El passat divendres, la consellera d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Núria Parlon, presentava la instal·lació de la nova xarxa de sirenes i sensors de substàncies químiques al Camp de Tarragona. Aquesta posada en escena, només quatre dies abans del cinquè aniversari de l’accident més greu en la història del polígon petroquímic de Tarragona (el més gran del sud d’Europa), no era casual i volia escenificar la feina feta per l’administració anys després d’aquella catàstrofe que es va cobrar tres vides, les de dos treballadors de la fàbrica accidentada, IQOXE, i la d’un veí del barri de Torreforta de Tarragona que era a casa seva.

El vespre i la nit del 14 de gener de 2020 es va evidenciar que els plans d’emergència eren paper mullat i el caos es va apoderar dels responsables tècnics i polítics, que van ser incapaços de protegir la població davant d’un accident que hauria pogut ser molt més greu del que va ser. Així, la fàbrica accidentada, IQOXE, és l’única de tota la península Ibèrica que produeix un compost anomenat òxid d’etilè, que és considerat per la institució referent a tot el món en contaminació mediambiental, l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA, per les seves sigles en anglès), la substància d’origen industrial que més risc de càncer pot provocar. Però, a més, l’òxid d’etilè és extremadament explosiu i, de fet, es fan bombes termobàriques amb ell —les de més capacitat destructiva rere les nuclears—.

Aquella tarda, un reactor de la planta de Derivats d’IQOXE va patir un augment sobtat de la pressió interna sense que ningú se n’adonés i, finalment, va acabar explotant. Desenes de peces del reactor i d’altres parts de la fàbrica van sortir disparades per tot arreu: a una esplanada de vehicles del Port de Tarragona, a l’antiga Universitat Laboral (un centre educatiu amb més de 2.000 alumnes) o al barri de Torreforta, on va morir la tercera víctima, a gairebé tres quilòmetres de distància de l’accident. A només uns metres del reactor que va explotar, IQOXE tenia uns enormes dipòsits que emmagatzemaven entre 1.000 i 1.500 tones d’òxid d’etilè. Si la planxa d’acer de 500 quilos que va matar aquell ciutadà a casa seva s’hagués dirigit cap aquells dipòsits construïts fa més de cinquanta anys, la devastació hauria pogut ser immensa, i més si es té en compte que IQOXE es troba al bell mig del polígon Sud de la petroquímica tarragonina, envoltada d’altres empreses com Dow Chemical, BASF o ERCROS. De fet, el cap de bombers d’aquella nit, Oriol Pellisa, va manifestar davant els Mossos i la jutgessa que el perill de reacció en cadena (explosió d’empresa en empresa) va ser present en tot moment entre els seus homes.

Els bombers van ser protagonistes d’un acte de valentia digne de destacar aquella nit. Van entrar a la fàbrica sense saber a què s’enfrontaven. Ningú va ser capaç d’informar-los sobre la naturalesa de l’explosió, el posterior incendi i els compostos químics implicats. Els bombers van arriscar la seva vida sense tenir cobertura sanitària perquè les ambulàncies van tardar una hora a arribar. No volien acostar-se al lloc de l’accident perquè consideraven que «no era zona segura» i això va provocar la indignació dels bombers —un d’ells es va presentar a la sala de coordinació del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) per indicar-los, «clarament i entenedorament» on havien de dur les ambulàncies—.

El cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya va decidir que a partir d’aleshores havia de reforçar els seus propis mitjans mèdics, el Grup d’Emergències Mèdiques (GEM), tal com va constar en un vídeo posterior que es va difondre a tots els parcs de bombers del país, el contingut del qual va ser publicat per Porta Enrere el 3 de juny de 2021.

El caos

Els bombers no van ser els únics que no van saber què estaven respirant aquella nit. Tot i que les autoritats van afanyar-se a tranquil·litzar la població, el fet és que no disposaven de dades que els permetessin fer-ho. Tal com va demostrar Porta Enrere en un article quinze dies després de l’accident, els aparells de mesurament de Bombers i dels tècnics de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya no eren adequats per a detectar la possible contaminació que es va produir.

Rere l’explosió es va veure un núvol de fum en forma de bolet atòmic del qual mai se n’ha sabut la composició. Malgrat això, el màxim responsable del PLASEQCAT, el conseller d’Interior d’aleshores, Miquel Buch, i el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, van dir en les seves compareixences davant dels mitjans de comunicació que no hi havia cap perill per als ciutadans.

La gent va fer vida normal. Si l’any 1987, arran de l’atemptat d’ETA en un rack de canonades d’Enpetrol (actual Repsol), es va calcular que unes 25.000 persones havien abandonat Tarragona per por a un accident petroquímic, el 14 de gener de 2020 no va fugir pràcticament ningú. En aquest sentit, els missatges «tranquil·litzadors» de Buch i Torra van funcionar. També el fet que no sonessin les sirenes d’alarma d’avís a la població. I no van sonar perquè el caos va ser d’època. Tal com consta en el sumari judicial i es pot llegir en el llibre La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa (Editorial Folch i Folch, 2023), els missatges que es van anar donant des de Protecció Civil van estar plens d’errades i contradiccions. Es deia que s’havien de confinar algunes poblacions amb els noms mal escrits per, minuts després, dir tot el contrari. El confinament comporta l’activació de les sirenes (per avisar la població que ha de fer això, precisament, confinar-se) però les sirenes no van sonar. El mateix Buch va dir una frase antològica en una piulada a l’aleshores Twitter (ara X): «Es pot sortir tranquil·lament al carrer, però recomanem a tothom que es quedi a casa seva».

Els operadors del 112 no sabien què dir a les policies locals, als responsables tècnics de Protecció Civil dels ajuntaments o als polítics que els trucaven per aconseguir informació. La seqüència de les trucades que es pot llegir a La gran explosió reprodueix converses surrealistes. Es va tardar molt de temps a localitzar on s’havia produït l’accident tot i que molts ciutadans, especialment del barri de Bonavista, des d’on es veu l’empresa IQOXE, en van informar de seguida.

En alguns casos, les sirenes no van sonar perquè els polítics no van voler que sonessin. Com a la Canonja, municipi on es troba IQOXE. El batlle d’aquest municipi, antic treballador del sector petroquímic, Roc Muñoz (PSC), no va voler activar les sirenes per por a «quedar malament». Muñoz, que durant la legislatura en què es va produir l’accident també exercia de regidor d’Urbanisme, va permetre que IQOXE posés en marxa una nova planta que no tenia la preceptiva llicència només uns mesos abans de l’accident. Muñoz no podia dir que no sabia res perquè va assistir a la inauguració d’aquella nova instal·lació.

La posada en marxa d’aquella planta, pròxima a la que va esclatar, havia de suposar el tancament d’una altra, que era més antiga. Però la investigació policial demostraria que IQOXE no la va clausurar. L’empresa operava amb una nova planta que no tenia llicència i la que havia de tancar, la feia servir igualment. Muñoz, que es declarava «un defensor de la química», va admetre a Porta Enrere que l’Ajuntament de la Canonja no havia sancionat l’empresa per tot allò perquè ni tan sols havien fet cap inspecció al respecte: «Si no vam fer una inspecció, què coi hem de sancionar!».

Fa un any i mig, l’Ajuntament de la Canonja va decidir retirar-se de la causa judicial d’IQOXE, malgrat la gravetat de l’accident. Més tard, la jutgessa va decidir enviar a judici els tres màxims responsables de la fàbrica per haver estat els causants, amb la càrrega de treball que imposaven als seus treballadors —la producció es va incrementar notablement, però la plantilla no— de l’errada que hauria provocat l’explosió. A més, la falta de mesures de seguretat a l’empresa en els processos productius va ser un dels aspectes en els quals van coincidir molts dels treballadors en les seves declaracions davant la magistrada.

Muñoz, com tota la resta dels alcaldes del Camp de Tarragona, va abandonar el seu municipi i es va dirigir a l’edifici del 112 en plena emergència. L’aleshores PLASEQCAT indicava que la màxima autoritat de cada ciutat o poble en una situació així és el seu batlle. La marxa dels alcaldes va deixar les poblacions òrfenes del principal responsable en cas de catàstrofe.

Gairebé tots els municipis d’aquells alcaldes tenien la gran majoria dels seus plans d’emergències (químic, però també de tota la resta: inundacions, incendis, etc.) caducats de feia anys i panys. Ningú sabia què havia de fer i, mentrestant, la població sense informació i sense cap mena de consigna.

Responsabilitat contra demagògia

Després d’aquella nit de terror que els màxims dirigents polítics van voler ocultar a la ciutadania —el relat d’allò que va passar dins la fàbrica IQOXE i que es pot llegir a La gran explosió arran dels testimonis que consten al sumari judicial només es pot qualificar d’infern, molt semblant a la sèrie de televisió Txernòbil— es va constituir una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya. En una de les sessions, el substitut de Miquel Buch com a conseller d’Interior, Miquel Sàmper (aleshores a Junts, però actual conseller d’Empresa i Treball en el govern de Salvador Illa del PSC), va anunciar la posada en marxa d’un pla per a la instal·lació d’una xarxa de sensors de detecció de substàncies químiques en previsió de futurs nous accidents. Tot just després d’anunciar-ho, Sàmper va dir que no es podria dur a terme perquè no disposava de prou pressupost. Interior assegurava que no tenia diners (eren poc més de dos milions d’euros d’inversió) per protegir tot el Camp de Tarragona després d’haver-se viscut l’accident més greu en la història d’aquesta petroquímica. I amb tres morts a l’esquena.

Finalment, Interior va reaccionar. Protecció Civil, que era conscient des de l’endemà mateix de l’accident que no havia estat a l’altura de les circumstàncies, va decidir posar fil a l’agulla. Va mantenir reunions amb totes les entitats de la ciutat de Tarragona i poblacions veïnes, va escoltar la seva veu per fer un primer dictamen de la situació i, d’aquesta manera, intentar corregir els errors d’aquella nit.

Van arribar els diners per a noves eines d’avís a la població, com ara els missatges als mòbils dels ciutadans (després de la DANA de València, es van activar més d’una vegada en previsió de fortes pluges), així com els sensors que havia anunciat Sàmper i les sirenes que ara ha presentat Parlon —tot i que el projecte es va iniciar sota el mandat de Pere Aragonès (ERC), amb Joan Ignasi Elena com a conseller d’Interior—.

Però, si Protecció Civil ha fet els deures, no es pot dir el mateix d’altres departaments de la Generalitat i, encara menys, d’alguns ajuntaments, menció especial pel de Tarragona.

En la legislatura municipal passada (2019-2023), el consistori tarragoní, amb el republicà Pau Ricomà com a alcalde, va decidir licitar un concurs per a contractar una empresa que fes un estudi de la qualitat de l’aire a la ciutat (pensant en la incidència de l’activitat de les empreses petroquímiques) per valor de 500.000 euros i que s’havia de fer durant quatre anys. L’estudi havia estat una iniciativa de la CUP, que ostentava la regidoria de Medi Ambient i que havia exigit fer l’estudi si finalment entrava al govern municipal. Mai se n’havia fet cap. Però amb el canvi de govern arran de les eleccions de 2023, l’estudi no s’ha fet. Tot i que el procediment administratiu ha finalitzat i n’ha resultat guanyador un dels candidats a fer-se amb el contracte, el Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, l’Ajuntament de Tarragona, amb el socialista Rubén Viñuales com a alcalde, l’ha aturat. Tal com va publicar Porta Enrere el 19 d’abril de l’any passat, la decisió del govern municipal podria ser il·legal i haver incorregut en un delicte de prevaricació. De fet, la CUP va anunciar fa unes setmanes que iniciaria accions legals contra aquesta paralització de l’estudi. L’excusa que ha fet servir el govern municipal per aturar l’adjudicació del contracte ha estat que vol que l’estudi el pagui la Generalitat, un fet que suposaria haver de començar una nova licitació.

Coincidint amb la paralització de l’estudi, Viñuales es va reunir al seu despatx amb els màxims responsables de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) per parlar de «temes que ens ocupen i preocupen». L’alcalde havia penjat a les seves xarxes socials fotografies d’aquella trobada oficial. En les instantànies se’l veia llegint una sèrie de documents aportats pels representants de l’AEQT. Quan Porta Enrere va demanar, en virtut de la llei de Transparència, aquells documents i d’altres com a resultat d’aquella reunió, l’Ajuntament va negar que n’hagués existit cap.

Reunió de l’alcalde Viñuales i el regidor de Medi Ambient, Guillermo García de Castro, amb els màxims responsables de l’AEQT.

Quan l’actual partit de govern a l’Ajuntament de Tarragona, el PSC, es trobava a l’oposició, va ser molt bel·ligerant contra la licitació del concurs, del qual considerava que era «regalar els diners». L’aspecte econòmic va ser una de les primeres preocupacions del nou batlle quan va arribar a l’alcaldia. Així, va assegurar que l’Ajuntament es trobava en risc de fallida i va decidir augmentar notablement els impostos. Tot i això, aquesta setmana s’ha sabut que el consistori tarragoní es gastarà 130.000 euros en un comitè científic que s’ha d’encarregar d’organitzar un congrés sobre la salsa romesco.

Mentre el PSC de Tarragona ha fet mans i mànigues perquè l’estudi no es fes, tres municipis de Barcelona, dos d’ells governats per alcaldes socialistes, van decidir l’any passat impulsar un estudi de la qualitat de l’aire a les seves poblacions sense demanar-ho a la Generalitat, sinó pagant-lo dels fons municipals. L’encarregat de fer-lo serà el Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC, el guanyador del concurs de Tarragona.

«Estem millor que fa cinc anys», va dir l’alcalde Viñuales durant la visita de la consellera d’Interior Núria Parlon a la ciutat per inaugurar els sensors i les sirenes de Protecció Civil.

Falten els sensors més importants

La presentació de Parlon d’una xarxa de 587 sensors per a detectar substàncies tòxiques podria donar una falsa impressió de seguretat entre la ciutadania. Tal com ja va explicar Porta Enrere en un article el 13 de gener de 2022, aquests aparells de Protecció Civil són d’emergències, és a dir, fets per a detectar una gran quantitat de contaminants a l’aire que obliguin a avisar la població perquè es confini perquè estaria exposada a un perill imminent. No són aparells que mesurin la qualitat de l’aire en el dia a dia on la presència de substàncies tòxiques pot desencadenar malalties greus a mitjà i llarg termini.

De fet, els sensors de Protecció Civil mesuren en parts per milió (ppm) i no en micrograms per metre cúbic (µg/m³), que és la unitat de mesura que es fa servir per determinar la qualitat ambiental en àrees urbanes o residencials. Per posar un exemple, una de les substàncies que mesuraran els aparells de Protecció Civil és l’òxid d’etilè —el compost que només fabrica IQOXE (però que és utilitzat per altres dues grans companyies petroquímiques, Repsol i Dow Chemical) i que és considerat el més perillós a l’hora de patir un risc afegit de contreure càncer—. La sensibilitat de l’aparell, segons consta en el plec de clàusules tècniques que ha permès contractar l’empresa per instal·lar els sensors, indica que mesura a partir d’1 ppm (hi ha altres substàncies que es mesuraran, per exemple, a partir de 0,1 ppm, com ara el fosgen o el sulfur d’hidrogen o, fins i tot, 0,05 ppm, com el diòxid de sofre). 1 ppm d’òxid d’etilè equival a 1.799,6 µg/m³. Als Estats Units, la llei impedeix que un ciutadà estigui exposat a més de 0,02 µg/m³ d’òxid d’etilè de mitjana anual.

1 gram = 1 milió de micrograms (µg)

1 part per milió (ppm) d’òxid d’etilè = 1.799,6 µg/m³

Llei dels Estats Units = màxim 0,02 µg/m³ de mitjana anual

Per tant, el sensor de Protecció Civil no mesurarà res fins que la concentració de l’òxid d’etilè a l’aire no sigui de 1.799,6 µg/m³. Tot el que estigui sota aquesta xifra, no se sabrà, però serà igualment molt perillós per a les persones.

Sensor de Protecció Civil instal·lat al davant del Moll de la Química on es troben les empreses Vopak Terquimsa i Tepsa. FOTO: ACN.

La xarxa de sensors també mesurarà una substància, l’acrilonitril, que tindrà especial vigilància al Port de Tarragona, on s’estan instal·lant dispositius molt a prop del moll de la Química, on es troben dues empreses, Vopak Terquimsa i Tepsa, que haurien estat les responsables d’unes emissions enormes de compostos químics a l’aire durant el 2023. També d’acrilonitril. Així, tal com va demostrar una investigació de Porta Enrere publicada el 12 d’abril de l’any passat, un sensor del Port de Tarragona va registrar pics d’acrilonitril a l’aire de fins a 1.119 µg/m³ i de mitjana diària de 634 µg/m³. El Ministeri de Medi Ambient d’Ontario, al Canadà, recomana que l’exposició de les persones no superi els 0,6 µg/m³ de mitjana diària, per exemple. Així, els aparells de Protecció Civil començaran a detectar aquesta substància a partir de les 0,1 ppm, que equivalen a 220 µg/m³. L’acrilonitril és un compost que es fa servir per produir plàstics i fibres acríliques i que, en el passat, barrejat amb un altre químic, també es feia servir com a pesticida. És considerat una substància possiblement cancerígena pel Programa Nacional de Toxicologia i l’Agència de Protecció de Medi Ambient dels Estats Units, així com per l’Agència Internacional per a la Investigació del Càncer.

Però al Moll de la Química s’han detectat molts altres compostos perillosos en grans quantitats, alguns arribant als 8.000 µg/m³. Són substàncies majoritàriament cancerígenes, com el clorur de vinil, l’estirè, el benzè o l’1,3-butadiè, que no seran detectades pels aparells de Protecció Civil perquè no formen part del llistat dels compostos que s’han de controlar amb aquests sensors d’emergències.

Malgrat les enormes concentracions de compostos tòxics a l’aire, el Port de Tarragona no va avisar ningú de tot allò i les dades només es van fer públiques a través de l’article publicat per Porta Enrere.

Dos d’aquells compostos detectats al Port de Tarragona en grans quantitats (el benzè i l’1,3-butadiè) també van ser mesurats en grans concentracions al voltant de la refineria i la planta química de Repsol al polígon Nord, concretament a Constantí, Puigdelfí (municipi de Perafort) i el Morell. A Constantí es van registrar pics de benzè que van superar els 400 µg/m³. La normativa estatal per aquest compost indica que la població no pot estar exposada a una mitjana anual superior als 5 µg/m³. Els aparells que van detectar la contaminació per benzè, per cert, van ser comprats per Repsol i cedits a la Generalitat de Catalunya.

Una investigació de Porta Enrere va demostrar que l’origen de la gran majoria de puntes de contaminació per benzè detectades a Constantí i Puigdelfí —llocs on es troben els dos únics aparells que mesuren aquesta substància les 24 hores del dia de forma automàtica— eren les instal·lacions de Repsol Petróleo i Repsol Química del polígon Nord. Els documents on la petroliera admet aquests fets es troben en poder de la Generalitat de Catalunya, que mai els ha fet públics.

El 2023, la Generalitat es va comprometre a invertir més de tres milions d’euros en equips de mesurament de benzè, 1,3-butadiè i òxid d’etilè, però a hores d’ara aquests aparells no s’han instal·lat (Porta Enrere va fer una sèrie de preguntes a la Generalitat sobre aquests equips fa més d’un mes, però no ha rebut resposta). Aquells sensors havien de ser mediambientals, és a dir, aquells que mesuren en micrograms per metre cúbic (µg/m³) i no en ppm, com els de Protecció Civil. Els aparells permetrien tenir mesures més precises de la contaminació de l’aire per aquests i altres compostos i no només quan hi hagués un accident, com els dispositius de Protecció Civil.

A diferència del benzè, Catalunya no té cap normativa sobre l’1,3-butadiè i l’òxid d’etilè (tot i que Catalunya és l’únic lloc de l’estat on es produeix aquest últim, concretament a IQOXE, a la Canonja). La direcció general de Qualitat Ambiental, aleshores amb Mireia Boya al capdavant, es va comprometre a estudiar les fórmules per establir una futura normativa per a l’1,3-butadiè i l’òxid d’etilè. Aquest compromís va sorgir arran d’una moció de la CUP al Parlament, després d’una iniciativa de la Plataforma Cel Net. El Parlament de Catalunya va aprovar la compra dels equips de mesurament, però va rebutjar crear una normativa per a l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè. Malgrat aquesta negativa, Boya va admetre a Porta Enrere que el seu departament tenia la intenció de fer una proposta que acabés desembocant en una llei sobre aquests compostos tan perillosos.

Això pot provocar una situació difícil d’entendre en un futur: que es mesurin grans quantitats d’aquestes substàncies químiques però que no es pugui sancionar l’empresa responsable per falta de normativa al respecte.

Encara ara, 60 anys després de l’arribada de les primeres empreses petroquímiques a Tarragona, no hi ha ni dades de concentració de compostos a l’aire d’algunes de les substàncies més perilloses. Ni s’ha fet mai cap estudi epidemiològic de com poden afectar les emissions contaminants de les indústries petroquímiques a la salut de les persones.

Sensació d’indefensió

«No estem avançant en temes de seguretat», deia José Martín Carrasco, secretari de la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT) el passat dijous 9 de gener en una compareixença de premsa al costat de Pedro Carmona, secretari general d’Indústria de CCOO a Tarragona, i Joan Llort, secretari de la UGT a la demarcació. Tots tres es mostraven preocupats pel poc coneixement que té la societat tarragonina en general sobre què fer si hi ha un accident, així com l’eficàcia dels plans d’emergència i posaven com a exemple el mercat ambulant de Bonavista, que es fa cada diumenge i que pot aplegar més de 10.000 persones.

Un mes abans de l’accident d’IQOXE, un ciutadà va presentar una demanda al jutjat on demanava el tancament del mercat de Bonamista per l’incompliment del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) del moment en relació amb el risc químic. La demanda s’acabaria arxivant perquè el Tribunal Suprem va tombar, mesos després, aquell POUM aprovat el 2013 en el qual es fonamentava la denúncia.

«Tarragona i el seu entorn hem de conviure amb la indústria química, però tenim dret a fer-ho amb seguretat», deia davant els mitjans Pedro Carmona.

El prec de Carmona, extensible a molts altres ciutadans (la manifestació rere l’accident), ha topat històricament amb l’opacitat i la inacció de les autoritats quan hi ha hagut algun incident químic. Per a mostra, la fuita de nafta d’ASESA dos anys i mig després d’IQOXE. La pudor d’aquest hidrocarbur es va sentir fins al Maresme, però la Generalitat va tardar més de 16 hores a enviar efectius per a mesurar la concentració de substàncies a l’aire. A més, l’aleshores delegada del Govern de la Generalitat, Teresa Pallarès, exdirectora de l’AEQT (2012-2017), va admetre que volia evitar un «alarmisme innecessari» entre la població, però la forta pudor, que a Tarragona es va deixar sentir durant una setmana, la van obligar a donar explicacions. La Fiscalia va obrir una investigació per iniciativa pròpia, però la va tancar al cap de poc temps perquè no van trobar proves que aquella fuita hagués posat en risc la salut de les persones. Però resulta que sí que hi havia proves. Tal com va demostrar Porta Enrere, el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya tenia un informe en el qual es detallava que gairebé 90 persones de la ciutat de Tarragona van haver de ser ateses a diferents CAP per simptomatologia relacionada amb la «inhalació de nafta» durant aquells dies.

Aquests són la mena de missatges o la desinformació que han rebut sistemàticament els ciutadans de les autoritats a cada accident. O encara pitjor. Una altra investigació de Porta Enrere va revelar que els tècnics de la Generalitat de Catalunya recomanaven a les empreses petroquímiques fer emissions de productes contaminants a l’aire durant la nit per «evitar alarmes entre la població». En aquell mateix article, l’exdirector general de Protecció Civil i Bombers, Manel Pardo, assegurava que després d’un accident a l’empresa ERCROS el 22 de juliol de 2009, on es va produir una fuita d’àcid nítric, va decidir activar les sirenes (l’única ocasió que s’han fet servir en un cas real, no en un simulacre). Pardo va aconseguir fer-les sonar tot i l’oposició de l’aleshores alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i el delegat del Govern de la Generalitat, el també socialista Xavier Sabaté. De fet, segons Pardo, en aquella reunió es va arribar a dir que «les sirenes només s’han d’activar si hi ha morts».

La nit d’IQOXE van morir tres persones: Òscar Saladié (cap de Producció i de la planta de Derivats), Òscar Atance (cap de torn) i Sergio Millán, el veí de Torreforta que estava a casa seva. No va sonar cap sirena.