A Glasgow ja hi fa fred en aquesta època. Realment no s’ha de tenir enlloc on anar per passar la nit al ras, o tenir molta voluntat, com és el cas de la cinquantena llarga de persones que el 30 de setembre han decidit prendre el gol oest de l’estadi de Hampden Park per fer bivac. No, no són cap colla d’excursionistes desorientats, ni brètols beguts, ni els damnificats de cap catàstrofe. Tampoc són indigents, tot i que la intenció de l’acció és cridar l’atenció i recaptar fons precisament sobre un col·lectiu que es compta per desenes de milers en un país considerat ric, fet que treu de polleguera molts escocesos. I què millor què fer-ho posant-se per un dia en la pell dels que dormen al carrer, i intentar sentir el que ells senten, en una acció coorganitzada per dues entitats locals sense ànim de lucre que treballen amb sense sostre, Bethany Christian Trust i Street Soccer Scotland. Avesats com estan als jocs de paraules, ho han batejat com a Hampden Snore (el Ronc de Hampden), que sona molt igual que Hampden Roar, el rugit que l’afició escocesa fa sentir per atemorir els rivals cada cop que hi juga la selecció. «He dormit en llits millors, però segurament no en llocs millor», tuiteja el diputat de l’Scottish National Party (l’SNP) James Dornan, un dels participants.

La Tartan Army, això sí (com es coneix l’afició local) s’ha vist aquest cop substituïda per un exèrcit solidari equipat amb cartons i sacs de dormir, plàstics, galetes i termos de te i cafè. I sobretot, molt humor, en tots els sentits, per fer més curtes les llargues hores que havien de passar junts. «La capacitat de Hampden és de 55.000 persones, i no hi cabrien tots els pobres d’Escòcia», explica el Laurie Frank, de Bethany, en rebre’ls com a amfitrió. «Som com una gota en un oceà», admet. Però totes les gotes són importants. «Tant de bo aquest sigui el primer any de molts», rebla David Duke, d’Street Soccer.

A les onze de la nit no es veuen estrelles al cel, tot i que segons la previsió no ha de tornar a ploure, com ha fet tota la tarda. El terra, del tot xop, no impedeix que la gent hi comenci a construir els seus refugis. Alguns fins i tot han portat llumetes que munten divertits en parets de cartó improvisades. Altres juguen a cartes sota una porteria, o s’instal·len a la graderia, on hi ha menys sensació de fred. A poc a poc va baixant aquell moviment inicial. Quan, a quarts d’una de la matinada, es tanquen els llums i Hampden queda gairebé a les fosques, unes darreres rialles donen pas al silenci més absolut. El termòmetre ha baixat a set graus, però la humitat fa que la sensació sigui fins i tot de més fred, d’aquell que cala els ossos. Silenci.

A quarts de sis, els llums es tornen a encendre. Han estat només cinc hores, però s’han fet llargues. En efecte, s’han sentit molts roncs que han fet honor al nom triat, però els matalassos de cartó que al principi semblaven prou còmodes han acabat sent una pedra. L’aire humit tota la nit a la cara tampoc augura res de bo sobre possibles constipats. I el fred… per molt tapat que vagis, el fred es fa notar quan fa hores que no et mous.

Però per una nit tothom ha sobreviscut. Una munió d’entrepans i begudes calentones espera a la grada, i tothom desmunta la paradeta mig adormits, mig enfredorits, contents per l’experiència i per haver posat el seu gra de sorra a conscienciar sobre el problema. Això sí, tots van marxant amb l’expectativa d’arribar a casa i posar-se sota la dutxa, abans de fer una bona migdiada en un llit calent. «Content per haver fet el Hampden Snore. La diferència és que jo ara me’n vaig a casa. Fem el que puguem per ajudar els indigents», resumeix Dornan al seu compte, abans de saber-se que, amb l’ajut de molts donatius privats, l’acció ha permès recollir unes 7.500 lliures.

A les set del matí una boira espessa cobreix el centre de Glasgow. La ciutat tot just es desvetlla per encarar mandrosa un octubre feixuc. Arraulits a la porta de les botigues més glamuroses també es desperten els indigents que també han passat la nit al ras, amb la petita diferència que ells no tenen cap casa on anar ara, ni cap expectativa de profit per a la resta del dia, ni segurament de la vida. Els que la nit següent tornaran a dormir al carrer.

TEXT I FOTOS: Òscar Palau, periodista.