La Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) ha resolt que l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona S.A. (EMATSA) ha d’entregar a Porta Enrere la documentació relacionada amb els pagaments fets als membres del seu consell d’administració.

La resolució de la GAIP (número 713/2023) arriba després que Porta Enrere presentés una reclamació a aquest organisme, màxim responsable de fer complir la llei de Transparència a Catalunya, davant la negativa de l’empresa d’aigües tarragonina a facilitar el detall dels pagaments fets als seus consellers des de l’any 2000 i fins a l’actualitat.

EMATSA, una empresa pública (el soci majoritari és l’Ajuntament de Tarragona, amb el 51% de les accions, mentre que l’altre soci és SOREA, una societat d’Aigües de Barcelona, AGBAR, amb el 49%), havia decidit ocultar la identitat dels membres del consell d’administració quan va facilitar els pagaments fets per l’assistència a les reunions de l’esmentat consell, a raó d’una al mes pràcticament.

En lloc de fer constar el nom i cognoms de cada conseller —tal com han fet les altres empreses de l’Ajuntament de Tarragona (vegeu l’article del 3 d’agost d’enguany)—, EMATSA va adjudicar un número a cada conseller —a partir de l’any 2010, abans, ni tan sols indicava quants membres formaven el consell d’administració, agrupant els pagaments en una única quantitat—, un fet que impossibilitava la seva identificació.

Per tal de no identificar els consellers, l’empresa d’aigües va al·legar que, «atenint-se a un criteri de prudència», s’havia considerat «la prevalença de l’interès per la protecció de les dades personals». EMATSA afirmava que, si finalment es considerava pertinent facilitar aquestes dades personals, s’hauria de sol·licitar el «corresponent consentiment» als tercers afectats, és a dir, als membres del consell d’administració. Així, l’empresa pública d’aigües de Tarragona assegurava que havia de demanar permís als beneficiaris dels pagaments fets amb diners públics —molts dels quals eren i són càrrecs electes (alcalde, regidors…) o designats per partits polítics— per facilitar aquesta informació demanada en virtut de la llei de Transparència.

Però la GAIP va tombar de seguida aquest argument d’EMATSA. En la resolució, la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública, diu: «[…] La informació que se sol·licita fa referència a càrrecs de l’empresa subjectes a les condicions de publicitat de les seves dades identificatives. […] La transparència en la gestió econòmica, comptable, pressupostària i patrimonial prevista a l’article 11 de la LTAIPGB [Llei de Transparència Accés a la Informació Pública i Bon Govern] estableix que la informació relativa a la gestió econòmica ha d’incloure: les retribucions, indemnitzacions i dietes, les activitats i els béns de diversos responsables de la gestió pública, entre els quals s’esmenta concretament al personal directiu dels ens públics, les societats i les indemnitzacions que han de percebre en deixar el seu càrrec». I afegeix: «En conseqüència, les despeses reclamades raurien incloses dins del que es comprèn per publicitat activa i que aquesta empresa del sector públic hauria de considerar com informació activa, sense que els límits invocats sobre la protecció de dades personals siguin considerades com a de possible ponderació atès que la norma ja les ha incloses dins del camp informatiu que necessàriament haurà de facilitar l’ens concernit».

Porta Enrere, però, va ser capaç d’identificar sis consellers gràcies a l’accés als llibres majors de comptes de l’empresa entre els anys 2012 i 2015. Aquest accés, que s’havia produït feia un parell d’anys arran d’una altra petició de Transparència en la qual va haver d’intervenir novament la GAIP (EMATSA, com en el present cas, també s’havia negat a entregar la documentació), va demostrar com l’aleshores alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i el regidor d’Hisenda de l’Ajuntament, Pau Pérez, havien rebut més de 220.000 euros d’EMATSA en un període de quatre anys pel fet de ser president i vicepresident respectivament d’aquesta empresa d’aigües. Els pagaments incloïen l’assistència a les reunions del consell (a raó de 2.762,74 euros Ballesteros i 2.072,05 euros Pau Pérez per cada reunió) i altres despeses com dinars, viatges, begudes, loteria o tabac tal com va publicar aquest mitjà en un article el passat 27 de juliol.

També hi apareixia una targeta bancària de l’empresa de la qual n’era titular Pau Pérez. Aquest fet era realment sorprenent perquè l’any 2020 Porta Enrere va demanar a l’Ajuntament de Tarragona i les seves empreses municipals els pagaments fets amb targetes de crèdit o dèbit des de l’any 2000 al 2019. EMATSA va respondre que abans de l’any 2014 «no existeix ni físicament ni en cap suport informàtic de dades que permeti obtenir-ne la informació que demaneu». Però als llibres majors de comptes dels anys 2012 i 2013 sí que apareixen els càrrecs a la targeta que tenia Pau Pérez. Quan Porta Enrere va insistir a l’empresa d’aigües sobre si existien targetes —altres empreses municipals s’havien posat en contacte amb les entitats bancàries per aconseguir la informació de feia anys— EMATSA va respondre que «en el període indicat [2000-2013] EMATSA no mantenia contractats productes de targeta». En els fulls de càlcul lliurats per la mateixa EMATSA a aquest mitjà (els llibres majors de comptes), apareixen més targetes a banda de la de Pérez, i de diferents entitats bancàries. Per tant, EMATSA no va dir la veritat aleshores.

Per tal de conèixer més pagaments com aquests últims (viatges, dinars, etc.), Porta Enrere va incloure en la seva petició d’informació pública —que ara ha estat avalada per la GAIP— la sol·licitud del detall de cada despesa de cada conseller des de l’any 2000 i fins a l’actualitat. En la petició es feia constar que es demanaven també «les dietes dels membres dels consells». EMATSA va al·legar que el concepte «dietes» feia referència a les «quantitats que s’acrediten diàriament com a compensació econòmica per satisfer les despeses de manutenció i allotjament que poden originar les comeses de servei i assistència a cursos fora de la localitat del lloc de treball habitual». D’aquesta manera, EMATSA pretenia restringir l’entrega de la documentació dels pagaments fets als consellers només a les referents a «cursos fora de la localitat del lloc de treball habitual».

L’empresa d’aigües considerava, a més, que els pagaments per assistències als consells d’administració —l’altre punt de la petició d’informació pública d’aquest mitjà— corresponien al concepte «indemnitzacions», i citava, com en el cas de les «dietes», l’article 25 del Decret 8/2021 de 9 de febrer sobre la transparència i el dret d’accés a la informació pública per a contextualitzar aquest concepte.

La definició d’indemnitzacions aportada per EMATSA d’acord amb a l’esmentat decret circumscrivia els pagaments a l’assistència a les reunions del consell: «Quantitats que es puguin percebre per concurrència als consells d’administració». Però aquesta definició estava escapçada. L’empresa d’aigües va obviar-ne la resta, que inclou un rang de despeses molt més ampli. Així, el text de l’article 25.1.c) del Decret 8/2021 de 9 de febrer, continua dient: «Altres quantitats que es puguin percebre per raó de la prestació de serveis a l’administració pública. S’hi inclouen, entre d’altres, les indemnitzacions per despeses de viatge, per la utilització de qualsevol mitjà de transport per raó de la prestació de serveis […]». Per tant, en la definició s’inclouen els pagaments que reben els membres del consell d’administració pel simple fet de ser-ho (per ostentar aquest càrrec). És a dir, la justificació dels pagaments fets per EMATSA als membres del consell es troba en la seva condició de consellers, si no, no es podrien fer els pagaments que es van fer com ara àpats, viatges i molts altres —com demostraven els llibres majors de comptes del període 2012-2015—. Se suposa que tot allò es va pagar perquè eren consellers i, per tant, les despeses ho eren per «raó de prestació de serveis». Aquests pagaments, per tant, estan sotmesos a la llei de Transparència.

A l’hora de la veritat, EMATSA només va facilitar els pagaments als consellers per assistència a reunions (de forma anonimitzada, tal com s’ha explicat) i cap despesa més. Per evitar entregar informació sobre altres despeses —i els pagaments desglossats per conseller en les assistències a les reunions en el període 2000-2009—, l’empresa pública tarragonina es remetia a l’article 30 del Reial decret de 22 d’agost de 1885 pel qual es va publicar el Codi de Comerç. Segons EMATSA, l’esmentat article «determina que no existeix l’obligació de la conservació de llibres de comptabilitat, documentació i justificants més enllà d’un període de sis anys previs». Porta Enrere havia demanat la informació des de l’any 2000, per tant, seguint el raonament d’EMATSA, només hi hauria documentació comptable des de l’any 2017.

De fet, l’empresa d’aigües va respondre inicialment a Porta Enrere que, sobre la informació relativa a les «dietes» dels membres del consell d’administració, EMATSA «no disposa de documentació que permeti constatar-ho» en el període 2000-2016.

EMATSA al·legava a la GAIP que havia facilitat la informació que tenia, i que «no hauria de facilitar més dades addicionals». Per tal de no satisfer la petició d’informació de Porta Enrere, EMATSA assegurava que «no es pot pretendre que es realitzi una tasca d’elaboració específica per aquesta petició ni una reelaboració d’entre tota la informació que es pugui disposar […] No es pot pretendre que es rescatés per part d’EMATSA la informació societària que pogués existir de fa més de 20 anys, informació que probablement no està tota informatitzada, i es tractés de discriminar allò que pogués correspondre’s amb la petició en qüestió, suposant, evidentment, una complexa tasca d’anàlisi que podria paralitzar la pròpia activitat ordinària d’EMATSA (resultat que, convé indicar, es desconeix si es podria arribar a aconseguir amb la potencial reelaboració indicada)». És a dir, d’aquests arguments es dedueix que EMATSA no té correctament arxivada la seva documentació comptable, un fet que és extremadament greu perquè, d’aquesta manera, si algun dia li cal saber alguna dada, li costarà molt trobar-la. Un cas simptomàtic del funcionament d’aquesta empresa pública. A més, EMATSA deixa clar que no té cap intenció d’esmenar aquesta mancança i incomplir, en aquest cas, la llei de Transparència.

Contra aquests arguments, la resolució de la GAIP és contundent:

«El Pla anual de control financer de l’Ajuntament de Tarragona, on s’inclou la referència a l’empresa municipal ara concernida [EMATSA], preveu el corresponent control que li és d’aplicació pel que fa a la seva gestió econòmica, com és el de l’auditoria pública de comptes, on bé haurà de disposar del corresponent suport per tal d’atendre els requeriments normatius en la gestió econòmica de l’empresa i el seu degut compliment, i que no hauria d’impedir l’accés al reclamant a la informació sol·licitada per la desproporció invocada en el treball de recopilació». És a dir, EMATSA ha de tenir la documentació perquè l’Ajuntament disposa d’un pla de control mitjançant l’auditoria de comptes i per fer l’esmentada auditoria es necessita la documentació comptable d’on, per tant, es pot accedir a la informació demanada per Porta Enrere.

La GAIP també desmunta l’argument del Codi de Comerç i la no obligatorietat de conservar la documentació comptable més enllà dels sis anys anteriors, assegurant que, contra aquest argument, cal contraposar l’argumentació relativa al caràcter públic de la societat a la qual es reclama i que, per tant, també resta subjecta a la normativa que sobre la despesa del sector públic li és d’aplicació:

«Pel que fa a l’obligació o no de conservació de llibres de comptabilitat, documentació i justificants més enllà d’un període de sis anys cal referir-se inequívocament a la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents (LAD) que estableix, en el seu article 3.1, que “formen l’àmbit d’aplicació d’aquesta Llei tots els documents de titularitat pública de Catalunya, els documents privats que integren o poden integrar el patrimoni documental català, els arxius situats en l’àmbit territorial de Catalunya i els òrgans administratius que els donen suport” […] Així doncs, i en relació amb la gestió de la documentació i la informació que genera l’empresa és d’aplicació tot allò que estableix la referida LAD i que mereix el fonament jurídic específic que figura en aquesta mateixa Resolució».

La GAIP, a més, apunta a un fet clau, la possible destrucció dels documents públics:

«La Taula d’accés i avaluació documental relativa a les despeses per raons del servei (dietes, desplaçaments, drets d’assistència percebuts per raó de l’assistència a òrgans col·legiats, transport, etc.) (TAAD núm. 249, publicada al DOGC 2861) que afecta el conjunt de l’Administració pública catalana, estableix que aquesta documentació és de destrucció en un termini de cinc anys des de la data de tancament de l’expedient. Ara bé, en cas d’aplicació d’aquesta TAAD caldrà deixar-ne constància al Registre de destrucció, que d’acord amb el que disposa l’article 35 LAD s’ha de fer públic al portal de transparència en la seu electrònica o lloc web de l’organisme titular del servei d’arxiu i gestió documental en virtut de la publicitat activa i transparència». No existeix informació sobre la destrucció d’aquesta documentació en l’esmentat registre en el portal de Transparència o web d’EMATSA.

La GAIP conclou: «Per tot el que s’ha afirmat és procedent declarar el dret de la persona reclamant a la informació sol·licitada, en la mesura en què aquesta informació existeixi prèviament elaborada i en poder de l’administració».

Però la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública no acaba aquí, sinó que emfatitza el fet que una empresa (o administració) pública ha de tenir les eines necessàries i obligatòries per al tractament de la seva documentació —i esmenta el Reial decret 4/2010 del 8 de gener—. Aquestes eines han de permetre fer un seguiment del cicle de vida dels documents (per evitar desaparicions) i així complir amb la llei de Transparència.

En la seva resolució, la GAIP esmenta aquests instruments, i remarca la figura del funcionari secretari que ha de «vetllar per la documentació de la qual n’és el custodi i responsable primer de la manca de localització de la documentació, així com de mantenir l’ordre i garantir el retrobament de la documentació». Sobre aquest últim punt, cal recordar el cas de la documentació de les entrades dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018 quan el secretari general de l’Ajuntament de Tarragona i de la Fundació Tarragona 2017, Joan Anton Font, no va saber explicar la desaparició dels documents referents a la venda d’entrades de la cita olímpica. Font no es va preocupar tampoc de recuperar aquella documentació. Porta Enrere va aconseguir finalment la documentació i demostrar l’operació d’Estat contra l’independentisme.

La GAIP també explica que el responsable de la documentació, en cas que s’hagués procedit a la seva destrucció, hauria de disposar d’un inventari de la documentació i estar en possessió de l’autorització de la direcció de l’organisme titular dels documents per a la seva destrucció.

El màxim responsable operatiu d’EMATSA és el seu gerent, Daniel Milan Cabré, que signa les al·legacions de l’empresa d’aigües. Milan, antic cap de laboratori de l’empresa, ostenta el càrrec de gerent des del 23 de desembre del 2014 quan el consell d’administració el va nomenar en substitució de Juan Vicente Ivorra (que era gerent des del 2011). Segons EMATSA, Milan va ser proposat per «la participació privada» de la societat (SOREA). En l’acta de la reunió del consell d’aquell dia va ser l’aleshores president de l’empresa, Josep Fèlix Ballesteros (alcalde de Tarragona, 2007-2019), qui va anunciar el nom de Milan, de qui deia que era «una persona d’absoluta confiança de la casa». Ballesteros va agrair «personalment» a Milan «la renúncia que ha efectuat als seus càrrecs en altres administracions per tal d’ocupar-se plenament de l’empresa». Ballesteros feia referència a la condició de regidor de govern a l’Ajuntament de Cambrils de Milan (CiU), que va renunciar abans de finalitzar el mandat per fer-se càrrec de la gestió d’EMATSA. No hi va haver cap mena de procés de selecció. L’any passat, el sou de Milan va ser de 132.695 euros (i el 2021, de 135.721 euros).

Dit això, la GAIP sentencia que «atenent a aquests preceptes legals, la informació sol·licitada i reclamada forma part de diferents expedients administratius que han d’estar perfectament classificats de manera que permetin la seva recuperació». És a dir, no hi ha excuses per a no entregar la documentació a Porta Enrere.

Un cop emesa la resolució de la GAIP, EMATSA disposava de 15 dies de marge per enviar la documentació a aquest mitjà. Termini que, per cert, és a punt de vèncer.