El 17 de març de l’any passat, alguns mitjans publicaven la notícia que l’Estació de Depuració d’Aigües Residuals (EDAR) de Tarragona funcionaria «al 100%» amb energies renovables. L’aleshores batlle de la ciutat, Pau Ricomà (ERC), i el president de l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona S.A. (EMATSA), el tinent d’alcalde Jordi Fortuny, anunciaven que es faria una inversió de 3,4 milions d’euros per dotar la depuradora de plaques solars, una instal·lació de cogeneració de biogàs i un equip de generació d’energia hidràulica que permetrien l’EDAR ser totalment autosuficient en temes energètics, cobrint el consum de 2,7 GWh anuals (per posar en context: la mitjana del consum diari d’una llar a Catalunya és d’uns 10 kWh). El consum energètic de la depuradora de Tarragona equivaldria, per tant, a 740 llars catalanes.

1 GWh (gigawatt hora) = 1.000.000 kWh (quilowatts hora)

«La protecció del medi ambient passa per una millor eficiència energètica i també per una gestió eficient del recurs hídric. Amb aquest projecte assolim aquest doble objectiu i aconseguim que el procés de depuració de les aigües residuals de la nostra ciutat redueixi el seu impacte a zero en emissions de CO₂», deia aleshores Pau Ricomà. L’alcalde de Tarragona no va dir, però, que l’aigua que surt de la depuradora d’EMATSA va a parar a Aguas Industriales de Tarragona S.A. (AITASA), és a dir, la societat que les empreses del sector petroquímic del Camp de Tarragona van crear l’any 1965 per tal de gestionar el seu abastiment d’aigua. Entre aquestes empreses es troba la més important de tot el polígon petroquímic tarragoní —el més gran del sud d’Europa—, Repsol. Segons una investigació de CRÍTIC, aquesta petroliera va ser l’empresa més contaminant de Catalunya per emissions de CO_2eq (la unitat de referència que inclou tots els gasos que generen efecte d’hivernacle) a l’atmosfera l’any 2022. Aquell any, les plantes de producció de les divisions Repsol Petróleo i Repsol Química al polígon tarragoní van emetre 3,1 milions de tones de CO_2eq, segons CRÍTIC. La segona empresa més contaminant de Catalunya va ser Dow Chemical amb gairebé un milió de tones de CO_2eq.

Cal recordar que el consum d’aigua del riu Ebre d’aquestes dues grans empreses supera el de les ciutats de Reus i Tarragona juntes i gairebé iguala el d’aquestes dues capitals de comarca més els municipis de Salou i Vila-seca (amb  gran afluència turística a l’estiu), tal com va publicar Porta Enrere el 20 de gener d’enguany.

Però l’aigua de l’Ebre no és l’única que abasteix la indústria petroquímica de Tarragona. A banda de pous i del pantà del Gaià, l’any 2012 es va posar en marxa una planta de regeneració d’aigua a Vila-seca. Aquesta instal·lació, tot i dedicar-se exclusivament a proporcionar aigua a les indústries del polígon petroquímic, va ser pagada amb diners públics. En l’article publicat per Porta Enrere del passat 20 de gener, el director d’AITASA, Daniel Montserrat, assegurava que la inversió feta per la planta de Vila-seca ascendia a 42 milions d’euros, el 85% dels quals procedia de fons europeus i la resta de l’Agència Catalana de l’Aigua. L’ACA assegura, però, que el cost total d’aquesta instal·lació va ser de 29 milions d’euros (IVA no inclòs). En diferents publicacions periodístiques el cost de la planta varia entre els 34 i els 50 milions d’euros.

En aquell article del gener, Montserrat assegurava que la planta d’aigua regenerada de Vila-seca estava pràcticament al màxim de la seva capacitat, tractant uns 5,9 hectòmetres cúbics l’any (és a dir, uns 6.000 milions de litres). Segons el director d’AITASA, d’aquests, un 60% provenen de l’EDAR de Tarragona i un 40% del de Vila-seca (municipi que té la seva depuradora al costat de la planta regeneradora que gestiona AITASA). És a dir, l’EDAR de Tarragona aporta 3,5 hm³ anuals d’aigua (3.500 milions de litres) a les empreses petroquímiques.

1 hectòmetre cúbic (hm³) = 1.000.000 metres cúbics (m³)

1 m³ = 1.000 litres

L’aigua que rep la planta de Vila-seca que gestiona AITASA ha estat depurada prèviament a les EDAR municipals, però aquesta, tot i la depuració a la qual s’ha sotmès, no pot ser utilitzada per al consum humà o per a regar conreus. És per això que la planta d’AITASA li fa un altre tractament (terciari) per a poder-la fer servir en els processos industrials.

Segons Daniel Montserrat, aquest tractament terciari fa que aquesta aigua sigui entre un 40% i un 50% més cara que l’aigua que les empreses agafen directament del riu Ebre a través del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). Tal com consta en l’article de Porta Enrere del 20 de gener d’enguany, Repsol, Dow i altres indústries petroquímiques paguen al voltant dels 0,5 euros el metre cúbic per l’aigua del transvasament.

Però Montserrat també admetia aleshores a Porta Enrere que AITASA no paga res per l’aigua depurada que és subministrada per les EDAR de Tarragona i Vila-seca, assegurant que la indústria petroquímica tarragonina no és l’única que no paga res per aquesta mena d’aigua, sinó que també ho fan «altres empreses d’altres sectors d’arreu de Catalunya».

Els silencis dels gestors públics de l’aigua

EMATSA ha confirmat a Porta Enrere que l’aigua depurada de Tarragona s’entrega de franc a AITASA. Amb tot, l’empresa d’aigües tarragonina assegura que «no disposa d’informació» sobre quanta aigua s’envia des de la depuradora municipal a la planta de regeneració de Vila-seca.

A la pregunta de quina és la despesa per a les arques públiques de la depuració de les aigües residuals de Tarragona, EMATSA ha respost a Porta Enrere que el cost «exclusivament de la seva gestió» va ser de 0,21 euros per metre cúbic l’any 2022 —aquest mitjà va demanar quantitat i cost de depurar l’aigua en el període 2013-2023, però només va rebre la dada de la despesa de l’any 2022—. El matís de «la seva gestió» és important, perquè, tot i que la competència de l’evacuació i tractament de les aigües residuals a Catalunya és municipal, és l’Agència Catalana de l’Aigua qui s’encarrega de la planificació, el finançament i la gestió de l’explotació d’aquests sistemes de sanejament de les aigües residuals. En altres paraules, és l’ACA qui li diu a EMATSA que ha d’enviar l’aigua a AITASA i qui finança la depuració de les aigües residuals, no només a l’EDAR de Tarragona, sinó arreu de Catalunya. El cost de la depuració d’aquestes aigües residuals dels municipis catalans se sufraga amb un cànon que s’inclou en la factura de l’aigua de tots els ciutadans del país.

Per tant, el cost de la depuració de les aigües residuals de l’EDAR de Tarragona que acaben de franc a AITASA podria ser més alt que aquests 0,21 €/m³ que assenyala EMATSA en concepte «exclusivament de la seva gestió». De fet, Porta Enrere va fer una petició d’informació pública a l’ACA el novembre de 2023 demanant, precisament, el cost de la depuració i la quantitat de les aigües residuals de les EDAR de Tarragona i Vila-seca que s’envien a AITASA, així com la inversió feta en la construcció d’ambdues depuradores municipals. L’ACA no va respondre mai i Porta Enrere va haver de fer una reclamació a la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per tal d’aconseguir la informació. En el moment de la publicació d’aquest article, el cas encara no s’ha resolt.

Malgrat que EMATSA i l’ACA no han facilitat la informació sobre quanta aigua depurada s’envia a AITASA, el director d’aquesta societat, Daniel Montserrat, sí que va facilitar dades a Porta Enrere en l’article del 20 de gener: l’EDAR de Tarragona envia uns 3,5 hm³ anuals d’aigua depurada a la planta de regeneració de Vila-seca, és a dir, 3.500.000 m³. Si es multiplica aquesta quantitat pels 0,21 €/m³ que EMATSA admet que va gastar el 2022 per depurar les aigües residuals de la ciutat, això dona un resultat de 735.000 euros a l’any.

Ni una gota d’aigua al medi ambient

Porta Enrere també ha preguntat a EMATSA quanta aigua de la depuradora de Tarragona va a parar al medi ambient (a banda de la que s’envia a AITASA per a fer-se servir en les indústries petroquímiques). La resposta de l’empresa d’aigües tarragonina ha estat: «EMATSA lliura l’aigua depurada a l’estació de bombament esmentada [AITASA]». O sigui, tota l’aigua que depura EMATSA, amb els costos que això implica a càrrec de les arques públiques, s’entrega directament i de franc a AITASA que, al seu torn, tracta aquesta aigua i la distribueix entre les empreses del polígon petroquímic.

Cal recordar allò que l’ACA va publicar en el seu lloc web l’any 2019 en relació amb l’aigua que surt de les depuradores catalanes: «Hem de tenir en compte que les 521 depuradores actives a Catalunya, que sanegen les aigües residuals de més del 97,1% de la població, aporten, després de tot el tractament de depuració, les seves aigües a les lleres dels rius i torrents, així com en zones costaneres, amb l’objectiu d’aportar un cabal d’aigua en condicions adequades per als ecosistemes fluvials. L’aigua depurada garanteix, per tant, la qualitat dels nostres rius i assegura la vida de les espècies animals i vegetals pròpies d’un determinat hàbitat.» Aquest, doncs, no és el cas de l’EDAR de Tarragona, que destina tota l’aigua que depura a la indústria petroquímica.

Inversió pública per a empreses privades

Porta Enrere ha preguntat a EMATSA el motiu pel qual una administració pública decideix entregar de franc a companyies privades una aigua depurada que costa, com a mínim, més de 700.000 euros l’any de diners públics, però l’empresa d’aigües de Tarragona no ha respost. L’ACA, però, sí que ha contestat a aquest mitjà sobre aquesta qüestió, remetent-se al conveni que l’Agència Catalana de l’Aigua va signar amb AITASA i l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) l’any 2010.

En aquell conveni s’establia la construcció, per part de l’ACA, de l’estació de regeneració d’aigües depurades de Vila-seca pel seu ús industrial, i la cessió a AITASA per a la seva gestió. Aquesta última va invertir sis milions d’euros per connectar l’estació de regeneració d’aigües de Vila-seca amb les diferents empreses del sector petroquímic, a banda de fer-se càrrec dels costos del tractament de l’aigua que es fan en aquesta planta.

Segons l’ACA, el motiu d’aquest acord és que, amb la utilització d’aigua regenerada per part de la indústria, s’allibera aigua de boca que, fins aleshores, AITASA agafava (encara amb més quantitat) del riu Ebre a través del CAT. Actualment, la indústria petroquímica es queda el 36% dels gairebé 78 hm³ (78.000 milions de litres) que es distribueixen a través de l’anomenat «minitransvasament». L’ACA assegura que, pròximament, construirà dues noves plantes de regeneració d’aigua a la demarcació (Reus i Valls) per tal de destinar l’aigua al reg de conreus i «evitar la dependència de Siurana i Riudecanyes».

Així, l’ACA ha invertit entre 30 i 40 milions d’euros en la planta de regeneració d’aigües de Vila-seca que gestiona AITASA i, a aquestes xifres, se li han de sumar, com a mínim, els més de 700.000 euros anuals que es gasta EMATSA per depurar les seves aigües residuals i que posteriorment s’entreguen de franc a les indústries (més els 3,4 milions d’euros per instal·lar energies renovables a l’EDAR de Tarragona anunciats l’any passat). Tenint en compte aquestes dades, des de l’any 2012 —data de posada en marxa de la planta de Vila-seca— la indústria s’hauria estalviat desenes de milions d’euros per aconseguir aigua regenerada per als processos industrials de les seves empreses associades (en el sentit que no va haver de finançar una estació de regeneració d’aigües ni pagar la depuració prèvia de les aigües residuals). Un estalvi que ha anat en detriment dels recursos públics. Un estalvi per a un sector econòmic, la indústria petroquímica, que històricament ha presumit de ser una font de riquesa, aportant el 30% del producte interior brut (PIB) del Camp de Tarragona. De fet, en les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya del 2021, el sector industrial d’aquest territori (tota mena d’indústria) sumava més de 4.500 milions d’euros en un PIB del Camp de Tarragona que ascendia a 16.000 milions.

«La instal·lació d’energies renovables a l’EDAR es tracta d’un projecte clarament alineat amb els principis de l’economia circular», va dir el president d’EMATSA en la passada legislatura, Jordi Fortuny, en l’anunci de la inversió de gairebé tres milions i mig d’euros a la depuradora de Tarragona.