#SalvemelCBT. Aquest ha estat el hashtag que des de l’entorn del Club Bàsquet Tarragona, socis, simpatitzants, jugadors i familiars i membres de la mateixa entitat han fet córrer per les xarxes socials les últimes setmanes. Es tracta d’un últim intent desesperat per cridar l’atenció de l’Ajuntament de Tarragona de qui consideren —els afins al CBT— que hi ha hagut deslleialtat envers el club. De fet, no es tracta només d’una qüestió de ser lleial o no, sinó d’un incompliment del conveni signat per ambdues parts el 31 de gener del 2006 i les posteriors addendes —modificacions i actualitzacions del document original que es van signar el 23 de desembre del 2008 i el 17 de novembre del 2010— que deixen l’entitat esportiva en la situació més delicada de la seva història. L’estat en què es troben les relacions entre ambdues parts és tal que la directiva del CBT es planteja seriosament dur l’Ajuntament als tribunals.

Des de l’entitat esportiva s’assegura que el consistori no ha complert el conveni que marca, des de l’addenda del 2010, que el CBT ha de percebre 453.000 euros anuals (més l’IPC de Catalunya des de l’any 2013) fins a l’any 2020 a condició que el primer equip jugui a categories LEB, és a dir, LEB Or o LEB Plata, segona i tercera categoria del bàsquet estatal tot just per sota de la màxima, l’ACB. Les últimes tres temporades, en què l’equip ha militat a LEB Plata, el CBT ha rebut, en concepte de subvenció, 201.393 euros (2014/2015), 165.393 euros (2015/2016) i 240.000 euros (2016/2017). És a dir, un total de 606.786 euros, però si s’hagués aplicat el conveni, hauria d’haver rebut 1.359.000 euros, 752.000 euros més del que finalment ha percebut. «Quan vaig accedir al càrrec vaig fer un repàs de tots els compromisos que tenia la regidoria i quan vaig veure el conveni, amb la quantitat estipulada i els diners que s’havien pagat al club, vaig decidir consultar els serveis jurídics de la casa. Segons m’expliquen ells, el conveni està supeditat a la disposició pressupostària», afirma Elisa Vedrina (PP), regidora d’esports de l’Ajuntament de Tarragona que va accedir al càrrec el mes de març d’enguany tot ocupant la vacant que havia deixat Marbel Negueruela, morta de forma sobtada el mes de febrer.

Vedrina es remet a l’acord del plenari del 15 de novembre del 2010, on es va ratificar l’addenda del conveni amb el CBT, per justificar la retallada en la subvenció aplicada pel consistori. En aquell plenari es va incloure, en el tercer apartat, el següent punt: «Sotmetre l’efectivitat del pagament de la despesa i de la seva plurianualitat a l’efectiva disposició de consignació pressupostària en l’exercici pressupostari de 2011 i següents [veure pàgina 31]». Porta Enrere ha tingut accés al document signat entre les dues parts el 17 de novembre del 2010, és a dir, una setmana abans del plenari, i aquest punt no consta enlloc. L’Ajuntament de Tarragona ha fet arribar a Porta Enrere l’argument dels serveis jurídics per tal de justificar la retallada de la subvenció: «El conveni va establir una subvenció nominativa per a diversos exercicis pressupostaris. La subvenció nominativa, per a que existeixi, és necessari que estigui prevista en el pressupost municipal de cada exercici. Per tant, qualsevol subvenció nominativa plurianual dependrà de la seva previsió en el pressupost de cada exercici. En aquest punt ens podem remetre a l‘article 65.1 del reglament de la Ley General de Subvenciones i a l‘informe de la Intervenció General de l’Administración del Estado (IGAE) de 24 de maig de 2007». La regidora Elisa Vedrina va admetre que era conscient que el CBT podria emprendre accions legals contra l’Ajuntament però va assegurar que els serveis jurídics li havien dit que «per això no havia de patir».

Un especialista en dret administratiu desmunta la interpretació legal del consistori

«L’Ajuntament fa, lícitament, la interpretació que més li convé però força el concepte de plurianualitat tenint en compte que hi ha un conveni previ. El fet que la subvenció sigui plurianual comporta que cada any s’hagi de revisar si es compleixen les condicions estipulades en el document per poder tenir dret a la subvenció i fixar-ne la quantitat d’acord amb el compliment de les esmentades condicions», afirma Llorenç Cortadella, advocat especialitzat en dret administratiu. De fet, en el conveni original, del 2006, i al qual ha tingut accés Porta Enrere, només es preveu la modificació de la quantitat pactada en dos supòsits, tal com defineix el punt 3.2 del document: «Ascens a la lliga ACB, la quantitat augmentarà després de negociar; descens a la lliga EBA, la quantitat disminuirà després de negociar». Per tant, si el CBT ha estat jugant a LEB Plata, tenia dret a percebre allò que fixava l’addenda del conveni del 2010: 453.000 euros, perquè sí que complia allò que constava implícitament al document: jugar a lligues LEB. Amb tot, Cortadella va més enllà i també qüestiona l’argument del consistori tarragoní per a retallar la subvenció d’acord amb la disponibilitat pressupostària: «Si un any hi ha hagut un daltabaix en aquell Ajuntament i no hi ha diners, doncs no es pot pagar. I poso un exemple extrem: si es produeix una catàstrofe a la ciutat, com un gran incendi, l’Ajuntament haurà de destinar fons per reparar els danys i això pot fer que no compleixi amb aquesta entitat i moltes altres en benefici de l’interès general. Estem parlant de circumstàncies excepcionals en què el consistori podria veure’s abocat a una situació de ruïna. Però si no hi ha cap circumstància excepcional que ho justifiqui, ha de pagar el que marca el conveni si l’altra part, com és el cas, compleix amb les condicions establertes en el document. L’Ajuntament  no pot decidir no pagar la quantitat fixada de forma unilateral i aleatòria. Hi ha resolucions d’òrgans consultius en aquest sentit que donen la raó a la posició del club. De fet, si es llegeix l’informe que cita l’Ajuntament en el seu posicionament [informe de la Intervenció General de l’Administración del Estado (IGAE) de 24 de maig de 2007], crec que atorga la raó al CBT de forma clara», explica Llorenç Cortadella que admet que la via judicial es pot allargar anys: «En el contenciós administratiu, dos anys seria el mínim i el més normal seria d’entre quatre i cinc. En tot cas, arribar a judici seria l’última opció, sempre és millor solucionar aquesta mena de problemes per la via de la negociació».

El pressupost de l’Ajuntament de Tarragona per l’any en curs, 2017, és de 162 milions d’euros i la ciutat té un deute, a 31 de desembre del 2016, de 166.429.000 euros, és a dir, 1.270 euros per habitant (131.094 habitants), ocupant el lloc 264 del rànquing dels municipis més endeutats d’Espanya (d’un total de 8.125). A tall de comparativa, Reus és el quart municipi de més de 100.000 habitants més endeutat, amb 2.165 euros per habitant i un total de 224.342.000 d’euros, ocupant el lloc 83 en el rànquing total.

Des del club es tem que l’Ajuntament decideixi plantejar una llarga batalla als tribunals que, encara que fos favorable al CBT, ja hauria suposat la pèrdua de competitivitat de l’equip per falta de pressupost i haver posat en perill la viabilitat de l’entitat. A més, quan la resolució judicial arribés —en el cas que finalment hi hagués judici—, els responsables polítics actuals molt possiblement ja no hi serien. Aquesta és una de les claus: la responsabilitat personal. Cortadella afirma que «no es pot anar per la via penal perquè incomplir un conveni no pressuposa necessàriament que s’hagi comès un delicte» i descartaria fer-ho pel sol fet de pressionar els responsables de l’administració d’aquest cas: «Si l’administració considera que l’error s’ha produït per un funcionari que no ha actuat correctament, és la mateixa administració qui hauria d’obrir un expedient. Però com a ciutadà sempre s’ha d’anar en contra de l’administració en general en cas d’anar als tribunals».

L’origen del conflicte

Els problemes econòmics del club blau es remunten a la seva arribada a categories professionals del bàsquet estatal la temporada 2000/2001. «Els maldecaps econòmics van aparèixer quan vam començar a jugar en categories importants. A Primera B (temporada 1992/1993) ja vam tenir alguns problemes i abans de començar a jugar a lliga EBA (1994/1995) ja vam perdre algun jugador bo», explica Rafa Pintado, soci fundador número 2 del club, membre de la junta directiva durant 29 anys i president de l’entitat des del curs 1997/1998 al 2006/2007.

En només cinc temporades en les lligues LEB (2000-2005), el CBT va acumular un deute de 900.000 euros, tal com va admetre el vicepresident econòmic d’aleshores, Xavier Mas, en l’assemblea de socis del 25 d’agost del 2005.  Mas preveia eixugar el deute mitjançant un crèdit d’un milió d’euros de l’Institut Català de Finances que es pagaria en deu anys.  El vicepresident econòmic ja avançava aleshores que hi havia un acord amb l’Ajuntament de Tarragona en forma de conveni que garantiria més de 500.000 euros l’any durant 10 anys pel club per tal d’eixugar el deute acumulat. «El deute es va acumular per molts motius. Alguns van ser perquè, intentant salvar esportivament l’equip, havies de tallar [acomiadar] jugadors amb contracte en vigor i substituir-los per altres, i això suposava pagar indemnitzacions, o bé cobrir les baixes per lesió de llarga durada. També havíem de demanar alguns préstecs perquè les ajudes públiques no arribaven mai a temps i per formalitzar els pagaments ho fèiem a crèdit», explica Pintado.

El consistori tarragoní, comandat aleshores per l’alcalde de CiU Joan Miquel Nadal, va aprovar el 31 d’octubre del 2005 el conveni pel qual el CBT rebria les següents quantitats: 400.000 euros pel 2006, 500.000 euros pel 2007 i a partir del 2008 inclòs, la quantitat era de 500.000 euros més l’IPC de Catalunya i fins al 2015. El conveni va rebre els vots a favor de CiU i el PP, les abstencions d’ERC i el PSC i els vots en contra d’ICV. El club preveia destinar 115.000 euros anuals d’aquests diners a pagar el crèdit amb l’Institut Català de Finances (ICF) —al conveni s’explicita que el màxim que el club podia destinar per amortitzar el deute era de 125.000 euros l’any—. Segons el diari El 9 Esportiu, el CBT va rebre el suport del secretari general de l’esport de la Generalitat, el senyor Rafel Niubò, que va acompanyar Xavier Mas a demanar el préstec. Finalment l’ICF va proposar una entitat financera perquè es fes càrrec del crèdit. «Vaig anar a parlar amb l’alcalde Nadal i li vaig explicar la nostra situació, ell es va comprometre a donar-nos un cop de mà. Al cap i a la fi érem un equip que portava el nom de la ciutat per tota Espanya, que jugàvem en la segona divisió del bàsquet estatal, formàvem part de la marca Tarragona», explica Rafa Pintado.

Aquells anys de dificultats econòmiques i llargues negociacions van tenir la seva contraprestació, però, a la pista. El CBT va jugar dues temporades seguides (2004/2005 i 2005/2006) el play-off d’ascens a la lliga ACB, perdent en quarts de final contra el Menorca i el CAI Saragossa respectivament. Aquells equips tarragonins eren entrenats per Salva Maldonado la temporada 2004/2005 i Diego Ocampo (ajudant del primer i després primer entrenador del club blau), el curs següent.  Al final de la campanya que dirigia Maldonado (el pressupost del primer equip ascendia a 950.000 euros aquell curs), però, la situació econòmica era tan delicada —deute de 900.000 euros— que el CBT va valorar una oferta per a vendre la plaça. Així, el Bruesa (Gipuzkoa Basket, la passada temporada a LEB Or i des de la 2011/2012 fins a la 2015/2016 a l’ACB), que va baixar a LEB Plata al final de la 2004/2005,  va oferir 270.000 euros al club blau per intercanviar la categoria.  «El cor em diu que hem de continuar, però el cap em diu que hem de vendre. No volem vendre la plaça si no és necessari i no l’hem posat al mercat, però tothom té un preu. Si arriba una oferta important, podríem acceptar-la», assegurava Rafa Pintado el 24 maig del 2005 en declaracions al programa radiofònic Ona Esports Tarragona. Finalment, i amb la intervenció de l’alcalde Nadal, el CBT no va vendre la plaça i va seguir a la lliga LEB. Aquella temporada, amb Diego Ocampo al capdavant, el primer equip va arribar a tenir un pressupost de prop de 700.000 euros —s’incloïa sou de jugadors, tècnics, desplaçaments, material, etc—, una xifra que ara sembla ciència-ficció. «Tot i l’augment del pressupost previst en 100.000 euros —el CBT plantejava una xifra de 800.000 pel curs 2006/2007— no n’hi ha prou per a fer un equip amb garanties totals», deia el maig del 2006 Diego Ocampo (actual entrenador del Joventut de Badalona) al diari El 9 Esportiu. Encara que semblin molts diners, aleshores, a la LEB Or, no ho eren. El pressupost del CBT sempre va ser dels més baixos de la lliga i, per això, el fet de poder jugar el play-off d’ascens va tenir un mèrit enorme. Molts equips de la lliga triplicaven o quadruplicaven el pressupost del CBT. Aquelles paraules d’Ocampo van ser premonitòries perquè al final d’aquell curs 2006/2007, el CBT perdia la categoria per segona vegada en gairebé 30 anys (fundat el 1978). A l’illa de La Palma, el conjunt tarragoní va certificar un mal curs i va descendir a LEB Plata. L’anterior descens es va produir el curs 1995/1996 quan, tot militant a la lliga EBA (aleshores la categoria immediatament inferior a l’ACB), va perdre el cinquè partit del play-off de descens al Serrallo contra el Balneario de Archena murcià. A efectes pràctics, però, el descens no es va consumar perquè la Federación Española de Baloncesto (FEB) va crear la lliga LEB i va repescar el CBT per a la nova lliga EBA.

Tarragona ACB 2007: la incapacitat de trobar un patrocinador privat

«Per arribar a l’ACB necessitem uns dos milions d’euros de capital social mínim», deia l’aleshores gerent del CBT Dani Llurba el 15 de juliol del 2004. Aquell dia, la nova junta del Club Bàsquet Tarragona presentava un pla ambiciós per convertir la ciutat en plaça d’ACB, la màxima categoria del bàsquet estatal. El pla duia un nom: Tarragona ACB 2007. «Tarragona no té res a envejar a ciutats com ara Màlaga o Múrcia», argumentava llavors Rafa Pintado. Mesos més tard, però, aquell optimisme es va esvair. El vicepresident econòmic Xavi Mas, en l’assemblea de socis del 26 d’agost del 2004 afirmava: «Si no fem el salt a l’ACB, haurem d’estar un esglaó per sota de la LEB [LEB-2, actual LEB Plata] si no volem continuar perdent diners». Mas va explicar als socis que la temporada 2003/2004 el deute del club era de 456.000 euros i que l’aportació de l’Ajuntament al pressupost del club era de 600.000 euros, 210.000 dels quals s’havien de destinar a eixugar el dèficit -el pressupost del primer equip era d’un milió d’euros—. El vicepresident econòmic lamentava el fet de no poder trobar un patrocinador privat que deixés en només el 35% l’aportació pública al total del pressupost de l’entitat. Un any després, el problema continuava sent el mateix. Mas va explicar a l’assemblea de socis del 26 d’agost del 2005 que el club havia previst uns ingressos de 489.000 euros en patrocinadors privats per a la campanya 2004/2005 i que aquests havien estat finalment només de 160.000 euros.

«Anàvem a parlar amb totes les empreses però sempre ens deien que havien donat diners a l’Ajuntament. Vam picar molta pedra però sense resultat», diu Rafa Pintado, que reobre una vella història que explica perquè el patrocini esportiu privat a Tarragona és tan escàs. De fet, aquesta història diu que en temps de l’anterior alcalde Joan Miquel Nadal, aquest va posar en marxa un sistema de recaptació de donatius d’empreses que després era el mateix consistori l’encarregat de repartir segons les necessitats de la ciutat: festes de Sant Magí i Santa Tecla, equips esportius, etc. D’aquesta manera, les empreses feien una aportació única i tenien la justificació perfecta davant les demandes de patrocini de les diferents entitats. «Nadal, quan va entrar d’alcalde, volia canviar completament la ciutat i per a fer-ho necessitava el suport de les empreses.  El consistori reunia els diners de les diferents empreses i els repartia, el CBT no podia anar a buscar patrocinadors directament. El club ha estat sotmès sota el govern de l’Ajuntament. Nadal, al seu moment, ho manegava tot», assegura sense pèls a la llengua Patxi Saracho, soci fundador del Club Bàsquet Tarragona, membre de la junta fins fa dues temporades i durant molts anys periodista esportiu del Diari de Tarragona. «Pryca va patrocinar el CBT i després Dow. Eren anys en què el club podia anar a buscar i gestionar directament els patrocinis, després tot això va canviar. Des d’aleshores l’Ajuntament té segrestat el patrocini a la ciutat», afegeix.  «Si una empresa et diu que et vol patrocinar és ideal, però al final parlar de tot això dels patrocinis i l’Ajuntament sembla tabú en aquesta ciutat», diu Rafa Pintado.

El mes de maig del 2006 el CBT, però, va estar a punt de trobar el patrocinador privat que tant desitjava. El diari El 9 Esportiu publicava que una empresa financera de Tarragona, amb seu a la Rambla Nova, Finanfácil, estava a punt de tancar un acord de patrocini amb el club blau que permetria a la companyia estampar el seu nom a la samarreta del primer equip a canvi de 150.000 euros anuals. El nom de l’equip passaria a ser el de Finanfácil Tarragona. Finalment, però, no es va tancar l’acord i el CBT va dur exclusivament a la samarreta Tarragona 2016, la candidatura de la ciutat a esdevenir capital europea de la cultura, una candidatura que, per cert, no va reeixir. De fet, en el conveni del 31 de gener del 2006 signat per Rafa Pintado com a president del CBT i Raül Font com a regidor d’esports, ja s’explicitava en el punt 3 que el primer equip de l’entitat blava havia de lluir el logo de Tarragona 2016.

«Sempre explico una anècdota. Un dia va venir al pavelló Josep Bertran [responsable de comunicació i relacions institucionals de Repsol] i va veure que al pavelló del Serrallo hi teníem tanques publicitàries amb el nom de Repsol. Bertran em va preguntar per què teníem aquelles tanques i jo li vaig respondre que era en compensació perquè col·laboraven en el nostre campus d’estiu. Ell em va dir que, publicitàriament, aquelles tanques valien molt més del que Repsol ens aportava pel campus. Imagina’t una samarreta! Doncs no hi havia manera de trobar un patrocinador», recorda Rafa Pintado que no entén com, amb la potent indústria petroquímica de la ciutat, mai van poder aconseguir un patrocini: «Vam demanar a l’Ajuntament que ens ajudés a trobar un patrocinador. Jo sempre vaig defensar que l’entitat ideal era l’AEQT (Associació Empresarial Química de Tarragona) perquè representava tot el sector, però no va poder ser».

Les coses, però, van començar a redreçar-se en l’apartat econòmic a partir de la temporada 2007/2008. Aquell any, amb l’equip a LEB Plata, el pressupost del primer equip va ser de 575.000 euros per un pressupost total del club d’1.047.000 euros. L’Ajuntament va aportar 521.000 euros procedents del conveni però el CBT va aconseguir uns ingressos totals (comptant amb els diners municipals) d’1.112.000 euros. El curs 2008/2009 el pressupost de l’entitat va ser d’1.101.000 euros (648.000 del primer equip), l’aportació municipal de 537.000 euros per uns ingressos totals d’1.152.000 euros. La campanya 2009/2010 el pressupost va ser d’1.235.000 euros (776.000 del primer equip) i uns ingressos totals d’1.250.000 euros (544.000 de l’Ajuntament). La 2010/2011, el pressupost del club era de 905.000 euros (465.000 del primer equip), i uns ingressos de 900.000 euros (453.000 del consistori). Malgrat que les subvencions el consistori eren prou grans, el club va ser capaç de trobar molts recursos pel seu compte i, en aquestes quatre temporades, els diners municipals van suposar entre el 43% i el 47% del total del pressupost, encara, però, una mica lluny de l’objectiu de Xavi Mas del 35%.

Un divorci car

El 30 de juny del 2007 el deute del CBT arribava a la seva màxima xifra, 1.475.000 euros. El club havia demanat un préstec feia dos anys per 1 milió d’euros però despeses imprevistes com el judici que el club va perdre contra David García, un jugador que es va lesionar al genoll la temporada 2001/2002 i que ja no va poder tornar a jugar a bàsquet, li van suposar una despesa de 168.000 euros aquell any, quan va sortir la sentència, per exemple. L’any 2008 el deute era d’1.350.000 euros i va anar baixant fins al juny del 2011, que era de 920.000 euros, és a dir, el CBT va retallar el deute 554.000 euros en quatre anys. Però aquell estiu es va produir un fet que complicaria les coses en el panorama tarragoní quan semblava que, a priori, les anava a solucionar.

L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va comunicar el mes de juny del 2011 al Club Bàsquet Tarragona (aleshores LEB Or) i a l’Asociación Deportiva Torreforta (ADT, aleshores a LEB Plata) que no podia continuar mantenint la subvenció municipal (453.000 euros per al CBT i 180.000 per a l’ADT que havia signat el gener de 2011) i proposava una ajuda única de 400.000 euros per crear un sol equip professional de bàsquet a la ciutat. La decisió de Ballesteros, a última hora i emparant-se en la crisi econòmica, va obligar les dues directives a tornar a emprendre les converses que havien fracassat quatre anys abans per formar un sol equip —aleshores el projecte tenia el nom de Força Bàsquet Tarragona— i mirar de trobar un acord si no volien dir adéu al bàsquet d’un cert nivell. Finalment, el 5 d’agost es va rubricar l’acord i el president del CBT, Sergi Bru, i el de l’ADT, Robert Hernández, es van donar la mà. Dos clubs històricament enfrontats s’unien arran de la mediació del consistori i el projecte arrencava amb el nom de Tarragona Bàsquet 2017. Però el trajecte va ser curt. El document entre les dues parts no es va arribar a signar mai i el CBT va haver de fer front a les despeses de la competició i la plantilla. «Hem hagut de fer servir una pòlissa de crèdit avalada per nosaltres mateixos per poder pagar les nòmines d’aquest mes. Em preocupa el futur i, si no posem fil a l’agulla, el projecte morirà el mes de maig de 2012», afirmava Sergi Bru al diari El 9 Esportiu en l’edició del 6 d’octubre del 2011. «És cert que encara no està signat [l’acord entre els dos clubs], però jo vaig donar la meva paraula que ho faria. Ara estic resolent els problemes que em va comportar perdre la plaça [de LEB Plata] i intentant recuperar els meus avals», va dir el màxim dirigent de l’ADT Robert Hernández al mateix diari.

Finalment el projecte va fracassar, el document no es va signar mai i el CBT va acumular tantes pèrdues que, segons fonts del club, això va provocar la renúncia a jugar a lligues LEB i competir a EBA. De fet, esportivament, aquell curs 2011/2012, el CBT —el nom de l’equip era el del projecte, Tarragona Bàsquet 2017, però era gestionat per l’entitat blava— va jugar i va guanyar el play-off de descens de LEB Or (3-0 contra el Clínicas Rincón de Màlaga), però les dificultats econòmiques van forçar els dirigents blaus a fer dos passos enrere. El CBT va cobrar finalment 385.000 euros de l’Ajuntament aquella temporada. El club tenia previst, segons conveni, cobrar aquella campanya 453.000 euros però l’aposta del consistori en la unificació va trastocar tots els plans en un projecte, que no va reeixir. Dirigents del Club Bàsquet Tarragona xifren en 100.000 euros les pèrdues d’aquell intent fallit d’unió. A les pàgines del diari El 9 Esportiu el periodista es preguntava si la retallada de les subvencions als equips esportius professionals de la ciutat aquell estiu (el voleibol Sant Pere i Sant Pau també la va patir) no es tractava d’un moviment electoral, és a dir, l’alcalde havia ratificat els convenis a finals del 2010 i principis del 2011, però un cop van passar les eleccions municipals del mes de maig d’aquell any, va comunicar als clubs la seva decisió de retallar les aportacions econòmiques. En el cas del bàsquet es va utilitzar la unió del CBT i ADT.

En les dues següents temporades a EBA, el CBT va percerbre en concepte de subvenció 165.393 euros, una quantitat que es va negociar amb l’Ajuntament tal com marca el conveni. Aquella primera temporada en la lliga amateur, 2012/2103, el CBT hauria d’haver cobrat 460.000 euros si hagués continuat a LEB Or (esportivament havia mantingut la categoria), un cop l’addenda del conveni marcava que a partir del 2013 ja es cobrava 453.000 més l’IPC de Catalunya. Amb tot, el club blau va rebre 3.025 euros addicionals des d’Alcaldia aquell curs. Les partides extraordinàries procedents dels fons d’Alcaldia van sovintejar fins al 2016, en un intent de resoldre les aportacions inferiors de les subvencions. Així, el CBT va rebre 165.393 euros en concepte de subvenció la temporada 2013/2014 (EBA) però fins a 8.470 euros més en aportacions d’Alcaldia aquell curs. La campanya 2014/2015, el CBT va tornar a militar a LEB Plata, però, en lloc de rebre els 453.000 més l’IPC que marcava l’addenda del conveni, va percebre 201.393 euros en concepte de subvenció. Fonts de l’entitat blava desconeixen qui va ser la persona que va fixar aquesta quantitat, perquè no apareix en cap document. Aquella temporada, però, el CBT va rebre 3.630 euros des d’Alcaldia també. La següent, també a LEB Plata, la subvenció encara va ser més petita, 165.393 euros, més 12.100 d’aportació directa. Finalment, la temporada passada, la subvenció va ser de 240.000 euros.

Des d’alguns sectors del bàsquet tarragoní —completament enfrontats entre ells des de temps immemorials— s’ha apuntat que aquestes aportacions directes d’Alcaldia al CBT eren un tracte de favor inadmissible, explicant com el director general de l’entitat blava, Aleix Boada, es reunia amb l’alcalde per tancar partides extraordinàries. Amb tot, com es pot comprovar, les quantitats aportades per Alcaldia de forma directa no cobrien la diferència entre la subvenció donada per l’Ajuntament i la quantitat estipulada al conveni. Boada, que és funcionari municipal i forma part del comitè organitzador dels Jocs Mediterranis, nega aquestes reunions: «Mai m’he reunit amb l’alcalde per parlar sobre aquestes aportacions econòmiques. M’he reunit amb ell un parell de vegades, i a les reunions hi havien altres persones, però sempre per tractar altres temes».

Sobre els Jocs Mediterranis i el CBT corre una altra història a Tarragona, pàtria de la rumorologia: Berni Álvarez cobra dels Jocs però no hi treballa i així el CBT s’estalvia el sou de l’entrenador que està pagat indirectament pel consistori. «Això no és veritat. A mi em van venir a buscar des de l’organització dels Jocs per a contractar-me. Volien una persona amb experiència en el món de l’esport professional i que també fos algú conegut de portes enfora. Jo soc coordinador esportiu als Jocs Mediterranis, faig les meves hores i la meva feina i després, a més, entreno el primer equip del CBT. Són dues coses completament diferents», explica Berni Álvarez. Des del club s’afirma que si Berni no hagués tingut la feina als Jocs —també té una botiga de material esportiu a la ciutat— possiblement ja hauria marxat a entrenar a algun altre lloc perquè el sou que li paga l’entitat no és competitiu.

La mà negra

En algunes assemblees de socis recents del CBT s’ha parlat d’una mà negra que estaria conspirant per provocar la caiguda del club. Tot i que no es diu oficialment, les sospites de la gent de l’entitat blava recauen en el conseller d’Ocupació del Domini Públic, Mobilitat i Accessibilitat i Cases Regionals José Juan Acero de Dios (PP). Acero forma part de la directiva de l’ADT de fa molts anys i és considerat la mà dreta del president Robert Hernández. En les esmentades assemblees, alguns socis van preguntar obertament com podia ser que l’ADT, un club que va arribar a les categories professionals als despatxos i que va acumular un deute enorme, podia rebre encara suport econòmic de l’Ajuntament. De fet, membres del CBT no s’expliquen, segons el seu punt de vista, per què l’ADT va sortir «afavorit» de la ruptura de l’acord entre les dues entitats la temporada 2011/2012 i el club blau «n’ha pagat els plats trencats», en considerar que sense tenir un equip en lligues de prou entitat l’ADT ha estat cobrant una subvenció igualment.

L’ADT es va haver de reconstruir i la temporada 2012/2013 va jugar a Tercera Catalana —dos cursos abans militava a LEB Plata, tercera categoria estatal, i el 2011/2012 no va tenir equip—, entrenat pel mateix president, Robert Hernández. El club de Torreforta va tancar un acord amb l’Ajuntament de Tarragona per 180.000 euros anuals durant 10 anys l’estiu del 2010 però tot va canviar arran de l’intent d’unió entre els dos clubs. Anteriorment, el consistori havia aportat 240.000 euros per temporada al club de Torreforta, en una subvenció que es renovava any rere any. Des de l’any 2013 al 2016 l’ADT ha rebut 54.886 euros per temporada (militant a Segona i Primera Catalana) i la campanya passada aquesta xifra es va augmentar fins als 66.412 euros (jugant a Copa Catalunya tot i no haver ascendit esportivament). L’ADT ha destinat el 30% del seu pressupost a eixugar el deute, tal com explicava el mateix Hernández en un article publicat a la revista Viu a fons.

La hipòtesi d’una mà negra va prendre cos, segons es va explicar en una de les assemblees de socis, quan es va produir la resolució de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Tarragona on es va aprovar que no s’incrementarien «les partides destinades a clubs esportius», encara que fossin per a subvencions. L’aprovació d’aquella resolució es va fer per unanimitat davant la perplexitat dels dirigents del CBT que van assegurar a l’assemblea de socis que havien parlat amb els principals líders polítics de la ciutat, tot just abans de la reunió de la Junta de Portaveus, explicant-los la situació del club i havien rebut una resposta favorable dels polítics per ajudar-los a sortir de la situació en què es trobaven.

El paral·lelisme

Amb la retallada de l’aportació municipal dels últims anys i el descens de categoria a lliga EBA, on jugarà la temporada vinent —el club va anunciar abans-d’ahir que militaria en aquesta lliga—, algunes veus del bàsquet tarragoní han plantejat que el millor que podia fer el CBT era jugar a Primera Catalana, on juga el Messer Tarragona 2017, filial del primer equip blau, i així estalviar despeses. Això és el que va fer fa uns anys el CB Valls, que davant el fort endeutament després de militar a LEB-2 i LEB Or posteriorment —de la mà de l’entrenador Joan Maria Gavaldà va fer una plantilla cara i la primera temporada a la segona divisió del bàsquet estatal li va costar 700.000 euros—, va decidir vendre la seva plaça al Drac Inca per 181.149 euros tal com publicava el diari El 9 Esportiu el 4 de setembre del 2005 i al Vigo després per 56.000 euros —l’ADT va negociar amb el club de l’Alt Camp per aconseguir la plaça també—. «Quan vam pujar a LEB-1 ja vaig avisar als dirigents d’aquesta ciutat que, sense el seu suport, no podríem resistir més enllà d’un any», va dir l’aleshores president Josep Campamà el 13 de juliol del 2006, tot just abans de deixar el seu càrrec en mans del nou president, Jordi Pascual. El CB Valls va jugar a Primera Catalana el curs 2006-2007 per sanejar els seus comptes. La temporada vinent jugarà també a EBA, com el CBT. «Nosaltres no podem fer això, perquè aleshores, què ens pagaria l’Ajuntament a Primera Catalana? Necessitem els diners del consistori per poder fer front al deute no històric perquè els últims anys no hem rebut els diners que estaven indicats al conveni. De fet, necessitaríem estar en categories professionals per així poder reclamar la totalitat de la quantitat (453.000 euros)», explica un dels membres de la junta del club.

El present i futur immediat

El CBT té actualment un deute de 600.000 euros. D’aquests, al voltant de 300.000 corresponen al deute històric pel qual es va signar el conveni —cal recordar que l’any 2007 el deute era d’1.475.000 euros—, és a dir, són diners que es deuen a una entitat bancària que va ser la que va donar el préstec d’un milió d’euros al club el 2005. Aquests diners els paga directament l’Ajuntament a l’entitat financera, no passen pel CBT i són una mica menys de 115.000 euros l’any. Per tant, encara que el club blau fes fallida, el consistori hauria de pagar aquests diners, ja que l’aval del pagament al banc és el conveni que està signat pel club i l’Ajuntament. Dels altres 300.000, 140.000 corresponen a diners que estan avalats per quatre directius. D’aquests diners, 30.000 corresponen a l’aval dipositat a la federació espanyola que s’executarà ara i que pagaran dos d’aquests directius —quan un equip s’inscriu a lligues FEB ha de pagar el cànon (uns 120.000 euros per a jugar a LEB Plata i uns 180.000 per a LEB Or) i presentar un aval que serveix per a garantir els pagaments de la temporada: sous dels jugadors, arbitratges, etc—. Els altres 110.000 euros que han avalat els directius corresponen a una línia de crèdit que es va demanar per a fer operatiu el club i que posteriorment es va convertir en préstec. El CBT està pagant les quotes però si deixa de fer-ho, seran els 4 directius qui hauran d’assumir el pagament. Els 160.000 euros que falten són deutes a diferents proveïdors.

El CBT ha perdut enguany també el local que va comprar al carrer Smith el 2007 i que durant un breu període de temps van ser la seu de les oficines del club. El local, que els últims anys havia estat llogat, va costar poc més de 200.000 euros però ha estat embargat per no poder fer front a les quotes de pagament del mateix.  Elss problemes econòmics han estat una de les causes també del final del projecte Tarragona Fem Bàsquet, en què el CBT i el TGN Bàsquet havien decidit unir forces per a crear un projecte sòlid de bàsquet femení format per jugadores de la ciutat fa un parell d’estius. El projecte contemplava inicialment quatre equips: dos sèniors (que jugaven al pavelló del Sagrat Cor vestint el color lila de l’entitat) i un júnior i un cadet que jugaven al Serrallo vestint la samarreta del CBT. L’acord entre els dos clubs era inicialment per a dues temporades i ara no es renovarà. Un dels motius importants ha estat el deute de més de 5.000 euros del CBT envers el TGN Bàsquet corresponent a les despeses del júnior femení preferent —l’equip està federativament inscrit com a TGN Bàsquet i és aquesta entitat, per tant, qui paga oficialment les despeses de desplaçaments i arbitratges, però l’acord entre les dues parts preveia que el CBT, que cobrava les quotes de les jugadores, pagués aquestes despeses al TGN Bàsquet i això no ha succeït—.

El CBT encara no sap si Berni Álvarez serà el seu entrenador la pròxima temporada. El tarragoní es troba concentrat a Albacete amb la selecció espanyola sub-18 i només acceptaria el càrrec si tingués garanties d’un projecte esportiu mínimament sòlid, una vegada molts dels jugadors referents del conjunt blau han decidit abandonar la disciplina del CBT en consumar-se el descens i rebre ofertes importants (Ferran Torres a Granada o Dani Martínez a Càceres, per exemple).

El pressupost per a la pròxima temporada encara no està aprovat però podria ser sensiblement inferior al de la campanya passada, que va ser de 609.000 euros, 210.000 dels quals corresponien al primer equip. Aquesta quantitat és la mateixa que l’Ajuntament ha decidit atorgar al CBT en concepte de subvenció pel pròxim curs a la lliga EBA. L’entitat blava treballa per aconseguir patrocini privat, tal com va fer el curs passat, en què Repsol va col.laborar per valor de 125.000 euros.

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb la presidenta del CBT dels últims anys, Loli Salas però aquesta no ha volgut fer declaracions. «La diria massa grossa», ha assegurat. Salas va demanar entrevistar-se amb l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros des del mes de setembre del 2016 per tractar la delicada situació econòmica del club i reclamar a l’Ajuntament que complís el conveni, però no ho va aconseguir. Esgotada, va dimitir. El seu substitut va ser un membre de la junta, Jacint Rodríguez, que també ha declinat fer declaracions, així com Sergi Bru, antecessor de Salas i que de fa un mes s’ha posat al capdavant del procés negociador amb l’Ajuntament. Ballesteros es va reunir amb la junta del club blau el passat mes de juny, nou mesos després de la petició de la presidenta. Porta Enrere ha pogut saber que l’actual junta podria tornar-se a presentar a les eleccions que es convocaran abans de l’11 d’agost d’enguany —amb la dimissió de Salas es van convocar eleccions però no es va presentar cap candidat— per tal de continuar insistint en un procés de negociació amb l’Ajuntament. El club pretén que el consistori pagui íntegrament el conveni en alguna de les tres últimes temporades que ha jugat a LEB Plata i que suposarien «la solució al deute» de l’entitat: si el deute històric ja està garantit pel conveni, només quedarien per amortitzar 300.000 euros si, per exemple, el consistori pagués la diferència de la temporada 2015/2016, en què el CBT va percebre 165.393 euros en concepte de subvenció en lloc dels 460.000 que li pertocaven (453.000 més IPC), el deute estaria resolt. En cas negatiu, el club demana una aportació extra de 100.000 euros anuals per eixugar el deute que, al cap i a la fi, seria com reconèixer, per part del consistori, que no ha complert amb el conveni. Si l’Ajuntament continua amb el seu posicionament i no hi ha acord possible, els tribunals haurien de decidir.

Porta Enrere va sol·licitar parlar amb l’alcalde Ballesteros, la persona que va impulsar l’addenda del 2010 i, sobretot, la unió dels dos clubs el 2011, amb la retallada de subvenció corresponent, però l’Ajuntament de Tarragona ens va remetre a la regidora d’esports Elisa Vedrina. Preguntada si era conscient que el no pagament del conveni els últims anys no només podia suposar la desaparició del CBT tal com és ara sinó, a més, la pèrdua de patrimoni personal d’alguns directius, Vedrina es va arronsar d’espatlles. «Em sap molt greu aquesta situació però l’Ajuntament es mantindrà ferm en la seva postura. Només puc dir que hem donat al CBT 4,4 milions d’euros els últims anys, això són molts diners». El club blau calcula que entre convenis no satisfets i la pèrdua de la plaça després del fracassat intent d’unió, la xifra que esgrimeix Vedrina hauria d’haver estat molt més alta i que el diferencial del que han rebut amb el que haurien d’haver rebut és gairebé d’un milió i mig. La moral entre la junta directiva i la massa social va passar de la ràbia a la resignació. «Ens han deixat caure, així de fàcil». Amb tot, l’últim capítol d’aquesta complicada història encara no s’ha escrit.