El Patronat de Turisme de Tarragona va rebre, segons va anunciar en el seu compte de Twitter, el premi a la millor destinació arquitectònica europea de l’any 2018 «en reconeixement al seu patrimoni romà, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000», tal com ampliava una nota de premsa enviada per l’Ajuntament de Tarragona als mitjans de comunicació i publicada al web del consistori el 24 d’agost de l’any passat. El premi, que segons la informació oficial de l’Ajuntament atorga «la prestigiosa guia de viatges Luxury Travel Guide», va ser considerat aleshores per l’actual regidora de Turisme, Inma Rodríguez (PP), «com una oportunitat d’obrir-nos a nous mercats, com és el sector del turisme de luxe, i de posicionar la ciutat als nivells de qualitat i prestigi que cerquem com a destinació turística».

El premi, però, podria no ser tan important com des del consistori i des del mateix Patronat de Turisme es va voler fer creure a la ciutadania. Segons ha pogut saber Porta Enrere, rere aquests premis hi hauria un grup editorial que atorgaria guardons a tort i a dret per tot el món amb la finalitat de tenir un retorn econòmic en forma de publicitat. «Això és un engany, bé, millor dit, és una estratègia per treure els diners a la gent», diu David Rojo, fundador de Love Rioja, una empresa que es dedica a fer recorreguts turístics per aquesta regió espanyola. Rojo, com tota la resta de guardonats i premiats per Luxury Travel Guide, va rebre primer de tot un correu electrònic notificant-li que havia estat nominat, en aquest cas, al Premi Internacional al Millor Guia a la Rioja l’any 2016. Posteriorment, un altre correu electrònic li va confirmar que havia guanyat el guardó. «Et diuen que hi ha algun subscriptor de la revista que t’ha nominat, però res. Ningú mira quina feina fas», diu mentre assegura que abans de ser nominat no havia sentit a parlar mai d’aquesta publicació. «Un cop et donen el premi, et diuen que apareixes en un llistat de guanyadors de la revista però si vols, a més, et poden fer una notícia de pàgina sencera a canvi de diners, és clar», diu Rojo.

«Són uns premis estranys, una espècie d’estafa. Sí, surts a internet però… A veure, no t’estafen perquè si no pagues també te’l donen i la publicació existeix però és un negoci estrany. Al final és una publicitat encoberta mitjançant uns premis. I no me’l van donar només a mi, sinó que aquí a Bilbao van enviar el mateix correu electrònic a totes les empreses del sector», explica Miguel Martínez de Toda, fundador de Secret Bilbao, guanyador l’any 2017 en la categoria Holiday&Tour Specialist. Tal com va passar amb David Rojo i Love Rioja, Martínez va rebre un correu electrònic on se li notificava que estava nominat a un premi i poc després li comunicaven que havia guanyat. «Et diuen que has guanyat un dels premis en què estaves nominat i t’ofereixen aparèixer només al llistat de guanyadors o un publireportatge. Aleshores has de pagar segons unes tarifes que tenen. Tants euros per un quart de pàgina, tant per mitja pàgina, tant per pàgina sencera… però no tens perquè acceptar-ho, el premi el guanyes. No sé qui vota això, qui guanya i qui no. Mai havia sentit parlar d’aquests premis o d’aquesta publicació», diu.

Com explica Miguel Martínez, el preu que paga el guardonat per una pàgina de publicitat en forma d’article depèn de la mida del reportatge. I no només això, sinó que el premi també té diferents tarifes segons si el guardonat vol un trofeu de vidre o una placa o vol assistir a una gala que es fa a Londres. L’empresa editora de Luxury Travel Guide es troba a Birmingham i tots els correus s’envien des del Regne Unit. Les tarifes estan establertes en lliures esterlines. «Recordo, més o menys, que els preus eren unes 300 lliures per rebre el trofeu i la menció com a guanyador, 400 lliures una pàgina, 600 dues pàgines i 3.000 lliures per assistir a la cerimònia de Londres amb dues nits d’hotel. Només cal pensar que, si al cap de l’any han anat 100 persones a Londres a rebre el premi, doncs ja són uns diners. És obvi que és bon un negoci. Jo no he anat a cap gala perquè els hi vaig veure el llautó des del començament», afirma David Rojo.

«El primer any no vaig voler pagar. El segon any sí. Primer em van dir que havia de pagar uns 500 euros per l’article però jo els hi vaig dir que no tenia tant pressupost, els hi vaig fer una contraoferta i ho van acceptar. No recordo la quantitat però crec que eren menys de 100 euros per una doble pàgina. Jo mateix els hi vaig enviar els textos i les fotos, i quan ho van tenir tot muntat, m’ho van enviar perquè jo ho pogués corregir. A la cerimònia de Londres no vaig voler anar perquè valia un dineral i, sincerament, no sé quina repercussió tenen els premis o la publicació», diu Miguel Martínez de Secret Bilbao, que assegura que aquest any no pagarà. És a dir, rep nominacions i premis d’aquesta publicació periòdicament.

«A mi m’han donat sis premis d’aquests, de publicacions amb noms semblants com Igap Travel Guide o Travel&Hospitality. No sé si són de la mateixa editorial. Vaig contractar una pàgina només i perquè m’ho van posar molt barat, uns 150 euros», explica Rojo. Per tant Luxury Travel Guide negocia a la baixa els preus de les seves tarifes per a convèncer els potencials anunciants (que són alhora premiats).

«És una estratègia de màrqueting més o menys intel·ligent o encertada de promoció d’una publicació que no té massa repercussió», afirma Ivan Ricoy, director de Genuine Andalusia que, com en els altres dos casos, assegura que no coneixia la publicació fins que no va rebre el correu electrònic on se li notificava que Genuine Andalusia havia estat nominada a una categoria dels Luxury Travel Guide Awards. «La meva percepció és que són uns nois que a través de la difusió del premi que fan les empreses a les seves webs i xarxes socials fan créixer la imatge de marca de la revista. Aquesta és la seva estratègia: jo et dono un premi, tu ho anuncies i així la gent ja coneix la publicació», diu.

El Patronat de Turisme, a cegues

«Coneixíem la publicació perquè una empresa tarragonina havia estat premiada fa uns anys. És una distinció, no és un premi en metàl·lic. Ens el donen perquè aquesta empresa (la revista Luxury Travel Guide) considera que Tarragona és la millor destinació arquitectònica d’Europa gràcies a la coexistència de la part romana, medieval i moderna de la Part Alta », explica Ángel Arenas, gerent del Patronat de Turisme de Tarragona.

Arenas assegura, tal com ha passat amb cada guanyador del premi, que van rebre un correu electrònic notificant-los que havien estat nominats en la categoria de destinació arquitectònica en els premis europeus dels Luxury Travel Guide Awards i que van decidir continuar en el procés de selecció dels guanyadors —no deixa de ser curiós que sense haver-se presentat al premi, l’entitat que atorga els guardons notifiqui primer la nominació i al mateix temps pregunti si es vol continuar sent candidat, una pregunta que podria tenir l’objectiu de sondejar els potencials guanyadors per saber si, posteriorment, hi podrien haver ingressos per aparèixer a les llistes de guanyadors o mitjançant publireportatges— fins que uns mesos més tard els van comunicar que havien guanyat.

«El premi suposa un benefici de marca de ciutat. L’únic cost que du associat és que et pregunten si vols participar en la seva guia. Vam considerar que era una bona promoció per a Tarragona i vam acceptar», diu Arenas, que en la trobada amb aquest periodista de Porta Enrere sempre va considerar que el cost per al Patronat havia estat inferior als 300 euros i, més concretament, parlava d’una quantitat al voltant dels 150 euros. «Nosaltres no vam posar publicitat sinó que un cop ens van donar el premi, vam pagar una quantitat per aparèixer a l’article on s’esmentaven els premiats», afirmava el gerent a Porta Enrere. El fet és que, tal com ha confirmat l’Ajuntament a aquest mitjà, el Patronat de Turisme «va contractar una pàgina a l’edició del 2018 de la revista que incloïa fotografies i detalls de contacte, i una còpia impresa de la mateixa guia. El cost total d’aquesta contractació va ser de 339,07€ (IVA inclòs)». De fet, l’edició en paper de la revista és molt difícil de trobar. Els premiats contactats per Porta Enrere i altres persones del sector turístic d’àmbit internacional han reconegut que no havien vist mai la publicació. «Quan vaig contractar l’article o la publicitat, sí que em van enviar la revista de paper a casa, però jo no l’he vist mai més enlloc. Potser només imprimeixen les revistes per aquells que contracten la publicitat», diu David Rojo de Love Rioja.

«Jo mai he tingut la revista a les mans. Enguany em van tornar a escriure i els hi vaig dir que no perquè crec que estic a un altre nivell. Al començament és comprensible, sobretot si ets una empresa petita perquè fa il·lusió dir que t’han donat un premi. Era un win-win per a les dues parts. Guanyaves perquè una publicació, encara que no fos de gran repercussió et donava un premi i tu els hi donaves visibilitat, res més», afirma Ivan Ricoy, de Genuine Andalusia.

De fet, quan el Patronat de Turisme va fer públic el premi de Luxury Travel Guide, algunes persones van dubtar del prestigi del premi a les xarxes socials i, fins i tot, van questionar si no hi havia hagut diners pel mig. «Tota aquesta polèmica ve d’on ve. Resulta que hi ha un premi que porta la paraula luxury i que s’associa a Tarragona i hi ha gent a la qual li molesta això. La nostra obligació és comunicar que ens han donat un premi. Però a les xarxes es va dir de seguida que Tarragona no podia ser luxury, que segur que el Patronat havia pagat pel premi», diu Ángel Arenas.

La paraula luxury, que tant destaca Arenas, podria ser un esquer per fer creure, però, que els premis tenen més prestigi del que sembla. «El nom, on s’inclou la paraula luxe, també pot fer que la revista sembli més prestigiosa del que és, com si fos molt glamurosa. És evident que per a una persona amb sentit crític, i jo crec que en tinc, no es tracta d’una publicació glamurosa o de prestigi», afirma Ivan Ricoy, de Genuine Andalusia.

Però, com hem vist, el Patronat sí que va pagar, com van fer tots els premiats. No per aconseguir el premi, sinó per aparèixer a la guia com a guardonat, fos en un llistat o en un publireportatge. «No hauríem aparegut a la guia si no haguéssim pagat. Però això passa a més premis. Al segell de Ciutats i vil·les amb caràcter (de l’Agència Catalana de Turisme) has de pagar una petita quota per optar a guanyar la distinció i no totes les candidates guanyen», afirma Inma Rodríguez, regidora de Turisme. Rodríguez exposa uns altres exemples, com el del premi que un vídeo promocional de la ciutat, Tarragona, un secret al Mediterrani, havia obtingut a la ciutat portuguesa de Leiria dins del Festival Internacional de Cinema de Turisme. O el segell obtingut per la Federació Espanyola de Famílies Nombroses, que col·labora amb Turespaña. «Has de pagar per inscriure’t perquè t’atorguin el guardó, presentar un dossier i passar la inspecció d’uns tècnics per comprovar què fas», diu Rodríguez. Aquesta és la gran diferència amb els premis Luxury Travel Guide Awards: ningú es presenta als premis, sinó que és la mateixa revista qui notifica la nominació perquè algun subscriptor anònim (sense indicar quants) ha nominat aquella empresa o entitat i, posteriorment, notifica si ha guanyat. No es coneixen els membres del jurat ni els criteris per ser guanyador. «Ara no sé qui és el jurat, però segur que ho tenim en un dels correus que ens van enviar», diu Ángel Arenas. El Patronat mai va enviar aquesta informació a Porta Enrere tot i sol·licitar-la.

«Aquí no ha vingut cap jurat ni ningú a verificar si faig una bona feina. Res. Jo crec que miren el Tripadvisor i alguna plataforma semblant i llestos», diu David Rojo.

Porta Enrere es va posar en contacte amb Luxury Travel Guide per saber com es feia la tria dels guanyadors dels premis. Simon Harper, membre de l’equip de relacions públiques de la revista, va assegurar que de cap manera ningú pagava per obtenir els premis i que, si de cas, es feien pagaments com a publicitat sempre que els guanyadors volguessin. «Ningú pot guanyar un dels nostres premis si no ha estat nominat prèviament. I per estar nominat cal que algun dels nostres subscriptors hagi indicat, mitjançant un formulari que tenim, que un hotel, un restaurant o qualsevol altre negoci turístic mereix ser nominat. Després, un panell independent de professionals de molts àmbits, des de presentadors de televisió, fotògrafs, touroperadors, tècnics del sector turístic i molts d’altres, decideixen quins són els guanyadors. Aquest panell independent varia segons la categoria dels premis, perquè abasten molts àmbits dins del sector», assegura en conversa telefònica. Porta Enrere va demanar a Harper un llistat dels membres del jurat i aquest representant de Luxury Travel Guide es va comprometre a enviar la informació. Mai va arribar.

Segons Harper, l’empresa, que compta amb uns seixanta treballadors, té catorze anys de vida i en fa vuit que atorga aquests premis. Aquest representant de Luxury Travel Guide assegura que la revista en paper existeix i que es pot sol·licitar informació o aconseguir un exemplar després de subscriure’s a la seva web (els preus van des de les 99 lliures fins a les 400 lliures per una subscripció anual. Aquesta última xifra per l’edició en paper). Harper assegura que tenen 570.000 subscriptors digitals que també reben la seva newsletter i que en totes les publicacions en paper que fan, que són quaranta revistes, editen 2 milions d’exemplars l’any. «En cap cas els guanyadors han de pagar res per tenir la condició de guanyadors dels premis. És una bona oportunitat per a ells, per a les seves empreses perquè els permet donar-se a conèixer en una publicació especialitzada com la nostra, que té molta difusió», diu Harper, que assegura que l’obtenció del premi i la difusió digital del mateix no suposa cap cost per als guanyadors. De la mateixa manera, si una empresa ja treballa amb Luxury Travel Guide (entenent que són anunciants de la revista) i un any guanyen el premi, tot el material que reben, com el trofeu o la publicació en paper, no els suposa cap cost afegit a l’acord entre les dues parts que ja existia.

Harper s’havia posat en contacte amb Porta Enrere dies abans de produir-se la trucada telefònica per advertir a aquest mitjà que Luxury Travel Guide, que pertany al grup Corporate Live Wire (que també atorga premis en sectors com el financer, legal o tecnològic), emprendria accions legals contra Porta Enrere si continuava preguntant als guanyadors dels seus premis la naturalesa d’aquests.

En les primeres informacions que van arribar a Porta Enrere, es parlava, fins i tot, d’una possible estafa d’aquesta publicació, un parany publicitari en el qual hauria caigut el Patronat de Turisme, que no hauria contrastat suficientment l’origen del premi. Això va dur aquest mitjà a posar-se en contacte amb la Comissió Europea, que va derivar a Porta Enrere a l’autoritat competent en matèria de protecció dels consumidors del Regne Unit. Porta Enrere va contactar aleshores amb la National Trading Standards, que al seu torn va derivar aquest periodista a l’Ajuntament de Birmingham. No hi va haver resposta per part del consistori anglès.

Mesos enrere, i arran de les informacions que aquest mitjà havia rebut, Porta Enrere va decidir contactar amb un bon grapat d’empreses i entitats de tot el món que havien resultat guanyadores dels Luxury Travel Guide Awards. Només un parell van respondre a les preguntes d’aquest mitjà. Una pizzeria de Grunewald (un districte de Berlin) que va negar que hagués pagat per rebre el premi, assegurant que els Luxury Travel Guide Awards «són uns guardons que destaquen el millor de la gastronomia mundial» i que les informacions que apuntarien cap a una estratègia de màrqueting de la revista serien infundades, creades «per gent que no ha pogut guanyar i diuen mentides».

L’altra resposta va arribar des d’un allotjament de la ciutat de Valledupar (Colòmbia) i, en aquest cas, confirmava allò que els altres guanyadors d’aquests premis van explicar a Porta Enrere: no hi ha pagament per rebre el guardó però sí per assistir a la gala, tenir un exemplar de la guia o el trofeu. També es destaca que és un client anònim qui nomina l’establiment.

De fet, a internet es poden trobar alguns missatges d’empresaris o emprenedors del sector turístic que estan inquiets després de rebre un correu electrònic de Luxury Travel Guide. La majoria desconeixen la publicació i els hi sembla estrany que una revista els nomini a un premi que ells desconeixien que existia fins aleshores i pel qual no s’havien presentat. «A mi m’han escrit moltes persones d’altres països preguntant-me què és això (el premi). Si era una estafa o què. Jo sempre els hi dic el mateix: utilitzeu-ho per a vosaltres, per a promocionar-vos sense pagar ni un duro. Si volen jugar, doncs juguem tots», diu David Rojo. Aquest emprenedor de La Rioja assegura que passa vergonya quan promociona el premi a les xarxes socials: «Aquest estiu em va arribar un premi que em distingia com a tour més impressionant de tota Espanya i fa poc un altre igual però com el millor tour de vins del país. Jo visc en una regió petita i quasi tots ens coneixem. La gent et felicita quan ho veu a les xarxes i jo passo fins i tot vergonya perquè penso que això és fake, que és, al cap i a la fi, un negoci», diu.

Persones que regenten negocis turístics que han rebut la nominació dels premis de Luxury Travel Guide (LTG) i que es mostren preocupades per la naturalesa i la finalitat d’aquest premi.

Si s’entra al compte de twitter de Luxury Travel Guide es poden veure els premiats. Alguns surten a la foto amb el trofeu de vidre, o la placa (pel qual han de pagar), altres només llueixen el logo. Sorprèn la quantitat de premiats que hi ha i els perfils de cada guardonat, des de perruqueries del Regne Unit molt petites, de barri, amb dos o tres empleats, restaurants que no surten a les millors guies i que a la plataforma TripAdvisor (referent a la valoració col·laborativa ciutadana de serveis turístics) tampoc tenen grans puntuacions, a hotels de les cadenes Hilton, per exemple.

La falta de rigor del Patronat

«Estem en condicions de desmentir que aquesta publicació s’aprofiti de les empreses o entitats a les quals atorga un premi. És una operació de màrqueting? Doncs sí, com les que pot fer un diari com l’Sport quan atorga els seus premis, que li donen visibilitat de marca», afirma Ángel Arenas, sense tenir en compte, però, que l’Sport, el Mundo Deportivo o el Marca no demanen diners als seus premiats (entre ells, esportistes del nivell de Mireia Belmonte, Marc Màrquez o jugadors de primera divisió) perquè aquests posin publicitat a les seves pàgines.

Segons Arenas, Luxury Travel Guide és una empresa coneguda al sector turístic: «Soc conscient que al món del turisme, com a Fitur, tu parles d’aquesta empresa i és coneguda». Porta Enrere es va posar en contacte amb Fitur i des de l’organització d’aquesta fira internacional de turisme, la més important que es fa a tot l’estat espanyol (cal recordar que Espanya és el segon país de tot el món que rep més turistes, amb 80 milions cada any, només per darrere de França i per sobre dels Estats Units) va afirmar que Luxury Travel Guide  «no consta que hagi estat expositor o hagi fet cap mena d’esdeveniment a Fitur». Tenint en compte, tal com assegura Luxury Travel Guide, que tenen més de 500.000 subscriptors de tot el món, és molt estrany que no estiguin presents en una fira com Fitur. L’Agència Catalana de Turisme tampoc té coneixement d’aquesta publicació malgrat que Simon Harper assegura que han treballat amb l’Agència últimament. Davant l’afirmació de Harper, Porta Enrere es va posar en contacte per segona vegada amb l’Agència Catalana de Turisme i aquesta va negar novament que tinguessin coneixement d’aquesta publicació: «De nou confirmem que no teníem constància d’aquesta publicació ni del seu gerent, ni hi hem col·laborat de cap manera».

Aquest periodista va insistir en les preguntes al gerent del Patronat de Turisme de Tarragona i la regidora Inma Rodríguez sobre la conveniència que, des d’una entitat pública i que representa la ciutat, es fes bandera d’un premi que, com a mínim, pot suscitar molts dubtes sobre el seu prestigi tot veient els testimonis recollits en aquest article. El fet és que, tal com expliquen el gerent i la regidora Inma Rodríguez, una tècnica del Patronat de Turisme va rebre un correu notificant la nominació primer i el premi després, un guardó que admeten que no coneixien, com tampoc la revista. L’única comprovació que va fer el Patronat per saber qui era aquella empresa o i aquell premi va ser trucar a Argos Tarragona, l’empresa tarragonina que havia guanyat el premi anys abans, i ja està. No hi va haver cap altre procés de verificació més enllà de la trucada a Argos per tal de saber si era convenient associar el nom de la ciutat a aquests premis. El gerent Ángel Arenas va defensar la postura del Patronat: «Ens donen un premi, el recollim i comuniquem que hem guanyat. Paguem per aparèixer en una llista i ja està. No sé per què aixeca tanta polseguera aquest tema».

—«Aleshores, si demà un amic i jo muntem una revista i donem uns premis, vostè creu que l’ajuntament de Nova York traurà pit pel premi que li he donat sense contrastar qui som?», pregunta aquest redactor.

—«Per saber la repercussió de la revista vam parlar amb Argos i els vam dir que a nosaltres també havíem guanyat un premi. Els hi vam preguntar: us han robat alguna cosa, us han demanat diners, us han enviat al Ku Klux Klan i us han cremat l’empresa? Et truca algú des de Birmingham i et diuen que has guanyat el premi i si vols aparèixer a l’anuari, val tant. No veig el problema. Si el negoci és que els premiats paguin 150 euros i enviar una revista, ja et dic jo que poden dedicar-se a una altra cosa», diu Arenas.

Per la seva banda, la regidora Inma Rodríguez valora haver rebut un premi d’aquest tipus en el fet que, com a mínim, es parla de la ciutat: «Independentment del prestigi que tingui el premi, crec que és bo que es reconegui el potencial de la ciutat».

Argos

Tal com afirmava el gerent i la regidora, el Patronat de Turisme de Tarragona va conèixer l’existència dels premis Luxury Travel Guide Awards arran del premi que va rebre l’empresa Argos Tarragona, que es dedica a fer visites guiades i tours per a visitants. La notícia del guardó va ser publicada per La Vanguardia el 4 de desembre del 2016. Paco Tovar, un dels dos responsables d’Argos afirmava en aquell article que era «un orgull rebre aquest reconeixement». Porta Enrere ha parlat amb Paco Tovar i aquest, que fa gairebé dues dècades que es dedica professionalment a les visites guiades, assegura que abans de rebre el premi no havia sentit a parlar mai de la revista. «No coneixíem la revista. Cal tenir en compte que el món turístic és molt gran i nosaltres treballem a Tarragona. Vam veure que entre les empreses guardonades hi havia, fins i tot, de lloguer d’helicòpters per a executius de Nova York que no volen agafar el cotxe per no trobar-se embussos. El fet que nosaltres, dos guies de Tarragona, estiguéssim premiats juntament, tot i que en categories diferents, amb aquestes companyies, ens sembla important», diu Tovar, que apunta que van guanyar el premi dos anys seguits, 2016 i 2017. «Et notifiquen que has guanyat a finals d’any perquè així puguis lluir premi durant tot l’any següent. És a dir, el premi sempre és per l’any que comença. Per l’any 2018 ens van comunicar que estàvem nominats però no vam guanyar», diu. Tovar admet que Luxury Travel Guide els va oferir la possibilitat de publicitar a la seva revista que havien guanyat el premi, i ho podien fer en l’edició digital o en la de paper, sent aquesta última més cara. Van decidir fer-ho només en l’edició digital.

Respecte a la possibilitat que aquests premis tinguin una finalitat purament comercial per a recaptar diners i que el prestigi dels guardons no sigui tal, Tovar assegura que és del tot infundat: «D’entrada, quan reps un correu electrònic com aquest penses que has d’anar amb compte, perquè fa pinta d’spam o de publicitat enganyosa. Afortunadament, fa molts anys que em dedico a això i tinc contactes fora de Tarragona. Vaig parlar amb persones que conec del sector, algunes agències de viatge de luxe i em van dir que la revista era totalment coneguda. Per tant, això que es diu que és una empresa que aprofita els premis per guanyar diners i promocionar-se a costa dels premiats és mentida».

Els experts es mostren escèptics

«A mi no em ve al cap, ara mateix, cap premi turístic potent que triï un guanyador en l’àmbit que sigui sense que l’establiment o negoci no s’hagi presentat com a candidat a guanyar-lo. Però, clar, tot depén de les bases del premi i de qui és el jurat que tria els guanyadors, si són especialistes en la matèria o no», diu Marta Nel·lo, degana de la facultat de Turisme de la Universitat Rovira i Virgili. Segons Nel·lo, és difícil saber quin premi es pot considerar prestigiós i quin no en un sector com el turístic, que en els últims anys ha crescut de manera exponencial i que abasta molts àmbits. Amb tot, la degana afirma que els professionals d’un sector concret dins del món del turisme haurien de conèixer les guies i els premis més importants del seu àmbit: «No és fàcil discernir sobre el prestigi d’un premi. Potser és més fàcil si qui l’entrega és un estament oficial o alguna entitat que tingui molts anys a l’esquena. Per exemple, el càmping Sangulí va rebre a principis d’any el premi a millor càmping europeu per segon any consecutiu. El guardó l’entrega una associació dels Països Baixos que compta amb molts usuaris. Això podria ser un indicador del prestigi o no del premi. En tot cas, els càmpings europeus coneixen perfectament l’existència d’aquesta associació europea que entrega el premi cada any». L’associació en qüestió és l’ANWB, fundada el 1883 i amb 4 milions d’usuaris registrats. El càmping Sangulí va rebre el premi a la fira Vakantiebeurs d’Utrech després que 35.000 usuaris votessin de forma pública pels guanyadors.

Nel·lo admet que el nom de Luxury Travel li sona, tot i que no pot assegurar quina és la importància del premi i, en tot cas, segons explica, el guardonat sempre busca el màxim retorn i repercussió per al seu negoci: «El que es vol, quan s’opta a un premi, és que aquest posicioni el negoci dins del sector. El cas dels càmpings que he citat anteriorment és molt clar. Guanyar aquell premi té un retorn evident en un mercat bàsicament del centre d’Europa, als Països Baixos i Alemanya, on els càmpings tenen una gran tradició. Hi ha d’altres premis que poden tenir un retorn més dubtós», diu.

«Vaig provar una vegada perquè m’ho van fer molt barat, però després no vaig tenir cap mena de retorn. Cap client ve per aquesta via», afirma en aquest sentit David Rojo, de Love Rioja.

Segons la degana de la facultat de Turisme, hi ha premis, com els Green Globe, que atorguen segells de sostenibilitat per a negocis relacionats amb el sector turístic, que són incontestables per la seva tradició i el prestigi que han adquirit durant anys. Aquests guardons també són destacats per David Esteller, responsable de la consultoria Tourislab, amb més de 15 anys d’experiència en el sector, i autor, per exemple, del pla estratègic de turisme d’Altafulla presentat el passat mes de març: «Aquests premis que em comentes (Luxury Travel Guide Awards) no em sonen de res. De fet, aquest procediment per atorgar els premis, enviant un email dient que l’empresa està nominada i després que ha guanyat el guardó sense que l’establiment o empresa s’hagi presentat al premi, és molt estrany, i més si dius que després hi ha una sèrie de paquets en forma de publicitat o entrega del premi associats a la concessió posterior del guardó. No ho veig clar. En el món turístic hi ha molts premis i no és fàcil saber quins són de qualitat i quins no. Hi ha alguns, com els Green Globe, per exemple, que sí que tenen un prestigi internacional reconegut».