Una nova amenaça s’ha estès al Camp de Tarragona d’uns anys ençà. Es tracta d’un fet delictiu que utilitza les persones com a mercaderies, ja sigui per prostituir-les o per fer-les treballar en un règim d’esclavatge. És el que es coneix com a tràfic d’éssers humans (TEH). Segons el Protocol de Palerm, es considera TEH «la captació, el transport, el trasllat, l’acollida o la recepció de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o altres formes de coacció, al rapte, al frau, a l’engany, a l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat o a la concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que tingui autoritat sobre una altra, amb finalitats d’explotació. Aquesta explotació inclou, com a mínim, l’explotació de la prostitució aliena o altres formes d’explotació sexual, els treballs o els serveis forçats, l’esclavatge o les pràctiques anàlogues a l’esclavatge, la servitud o l’extracció d’òrgans».

«La zona del Camp de Tarragona és un destí buscat. És un lloc on intenten operar les màfies que es dediquen al tràfic d’éssers humans», afirma Jose Ángel Fernández Martínez, sotsinspector de la Unitat contra Xarxes d’Immigració i Falsedats Documentals Provincials de la Policia Nacional. Segons Fernández, el fet que sigui una zona molt ben comunicada, una destinació turística i que estigui molt a prop d’una ciutat gran com Barcelona fa que els grups criminals hi hagin posat l’ull. «En els últims tres anys hem fet quatre operacions molt potents en aquest territori, la qual cosa vol dir que aquestes organitzacions busquen aquesta zona, evidentment», diu.

Entre el 2017 i el 2024, al Camp de Tarragona hi ha hagut 75 investigacions obertes per tràfic d’éssers humans. D’aquestes, 64 han estat liderades per la Guàrdia Civil, 7 per la Policia Nacional i 4 pels Mossos d’Esquadra. «No tinc les dades concretes, però [en els últims deu anys] hi ha hagut un creixement notable de les investigacions. Abans aquest delicte era més difícil de perseguir i ara la gent, la policia i les entitats [socials] són més conscients de tot això. Les investigacions que s’estan duent a terme actualment, antigament no es realitzaven», admet el sotsinspector Fernández.

Tràfic d’éssers humans al Camp de Tarragona (2017-2024).

Malgrat que en la petició d’aquestes dades s’especificava que fossin desglossades any per any, cap dels tres cossos policials no les ha facilitades senceres a Porta Enrere. Només la Guàrdia Civil ha proporcionat el total d’investigacions d’alguns dels últims anys. Per exemple, l’any 2023 va dur a terme 35 investigacions, una xifra considerablement elevada en comparació amb les 10 investigacions fetes l’any 2020 i les 10 de l’any 2022.

Més enllà d’això, pel que fa a la resta de dades exposades a la taula, el cos dels Mossos d’Esquadra ha registrat, des del 2017, un total de 96 detinguts i ha detectat 500 víctimes — 397 dones i 103 homes — en quatre investigacions a la zona (una l’any 2017, dues l’any 2020 i una altra el 2022), segons els atestats que s’han investigat per TEH d’explotació laboral. Des de Mossos d’Esquadra matisen que les víctimes identificades no són exclusivament per tràfic d’éssers humans, sinó que han estat investigades dins d’atestats que, entre altres delictes, inclouen el de TEH. Així doncs, tenint en compte que la xifra de detinguts i víctimes correspon principalment a les quatre actuacions dels Mossos d’Esquadra — cal recordar que entre la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van sumar 71 actuacions —, la situació del tràfic d’éssers humans al Camp de Tarragona seria més greu del que mostren les dades de Mossos.

Quant a les dades recollides per la Policia Nacional, entre el 2020 i el 2024 van registrar 29 detinguts i 75 víctimes, la majoria vinculades al cas més recent de tràfic d’éssers humans al Camp de Tarragona: l’operació destapada l’abril de l’any passat a Torredembarra. La Guàrdia Civil i Policia Nacional van desarticular una organització criminal dedicada al TEH per explotació laboral. Fins a finals del 2024, la Policia Nacional tenia identificades 65 víctimes per aquest cas. «No és habitual identificar tantes víctimes; per això, segurament, és una de les investigacions més importants a nivell nacional per tràfic d’éssers humans», afirma el sotsinspector Fernández. «A vegades veiem establiments i tothom sap que alguna cosa passa, però ningú sap què. A Torredembarra van ser les víctimes que van recórrer a una ONG i va ser gràcies a això que ens en vam assabentar nosaltres».

A Torredembarra viuen 17.953 habitants. Això fa que l’Ajuntament del municipi estigui dins de la franja de menys de 20.000 habitants, la qual cosa implica que alguns serveis s’ofereixen des del Consell Comarcal i no des del mateix consistori. Per exemple, en aquest cas, «tota l’atenció de serveis socials ens la fa el Consell Comarcal del Tarragonès», explica Marga Rovira, regidora d’Acció Social de l’Ajuntament de Torredembarra. És per això que, en l’operació del 2024, l’Ajuntament de Torredembarra va treballar conjuntament amb els treballadors socials del Consell Comarcal per oferir els recursos necessaris a les víctimes que ho van demanar: «La policia ens va informar, a Serveis Socials, que hi hauria un conjunt de persones que necessitarien acompanyament; per això, el primer que van fer els treballadors socials va ser obrir un expedient a cada persona que va venir voluntàriament. Al final van ser-ne 28 en total, les quals vam ajudar amb el que vam poder. Sobretot amb aliments, però també els vam oferir els mòduls B i C des dels serveis d’orientació laboral i hi ha persones que han trobat feina gràcies a això».

Tot i això, en els últims anys, altres ciutats de la demarcació de Tarragona també han sigut llocs estratègics d’explotació sexual, principalment. Aquest mes de gener, a Alcanar, la Guàrdia Civil va alliberar un grup de dones víctimes d’explotació sexual; el setembre del 2023, la Policia Nacional també va deixar en llibertat tres víctimes d’explotació sexual a Tarragona, havent fet quatre entrades i registres a Salou, l’Ametlla de Mar i Miami Platja; el març del mateix any, agents de la Policia Nacional i dels Mossos d’Esquadra van desarticular una xarxa criminal que explotava sexualment dones a diversos municipis de Tarragona i Barcelona, entre els quals hi havia Calafell i Salou; o un any abans, l’estiu del 2022, la Policia Nacional va identificar, a Mont-roig del Camp, 11 víctimes que eren obligades a prostituir-se i va desmantellar una xarxa d’explotació sexual que operava a Tarragona i a Reus. Pel que fa a l’explotació laboral, l’any 2024 la Guàrdia Civil va detectar un creixement dels casos a les zones rurals de la demarcació de Tarragona, especialment a les comarques ebrenques, tal com va publicar l’Agència Catalana de Notícies.

Per tot això, Porta Enrere ha preguntat als Ajuntaments de Tarragona i Reus quin acompanyament ofereixen a les víctimes, però ambdós consistoris han declinat concedir cap entrevista a Porta Enrere perquè consideren que «és una qüestió més policial que no pas de Serveis Socials» i que «no tenim gairebé intervenció en aquest tema». Pel que fa a Salou, l’Ajuntament assegura que «fem seguiment i oferim suport a les possibles víctimes», però que ho deriven al Cos Nacional de Policia.

Catalunya, una zona estratègica per al tràfic d’éssers humans

Més enllà de la demarcació de Tarragona, Catalunya és un punt estratègic per al tràfic d’éssers humans. «Aquí, a Catalunya, tenim el prostíbul més gran d’Espanya a la Junquera, la qual cosa demostra que som un país turísticament idíl·lic per al turisme sexual», diu el sotsinspector Lluís Moreno, cap de la Unitat Central de Tràfic d’Éssers Humans (UCTEH) de la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra.

Les dades dels Mossos d’Esquadra recullen un total de 2.501 víctimes identificades per TEH a Catalunya entre el 2017 i el 2024 (fins al 30 de juny). I, més concretament, d’aquestes víctimes, 1.672 són dones i 829, homes. Pel que fa al nombre de detinguts, en aquest cas s’hi sumen els 803 detinguts pels Mossos d’Esquadra (2016-2024) i els 101 de la Guàrdia Civil (2019-2023).

Tràfic d’éssers humans a Catalunya (2016-2024).

A més, el Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) publica, anualment, un balanç estadístic sobre el tràfic i l’explotació d’éssers humans a Espanya.

Víctimes de tràfic i explotació d’éssers humans a Catalunya (2019-2023). Detall tipologia de delicte.

Detinguts per tràfic i explotació d’éssers humans a Catalunya (2019-2023). Detall de la tipologia de delicte.

De fet, tot i que els Mossos d’Esquadra cobreixen tot el territori català, admeten que «del Camp de Tarragona i Lleida tenim poca informació. La nostra feina s’ha centrat sempre en Barcelona i una miqueta en Girona, però això no vol dir que a la zona de Tarragona siguin Guàrdia Civil i Policia Nacional qui més s’encarreguen d’investigar aquest tipus de casos. Com més allunyada està la província o la població de nosaltres, menys informació ens arriba. Tot i que intentem tenir tentacles a tot Catalunya, rebem moltes més dades del que passa a la gran ciutat. Les competències són les mateixes a tot Catalunya, però la informació no ens arriba igual», constata el sotsinspector Moreno, del cos dels Mossos d’Esquadra.

Sabent això, doncs, Porta Enrere va demanar una entrevista amb la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Tarragona per aconseguir informació més detallada del tràfic d’éssers humans al Camp de Tarragona i saber quin protocol segueixen a l’hora de treballar aquests casos. Van denegar-la.

La nacionalitat espanyola, la principal en nombre de detinguts

Al Camp de Tarragona, i també a tot Catalunya, els principals detinguts per tràfic d’éssers humans són nascuts a Espanya. També és la segona nacionalitat al Camp de Tarragona quant a víctimes per TEH i la primera a nivell de Catalunya. Aquestes són les dades recopilades pels Mossos d’Esquadra entre el 2017 i el 2024.

Nacionalitat detinguts per TEH al Camp de Tarragona (2017-2024).

Nacionalitat detinguts per TEH a Catalunya (2016-2024).

Pel que fa al país d’origen de les víctimes identificades al Camp de Tarragona, Romania encapçala la llista, i és el segon país en nombre de víctimes a nivell de Catalunya.

Nacionalitat víctimes per TEH Camp de Tarragona (2017-2024).

Nacionalitat víctimes per TEH a Catalunya (2016-2024).

«Romania és un gran exportador de mercaderia d’aquest negoci criminal que no és més que una multinacional que s’abasta de dones de països empobrits i de dones en situació de vulnerabilitat (no només econòmica)», lamenta Amelia Tiganus, víctima de tràfic d’éssers humans per explotació sexual. «De fet, jo pensava: Com pot ser que acceptin Romania al mercat comú, si l’únic que tenim és molta pobresa i molta fam? És clar, no comptava que teníem dones i nenes i això és molt valuós per al mercat».

L’any 2002 Amelia Tiganus va venir a Espanya a través d’una xarxa de proxenetes. Nascuda l’any 1984 a Romania en una família de classe obrera, de petita volia ser professora o metgessa perquè treia bones notes. Quan tenia tretze anys, cinc homes la van violar en un portal al tornar de l’escola. Això ho va canviar tot. Va patir bullying i va acabar deixant els estudis. Als disset va captar-la una màfia dedicada a l’explotació sexual i, un any més tard, quan ja era major d’edat, la van vendre per 300 euros a un proxeneta espanyol.

Quan van proposar-li l’opció d’anar-se’n a Espanya, als disset anys, la van convèncer amb la falsa idea que d’aquesta manera podria refer la seva vida. «Ho camuflen com si fos un pacte. Ningú no t’explica que els diners que guanyaràs serviran per pagar un deute que anirà creixent amb el temps. Ningú no t’explica quines conseqüències físiques i psicològiques tindràs per culpa de la prostitució».

Com moltes altres víctimes, Tiganus va estar a Tarragona: «Ens anaven canviant de local. Primer, perquè els proxenetes tenen el desig d’aconseguir mercaderia nova. I, en segon lloc, perquè d’aquesta manera ens mantenen aïllades de la societat. No coneixem la ciutat, no establim vincles amb ningú i, per tant, estem constantment en una situació de solitud». I afegeix: «Jo, en total, vaig passar per més de quaranta prostíbuls. Tota la Costa Daurada i la costa del País Valencià són llocs per on es mou molt la prostitució».

Creu Roja va detectar 82 usuàries com a possibles víctimes de TEH l’any 2023

Des de l’oficina provincial a Tarragona, Creu Roja treballa en un projecte de persones en context de prostitució. «A través d’aquest canal nosaltres intuïm una possible víctima, tot i que també treballem de manera bidireccional amb els cossos i forces de seguretat. Si ells detecten una víctima, ells mateixos ens la deriven a nosaltres per acompanyar-la», exposa Àfrica Rates, tècnica del projecte. Del 2010 al 2022, Creu Roja ha atès més de 4.500 persones al projecte de persones en context de prostitució, no totes víctimes de tràfic. Durant el 2023, n’han acompanyat 361 en situació de prostitució o explotació sexual al Camp de Tarragona i n’han detectat 82 com possibles víctimes de tràfic amb finalitat d’explotació sexual. «De totes aquestes, 14 eren de nacionalitat espanyola i les altres, estrangeres, principalment de Colòmbia i Veneçuela».

Una altra institució que vetlla per les víctimes de tràfic d’éssers humans és la Fundació de Solidaritat Amaranta, que darrerament ha incorporat el projecte Adoratrius — SICAR. En aquest cas, l’objectiu de la Fundació és atendre les necessitats bàsiques de les dones víctimes del tràfic amb finalitats d’explotació sexual: «Nosaltres oferim el servei a tothom. Des del telèfon 24 hores responem els casos que ens arriben i també col·laborem amb entitats que sobretot atenen dones en entorns de prostitució, perquè són espais on es poden detectar aquestes situacions, tot i que també venen víctimes que demanen acompanyament de manera voluntària», explica Mònica Soler, coordinadora d’Intervenció Territorial de la Delegació a Catalunya de la Fundació de Solidaritat Amaranta, que l’any 2023 va atendre 216 persones a tot Catalunya. Entre el 2021 i el 2022 en van atendre 411 en total.

La captació de les víctimes

«Estava il·lusionada per sortir de Rio de Janeiro. La inseguretat que hi havia a la ciutat no em deixava viure en pau. Desitjava el millor per al meu fill i la intenció era que més endavant ens reuniríem a Espanya. Els dubtes eren freqüents. Què trobaria a la meva nova vida, en un país desconegut, amb un idioma amb el qual ben just sé dir algunes paraules? Com seria començar des de zero? Aquests interrogants, els hi vaig plantejar a la madame, la dona encarregada de la selecció de noies per viatjar a Espanya, però jo era conscient que la teoria, a vegades, canvia quan es posa en pràctica».

Així comença el llibre Volando hacia la libertad, de Lucía Río. Sota el nom de Naiara, narra la seva història personal sent víctima de tràfic de persones per explotació sexual. «Jo sempre he estat una persona inquieta. A Brasil treballava en un hotel i sempre pensava com seria l’experiència de viure a fora, a un altre país. Comprar un bitllet d’avió i anar-me’n pel meu compte no era impossible, perquè jo treballava, però la meva mare i el meu fill depenien dels meus diners. Combinava dues feines: la principal, de telefonista en un hotel; i la dels caps de setmana, de telefonista en una discoteca. Va ser allí on, a través d’una amiga, vaig conèixer la madame», explica en una entrevista amb Porta Enrere. «Ella em va oferir just el que necessitava: sortir del país. Treballaria en un hotel, ajudaria amb la neteja i, esporàdicament, si jo volia, podria fer de prostituta. I així vaig venir».

En total, la dona encarregada de captar-les va convèncer sis noies per viatjar cap a Espanya, però havien d’aconseguir el més difícil: creuar la frontera. «Totes les noies teníem una tasca ben apresa: sabíem com havíem de contestar les preguntes que ens farien els agents per semblar que érem turistes. A banda d’això, no podíem parlar entre nosaltres i ens van avisar que no ens excedíssim amb el sopar per no córrer el risc de vomitar pels nervis», diu Río, tot recordant aquells dies.

De l’aeroport van anar al País Basc, directes a un club nocturn. «Només entrar-hi ens van agafar el passaport. Això em va alertar, perquè vaig pensar: “I si ens passa res, què fem? Com ens identifiquem?”, però ens ho van demanar de manera violenta i no vam tenir més remei que donar-los-el». I del local de cites cap a la fonda on s’allotjarien durant els següents mesos. «Era una pensió molt antiga, amb una porta gruixuda de metall i una escala de fusta. En arribar-hi, vam conèixer la propietària de l’establiment, que era qui s’encarregaria de preparar-nos el menjar. El pacte era que l’organització pagaria una tarifa per dormir que incloïa l’alimentació i la vigilància cap a nosaltres, però aquest últim detall només el coneixia la madame».

Fent memòria, s’adona que no recorda el nom d’aquella dona. «Al principi no vam sospitar d’ella perquè la cridàvem pel seu nom. Va ser amb el pas del temps que vam anomenar-la madame». Ja han passat trenta anys i alguns detalls els té borrosos, però n’hi ha d’altres que recorda perfectament. «La seva funció era fer de ganxo per captar noies. Treballava per a l’home que ens va agafar el passaport. Ell manava per damunt seu, tot i que els dos estaven habitualment al club nocturn», concreta.

L’estratègia dels proxenetes

«D’una banda, és difícil fer aquest tipus de recerca a nivell local perquè la mobilitat de les dones víctimes de tràfic i de les dones explotades sexualment és enorme», assenyala Amelia Tiganus. «I, per altra banda, també és difícil [investigar el TEH] pel relat de les pròpies víctimes — o supervivents, com vulguis dir-ho —. Jo he sigut víctima de tràfic amb finalitats d’explotació sexual i ara mateix aquesta condició de víctima necessita reparar-se. És important identificar i assumir aquesta etiqueta».

Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil i Policia Nacional coincideixen a dir que es denuncien molts pocs casos de tràfic d’éssers humans. Des de la comandància de Tarragona de la Guàrdia Civil, el capità Segon Cap de la Unitat Orgànica de Policia Judicial, David Herreras, explica que les víctimes poden demanar ajuda als cossos policials encara que no es formalitzi cap denúncia: «Per una part, els podem oferir la comunicació amb ONG (recursos habitacionals, cursos de formació, menjar…) i, per altra banda, en els casos en què estan en situació irregular, a través de la llei d’estrangeria, podem sol·licitar la seva regularització». Àfrica Rates, de Creu Roja, apunta que «l’interessant és que precisament les persones que estan en situació irregular haurien de ser les primeres a denunciar els fets, perquè automàticament se les pot ajudar». Sobretot, el que és imprescindible és aconseguir la condició de víctima, perquè «a l’hora de demanar una ajuda econòmica, si no l’acrediten, no poden obtenir l’ajuda». Un cop identificades com a víctimes, llavors les entitats del tercer sector poden acompanyar-les a fer diverses gestions, com ara sol·licitar la Renda Activa d’Inserció.

«En tot cas, per a nosaltres és molt interessant que es faci una denúncia, però no és fonamental», comenta el sotsinspector Fernández, de Policia Nacional. «Això suposa una càrrega molt gran per a les víctimes i nosaltres no podem mentir-los i dir-los que si denuncia no passa res, perquè sí que hi ha una llei de testimoni protegit, però és dels anys noranta i està bastant obsoleta; per això, a la víctima li hem de dir la veritat i informar-la en tot moment».

Tot i això, abans de decidir denunciar o no, primer cal reconèixer-se com a víctima. I aquest és, precisament, el pas més difícil de fer. «En temes de prostitució, aquí ens equivoquem si mirem només les dades, perquè hi ha més casos dels que les xifres indiquen. En aquest delicte, la víctima no se sent víctima. Per tant, a partir d’aquí… Les dades no reflecteixen la realitat», reflexiona el sotsinspector Moreno, del cos dels Mossos d’Esquadra. «Jo no he posat cap denúncia perquè per a mi ells m’estaven donant una oportunitat. No era conscient que s’estaven aprofitant de mi. Però igualment, com podia anar jo a la policia a denunciar-los, si no tinc diners ni informació? Jo em pensava que m’enviarien a Brasil un altre cop», expressa Lucía Río. «Aquesta por és la que tenen les víctimes; per això, és important saber que per posar la denúncia no cal estar en una situació regular. Qualsevol persona, de fet, pot fer-ho. Ja sigui per tràfic, per una agressió sexual o per un robatori, tant és. Al final som persones humanes i tenim drets, independentment de la nostra situació administrativa», especifica Rates.

Lucía Río passeja amb el seu gos pel Parc de la Ciutat de Tarragona. FOTO: Rut Queralt.

Río, que va passar per Saragossa, Lleida i Barcelona abans d’arribar a Tarragona, va tardar molt de temps a reconèixer-se com a víctima: «Estant a la fonda només vivia per a allò. No sabia què era el tràfic d’éssers humans. De l’únic que era conscient era que fins que no acabés de fer tot el que em demanaven no seria lliure». Aquest desconeixement, lligat amb la vulnerabilitat de les víctimes, és l’arma estratègica dels proxenetes: «Si una dona és conscient que està sent víctima i que està patint una injustícia aconseguirà escapar-se’n, d’una manera o d’una altra, perquè té aquesta consciència. El que han fet és el que fa qualsevol maltractador o manipulador: afinar moltíssim les tècniques de captació i utilitzar molt més la violència psicològica i el sotmetiment, aprofitant la desesperació, la vulnerabilitat i l’abandonament social que patim les dones i les dones de països empobrits», emfatitza Tiganus, que afegeix: «En el cas de les dones ens costa bastant més fer tot aquest procés perquè ser víctima de violència masclista té una càrrega pejorativa, la qual cosa condiciona que les pròpies dones no ens puguem identificar com a víctimes. I això li va molt bé al sistema: si no hi ha víctimes no hi ha victimaris; si no hi ha ni víctimes ni victimaris són casos aïllats i l’Estat no hi ha de fer res. I la culpa sempre és de les dones», critica Tiganus, que ara lluita pels drets humans de les dones i les nenes des del seu projecte social Emargi.

El factor clau en la identificació d’una víctima: el relat

«El que ens fa intuir que una usuària pot ser víctima de trànsit d’éssers humans és el relat», diu Rates, «perquè, a mesura que agafem confiança i ens expliquen més detalls de la seva situació, surten indicis. Hi ha la interpretació que fa la persona de la seva pròpia experiència i hi ha la interpretació que en fem les professionals».

«A la fonda pràcticament no hi convivíem, perquè passàvem bona part del dia dormint. Era tot molt disciplinat, amb horaris marcats. Hi havia un home que ens passava a recollir amb cotxe a primera hora de la tarda per anar al club de cites. Si no eres puntual, després havies de pagar una multa i anar-hi caminant. Estàvem controlades, entre cometes. Entre cometes no, estàvem controlades tot el dia», rectifica. En total, Río calcula que hi havia cinc persones treballant en aquella xarxa, comptant-hi també les dues dones que vigilaven la fonda, «però hi havia més clubs», insinua.

«Hi havia una hora de dinar estipulada i ens vèiem molt poc. No fèiem vida entre nosaltres, ni anar a caminar o a fer una volta. No teníem vida. Només teníem un dia a la setmana de festa, però era per a descansar», rememora Río. «Quan vaig acabar de pagar el deute la meva intenció no era marxar. Volia quedar-m’hi un temps més per guanyar diners per a mi, però vaig viure un episodi de molta, moltíssima por, i em vaig sentir amenaçada. Amb una amiga ens vam animar a portar uns clients a la pensió. Això havia de ser d’amagat, perquè ells [els clients] no podien venir a la fonda on nosaltres ens allotjàvem. Jo en aquell moment ja havia pagat el deute, per això vam decidir igualment allargar l’horari a la pensió. Al sortir, el propietari ens va enxampar. Em va entrar pànic. Em vaig sentir molt amenaçada, perquè no sabia quines intencions tenia el propietari, però la nostra idea ja era fugir. Vam començar a fer les maletes sense saber on aniríem i… Jo crec que va ser un dels pitjors moments de la meva vida».

Tiganus treballa amb adolescents i professionals del sector, la qual cosa fa que tingui molt clar el relat i el discurs que vol donar a cada xerrada. Els explica què és la indefensió apresa i ho exemplifica amb l’experiment de Martin E. P. Seligman i Steven F. Maier l’any 1967, en què van estudiar el comportament d’uns gossos en tres situacions diferents: tots tenien l’oportunitat d’escapar-se, però alguns no ho feien perquè rebien xocs elèctrics. «Jo els plantejo aquesta situació: “Si entreu en un laboratori i veieu un gos dins d’una gàbia amb les portes obertes que no vol sortir d’allà, què penseu? Que està allí perquè vol, que ho ha triat, que li agrada, que és ximple…, no?” Aquesta és la imatge que tenen la majoria de les persones quan pensen en violència masclista. No només la prostitució, sinó la violència masclista en general. Moltes vegades la porta del puticlub està oberta, però aquesta descàrrega elèctrica que et fa tant de mal és el que et trobes a l’altra banda. O sigui, mirades de menyspreu, estàs allí perquè vols, ho has escollit, t’ho has buscat, és que no t’agrada treballar, les rialles i les mirades… Jo vaig viure això quan vaig sortir del puticlub».

La vergonya i el pànic van acompanyar Tiganus fins que va decidir dedicar-se a la defensa dels drets de les dones. «Vaig treballar onze anys en un bar i aleshores vivia aterroritzada. Em feia por tot: la llum del dia, els riures dels nens, els puteros que entraven i xocaven els colzes i se’n reien de mi, els puteros que venien amb la família a menjar i em picaven l’ullet i jo no sabia on posar-me de tanta vergonya que passava… Tota aquesta violència, més el fet que molts anys de la teva vida t’han dit que només vals per ser un cos per als homes, fa que, encara que la porta estigui oberta, simplement no vulguis sortir, perquè el que et trobes a l’altra banda de la paret és terrible. Aquí està el poder de la comunitat i aquesta dicotomia que hi ha entre dones bones i dolentes, les putes i les santes. Si això canvia, canviarà tot».

Els records, els detalls. La història explicada sense embuts és el que permet que les tècniques especialitzades en tràfic d’éssers humans i en prostitució puguin donar un cop de mà a les víctimes, però, «per poder tenir un relat coherent, primer has d’aconseguir sortir del mode supervivència. Quan estem en mode supervivència, tenim tots els sentits posats a sobreviure i, per tant, queda poc espai per reflexionar i per filosofar. Fins i tot, estant dins del mode de supervivència, ens costa assumir la realitat. No és que estiguem mentint; no mentim, sinó que el nostre cervell necessita adaptar la realitat tant horrible i horrorosa de la prostitució per poder sobreviure i sobreportar-la d’alguna manera», remarca Tiganus.

Espanya, l’avantpenúltim país en registre de víctimes de TEH

A Espanya qui té la potestat d’identificar les víctimes són els cossos policials. Un cop identifiquen una víctima, el següent pas és registrar-la — identificar-la definitivament — i això «només poden fer-ho els cossos policials especialitzats en control de fronteres». Així ho afirma Carolina Villacampa, catedràtica de Dret Penal a la Universitat de Lleida i investigadora del tràfic d’éssers humans. «Aquest registre no el poden fer Mossos d’Esquadra, Policia Nacional o Guàrdia Civil. És, bàsicament, UCRIF (Unidad contra Redes de Inmigración y Falsedades Documentales), de la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres, qui pot identificar les víctimes».

«Perquè es consideri víctima de tràfic ha d’haver-hi una acció, un mitjà i una finalitat, però en el cas de les persones menors d’edat és diferent. No cal que hi hagi un mitjà. No fa falta demostrar ni l’engany ni l’abús. Només amb l’acció de la captació ja n’hi ha prou per considerar-ho un cas de tràfic», explica el sotsinspector Lluís Moreno, cap de la Unitat Central de Tràfic d’Éssers Humans (UCTEH) de la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra. Les dades facilitades per la UCTEH a Porta Enrere apunten que 29 dones i 8 homes víctimes per TEH al Camp de Tarragona van néixer entre el 2005 i el 2024, encara que no es concreta si alguna va ser identificada sent menor d’edat. «Sempre que hi ha una víctima, sigui menor o adulta, la prioritat és treure-la de l’entorn d’explotació. En el cas dels menors, és urgent, immediat. De seguida que es rep l’avís es fa l’extracció del menor i sempre es posa en mans de serveis socials (DGAIA)», detalla.

Cada dos anys, Eurostat — l’oficina estadística de la Comissió Europea — publica dades sobre tràfic d’éssers humans. Les últimes són del 2022 i, en termes relatius, situen Espanya a la tercera posició per sota quant a registre de víctimes de TEH, només per sobre d’Eslovènia i de la República Txeca.

Víctimes de TEH registrades als països europeus el 2022.

«En aquestes xifres hi ha el total de víctimes registrades en termes globals per països i també hi ha les dades en termes relatius, que tenen en compte el nombre d’habitants de cada país. I és clar, en termes relatius, estem fatal. Bé, estem fatal en general, però en termes relatius és un escàndol», manifesta Villacampa.

L’informe global sobre tràfic d’éssers humans del 2024 de les Nacions Unides exposa, de cada país de l’oest i el sud d’Europa, la informació facilitada per Eurostat i per cada autoritat nacional. Pel que fa a les víctimes registrades, Gran Bretanya és el país que més víctimes ha registrat en els tres últims anys, seguit de França i Itàlia.

Nacionalitat víctimes TEH a l’oest i el sud d’Europa (2021-2023).

«Una de dos: o nosaltres no tenim un problema de tràfic o nosaltres no l’estem veient», critica Villacampa. L’any 2016, juntament amb la doctora Núria Torres Rosell, Villacampa va publicar l’article Trata de seres humanos para explotación criminal: ausencia de identificación de las víctimas y sus efectos. En aquest estudi, enfocat a conèixer què entorpia la detecció de les víctimes i que fossin considerades d’explotació criminal, s’exposaven sis conclusions principals: l’absència de coneixement al tràfic d’éssers humans per explotació criminal per part dels cossos de seguretat; l’imaginari de víctima ideal a partir dels estereotips sobre què es considera víctima de tràfic d’éssers humans — «dona estrangera il·legal que ha estat explotada sexualment» —, que no contempla la idea de víctima delinqüent com a víctima d’un procés de TEH; l’atribució exclusiva a agents de la policia especialitzada per tenir la facultat d’identificar víctimes; el marc d’identificació en què es procedeix l’operació, que dificulta la investigació; els signes equívocs en la narració de les víctimes; i, finalment, l’absència d’identificació de les pròpies víctimes com a víctimes.

L’any 2022, Villacampa va publicar un altre article, en aquest cas sobre el Tràfic d’éssers humans i l’explotació laboral: reptes pendents en l’assistència a les víctimes. Tot i la diferència de temps entre ambdós estudis, i tenint en compte que «l’explotació laboral és la forma de tràfic més prevalent actualment a nivell internacional», les conclusions van ser similars. «L’absència d’interès institucional i de conscicència social sobre el tràfic i l’explotació laboral, en contraposició amb l’atenció cap al tràfic sexual»; la identificació de les víctimes a Espanya, que continua sent estrictament policial; el dèficit d’assistència adequada per a les víctimes de tràfic i explotació laboral severa; la falta d’un programa d’intervenció específic que doni resposta a les víctimes de tràfic laboral; la falta de consciència entre els professionals competents que no són de l’àmbit assistencial en la reparació de les víctimes.

A nivell espanyol, el delicte del tràfic d’éssers humans s’incorpora al Codi Penal l’any 2010, com a article 177 bis. El novembre del 2022 el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de la Llei Orgànica integral contra el tràfic i l’explotació d’éssers humans amb la voluntat de regular de manera integral la lluita contra el TEH. «L’avantprojecte ha rebut diverses crítiques, sobretot pel que fa a la identificació de les víctimes, però a banda d’això no té una memòria econòmica que l’acompanyi. Reconeix una bateria de drets a les víctimes, defensa una llei holística, integral, però el problema és que per implementar una llei necessites calés», evidencia Villacampa.

Més enllà de la qüestió econòmica, per millorar la identificació de TEH, Villacampa proposa agafar de referència el National Referral Mecanism, el marc britànic per identificar i derivar possibles víctimes d’esclavitud moderna — tràfic de persones i esclavitud, servitud i treball forçat o obligatori — i garantir que rebin el suport adequat. «De fet, ja l’estem copiant, però hi ha mancances. L’avantprojecte continua contemplant que la identificació de les víctimes la fan els cossos policials. El National Referral Mecanism permet que professionals de sis àmbits diferents — serveis socials, inspecció de treball, serveis sanitaris, cossos de seguretat de l’estat… — puguin ser capaços de registrar víctimes al sistema sense dubtar de la seva paraula. Per tant, hauríem de començar per aquí i que els cossos policials especialitzats no siguin els únics que poden fer-ho», creu convençuda. Des de la Fundació de Solidaritat Amaranta, Mònica Soler hi està d’acord i considera que s’ha de revisar l’avantprojecte: «Certament apareixerien entitats, professionals o institucions que podrien participar en la identificació de les víctimes». Ara bé, posa sobre la taula la dificultat i la complexitat del procés d’identificació: «A vegades és difícil, perquè hi ha casos en què nosaltres veiem que hi ha indicis, però als cossos policials no els acaben d’encaixar, perquè fan les comprovacions corresponents i queden en el llindar; o dones que no volen tenir cap relació amb la policia i llavors tenen l’opció d’acceptar l’asil, però això implica no tornar al teu país ni veure més els seus. O sigui que no és gens fàcil…».

 Espanya, cinquè país amb més demanda de «sugar dating»

Al Camp de Tarragona, actualment, hi ha tres prostíbuls; menys de la meitat que fa deu anys. Ara, però, la prostitució s’ha traslladat a pisos privats. «Hem notat l’evolució arran de la pandèmia de la COVID-19, perquè el nombre de clubs de carretera ha disminuït i ha derivat en pisos on s’exerceix la prostitució, la qual cosa és més complicada d’investigar», apunta el capità David Herreras, de la Guàrdia Civil. El sotsinspector de la Policia Nacional Jose Ángel Fernández Martínez assegura que al cos no tenen comptabilitzada una xifra aproximada d’habitatges prostíbuls, però que van dur a terme «8 investigacions en pisos prostíbuls l’any 2023 a la província de Tarragona». Unes investigacions que «no estaven vinculades en el tràfic d’éssers humans», puntualitza.

Prostíbuls Camp de Tarragona (2014-2024).

«Els proxenetes treballen en xarxa. Tenen diversos locals i diversos pisos i ara s’estan movent a l’explotació sexual digital (Instagram, TikTok, OnlyFans…)», exposa Amelia Tiganus. «És fàcil convèncer algú a través de les xarxes socials. Fins i tot el sugar dating també és una manera de prostituir-se, encara que es vengui diferent».

Segons l’entitat social Diaconía, Espanya és el cinquè país en demanda de «sugar dating». Aquest concepte fa referència a la relació establerta entre homes grans — amb molts diners i anomenats sugar daddy — i noies joves que, sovint, tenen necessitats econòmiques (sugar babies). Tots dos escullen quin tipus de relació volen tenir (sexual o afectiva) a canvi d’una remuneració econòmica. «Una criatura d’11 anys sap perfectament què és una plataforma de sugar dating; per a ells és una cosa totalment natural. Ara bé, fem xerrades a famílies i a professionals i l’àmplia majoria no saben què és. Només una petita part coneix aquestes aplicacions, però banalitza l’ús que se’n pot fer», alerta Tiganus.

Més enllà de ser víctima de TEH

«Tenia clar a qui demanaria que m’ajudés a escapar-me. Era un client assidu. Això realment no vol dir res, perquè hauria pogut ser un psicòpata igualment, però en aquell moment, enmig de tanta por de morir… Em culpo perquè era molt inconscient; en cap moment vaig pensar que m’estava arriscant tant». Lucía Río reviu l’experiència i se situa al País Basc d’ara fa més de vint anys. «Quan li vaig explicar què necessitaria em va atendre de seguida. Ens va portar a la meva amiga i a mi a Pamplona, se’n va anar a treballar i, en acabar, va tornar a veure com estàvem. Al cap de poc vam haver de canviar de ciutat i, com que no teníem papers, vam haver de seguir treballant com a prostitutes».

Ara, amb perspectiva, s’adona que en cap moment ha perdut l’esperança. «N’he vist de tots colors, però sempre he tingut ganes de formar-me. La meva recepta ha sigut això: formació, paciència i un pla d’acció (recuperar el meu fill). No considero que hagi tingut bona sort, perquè si no hagués treballat i no m’hagués esforçat per tirar endavant no me n’hauria sortit». Tot i així, «internament no em sento satisfeta. No poder tenir mai una relació sana amb un home, per exemple. Sí que estic contenta que m’he pogut formar. Treballo en una perruqueria i també soc massatgista. I també estic orgullosa del meu fill: parla cinc idiomes i té la seva pròpia empresa de turisme. Jo encara estic així? No passa res, perquè com a mínim ell ha pogut viure la seva vida».

El procés d’escriure el llibre Volando hacia la libertat, autoeditat per ella mateixa, reconeix que va ser «dur i costós». Insisteix que ella no el va publicar per explicar la seva història, sinó «per explicar aquesta injustícia». «M’agradaria demostrar a les dones víctimes de TEH que podem fer més coses. I també penso que és necessari canviar la visió que hi ha sobre nosaltres. Sentir-te jutjada per la resta de la societat fa molt de mal», conclou Río.

«Hi ha una cosa que jo he dinamitat, que va ser presentar-me davant del món i dir: “Sí, jo vaig dir ‘sí’ a la prostitució. I ho sabia. I tot i això vaig ser víctima de tràfic”», diu Tiganus. «I això és molt dur perquè les dones… Fa falta tot aquest procés d’adquirir coneixements, perquè jo sabia que venir a prostituir-me, però hi havia diversos factors: jo era menor d’edat quan m’ho van oferir i quan vaig dir que sí, estava en una situació de moltíssima vulnerabilitat i, encara que no fos cap d’aquestes dues coses, el meu ‘sí’ no pot eximir de responsabilitat a un proxeneta. Això se suma a la doble moral de la gent, a l’odi i el fàstic que senten per les dones convertides en putes. “Ah, ho sabies? Doncs llavors et mereixes totes les coses dolentes que t’estan passant”. Jo això és el que penso que ha sigut més transgressor del que he fet. Sí, ho sabia i què?».