òrgan, Elisabet Samarra, en una entrevista a Crític. Samarra explicava en aquella entrevista que la situació, pel que fa al compliment de les administracions de les sol·licituds d’informació pública que rebien, era cada vegada més preocupant, afirmant que «ara estem pitjor que fa tres o quatre anys» i assenyalava especialment unes entitats que, a Tarragona, són un gran focus d’opacitat, les empreses públiques: «Les empreses públiques s’oposen de forma sovint virulenta a facilitar informació. Formen part de l’administració pública, però creuen que la llei de Transparència no va amb elles. No s’hi senten imbuïdes. Diuen que es mouen amb criteris de mercat… Sí, però amb diners públics! Per no facilitar informació, les empreses públiques tenen tendència a invocar de forma sistemàtica un límit, que són els interessos econòmics i comercials, que la llei catalana no recull».

Porta Enrere ha viscut en les seves pròpies carns aquesta virulència de les empreses municipals a l’hora d’entregar la informació pública, fins i tot quan la GAIP ha resolt a favor d’aquest mitjà. En un cas en concret van arribar a recórrer massivament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC): quan Porta Enrere va demanar els pagaments i subvencions fets al Nàstic de Tarragona.

En aquella ocasió l’Empresa Municipal Mixta d’Aigües de Tarragona S.A. (EMATSA), l’Empresa Mixta de Serveis Fúnebres Municipals de Tarragona (EMSERFUMT), l’Empresa Municipal de Desenvolupament Econòmic de Tarragona (EMDET), Aparcaments Municipals de Tarragona (AMT), l’Empresa de Serveis i Promocions d’Iniciatives Municipals S.A. (ESPIMSA), l’Empresa Municipal del Mitjans de Comunicació (EMMCT), l’Empresa Municipal de Transports (EMT) i el Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes (SMHAUSA) van presentar recurs al TSJC. Totes van fer servir els mateixos arguments. Estaven perfectament coordinades. En total, 16.500 euros de diners públics gastats en opacitat.

Amb l’entrada del nou govern municipal (ERC, el juny del 2019), els recursos al TSJC es van retirar, excepte EMSERFUMT, que no ho va fer. L’empresa de serveis fúnebres va veure, però, com l’alt tribunal català donava la raó a la GAIP i a Porta Enrere en la sentència 3892/2021, dos anys després de presentar el recurs (El TSJC desestima el recurs de l’empresa de serveis fúnebres municipals que volia impedir l’accés de Porta Enrere als pagaments fets al Nàstic). Aquest és un altre dels estratagemes de les administracions i entitats públiques per tal de no entregar la documentació encara que hi hagi una resolució de la GAIP: allargar el procés i provocar el cansament del reclamant, tot i que això suposi un cost per a les arques públiques.

S’ha d’entendre que fer una petició d’informació és relativament senzill si es fa per mitjans electrònics, però si l’administració o entitat pública no aporten la documentació, tot comença a complicar-se i es genera un volum de «paperassa» considerable. Així, es pot insistir a l’administració, fent una altra instància, sinó, cal reclamar a la GAIP (una altra instància). Sovint, l’administració presenta al·legacions a la reclamació. Si ho fa, és convenient respondre amb altres al·legacions pròpies i el procés pot acabar en una mediació entre les parts amb la GAIP d’àrbitre. En cas que hi hagi acord en la sessió de mediació, s’ha de donar conformitat al document generat en aquella sessió. Porta Enrere ha fet mediacions amb fins a cinc o sis membres de diferents departaments de la Generalitat, alguns dels quals eren juristes que defensaven, des del punt de vista legal, els arguments pel qual l’administració catalana no havia de facilitar la documentació demanada. Aquest periodista havia de contrarestar els arguments dels juristes de la Generalitat en aquell moment i en solitari. El desgast és considerable (i més si es fan moltes reclamacions, com és el cas d’aquest mitjà), no només pel volum de reclamacions, sinó també pel temps que pot tardar alguns d’aquests processos, que sovint són mesos o fins i tot anys.

De les més de 80 reclamacions fetes a la GAIP, 64 corresponen a l’Ajuntament de Tarragona i les seves empreses, fundacions o patronats municipals

En aquest sentit, hi ha un altre exemple molt significatiu sobre la històrica opacitat del consistori tarragoní. Es tracta del cas de les entrades els Jocs Mediterranis Tarragona 2018. Porta Enrere va voler conèixer el detall de la venda d’entrades de tot l’esdeveniment i, amb més concreció, de la cerimònia d’inauguració. La petició d’informació es va adreçar a l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Tarragona 2017, una entitat creada per a l’organització de l’esdeveniment esportiu i que, de facto, era el consistori (el seu president era l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, i el seu secretari era el mateix que el de l’Ajuntament). L’administració i la fundació no van entregar la documentació i Porta Enrere va reclamar a la GAIP, que va donar la raó a aquest mitjà, però aleshores, tant el consistori com la Fundació Tarragona 2017 van recórrer al TSJC per tal de no facilitar el detall de la venda d’entrades.

L’Ajuntament i la fundació van utilitzar el mateix despatx d’advocats i es van gastar 12.000 euros en total. A més, van demanar les mesures cautelars al TSJC per tal que la resolució de la GAIP quedés invalidada, però l’alt tribunal català les va rebutjar. Tot i això, el consistori i l’entitat organitzadora dels JJMM es van negar a entregar la documentació i no va ser fins a l’arribada del nou equip de govern que Porta Enrere va tenir accés a la informació i va poder demostrar amb documents que s’havia produït una autèntica operació d’Estat perquè la cerimònia estigués plena de públic que donés suport a la unitat d’Espanya i al rei Felip VI. El 13 de maig de 2021, el TSJC donava la raó a la GAIP i a Porta Enrere en el cas. Ningú va assumir cap mena de responsabilitat política per aquella flagrant falta de transparència.

A hores d’ara, encara hi ha informació sobre els Jocs Mediterranis que l’Ajuntament de Tarragona no ha entregat a Porta Enrere. Sovint s’ha jugat al joc del gat i la rata, com el fet d’amagar desenes de caixes de documents que van aparèixer miraculosament, el mateix dia que el secretari de l’Ajuntament i de la Fundació Tarragona 2017, Joan Anton Font Monclús, havia de presentar-se a una mediació de la GAIP amb aquest periodista, després que l’Ajuntament i la Fundació neguessin que sabessin on estaven tots aquells arxivadors d’informació (alguns dels quals, els que contenien la documentació més sensible, estaven pràcticament buits). La dissolució de la Fundació Tarragona 2017 també va ser motiu per entorpir l’accés a la documentació tot i que feia anys que Porta Enrere la sol·licitava.

De les més de 80 reclamacions d’aquest mitjà a la GAIP, la gran majoria han tingut com objecte l’Ajuntament de Tarragona i les empreses municipals, fundacions o patronats del consistori. Així, han estat 64 reclamacions a aquests organismes públics (estiu 2016 – maig 2022), dels quals, 40 es van presentar en època de l’anterior govern municipal (PSC, amb Josep Fèlix Ballesteros com a alcalde; estiu 2016 – juny 2019) i 24 amb ERC i Pau Ricomà al capdavant del consistori (juny 2019 – maig 2022).

Com apuntava la presidenta de la GAIP, les empreses municipals han estat les més beligerants i, en el cas de Porta Enrere i Tarragona això té una explicació: han estat un pou de corrupció. Així, els articles publicats sobre la despesa per teixir una xarxa de clientelisme a través de Tarragona Ràdio, el cas del coaching, els àpats pagats amb diners públics per l’exgerent d’Espimsa, omplir els dipòsits de combustible de vehicles privats del gerent i dos executius de l’empresa de mercats, la vida de luxe de l’antic gerent de l’EMT i l’AMT Jesús Trasobares, la despesa incontrolada dels gerents de les empreses municipals, pagar amb diners públics la defensa d’excàrrecs públics quan ja no eren al consistori pel cas Inipro, així com les despeses dels viatges de l’exalcalde Ballesteros (per anar a recollir un premi a París, una setmana a la capital francesa amb la dona, el regidor Pau Pérez i la seva muller), demostren el grau de malbaratament dels recursos públics que s’ha volgut ocultar com fos.

Les reclamacions de Porta Enrere a la GAIP han servit per a destapar gran part de molts d’aquests casos i han provocat investigacions per part de la Fiscalia (amfiteatre, coaching, Tarragona Ràdio, Silvalac, etc.). Amb tot, l’elevat nombre de reclamacions diu ben poc sobre el concepte de transparència que té el consistori tarragoní —tot i que hi ha altres municipis del territori (Pobla de Mafumet, La Canonja, etc.) i departaments de la Generalitat que també han demostrat a aquest mitjà la seva opacitat— i les seves empreses, fundacions o patronats municipals.