«Amb l’arribada dels creuers a la primavera em vaig adonar de la hipocresia d’una ciutat que pretén vendre’s com l’alternativa turística de Barcelona i a la vegada no és capaç de gestionar els residus i la brutícia dels seus carrers». Així explica la fotògrafa Elena Gavaldà (Tarragona, 1989) una de les motivacions que la van dur a impulsar el seu últim projecte, Visit Tarragona: where history meets garbage (Visiti Tarragona: on la història té una cita amb la brossa). Gavaldà, guanyadora de diferents premis sobre el fet casteller, ha decidit allunyar-se de la seva temàtica habitual per mostrar dues de les principals preocupacions dels ciutadans de Tarragona els últims temps: la brutícia de la ciutat i la massificació turística procedent, en gran part, dels creuers que fan escala al Port.

Les fotografies mostren diferents punts de la ciutat on la porqueria és ben evident i on apareixen una sèrie de persones que representen ser turistes. I és en aquest punt on Gavaldà vol deixar clar el seu projecte: si bé la brutícia és ben real, les persones que hi surten són figurants, és a dir, no són turistes de debò. «Els turistes que intento mostrar a les imatges són la representació d’un tòpic», diu aquesta fotògrafa.

Gavaldà parla sense embuts d’una ciutat, Tarragona, que diu estimar profundament, i de la qual li dol en l’estat en què es troba i la imatge que dona als visitants  —«sento vergonya com a tarragonina»—. De fet, es pregunta si els turistes tenen una visió de Tarragona més pròxima a Nàpols que a Barcelona.

Visit Tarragona té, segons aquesta fotògrafa, l’objectiu «d’exposar com està de bruta la ciutat i reflexionar, de pas, sobre l’obsessió d’empreses i polítics amb el turisme a qualsevol preu».

Per què va decidir fer aquest projecte?

Hi ha una motivació molt visceral i pròpia. M’estimo la meva ciutat i crec en el seu potencial, però veure-la en aquest estat de deixadesa és insuportable. I no penso només en la brutícia explícita, sinó en l’estat de les voreres, la impunitat per intervenir o descuidar les façanes, la manca de zones verdes… És una situació que s’ha anat agreujant els últims anys i no sembla que tingui aturador. Llegir els articles de Porta Enrere sobre la gestió dels contractes de la brossa de la ciutat va ser el catalitzador de la idea.

DESCRIPCIÓ DE LA FOTO PER PART DE L’AUTORA: Carretera Vella de València (Ponent), 9 d’agost. Turista tòpic de Salou, amb pal selfie, forçant el mateix: voluntat de voler lluir del seu viatge sigui quin sigui el context que l’envolta.

Com se li va acudir barrejar el turisme i la brutícia de la ciutat?

Fa unes setmanes, a la xarxa X (antic Twitter) va començar un moviment prou destacat, molts usuaris publicaven fotografies sobre residus i l’estat dels carrers diàriament. Jo feia mesos que rumiava com podia mostrar com estava de bruta Tarragona, així que vaig sortir amb la càmera un parell de dies i vaig trobar moltes escenes de brossa, excrements de colom, pixums, xiclets i, en general, una pàtina de merda que cobria la majoria dels carrers de la ciutat. Però aquelles fotos que vaig fer i les que es publicaven a X no eren més que un catàleg de brutícia, no sabia què explicaven aquelles imatges.

Però aquesta brutícia que descriu està present tot l’any, independentment de la presència de turistes o no.

Sí, però a la primavera van arribar els creuers i vaig veure com la ciutat havia d’adaptar-se a l’arribada massiva de turistes. Aleshores em vaig adonar de la hipocresia d’una ciutat que pretén vendre’s com l’alternativa turística de Barcelona —una pretensió prou perillosa— i a la vegada no és capaç de gestionar els residus i la merda dels seus carrers.

DESCRIPCIÓ DE LA FOTO PER PART DE L’AUTORA: Carrer Santa Joaquima de Vedruna (Eixample), 9 d’agost. Típic «motxiller» consulta un mapa. Un riu de brutícia corre carrer avall.

Li preocupava que la imatge de la ciutat afectés la seva reputació com a destí turístic?

No, la lectura no ha de ser «què estem oferint als turistes». Els tarragonins i tarragonines ens mereixem una ciutat neta i cuidada i el model de turisme que volem o podem assumir, potser és un tema a tractar en un altre projecte.

Vincula aquest turisme que apareix a les fotos amb els creuers o no exclusivament?

Suposo que sí. A la ciutat tenim iniciatives com Tarraco Viva que porten turistes d’arreu de l’estat i d’Europa, però la ciutadania no té aquesta sensació d’invasió i del «tot s’hi val».

DESCRIPCIÓ DE LA FOTO PER PART DE L’AUTORA: carrer Smith (Part Baixa), 8 d’agost. Tres jubilades en un solar ple de runa, brossa i excrements.

Els personatges que apareixen a les fotos (els turistes) són figurants, per què?

En els meus projectes anteriors havia respectat radicalment la diferència entre fotografia documental i publicitària. Entenia que cada una tenia un estil per aconseguir el seu objectiu. Però en aquest cas vaig veure que un concepte publicitari podia servir com a reflexió i aglutinant de les queixes ciutadanes.

Vaig pensar que si posava personatges ficticis en un escenari real [Gavaldà assegura que «cap localització ha estat modificada gens ni mica»] podria representar la vergonya que sento com a tarragonina. Deuen pensar els turistes que a nosaltres ens agrada viure així? Som la petita Nàpols en comptes de la petita Barcelona?

Buscava un perfil concret de turista?

Els turistes que he intentat mostrar a les imatges són la representació d’un tòpic: blancs de classe baixa i mitjana que busquen fer-se la fotografia per pujar-la a Instagram i a qui no els importa quant contamina un creuer, només volen visitar molt amb poc temps. He volgut també forçar els estereotips de les campanyes de turisme clàssiques que mai representen estructures familiars o relacionals fora de les tradicionals.

DESCRIPCIÓ DE LA FOTO PER PART DE L’AUTORA: Carrer Armanyà (Centre), 10 d’agost. Una família de turistes es refugia de la calor en un dels carrers més pudents i bruts de la ciutat. El mullen setmanalment però no serveix de massa, continua sent una estampa de cagarades de colom, xiclets, pixums, plomes i líquids de dubtosa procedència.

Què vol mostrar a les seves fotografies?

Per a mi, era important no ensenyar només contenidors o pixums. Seria fàcil desviar el problema als ciutadans: «Si hi ha brossa als contenidors és perquè la gent ho fa malament i els que tenen gos són el problema dels pixums». I no ha de ser necessàriament així. A totes les ciutats hi deuen haver persones que no ho fan bé, la diferència és que tenen una gestió de residus correcta i uns estàndards de neteja molt més alts que els que sembla que tenim a Tarragona, com també deuen haver-hi petites zones verdes o pipicans per absorbir les necessitats de les mascotes.

Com va triar les localitzacions per fer les sessions de fotos?

Realment va ser el més fàcil. Teníem tantes opcions que finalment vam decidir anar a les de més fàcil accés perquè vam fer les fotos en un parell de tardes per poder publicar a l’agost, quan tenia més sentit el concepte. M’agrada el fet que hi apareguin diferents punts de la ciutat com la Part Alta, el centre, la Part Baixa, el polígon Francolí i els barris de Ponent.

Ha estat difícil captar aquesta brutícia?

Sí. No pots mostrar com s’enganxen els peus a terra, la pudor que fa la ciutat sobretot amb la calor de l’estiu o com rellisques per culpa de la capa de merda que cobreix tots els carrers.

DESCRIPCIÓ DE LA FOTO PER PART DE L’AUTORA: Polígon Francolí (davant de la Brigada Municipal), 10 d’agost. Dues joves de ressaca intenten gaudir de l’espera al bus.