Fa gairebé dues setmanes que va sortir a la venda, però la presentació de Tarragona, el rastre del sutge, es va fer ahir als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. La presentació del que és, fins ara, el primer llibre de Porta Enrere, va aplegar més de 50 persones a l’acte, que van assabentar-se de primera mà, a través del fundador d’aquest mitjà que és, precisament, aquest periodista que escriu aquesta crònica, com va sorgir aquest projecte de periodisme d’investigació que aquest estiu va complir cinc anys de vida.

El llibre, editat per Lo Diable Gros, és un recull d’alguns dels articles més destacats de Porta Enrere entre l’estiu de 2016 i el de 2021. Són articles que mostren la corrupció a la ciutat, el desgavell dels Jocs Mediterranis, que es van utilitzar amb finalitats ideològiques, la desídia i incompetència per gestionar el patrimoni històric de la ciutat o com les autoritats han mentit reiteradament la població amb temes de contaminació ambiental, sent Iqoxe el gran exemple, però no l’únic.

El primer a intervenir va ser Jordi Martí, un dels membres de l’editorial Lo Diable Gros. Martí s’havia posat en contacte amb aquest periodista feia un any per exposar-li que les investigacions que estava publicant Porta Enrere eren de tal magnitud que calia que estiguessin plasmades en un llibre. «Ja sabem què pot passar amb això d’internet. Si la web és atacada o es pateix una errada informàtica global o si s’abandona el projecte, totes les investigacions poden desaparèixer. D’aquesta manera, tenint un llibre, quedaran per sempre. Aquesta és una obra que amb el pas dels anys serà fonamental per entendre com s’ha gestionat la ciutat, la “mafiada” que la controla», va dir durant la presentació.

Martí va reivindicar el periodisme d’investigació, la feina que ha fet i fa Porta Enrere a l’hora d’exposar, amb dades i documents, tot allò que alguns altres (pocs) s’havien atrevit a dir. «És una obra fonamental». També va exposar les dificultats per publicar des d’una editorial petita com és Lo Diable Gros que, però, posa en circulació temàtiques que cap altra editorial, més centrada en els rèdits econòmics, tracta.

La sala dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, gairebé plena de gom a gom.

En el torn de paraula del fundador de Porta Enrere i autor de l’article que esteu llegint, Rafa Marrasé va explicar el perquè de Porta Enrere en una ciutat on, quan es va crear el projecte, hi havia un munt de digitals.

Tot va sorgir quan, tot treballant en un mitjà gratuït de tirada diària, l’Ajuntament de Tarragona va vetar els articles de Marrasé que començaven a destapar la mala gestió dels Jocs Mediterranis. En un moment en què només es venia positivisme en relació amb el projecte olímpic, aquest redactor va començar a revelar que les coses no anaven tan bé com es deia a la ciutadania. Allò va provocar una trucada del consistori, que va tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de continuar explicant la veritat als ciutadans. Però corria el 2014 i aleshores tothom podia tenir un bloc o obrir un lloc web on explicar coses i que arribessin de forma lliure a tothom. Marrasé va deixar aquell diari.

Jordi Martí explica com va sorgir la idea de fer un llibre recull d’articles de Porta Enrere.

Aquest periodista, frustrat i indignat per veure com un mitjà es plegava al poder local amb una simple trucada, va començar a gestar la idea de tenir un espai web on poder explicar allò que no s’explicava. Aquella mítica frase de «periodisme és allò que alguns no volen que se sàpiga», de la qual molts presumeixen, però que realment molt pocs apliquen al peu de la lletra.

No va ser fins dos anys després que Porta Enrere va ser realitat. I es va activar «gràcies» als nous ardits del consistori tarragoní, que van impedir que articles com els que s’explicaven en aquell diari gratuït, es publiquessin ara en una revista que sortia al carrer cada dos mesos i després cada mes. Era una revista molt ben editada, amb una paginació important, 180 planes, i de distribució gratuïta.

La mateixa persona que va trucar al diari gratuït va pressionar els editors de la revista, que després de veure com havien publicat un dossier dels Jocs Mediterranis, un altre sobre el projecte Smart City, un del desastre de gestió del patrimoni històric, i molts d’altres, decidien que ja n’hi havia prou de fer temes punyents i passar a reportatges més socials. Va ser aleshores quan Porta Enrere es va activar, i el primer article d’investigació que es va publicar va ser sobre els JJMM, sobre una empresa, Santagadea, que havia de regentar una concessió de 40 anys en la gestió de l’Anella Mediterrània en els quals percebria 150 milions d’euros de diners públics. Un autèntic «pilotasso» urbanístic. Aquell projecte, que havia entrat d’urgència a l’Ajuntament de Tarragona i que s’havia de fer tant sí com no, no es va fer mai perquè Porta Enrere va demostrar que l’Ajuntament feia mesos que parlava amb aquesta empresa. El consistori havia mentit dient que la companyia s’havia presentat directament amb un projecte. Estava tot pactat i arreglat.

Aquell va ser el primer èxit d’aquest mitjà. Al cap d’un any, els responsables de l’edició de la revista on encara treballava aquest redactor —compaginava les dues publicacions—, van obrir la porta al fundador de Porta Enrere. Els editors havien rebut pressions d’aquella persona que ja va vetar els articles dels JJMM. Pressions que havien durat un any. Finalment, també es van rendir.

Va ser llavors quan Porta Enrere va tenir, encara més, la seva raó de ser. Era evident que a Tarragona no hi havia mitjans disposats a explicar la veritat tal com raja, sense contraprestacions, sense condicionants. S’havia de crear un mitjà nou, independent. Aquest era l’objecte de Porta Enrere. I la creació d’aquest mitjà, que ja té més de cinc anys de vida, no és més que la mostra del fracàs del periodisme, d’uns mitjans que, per motius econòmics i ideològics, s’han venut, en la majoria de casos, al millor postor, deixant a la societat orfe d’una informació cabdal per poder decidir el seu futur.

Els assistents escolten una de les intervencions de Rafa Marrasé.

En el seu discurs, Rafa Marrasé va posar diversos exemples de mala praxi o, millor dit, de pràctiques mafioses a la ciutat, com la història de la Font dels Lleons i el corb a la porta de casa d’un alt funcionari. O els viatges pagats a l’antic alcalde Josep Fèlix Ballesteros, o com es va utilitzar Tarragona Ràdio per teixir una xarxa clientelar que permetés l’aleshores equip de govern assegurar determinats vots per les eleccions del moment. O el cas Inipro, pendent de judici oral, en què en plena crisi econòmica, un partit d’esquerres, el PSC, va sostreure (segons la instrucció del jutge) uns 60.000 euros de Serveis Socials per a destinar-los a fer campanya per Ballesteros de cara a les eleccions que venien. Això demostra el nivell moral dels dirigents que ha patit la ciutat.

En el torn de preguntes, un dels assistents va demanar què es podia fer davant tanta injustícia. Aquest redactor li va dir que l’esperança es troba en la societat civil. Els dirigents polítics han fallat als ciutadans i són incapaços de fer net i, sovint, també són còmplices d’una trama de corrupció. Algunes institucions han deixat de fer el seu paper fiscalitzador, com la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, principal garant de la bona gestió del patrimoni històric de la ciutat, molt crítica històricament, però que des de la mort del seu antic president, Jordi Rovira, ha caigut en la letargia.

La clau per revertir una situació perniciosa i perillosa per a la població es troba en agafar el bou per les banyes i reaccionar davant d’uns fets que són greus, que es troben perfectament documentats i que queden impunes per l’apatia de la societat actual.