Un pas endavant a l’hora de conèixer la contaminació de l’activitat industrial del Camp de Tarragona, especialment en el sector petroquímic. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs contenciós administratiu de Repsol contra la resolució de la renovació de l’autorització ambiental feta pel departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya l’1 d’octubre del 2015. L’empresa petroliera havia demanat que s’anul·lessin dos apartats de l’esmentada resolució que feien referència a les emissions difuses de la seva planta situada a la Pobla de Mafumet, Constantí i Perafort. Aquests dos apartats, inclosos per la Generalitat com a condició per a la renovació de l’autorització ambiental —imprescindible perquè el complex industrial pugui prosseguir amb la seva activitat—, indicaven que l’empresa havia d’identificar els compostos orgànics volàtils (COV) que emetia de forma difusa i els havia de quantificar. A més, també incidia en el detall d’aquesta identificació i quantificació en aquells compostos considerats com a «precursors de l’ozó» i aquells que estan catalogats com a perillosos per a la salut en indicadors (frases de risc) com «efectes genètics» (H340), «pot provocar càncer» (H350), «pot perjudicar el fetus» (H360 D), «pot perjudicar la fertilitat» (H360 F), «se sospita que pot provocar efectes genètics» (H341) i «se sospita que pot provocar càncer» (H341). En aquests apartats s’especificava, a més, que Repsol havia de tenir un protocol d’actuació en cas d’episodis significatius —un repunt notable i puntual de l’emissió de contaminants—, especialment si aquests episodis eren de benzè.

Repsol havia al·legat en el seu recurs per demanar la nul·litat dels dos apartats de la resolució de la renovació ambiental (punts c.1.4 i d.1.1) que no existia cobertura normativa per a tals condicions i que la Generalitat no era competent en les emissions difuses. L’empresa també estimava que se li estava exigint complir uns preceptes que a altres empreses del sector químic no se li havien demanat tot i haver rebut les seves autoritzacions ambientals entre el juliol del 2015 i començaments del 2016, assegurant que es vulnerava el dret fonamental a la igualtat que consta en l’article 14 de la Constitució. De fet, Repsol citava els casos de Terquimsa, Catalana de Tractament d’Olis Residuals SA (CATOR), BASF España SL, BASF Sonatrach Propanchem SA, Sarpi Constantí SLU i Terminales Portuarias SL (TEPSA).

«És cert que cap d’elles [en referència a les activitats dels documents aportats amb la demanda] té una activitat idèntica a la del meu mandant, ja que la del meu mandant és l’única instal·lació dedicada a la refinació de petroli existent en tota la Comunitat Autònoma de Catalunya. Però també ho és que la resta d’instal·lacions abans esmentades són igualment susceptibles d’emetre, i de fet emeten, idèntiques emissions difuses que les de la meva mandant. De fet, la destil·lació del petroli, en si mateixa, no és una activitat que generi més emissions difuses que les que poden generar-se en una planta petroquímica o una terminal de productes químics. En qualsevol cas, la naturalesa de l’emissió, difusa, és idèntica en una o altres plantes. I no obstant això, a cap d’elles s’exigeix un nivell de detall, precisió i exhaustivitat en les actuacions relatives a les seves emissions difuses com les que s’exigeix al meu mandant», al·legava Repsol en el seu recurs. Aquest argument pot suposar, un cop vista la sentència, que la Generalitat pugui exigir a aquestes empreses o a tota la resta del sector petroquímic del Camp de Tarragona el control de les emissions difuses tal com ha fet amb Repsol perquè la pròpia petroliera equipara la seva activitat i emissions a la de les altres companyies.

El tribunal, però, ha desestimat aquest argument perquè els advocats de Repsol no havien aportat cap prova pericial en què les empreses esmentades tinguessin una activitat similar a la de la petroliera així com la de les seves emissions.

La Secció Tercera de la Sala del Contenciós Administratiu del TSJC assegura que s’ha de rebutjar l’afirmació de Repsol en què diu que la legislació no regula les emissions difuses perquè «sí que ho fa amb nivell de detall i precisió», citant la llei 16/2002 on s’imposa l’obligació de complir amb «els sistemes i procediments per al tractament i control de tota mena d’emissions», entre les quals, especifica el tribunal, s’han d’incloure també les difuses.

El tribunal, a banda de desestimar el recurs de Repsol, condemna la petroliera a pagar els costos judicials a les parts demandades, és a dir, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la plataforma Cel Net. En total, 2.000 euros per a cadascuna. La sentència ha tardat més de 5 anys a arribar després que Repsol interposés el recurs immediatament a fer-se pública la resolució de la renovació de l’autorització ambiental el 16 d’octubre del 2015.

Les possibles conseqüències

La sentència del TSJC no és ferma i Repsol podria recórrer al Tribunal Suprem. Malgrat això, Repsol ha confirmat a Porta Enrere que no recorrerà la sentència del TSJC. De fet, Repsol ha estat tots aquests anys, des de l’1 d’octubre del 2015 i fins a la sentència (22 de setembre del 2020), treballant com sempre perquè la Generalitat no va demanar mesures cautelars al TSJC. La nova autorització ambiental especificava, que els nous límits d’emissió de contaminants arran d’aquest nou document, serien «d’obligat compliment» a partir del 2018.

«Amb el control de les emissions difuses es podrien reduir considerablement els episodis de contaminació perquè permetria detectar els punts importants d’emissió i, per tant, invertir per a reduir-les», diu Francesc Xavier Roca, excap del Laboratori del Centre del Medi Ambient (LCMA) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un dels més grans experts en contaminació ambiental industrial del país. La normativa sempre assenyala uns valors màxims per a un determinat grup de substàncies o compostos on el límit màxim s’estableix com una mitjana anual, però Roca sempre ha defensat que una empresa pot complir aquest valor encara que alguns dies de l’any es produeixin uns repunts de la contaminació que superin en molt aquesta xifra màxima. Són els episodis. Per a Roca, això seria com tenir els dits en un endoll amb un corrent elèctric a baixa tensió, però que, en un moment determinat, aquest corrent es multipliqués, encara que fos per un curt període de temps, un extrem que podria comportar conseqüències nefastes per a la salut. Seria l’exemple d’una exposició curta a una gran contaminació.

Roca remarca, a més, la importància del control de les emissions difuses a la indústria perquè són potencialment molt contaminants, no només per als treballadors de la indústria, sinó també per a les poblacions dels voltants: «Les difuses s’emeten, normalment, a una alçada inferior a les vehiculades i, per tant, tenen menys capacitat de dispersió».

Les emissions difuses són aquelles que no estan canalitzades —mitjançant una xemeneia o una torxa— i per tant, no estan sotmeses a cap control. Són d’escapada lliure. Segons fonts consultades per Porta Enrere, Repsol ja faria alguns anys que estaria controlant aquestes emissions difuses en l’àmbit intern. Això, però, no pressuposa que l’administració tingui coneixement de quins COV es detecten i en quina quantitat. Amb la resolució de l’autorització ambiental, l’empresa hauria de notificar aquestes dades sobre les emissions difuses a la Generalitat i, per tant, els resultats haurien de ser públics. «Moltes de les empreses tenen sensors a les seves instal·lacions, però aquests no identifiquen totes les substàncies i, de totes maneres, aquesta informació no es trasllada mai a la Generalitat», deia la directora general de Protecció Civil, Isabel Ferrer, el 24 de novembre d’enguany a la Comissió d’Estudi de la Seguretat del Sector de la Petroquímica del Parlament de Catalunya. Aquesta comissió es va crear arran de l’accident d’Iqoxe del gener de l’any passat i ara la Generalitat admet que no té dades sobre la contaminació en cas d’accident o d’episodis de contaminació, proposant la instal·lació de sensors químics per tots els polígons petroquímics del Camp de Tarragona. Porta Enrere va publicar el 30 de gener d’enguany que les autoritats havien assegurat que no hi havia núvol tòxic, en canvi, durant les compareixences parlamentàries per aclarir els fets d’aquella nit, van reconèixer que desconeixien quines substàncies s’havien emès arran de l’explosió.

Repsol assegura a Porta Enrere que fa anys que controla les seves emissions difuses i que envia les dades d’identificació i quantificació d’aquestes emissions a la Generalitat de Catalunya. «Es tractava d’un acord de bones intencions entre les dues parts i consideràvem que no era necessari incloure això en la renovació de l’autorització ambiental. En el cas que la Generalitat volgués determinar el control d’aquestes emissions difuses oficialment, crèiem que havia d’aprovar una normativa específica sobre aquest assumpte, no fer-ho dins d’una autorització ambiental», explica l’empresa a aquest mitjà. Amb tot, la decisió de no recórrer al Suprem respon, segons l’empresa petroliera, a què es tractava d’una discrepància tècnica i que ara, amb la sentència del TSJC, ja ha quedat resolta: «Consideràvem que l’autorització ambiental no era el lloc idoni per a demanar aquestes dades d’emissions, però el TSJC no ens ha donat la raó i, per tant, com que ja aportàvem les dades a la Generalitat, no té sentit recórrer al Suprem. Continuarem treballant com fins ara, no canvia res». Amb tot, la sentència del TSJC suposa un reconeixement als preceptes inclosos per la Generalitat dins de la renovació de l’autorització ambiental de Repsol i, per tant, ara podrà exigir aquestes dades a la resta d’empreses químiques del sector sense haver de tancar acords bilaterals amb cadascuna d’elles tal com havia fet amb la petroliera. La sentència, per tant, suposa un abans i un després en el control dels contaminants.

«El que es pretén és conèixer quins són els compostos que s’emeten en les emissions difuses pel que fa a les seves quantitats (COV TOTALS) i identificar aquells que tinguin determinades frases de risc [indicadors de perill]. Això, per ell mateix ja seria un gran avanç perquè, coneixent les emissions, es pot veure quin impacte tenen sobre les àrees urbanes i llavors fixar uns límits d’emissió», explica el professor Roca. Sobre la incidència de la contaminació mitjançant emissions difuses en àrees urbanes, cal recordar el cas de Silvalac als Pallaresos. Un cas que es troba actualment sota investigació del jutjat número 2 de Tarragona.

«Per primer cop des que la planta es troba en funcionament, s’ha inclòs a l’autorització un apartat específic referit a les emissions difuses, que ha de representar una passa endavant en la protecció de la qualitat de l’aire al camp de Tarragona. La manca de legislació en aquesta matèria i l’absència de precedents en altres activitats de refinament de la Unió Europea no havia fet possible fins ara incorporar aquesta condició a l’autorització ambiental. Els coneixements adquirits al llarg d’aquests darrers anys en l’àmbit de les emissions de components orgànics volàtils (COV), tant per l’activitat industrial com per la Generalitat, ha fet possible que, per primer cop, la seva vigilància es contempli com a requisit en l’àmbit de l’autorització», deia la nota de premsa de la Generalitat enviada als mitjans l’11 d’octubre del 2015, destacant la importància del control de les emissions difuses. Aquesta autorització ambiental, que ara s’ha vist reforçada per la sentència del TSJC, va seguir un procés de més de dos anys de consultes i aportacions per part dels ajuntaments de la zona i la Plataforma Cel Net.

La nota de premsa sobre la resolució de la renovació de l’autorització ambiental atorgada a Repsol l’1 d’octubre del 2015 —l’anterior autorització ambiental era del 4 de juliol del 2006— feia incís en la importància d’aquest complex industrial destacant la seva capacitat de producció, superior als «11 milions de tones de productes diversos amb amplíssima repercussió a la indústria química i petroquímica».

La resolució de l’autorització ambiental del 2015 té, segons, Francesc Xavier Roca, mancances. Així, en l’apartat a.2), «Emissions a l’atmosfera», s’assenyalen els possibles focus emissors de productes i substàncies contaminants, incloent-hi- els Compostos Orgànics Volàtils (COV), a través de les emissions canalitzades de Repsol, és a dir, aquelles que no són difuses. «Només s’accepta que hi hagi emissions de compostos orgànics volàtils (COV) en la cogeneració, l’oxidació tèrmica i el forn d’extracció de benzè [processos industrials de la planta]. S’obvien els COV que emeten la resta de focus [processos industrials]. Així, en la gran majoria de focus emissors només s’esmenten els contaminants primaris [partícules, òxids de sofre, nitrogen, monòxid de carboni, etc.]», diu Roca mentre apunta que la directiva de la Generalitat també demana el control del benzè i de l’1,3 butadiè, un fet que es produeix, segons afirma, gràcies als estudis fets en el seu moment pel Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC que ell dirigia.

«En aquesta directiva es demana a Repsol un protocol específic pel benzè. Sobre aquest compost, recordo a l’anterior directora de Qualitat Ambiental, Assumpta Farran, qui, en una entrevista als matins de TV3 en la qual jo també estava, va titllar la directiva europea de regulació del benzè en àrees urbanes de barroera. Farran va fer aquella afirmació perquè la directiva europea no tenia en compte un possible episodi contaminant d’aquesta substància, el benzè. L’aleshores directora de Qualitat Ambiental de la Generalitat va dir que podrien haver-hi episodis de 200 micrograms/m3, mentre que el benzè té un límit anual de 5 micrograms/m3», diu Roca, remarcant novament la importància dels controls d’episodis de contaminació, i sentencia: «El fet que l’emissió d’un compost o una substància estigui per sota del seu valor límit legal no implica que no continuï tenint efectes sobre la salut».