L’estructura metàl·lica que es troba sobre el jaciment del teatre romà de Tarragona es va instal·lar sense cap mena de protecció contra l’oxidació. Així ho va admetre l’arquitecte responsable del projecte Toni Gironès en una taula rodona que va organitzar el Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Tarragona (COAATT) la setmana passada i així ho ha confirmat ell mateix a Porta Enrere. En el projecte de Gironès, que ha estat criticat per sectors vinculats al món del patrimoni històric de la societat tarragonina, així com arqueòlegs i experts i, fins i tot, els mateixos tècnics de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona tal com consta en un informe que va publicar Porta Enrere el 10 d’agost del 2017, s’explicava que l’estructura d’acer corrugat —que s’utilitza per al formigó armat—  s’havia de passivar en un taller abans de dur a l’obra per a «mantenir l’òxid estable i no tacar el jaciment durant les primeres pluges (que podrien arrossegar l’òxid)».

El projecte, que duia el nom de «Projecte bàsic i executiu d’adequació de les restes arqueològiques del  teatre romà de Tàrraco (Tarragona)» i té data del mes de juny del 2016, explicava que «les peces i el material es portaran del taller oxidades (fent saltar la calamina i pintures de protecció que les barres porten de fàbrica) i passivades excepte en les zones on s’hagi de soldar elements a l’hora de col·locar a l’obra». El producte que s’havia de fer servir al taller per a realitzar aquesta passivació era Owatrol-Rustol o «similar», un producte, segons explicava el projecte, que és «un oli  que penetra a l’òxid traient la humitat i l’oxígen i fent una capa sòlida i estable exterior que segella el material». Però això no es va fer i l’acer es va muntar directament tal com havia sortit de fàbrica. «Per comprendre això cal entendre les circumstàncies que van envoltar l’obra. Quan vam arribar el gener del 2017 per iniciar els treballs vam comprovar que s’havien descobert unes estructures anteriors al teatre romà, unes tabernae [bars o tavernes d’època romana] i això ens va obligar a modificar el projecte», diu Toni Gironès.

Aquest «descobriment» de les tabernae no és, però, nou. Així, l’arqueòleg Josep Maria Macías va explicar en l’acte organitzat pel COAATT que existeix un article de l’any 1983 signat per Ricardo Mar, Joaquín Ruiz de Arbulo i Mercè Roca que ja parlava de l’existència d’un edifici de tavernes anterior al teatre. «Aquest és un fet que els arqueòlegs ja coneixíem», va dir Macías.

Gironès explica a Porta Enrere que dels 92 micropilons on havia d’anar l’estructura que actualment es pot veure i que està situada en alçada on hi havia el teatre romà, va haver de modificar la posició de 56 d’ells, un fet que va retardar tota l’obra. «El serraller que ens feia tot l’acer va haver d’esperar fins que li diguéssim quin i quant de material necessitàvem ara perquè s’havia modificat el projecte. Això va fer que no tinguéssim els ferros fins al setembre. Si els passivàvem al taller, necessitaríem dos mesos més perquè l’Owatrol fes la seva funció però havíem d’entregar l’obra abans de desembre d’aquell any i encara havíem de muntar tota l’estructura, és clar. Vam valorar què suposava allò i vam decidir que faríem una passivació natural in situ, que fos el temps l’encarregat de passivar els ferros».

Això vol dir que no s’aplicaria cap producte per oxidar l’acer com estava previst ni tampoc per protegir-lo de l’oxidació. Gironès i el seu equip van optar per una «passivació natural», és a dir, que l’estructura de ferro s’anés oxidant de forma natural a la intempèrie. Així, tot just abans d’iniciar la col·locació de les diferents parts de l’estructura, es va remullar tot l’acer que ja estava en una part del solar que ocupava l’antic teatre romà de Tarragona amb aigua per començar l’esmentada «passivació natural». Aquesta passivació, segons Gironès, és més lenta que la que es provoca amb un producte com l’Owatrol, i tarda, tot depenent de les condicions climàtiques de cada zona, uns mesos. «És molt millor passivar de forma natural que no pas amb un accelerador com l’Owatrol. La passivació natural és com un guisat de l’àvia, que es fa lentament, que fa xup-xup. Un cop vam decidir que col·locaríem l’acer sense passivar prèviament, valorem què hi ha sota l’estructura [un cop col·locada]. No hi ha cap part del jaciment principal, que són els carreus romans que formen part del que queda del primer sector de cavea [grada], que pugui estar en contacte amb un possible degoteig d’òxid. No veuràs cap taca d’òxid a la cavea. Sí que [l’òxid] està en contacte amb els fonaments del teatre romà i amb els murs de les tabernae que es van trobar i que aleshores encara no s’havia decidit si es mostrarien al públic o bé quedarien tapades, es desconeixia la seva museografia. Sabíem que algunes de les taques podien anar sobre les parets de les tabernae, que no és teatre romà, i sobre algunes estructures que es troben sota les grades i que servien per aguantar el teatre romà però mai a la peça principal que era el carreu sobre del qual estava el marbre on s’asseien els romans. Un marbre, tot s’ha de dir, del qual en tenim dues cantonades petites».

Gironès també afirma que les taques es troben en una peça allargada que connecta el jaciment romà amb el formigó de les antigues naus industrials del segle XX i amb material de restauració que els restauradors han fet servir. També a la grava, a terra i a les plantes. «Vam valorar el grau d’afectació que tindria l’òxid i vam comprovar que en el jaciment principal no hi hauria cap taca», diu Gironès tot i que admet que, un cop col·locada l’estructura, va adonar-se d’una situació que no havia previst: «No comptava amb les diagonals que conformen l’estructura. Les gotes de pluja que s’acumulen a la part superior de la mateixa van regalimant per aquests ferros en diagonal cap a les parts inferiors de l’estructura i cauen a les parts del jaciment secundari com les graves, el terra i les plantes, però mai sobre els carreus. Aquesta passivació comportarà més temps de la prevista». Gironès no especifica el temps de passivació d’aquesta situació no contemplada inicialment i tampoc de la que sí preveia, la que ell anomena en dues dimensions, de gotes de pluja que cauen en vertical des de l’estructura al jaciment. En aquell primer cas, eren mesos, en el cas de les diagonals, més temps, però sense saber quan.

L’arquitecte, segons explica a Porta Enrere, va comunicar al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) —cal recordar que el projecte va ser de la Generalitat de Catalunya, amb el consentiment del consistori tarragoní— que caldria fer un mapa d’on es trobessin les diferents taques perquè, una vegada l’acer ja estigués totalment passivat i no desprengués més gotes de rovell, es procedís a la neteja de les parts del jaciment tacades. «Els hi vaig dir que fessin un mapa, a data de març del 2019, sobre quines taques hi havia a cada part del jaciment per posteriorment retirar-les. Es tractava de posar una sèrie de testimonis en el lloc on es trobessin les taques per fer el seguiment i netejar-ho un cop comprovessin [els tècnics del MNAT] que no gotejava més i passar a la seva restauració».

Però l’equip tècnic no va mantenir el seu criteri de passivació natural en tota l’estructura. Segons explica Gironès a Porta Enrere, la pressió mediàtica en què ja s’apuntava els previsibles problemes amb l’òxid, i també la pressió política, amb algunes declaracions de partits que «volien enderrocar el govern socialista [de Tarragona]», van obligar els tècnics a aplicar l’anteriorment esmentat Owatrol en algunes parts de l’entramat metàl·lic, concretament en aquelles que serien de pas pels visitants, tot pensant en la inauguració. La zona que va rebre més atenció va ser la del praecintio, és a dir, un corredor que separa les grades inferiors de les superiors. En l’estructura, és la passarel·la per on transiten els visitants. «Abans de la inauguració es va passivar la zona del praecintio amb Owatrol fent servir esprai i pinzell. Era la zona per on havia de passar la gent i no es volia que ningú es taqués de rovell. Allò, però, es va passivar malament perquè es va fer in situ i perquè amb el pinzell no es pot passar entre els ferros. S’hauria d’haver fet al taller. Allò podia impedir taques de rovell des del praecintio però no les que arribaven de la part superior de l’estructura en diagonal [tal com s’ha explicat]. Amb tot això vam dir: ‘Almenys ara ho tenim construït, ho podem inaugurar i ara anem per l’òxid’», explica Gironès.

Les crítiques

«Hi ha una manera de fer arquitectura que és la de revista per a la fotografia inaugural i després la resta sembla que ja no importi. Després hi ha una altra arquitectura, que és amb la qual em sento identificat, que és aquella on es vol que la construcció duri», diu Enric Casanovas, arquitecte i arquitecte tècnic amb més de 20 anys d’experiència en arquitectura pericial forense. Casanovas es mostra molt crític amb el projecte del teatre romà, especialment pels materials emprats: «Hi ha una falta de coneixements total sobre els materials i la seva vida útil. Els acers a la intempèrie es rovellen i tenen lixiviació de líquids quan es mullen i això s’explica a la facultat de seguida. Hi ha molts materials que el fabricant no els prescriu per allò que l’arquitecte i l’aparellador els acaben prescrivint per a determinats projectes».

Per a Casanovas, que ha titllat el projecte de Gironès en més d’una ocasió en algun article com a «galliner» —en l’informe dels tècnics de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona es parla de «gàbia»—, les taques d’òxid que s’aprecien en el jaciment són la prova fefaent que el projecte no ha estat ben executat: «Si vull col·locar un acer al carbó en una estructura he de prendre les precaucions perquè allò duri. Prescriure una durabilitat d’un any és un acudit dolent. No és normal que a un any vista d’inaugurar un monument hi hagi un procés de degradació d’aquesta mena. És evident que el producte que s’hagi pogut aplicar s’ha fet malament o la solució constructiva és dolenta».

Per aquest arquitecte, la tria del material ja no va ser bona des d’un inici i el fet de no protegir-lo, encara més: «No té cap sentit que una estructura alàmbrica que vol representar una actuació patrimonial explicativa sobre com era la graderia d’un teatre romà tingui corrosió i lixiviació de líquids al terreny per acció de la pluja. L’aigua mulla l’acer i crea una pàtina de líquids d’òxids al terreny. Com es podia haver evitat això? Molt simple: havent conegut una sèrie de normes en pintures sobre l’acer. Hi ha 30 normes UNE sobre tractament d’elements d’acer. Has de saber que en un clima marítim com Tarragona necessites pintures aptes i acer ben polit per rebre una pintura en una climatologia C4 (una de les més extremes en una escala que arriba fins a C5). Si vull una durabilitat mitjana, sense manteniment entre 5 i 15 anys he de posar 280 micres d’apoxi de poliuretà. És un gruix potentíssim de pintura. Si vull una duració alta, superior als 15 anys, necessito més de 300 micres. En aquesta estructura d’acer al carbó se li havien de posar més de 300 micres de pintura d’alta qualitat. Sabem que no porta pintura, porta un passivador de l’òxid [només en una petita part] però és evident que no ha funcionat. No té protecció durable perquè es veuen les taques d’òxid a terra. Si no fos així, l’estructura estaria lliure de problemes durant 15 anys i no ha estat així».

Toni Gironès, per la seva banda, defensa la tria del material: «L’acer corrugat és el que té les millors condicions de tots perquè ha d’estar en contacte amb acer i aigua [per una de les seves principals funcions, la del formigó armat] no necessita manteniment en el temps i no perdrà matèria. S’ha dit que això amb l’òxid es debilitarà i caurà tot. Rotundament no». Per aquest arquitecte, responsable de la intervenció al jaciment del teatre romà de Tarragona, l’acer corrugat perd propietats quan se li fa el tractament inadequat: «Des de la Revolució Industrial a la majoria de ferros se’ls aplica tractaments inadequats. La pintura que s’aplica tapa el porus natural del ferro i això pot provocar la seva exfoliació. Vam triar la passivació perquè això comporta un manteniment zero».

Enric Casanovas, però, considera que la passivació no era una bona solució per al projecte: «La passivació no és una bona solució, això és acceptar un risc important  i normalment surt malament. Moltes baranes fetes acer corten taquen el terra d’urbanitzacions o carrers, però tacar el terra d’un jaciment és una altra cosa».

El responsable del projecte, Toni Gironès, va explicar en l’inici de la seva intervenció de la taula rodona al COAATT, que el concepte de la seva proposta, la filosofia que l’havia dut a triar aquest material i fer aquesta mena d’intervenció estava fonamentada en la integració en l’entorn urbanístic. L’acer corrugat —un material que Gironès ha emprat en molts altres projectes de fa anys— que s’acostuma a fer servir per a les estructures de formigó armat, es pot veure en el mateix solar en les restes de grans pilars inacabats que suposaven l’inici de la construcció d’edificis per a habitatges i que van ser aturats arran de la mobilització ciutadana. Gironès, explicava, volia mantenir aquesta unió en el relat del projecte.

«Hi ha una sèrie d’arquitectes i arqueòlegs que entenen que el ferro rovellat és una espècie de paradigma de l’antiguitat. Però els romans, a la forja, el ferro no es rovellava i l’acer trempat ja l’havien descobert i el feien servir per a les espases. Ja hi havia una capacitat de tractar l’acer des de l’antiguitat. L’oxidació és una anomalia de l’acer que no és convenient ara ni aleshores. Que el rovell és in símptoma d’antiguitat és una autèntica ximpleria», afirma Enric Casanovas, que hauria apostat per fer la mateixa estructura, ja que així es va decidir per part de la Generalitat, amb acer inoxidable: «La gent creu que tot l’acer inoxidable brilla, i no. No es podia fer amb el material que s’ha fet perquè al cap d’un any s’està fent malbé el jaciment que el projecte havia de posar en valor. Qualsevol tècnic ha de saber els riscos que té aplicar un material en unes determinades condicions climàtiques. Tarragona té unes condicions molt agressives i un acer al carbó a Tarragona té un comportament molt diferent si estigués a Prades, per exemple».

Casanovas explica que la solució demana retirar l’estructura o tractar el material de forma adequada per a evitar la degradació del jaciment. «Es pot solucionar el teatre? Sí. L’estructura necessita un tractament adequat per a aturar tota l’oxidació. Per a aplicar les pintures primer s’ha de retirar tot l’òxid. S’ha de deixar l’acer com quan va sortir de fàbrica. Seria un tractament car, d’uns 50 euros el metre quadrat, en aquest cas és lineal i ara és difícil de calcular».

Per la seva banda, Gironès assegura que hi ha molta gent que té prejudicis envers el seu projecte perquè no l’entenen i que molts dels seus crítics valoren la seva obra un cop se’ls hi explica en detall. «A la societat que vivim la gent veu una taca d’òxid a un jaciment i ho troba lleig i li molesta. Per a molta gent l’òxid és sinònim de defectuós, com el fet de veure el ferro corrugat, que els hi sembla que està inacabat. I com que és defectuós i està inacabat, és lleig i ‘no m’agrada’. Al final, la gent fa judicis de valor, com aquelles persones que pensaven que Tàpies feia dibuixos que podia fer el seu fill i anys més tard se n’adonen que ha contribuït a la història de l’art». L’arquitecte responsable del projecte del teatre romà assegura que no vol justificar el seu projecte i afirma que està molt content del resultat final: «En cap moment m’excusaré en les circumstàncies perquè en condicions de mínima economia i falta de temps acostumo a treballar millor. Potser amb més temps i recursos no hauria anat tan bé. En aquest sentit el projecte del teatre romà de Tarragona és un èxit».

La valoració de Gironès no és compartida per Casanovas, que titlla, en canvi, l’actuació de «fracàs».