A principis del mes de novembre de l’any 2019, els directors de cinema Santi Suárez i Christophe Sion van presentar el documental És a l’aire en el marc del Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) de Barcelona. La pel·lícula, que s’havia d’emetre un mes després al programa Sense Ficció de TV3, exposava la històrica falta d’informació sobre la presència de contaminants al Camp de Tarragona procedents de la indústria petroquímica (la més gran del sud d’Europa) i el seu impacte en la salut de les persones. Un cop acabada la projecció, i en el torn de precs i preguntes per part dels assistents, un espectador va voler saber si era cert que CaixaForum Tarragona havia vetat el documental, que s’havia d’exhibir unes setmanes després al Festival Internacional de Cinema de Tarragona REC. Els directors van admetre aquesta circumstància, que posteriorment va ser confirmada per Porta Enrere en un article el 13 de novembre d’aquell any.

Aquell acte de censura de CaixaForum no va ser, però, l’únic fet destacable durant la intervenció del públic, sinó que n’hi va haver un altre. En cert moment, una dona va demanar la paraula. Es tractava de Mercè Rius, aleshores directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya. En la seva intervenció, Rius va assegurar que la contaminació que hi havia al Camp de Tarragona era inferior a la que es registrava a la plaça Francesc Macià de Barcelona, repetint d’aquesta manera un argument que ha servit a les autoritats d’aquest país per treure ferro als possibles efectes nocius de l’activitat de la indústria petroquímica tarragonina.

Les afirmacions de Rius van trobar rèplica en un altre assistent a la projecció del documental, l’aleshores màxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Barcelona, el professor Francesc Xavier Roca, que era, a més, un dels protagonistes de la pel·lícula pel seu treball durant dècades en la recerca i divulgació del perill de les substàncies químiques emeses per la indústria. Roca va titllar l’argumentari de Rius de «mentida» i va refusar la comparativa que havia fet la directora general de Qualitat Ambiental perquè deia que el Camp de Tarragona té una sèrie de contaminants especials i més perillosos que no es troben en qualsevol altre punt del país, plaça de Francesc Macià inclosa. Aquests contaminants que esmentava Roca són els propis d’una activitat industrial com la petroquímica i, segons deia el professor de la UPC, no podien ser mesurats pels equips que la Generalitat tenia desplegats arreu del territori català. Aquests mesuradors instal·lats per l’administració catalana registren concentracions a l’aire d’òxid de nitrogen, òxids de sofre, àcid sulfhídric i partícules, bàsicament, deixant de banda molts altres, com ara l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè o el benzè (que només es mesura en dos punts de forma automàtica).

Aquella polèmica entre Rius i Roca va provocar la intervenció d’una tercera persona. Es tractava de Montse Armengou, directora del programa Sense Ficció de TV3. Armengou va preguntar sense embuts a Mercè Rius si allò que deia el professor Roca era cert, que no es mesuraven tots els compostos procedents de la indústria petroquímica de Tarragona. Rius va acabar admetent que Roca tenia raó.

L’evidència en forma d’accident

Només un parell de mesos després d’aquella projecció al FIMAC i un mes més tard de l’emissió d’És a l’aire a TV3, el polígon petroquímic de Tarragona va viure l’accident més greu de la seva història. Un reactor de la fàbrica IQOXE va esclatar, provocant la mort de tres persones: dos treballadors i un ciutadà que estava a casa seva a gairebé tres quilòmetres de la indústria accidentada. Les autoritats es van afanyar a dir que tot estava sota control, malgrat l’incendi que va seguir a la deflagració i el núvol de fum en forma de bolet atòmic que es va veure. Les alarmes d’avís a la població no van sonar. El fet és que, tal com va publicar Porta Enrere el 30 de gener de 2020, les autoritats no podien dir que no hi havia perill per a la salut de les persones perquè no disposaven d’aparells de mesurament adequats per conèixer la concentració dels possibles contaminants a l’aire.

IQOXE és l’única planta de tota la península Ibèrica que produeix un compost que es diu òxid d’etilè i que és fonamental per dues de les grans empreses del polígon petroquímic: Repsol i Dow Chemical. L’òxid d’etilè és considerat per l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (US EPA, per les seves sigles en anglès) com la substància d’origen industrial més perillosa a l’hora d’incrementar el risc de patir càncer en els éssers humans. Aquesta mateixa agència federal estatunidenca —la referència mundial a l’hora d’establir protocols sobre contaminació industrial— va determinar en un estudi fet en una població de l’estat de Texas, que les emissions d’una planta d’òxid d’etilè poden abastar una àrea de més de 1.500 quilòmetres quadrats des del punt d’origen.

Catalunya i Espanya no tenen normativa sobre aquesta substància ni tampoc la mesuren. Encara ara, gairebé cinc anys després d’aquell accident.

A banda de ser cancerigen, l’òxid d’etilè pot provocar moltes més malalties. Així, segons la Generalitat, l’exposició a l’òxid d’etilè per inhalació pot provocar dispnea (dificultat per respirar), cianosi (color blavós de la pell per la falta d’oxigen), edema pulmonar, nàusees, vòmits, diarrees i trastorns neurològics.

Enguany, la Marató de TV3 està dedicada a les malalties respiratòries.

Contaminants sense control

L’òxid d’etilè no és, però, l’únic contaminant industrial del polígon petroquímic que no té cap mena de control. N’hi ha un altre també molt perillós i que tampoc disposa de normativa (ni de mesuraments per part de la Generalitat) a Catalunya ni a Espanya tot i que Repsol té una planta dedicada a la producció d’aquesta substància: l’1,3-butadiè.

Aquest compost és carcinogen i s’ha demostrat l’increment de mort per tumors al sistema limfàtic i hematopoètic (responsable de les cèl·lules de la sang) en treballadors de l’Amèrica del Nord exposats a aquesta substància. A més, el Programa Nacional de Toxicologia dels Estats Units (NTP per les seves sigles en anglès) també indicava l’alta mortalitat per leucèmia dels treballadors del sector del cautxú sintètic (que fa servir 1,3-butadiè). En estudis amb ratolins, aquest compost ha provocat tota mena de patologies i tumors, també als pulmons. L’Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) indica que la principal via d’intoxicació dels humans a aquest compost és l’aire.

La planta d’1,3-butadiè de Repsol es troba a 800 metres de les primeres cases de la població del Morell. En l’edició d’enguany de l’Informe-Observatori sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, els responsables de l’estudi van admetre que es va superar el límit fixat de 20 micrograms per metre cúbic (µg/m³) en 130 ocasions en només un any (i els mesuraments d’aquesta substància no s’havien fet els 365 dies). Aquest valor límit de 20 µg/m³ va ser autoimposat per Repsol perquè no hi ha cap llindar màxim fixat per cap normativa catalana o estatal. En canvi, al Canadà i el Regne Unit, sí. 2 µg/m³ i 2,25 µg/m³ respectivament de mitjana anual, però. La província canadenca d’Ontario fixa, a més, un màxim diari de 10 µg/m³.

Els resultats que es van detectar per l’aparell mesurador situat al Morell van ser molt alts. Alguns arribaven als 190 µg/m³ i l’autor de l’estudi, el catedràtic de Química Analítica de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Francesc Borrull, admetia a Porta Enrere que segurament hi havia hagut pics de contaminació que havien superat els 200 µg/m³ però que no s’havien pogut registrar perquè l’aparell no estava calibrat per a mesurar més enllà d’aquella xifra.

Borrull, que parlava de «singularitat del Camp de Tarragona» a l’hora d’entendre la seva contaminació ambiental, és a dir, el fet que en aquest territori hi ha un polígon (o millor dit, dos, el Nord i el Sud, que conformen el pol petroquímic més gran del sud d’Europa) que emet una sèrie de substàncies diferents que les que es troben altres indrets o ciutats del país —en això coincideix plenament amb el professor Roca—, assegurava que la procedència de l’1,3-butadiè registrat en aquest territori era d’origen industrial i «no dels tubs d’escapament dels cotxes». Descartava així un dels arguments defensius de la indústria quan s’havia parlat de la possible presència d’aquest compost a la zona, indicant que la concentració d’aquesta substància podia ser provocada pel trànsit.

En la presentació de l’estudi, el director del complex Repsol a Tarragona, Javier Sancho, admetia que un cop se superaven els 20 µg/m³ l’empresa activava un protocol intern per saber d’on podia procedir l’1,3-butadiè i «associar-ho a unes determinades operatives». D’aquesta manera, el màxim responsable de la petroliera reconeixia implícitament la responsabilitat de la seva companyia en les puntes de contaminació d’1,3-butadiè detectades al Morell gràcies a un estudi, l’Informe-Observatori sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, que paga, precisament, Repsol, que destina uns 150.000 euros anuals a aquesta investigació.

El silenci de la Generalitat

En la presentació de l’estudi finançat per Repsol es va fer esment que el límit marcat per la petroliera a l’hora d’activar protocols interns en el cas de l’1,3-butadiè (20 µg/m³) era la continuació d’un altre protocol idèntic fet amb un altre compost: el benzè.

El benzè, com l’1,3-butadiè i l’òxid d’etilè, també és cancerigen. Com els altres dos, la principal via d’intoxicació és la respiratòria i pot provocar bàsicament leucèmia però també afectacions al sistema nerviós central, al material genètic cel·lular i al sistema immunitari, entre d’altres.

A diferència dels altres dos compostos, existeix legislació estatal per al benzè, concretament un valor màxim de 5 µg/m³ de mitjana anual (les persones no poden estar exposades a més quantitat d’aquest límit de mitjana). I també hi ha mesuraments d’aquesta substància. Els dos principals aparells es troben en dues estacions de mesurament de la Xarxa de Vigilància i Prevenció de la Contaminació Atmosfèrica de la Generalitat de Catalunya (XVPCA), a Constantí i Puigdelfí (municipi de Perafort). Ambdós aparells van ser pagats per Repsol.

Tal com va publicar Porta Enrere en dos articles l’octubre de 2022, el mesurador de Constantí va registrar puntes de contaminació per benzè de més de 400 µg/m³ en una hora. En l’històric d’aquest aparell, les grans concentracions de benzè coincidien sempre en parades de manteniment de les instal·lacions de la petroliera. De fet, en un altre article d’aquest mitjà del 2 d’octubre d’enguany, s’explicava que Repsol admetia a la Generalitat ser la responsable de la gran majoria dels pics de contaminació per benzè que es van registrar a Constantí i Puigdelfí l’any 2023. La Generalitat, tot i tenir els documents, als quals va accedir aquest mitjà, no els havia fet públics mai.

En aquell article del 2 d’octubre es feia una comparativa amb les concentracions de benzè que s’havien registrat a la ciutat de Bàssora (Iraq) i que es mostraven en un documental de la BBC. En aquella pel·lícula, un investigador iraquià havia trobat concentracions de benzè d’entre 3 i 9,6 µg/m³ als nuclis habitats a prop dels pous de petroli. Allò, segons el científic, havia provocat nombrosos casos de càncer, amb mortalitat infantil, una de les víctimes era una de les nenes que apareixien a l’inici del documental. El científic iraquià va consultar un expert londinenc, Frank Kelly, de l’Imperial College de Londres. Quan va saber la quantitat de benzè trobada pel seu col·lega de l’Iraq, Kelly va dir que aquelles xifres eren preocupants i va recordar-li que l’Organització Mundial de la Salut assegurava que no hi havia cap exposició segura al benzè, per petita que fos.

Porta Enrere va contactar amb el professor Kelly per fer-li saber els resultats dels aparells de Constantí i Puigdelfí (molt superiors als valors exposats en el documental de la BBC que transcorria a Bàssora), però el professor britànic no va voler valorar-ne les dades, limitant-se a dir a aquest mitjà que s’havia posat en contacte amb la indústria responsable (Repsol) per tal que, si de cas, contactessin amb Porta Enrere.

El Port, l’altre focus de contaminació

En l’estudi pagat per Repsol i fet pel professor Borrull i en el qual s’havien posat sobre la taula les altes concentracions d’1,3-butadiè, també constava que hi havia un lloc on la contaminació semblava més persistent que en altres indrets: l’antiga Universitat Laboral.

Envoltada d’indústries químiques del polígon Sud (el que va de Tarragona a Vila-seca arran de la costa) i assetjada per l’expansió del Port de Tarragona, la Laboral és un centre educatiu que acull diàriament a més de 2.000 alumnes. Allí, la contaminació per benzè, 1,3-butadiè i compostos orgànics volàtils (COV) era més gran que en qualsevol altre lloc mesurat en l’estudi de la petroliera (amb la diferència que la tipologia d’aparell utilitzat al Morell per l’1,3-butadiè era diferent del de la Laboral i de tota la resta).

Molt a prop d’on es troba la Laboral hi ha una empresa, Vopak Terquimsa, que es dedica a l’emmagatzematge de productes químics que són descarregats per vaixells que arriben al port. Tal com va destapar Porta Enrere en un article el 12 d’abril d’enguany, el Port de Tarragona havia decidit instal·lar expressament un sensor de contaminació que mesurés de forma contínua una sèrie de substàncies químiques al voltant d’aquella empresa. El Port sospitava que el tragí de productes químics podria comportar una contaminació ambiental alta i l’aparell ho va refermar.

Així, hi havia pics de 7.748 µg/m³ de benzè, 124 µg/m³ de clorur de vinil (compost carcinogen que pot afectar el fetge, el pulmó i provocar lesions d’origen hereditari), 7.999 µg/m³ d’estirè (considerat com a possiblement cancerigen i que provoca, a més, afectació del sistema nerviós), 1.119 µg/m³ d’acrilonitril (possiblement cancerigen i l’exposició al qual pot provocar la mort), 7.999 µg/m³ d’anilina (possiblement cancerigen i que malmet l’hemogloblina, la proteïna que transporta l’oxigen a la sang), etc.

Aquests i els esmentats a l’inici del reportatge són els compostos típics en un entorn industrial petroquímic com el de Tarragona, la «singularitat» de la qual parlava el professor Borrull, o aquelles substàncies específiques a les quals feia referència el professor Roca. Però Tarragona també té contaminació «convencional», aquella a la qual es referia l’exdirectora general de Qualitat Ambiental, Mercè Rius, quan volia comparar la pol·lució del Camp de Tarragona amb la de la plaça Francesc Macià de Barcelona. Una mena de contaminació que tothom identifica amb la que hi ha a les ciutats i que TV3 va evidenciar aquesta setmana en el seu programa Sense Ficció amb el documental Respira, mama, on es posava sobre la taula el risc per a les persones i, especialment els nens, en la seva exposició als contaminants d’una ciutat, bàsicament del trànsit.

Aquesta contaminació més convencional que es pot trobar a més entorns (especialment urbans) de Catalunya, en el cas de Tarragona, va ser detectada en grans quantitats al Port. Un article de Porta Enrere del 4 d’abril de 2023 evidenciava que la pol·lució en aquesta infraestructura que es troba inserida al teixit urbà (els habitatges més pròxims a l’aparell que va registrar els alts valors de contaminació detectats es troben a 500 metres) s’havia disparat l’any 2021.

Així, les partícules PM₁₀ i PM₂,₅ (procedents de la combustió de combustibles, processos industrials o incineració de residus, entre altres fonts d’emissió), molt perilloses perquè, tal com les defineix l’Agència Europea del Medi Ambient, «són un dels contaminants més importants, ja que penetren en regions sensibles del sistema respiratori, agreujant malalties respiratòries com l’asma i augmentant la prevalença i la incidència d’altres malalties cardiovasculars i la mort prematura», van arribar a nivells insospitats.

Els mesuraments de l’aparell del Port van mostrar pics de 881 µg/m³ de PM₁₀ en una hora i mitjanes diàries que superaven els 300 µg/m³. La normativa europea estableix que el màxim ha de ser de 50 µg/m³ en un dia.

Pel que fa a les PM₂,₅, hi va haver puntes de 921 µg/m³ en una hora quan la llei fixa un màxim de 25 µg/m³ de mitjana anual.

I aquells pics de contaminació no van ser esporàdics. Si s’agafa com a referència els límits diaris marcats per l’OMS, el Port va superar-los en 86 dies per a les PM₁₀ i en 161 per a les PM₂,₅ l’any 2021.

Inacció i obstrucció

Davant d’aquest panorama, la reacció dels dirigents polítics per a protegir als ciutadans d’una contaminació, ara perfectament documentada i de la qual se’n coneix el seu origen, ha estat o no fer res o fer l’impossible per a impedir una solució.

Així, el març del 2023 la Generalitat de Catalunya feia públic que invertiria uns tres milions d’euros en la instal·lació de sensors d’òxid d’etilè, 1,3-butadiè i benzè per tal de donar compliment a una moció del Parlament de Catalunya «relativa a la seguretat al complex petroquímic, pel que fa a la vigilància de les instal·lacions, atesa la singularitat de les activitats del territori». Porta Enrere ha preguntat a la Generalitat en quin punt es troba aquell pla d’inversions, però en el moment de la publicació d’aquest article encara no havia rebut resposta.

Aquesta instal·lació de sensors de mesurament de determinats contaminants (alguns dels més perillosos) no s’ha de confondre amb els que fa uns anys va començar a instal·lar Protecció Civil. Aquells aparells són d’emergències, no de qualitat ambiental. És a dir, els sensors de Protecció Civil estan calibrats per començar a detectar la contaminació quan aquesta és tan gran que suposa una amenaça immediata per a la salut de les persones i, per tant, cal fer un avís a la població perquè es confini. Els sensors d’Acció Climàtica són aquells que permeten registrar una contaminació més baixa però igualment perniciosa per a la salut a mitjà i llarg termini.

D’altra banda, cal esmentar el cas de l’Ajuntament de Tarragona que, en la legislatura passada, va licitar el concurs que, per primera vegada en la seva història, permetria a la ciutat fer un estudi de la qualitat de l’aire. Aquell concurs el va guanyar el Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC (del qual el professor Roca n’havia estat el màxim responsable fa uns anys), però, tot i que el tràmit administratiu ja estava esgotat i només calia formalitzar l’adjudicació, el nou equip de govern (PSC) va decidir no fer-ho, dictant moratòries i pròrrogues amb l’argument que qui ha de fer un estudi així és la Generalitat (que en els 60 anys de presència de polígon petroquímic a Tarragona no n’ha fet mai cap). El cas, tal com va explicar Porta Enrere en un article el 19 d’abril d’enguany, podria suposar un delicte de prevaricació. La CUP va anunciar la setmana passada que emprendria accions legals per aquest fet.

«La qualitat de l’aire al Camp de Tarragona és objecte d’una atenció especial, i s’hi destina una gran part dels recursos, tenint en compte que s’hi aplega la concentració més gran d’indústria química del sud d’Europa, que aporta el 25% de la producció química de l’Estat i el 50% de la de Catalunya. Aquest potent emplaçament industrial comparteix el territori amb la segona aglomeració urbana de Catalunya i amb una de les principals zones turístiques de la Mediterrània», deia la nota de premsa que Acció Climàtica va enviar als mitjans i va publicar en relació amb el pla d’inversió de tres milions d’euros pel control de l’òxid d’etilè, l’1,3-butadiè i el benzè.

Malgrat aquesta «singularitat de les activitats del territori», tal com també deia la nota, les mesures de control i la legislació continuen sent pràcticament les mateixes que fa 20 anys.

Les dades mostren concentracions de contaminants extremadament perilloses per als centenars de milers de ciutadans que viuen en «la segona aglomeració urbana de Catalunya», si es prenen com a referència els valors límit establerts per organismes i agències internacionals.

Diumenge 15 de desembre de 2024, la Marató de TV3 dedica l’edició d’enguany a les malalties respiratòries. El Camp de Tarragona fa anys que corre la seva particular cursa de fons per saber a quins riscos està sotmès i quines seran les solucions que aportaran els seus polítics. De moment, la línia de meta queda encara molt lluny.