«Cuando el río suena, agua lleva». Aquesta va ser l’última frase que conseller delegat del grup Griñó, Joan Griñó, va dir al documental Insostenible, rere la brossa, que el programa Sense Ficció de TV3 va emetre el 20 de juny del 2023. Griñó va respondre d’aquesta manera quan el periodista del documental li va preguntar si la seva empresa havia tingut algun problema o havia rebut alguna mena d’avís de les autoritats pel fet d’importar residus des d’Itàlia, lloc on tradicionalment s’ha vinculat aquest negoci a la presència de clans mafiosos —sobretot arran de la publicació del llibre Gomorra del periodista italià Roberto Saviano—. El conseller delegat de Griñó, l’empresa de capital català més gran dedicada al negoci de la gestió de residus, va respondre que la seva companyia no havia tingut cap problema amb aquells «fluxos» des d’Itàlia i que desconeixia si aquella rumorologia sobre la presència de la màfia italiana en aquest sector era certa, tot i que assegurava que «quan els gossos borden, alguna cosa senten» (aquesta és versió catalana de la dita castellana que va pronunciar Joan Griñó).

Les paraules de Joan Griñó van ser premonitòries —de fet, en el documental, les va dir malament, «cuando el río lleva, agua lleva» [sic]— perquè resulta que el riu sembla que duia aigua. Agents del Servei de Protecció de la Naturalesa (SEPRONA) de la Guàrdia Civil van entrar ahir a diverses instal·lacions que l’empresa té a diferents punts de Catalunya i l’estat dins l’operació «Rifiuti» amb l’objectiu de desarticular una «organització criminal internacional dedicada al tràfic il·lícit de residus d’origen urbà». Els agents van registrar les oficines de Griñó a Lleida, així com la planta de Constantí, l’abocador de Riba-roja d’Ebre i al de la localitat manxega d’Almonacid del Marquesado (ambdós propietat d’aquesta empresa).

La investigació policial, dirigida pel jutjat d’Instrucció número 4 de Tarragona i desenvolupada per la Unitat Central Operativa de Medi Ambient (UCOMA) del Seprona de la Guàrdia Civil, va detenir 15 persones, entre elles, els màxims responsables del grup Griñó, per haver importat brossa procedent d’Itàlia i amb destinació a abocadors catalans i estatals sense que els residus s’haguessin tractat prèviament. Aquesta brossa sense tractar contenia residus urbans de tota mena, fins i tot de «perillosos i tòxics». Segons la investigació, «desenes de camions entraven a les instal·lacions de gestió de residus controlades per aquesta organització però que, en lloc de sotmetre la càrrega a processos de valorització [extreure el material aprofitable, sigui per reciclar o generar energia per incineració] aquesta era redirigida directament als abocadors». D’aquesta manera, s’haurien abocat més de 40.000 tones de brossa italiana a l’any des del 2021. Aquest sistema hauria permès els investigats ingressar més de 19 milions d’euros els últims quatre anys.

La brossa italiana arribava a Catalunya i Espanya perquè és més barat llençar residus en un abocador a l’estat espanyol que en altres països de la Unió Europea. De fet, tal com s’explicava a Insostenible, fins al gener de 2023, dins de l’estat espanyol era molt més car anar a un abocador català que al d’una altra comunitat autònoma perquè Catalunya tenia un cànon que encaria la descàrrega, un fet que hauria provocat moviment de brossa des de plantes de valoració i gestió de residus catalanes a abocadors d’altres punts de l’estat, a l’Aragó, per exemple.

La investigació periodística que va destapar la trama

L’operació de la Guàrdia Civil és la culminació d’una investigació de Porta Enrere que va ser publicada en format documental al programa Sense Ficció de TV3 fa un any i mig. La cinta, dirigida per Christophe Sion i amb guió de Maria Roig i el periodista que escriu aquest article, va ser produïda per Hokusai Films i mostra com desenes de milers de tones de residus procedents d’Itàlia entraven pels ports de Tarragona i Barcelona i anaven a parar a les instal·lacions de Griñó Ecològic a Constantí.

En el documental es podia veure com molts dels camions que arribaven del Port de Tarragona amb la brossa italiana descarregaven els residus i després un altre camió s’enduia la càrrega tal com havia arribat sense fer cap tractament. D’altres vegades, la brossa es barrejava amb d’altra que ja hi havia a la planta de Constantí i es carregava en un altre camió. No s’apreciava cap mena de tractament o valorització, el mateix que explica la Guàrdia Civil en la seva investigació.

Els membres del documental Insostenible, rere la brossa, van seguir els camions que sortien de Griñó carregats amb la brossa italiana. En les desenes de seguiments que es van fer, els camions anaven fins a La Puebla de Alfindén, un municipi de Saragossa on es troba una altra planta de gestió de residus que es diu Chazar, que és propietat de Griñó. Des de Chazar, els camions anaven a un abocador pròxim, Residuos Industriales de Zaragoza (RINZA) on abocaven la càrrega.

La investigació del Seprona indica que l’abocador on anaven a parar els residus italians es troba a Conca, a la localitat d’Almonacid del Marquesado. Segons ha pogut saber Porta Enrere, Griñó podria haver canviat l’operativa del destí dels residus un cop es va emetre el documental a TV3.

El documental, que va suposar una investigació de tres anys i que es va iniciar gràcies a una trucada del grup ecologista GEPEC, va anar a l’origen dels residus i del problema, Itàlia, on les principals autoritats i periodistes especialitzats en crim organitzat van confirmar el modus operandi dels clans mafiosos en aquest negoci: dir que portes una mena de residus però en realitat en portes una altra mena un cop has falsificat els documents.

La falta de traçabilitat del residu fa que sigui molt difícil seguir-ne el rastre i poder detectar el tràfic il·legal d’aquesta càrrega. Segons explicava en el documental el general de brigada dels Carabinieri, Sergio Costa, antic ministre de Medi Ambient italià i el cap policial referent en la lluita contra l’anomenada «ecomàfia», les organitzacions criminals intenten seccionar tot el procés, des de l’empresa que genera el residu, qui el transporta i qui busca un gestor a l’estranger. Tot això fa que la tasca policial sigui més complicada.

Allò que queda clar en la cinta és que no hi ha un control real sobre els residus que es mouen entre països europeus. De fet, el comandant del Seprona de la Guàrdia Civil, Carlos Astrain, ja admetia davant de la càmera que s’havia detectat un gran increment de trànsit intraeuropeu de brossa i que aquesta anava a parar, majoritàriament a Espanya, perquè era més barat abocar-la aquí que en altres països. Aquest transport de residus entre països de la Unió Europea és legal, però contravé el Codi de Basilea que diu que els residus s’han de tractar allà on s’han generat. «Aquest és l’esperit de la norma», deia Astrain.

Segons la Guàrdia Civil, el tràfic il·legal de residus creix a un ritme d’entre el 5% i el 7% anual i ja és la quarta activitat delictiva més important del món després del tràfic de drogues, el tràfic d’éssers humans i la falsificació.

Astrain deia també que, pel que els estaven dient els seus companys policials d’Itàlia (Carabineiri), rere l’entrada de residus italians a Catalunya pels ports de Barcelona i Tarragona hi podria haver la mà de la màfia. De fet, un dels principals experts en la màfia calabresa, Antonio Nicaso, explicava en el documental que el nom de Tarragona havia sortit en diferents investigacions antimàfia a Itàlia, i que la sospita d’una connexió entre Nàpols i Tarragona era «un secret de putxinel·li, ho sap tothom». Segons Nicaso Espanya forma part de la geopolítica de la Ndranghetta i la Camorra, en el narcotràfic i inversions de tota mena, però, últimament (ho deia l’any 2021) aquest interès dels grups mafiosos s’hauria orientat cap als residus.

El periodista napolità Antonio Musella assegurava que, sota la seva experiència, un 25% de les empreses italianes que es dedicaven al negoci dels residus estaven controlades directament o indirectament per clans mafiosos. Musella, com altres periodistes italians experts en aquesta ecomàfia, com Fabrizio Geremicca o Amalia de Simone, posaven l’accent en la falta de control de les autoritats italianes sobre el transport de residus. Segons ells, això provocava la proliferació del tràfic il·legal de brossa no només a Itàlia, sinó a tot el continent. El director de l’oficina europea de la lluita contra el frau (OLAF), Ernesto Bianchi, admetia que era impossible controlar la gran quantitat de camions carregats de residus que circulaven per la Unió Europea cada dia.

El documental també mostrava els perills d’aquesta falta de control de la brossa. Així, una investigació de la Fiscalia de Nàpols i el Ministeri de Sanitat italià va concloure que les poblacions que estaven a prop dels abocadors estaven exposades a un risc més alt de tota mena de malalties, especialment els nens. La cinta donava veu a activistes del nord d’Itàlia, a Brescia, una terra farcida de residus procedents de tot el món, fins i tot d’Austràlia (fa dècades es van trobar residus radioactius, fins i tot). Alguns d’aquests activistes havien patit la pèrdua de familiars i amics per culpa del càncer que ells atribuïen a la presència massiva d’aquests residus tòxics a la regió que és la que més incidència de malalties tumorals té de tota Itàlia. Una figura destacada és l’oncòleg Antonio Marfella, que va ser nomenat Cavaller de la República Italiana l’any 2017 per la seva lluita contra l’Ecomàfia, i que, fins i tot, va ser amenaçat de mort pels clans mafiosos per haver denunciat els perills de l’abocament dels residus a la Terra dels Focs (al sud d’Itàlia, pels nombrosos incendis en abocadors il·legals que hi havia).

Espanya fa anys que acull residus italians perillosos, com l’abocador de Nerva, a Huelva. Allí van anar a parar, l’any 2011, gran part d’uns residus tòxics procedents d’una planta química italiana. Aquells residus s’havien d’haver tractat abans d’abocar, el que s’anomena inertitzar, però no es va fer. Juan Romero, membre d’Ecologistes en Acció va ser un dels qui es va adonar d’aquesta circumstància i ho va denunciar. Romero explicava en el documental que l’abocador de Nerva està contaminant constantment les aigües del Río Tinto i el subsol amb productes altament tòxics i assegurava que tota aquella brossa procedent, no només d’Itàlia, sinó d’arreu, feia cap a Nerva perquè els preus eren més barats, un fet que enriquia a uns quants mentre posava en risc la salut de les persones i el medi ambient de la zona gràcies a la inacció de les administracions.

L’aleshores director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), Josep Maria Tost, investigat recentment per un jutjat per un cas de trasllat il·legal de residus entre dos abocadors de la localitat de Seva, assegurava que l’agència que dirigia era pionera i única a tot l’estat espanyol i que feia moltíssimes inspeccions de trasllat de residus, a l’hora que admetia que si a Catalunya era més car anar a l’abocador que a altres punts de l’estat, no feia falta ser massa llest per pensar que sortia més a compte abocar en altres llocs. Tost considerava que era molt difícil que algú volgués enganyar falsificant documents (el modus operandi que mostrava el documental tota l’estona i que la Guàrdia Civil ha explicat ara per justificar la seva operació de registre i detenció dels màxims responsables de Griñó).

«El periodisme ha arribat abans que el poder judicial», deia Antonio Nicaso en el documental a l’hora d’explicar com s’havien començat a destapar algunes relacions entre els grups mafiosos italians i la seva connexió amb Espanya i Catalunya. Les paraules de Nicaso també van ser premonitòries, perquè l’exemple d’Insostenible n’és una bona prova.

«Més que mai, els residus estan de moda», deia un Tost somrient en l’inici de la seva intervenció en el documental.