—És conscient que DuPont té estudis dels anys 70 que indiquen que el PFOA pot posar en perill la salut humana?

—No estic familiaritzat amb els estudis de la meva companyia.

—Jo li ensenyo (li entrega un document): incidències significativament més grans d’al·lèrgies, problemes endocrins i metabòlics i risc elevat de desenvolupar malalties hepàtiques. Entre els treballadors hi va haver molts casos de càncer de bufeta, de ronyó, leucèmies i infertilitat. A més, treballadores de DuPont va tenir fills amb deformacions facials.

Aquesta conversa correspon a una escena de la pel·lícula Dark Waters (Aguas oscuras per la seva versió en castellà, 2019), dirigida per Todd Haynes i protagonitzada per Mark Ruffalo, que explica la lluita de l’advocat Rob Bilott contra la multinacional química DuPont. La pel·lícula està basada en un article del The New York Times (The Lawyer Who Became DuPont’s Worst Nightmare) sobre el cas real de la població de Parkersburg (Virginia Occidental, als Estats Units), on es van trobar grans concentracions d’un producte químic a l’aigua que va provocar malalties en el bestiar i en les persones.

En l’escena en qüestió, Bilott (Ruffalo) interroga el conseller delegat de DuPont el 2004 després d’anys investigant els efectes d’un compost químic sintètic, el PFOA (àcid perfluorooctanoic), també conegut com a C8, pels vuits àtoms de carboni que el formen juntament amb el fluor. Una composició que feia que aquesta substància fos molt estable i resistent, amb moltes aplicacions en la indústria però també pràcticament permanent en el medi ambient.

El PFOA es va crear arran del Projecte Manhattan, aquell que va desenvolupar la primera bomba atòmica que es llençaria, en el marc de la Segona Guerra Mundial, contra el Japó. Un cop acabada la guerra, alguns científics d’aquell projecte van ser contractats per l’empresa 3M (Minnessota Mining and Manufactoring Company), que va començar a fabricar el PFOA per, posteriorment, vendre’l a DuPont, que ben aviat va veure que aquella substància podia ser comercialitzada en la indústria de consum. D’allí va sorgir el tefló, el primer recobriment de les paelles antiadherents.

El PFOA forma part de la família de compostos químics anomenats PFAS, un grup de substàncies que es troben a tot arreu: des de roba impermeable (GoreTex, per exemple), pintures, paper (com el que embolcalla els productes de cadenes de menjar ràpid com McDonald’s, KFC, Subway o Dunkin Donuts), caixes de pizza, bosses de crispetes per al microones, escuma d’extinció d’incendis, productes antitaques, catifes, cordes de guitarra, bateries de cotxes elèctrics, recobriments de mobles, etc. Es calcula que hi ha uns 4.600 PFAS diferents en circulació i la gran majoria no té cap mena de regulació.

Aquestes substàncies poden contaminar el medi ambient perquè s’emeten a l’aire, el sòl i l’aigua. De fet, documents que han sortit a la llum pública han estimat que només el 1999 la planta de DuPont a Parkersburg va emetre a «l’aire i l’aigua» uns 50.000 quilos de PFAS. Entre 1951 i el 2004 la xifra sumava 1.000 tones.

Segons l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA, per les seves sigles en anglès), els PFAS arriben a l’aigua potable procedents d’indústries on es fabriquen o s’utilitzen aquests compostos per fer altres productes, o bé procedents de refineries de petroli, aeroports o aeròdroms on s’han utilitzat PFAS en les escumes antiincendis (un dels usos més importants d’aquestes substàncies per les seves propietats impermeabilitzants i de resistència al foc).

Als Estats Units, l’EPA no controla cap substància química que no s’hagi demostrat que sigui nociva. Durant dècades, DuPont i 3M van mantenir en secret les conseqüències pernicioses d’aquests compostos i, per tant, l’EPA no els va investigar. De fet, des de l’entrada en vigor de la Toxic Substances Control Act (1976) i fins a l’any 2017, l’EPA només havia prohibit cinc substàncies de les «desenes de milers» que la indústria química del país havia introduït al mercat.

La investigació científica provocada per l’acció de l’advocat Rob Bilott va demostrar que el PFOA estava vinculat «molt probablement» amb malalties com la colitis ulcerosa, la malaltia de tiroides, el càncer de testicles, el de ronyó o el colesterol alt, entre d’altres, tal com consta en un article del mitjà d’investigació The Intercept, The teflon toxin, publicat un any abans que el reportatge del The New York Times.

L’any 2007, s’estimava que el 98% de la població dels Estats Units tenia PFAS a la sang. Un percentatge similar a la població de França i, per extensió, se sospita que també la d’arreu del món.

Segons un estudi fet pel Consell Nòrdic de Ministres l’any 2019 —format per Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia—, 15,6 milions d’europeus tenen patologies relacionades amb l’exposició als PFAS. Els problemes d’hipertensió causats per aquestes substàncies serien els responsables de la mort de 10.000 persones cada any. Segons l’estudi d’aquest Consell, les emissions de PFAS suposen una despesa sanitària anual d’entre 52.000 i 84.000 milions d’euros a tota Europa.

A Dark Waters, l’advocat Rob Bilott explicava als seus companys de despatx que, aleshores (finals dels 90 i principis dels 2000), als Estats Units, no hi havia cap mena de legislació sobre aquell compost, però ell havia descobert que els científics de DuPont havien establert un límit d’una part per mil milions (1 ppb per les seves sigles en anglès) en l’aigua potable com a llindar màxim per a protegir la salut de les persones. Bilott diu a la pel·lícula que alguns dels pous al voltant de la planta de Parkersburg registraven concentracions de PFOA de 6 ppb o, el que és el mateix, 6 micrograms per litre (µg/l) —per posar en context: un gram té un milió de micrograms—.

En un dels judicis que es mostren al film, una de les tècniques del departament de Protecció del Medi Ambient de l’estat de Virginia Occidental afirmava que una comissió d’experts (creada per DuPont) havia decidit a última hora establir el límit màxim de concentració del PFOA en 150 ppb, és a dir, molt per sobre d’allò que els tècnics de l’empresa havien fixat com a llindar màxim per a la protecció de les persones. De fet, els experts que Bilott va presentar aleshores als tribunals van determinar que el límit màxim havia de ser de 0,2 µg/l. Amb tot, l’estat de Virginia Occidental va decidir mantenir el límit de 150 µg/l.

Actualment, l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA) està treballant en una nova normativa per al control, no només del PFOA, sinó de tot un seguit de compostos que formen part dels PFAS, entre els quals hi ha el PFOS (àcid perfluorooctano sulfònic, també molt tòxic, i que també va ser creat per 3M).

L’EPA vol que la concentració màxima de PFOA i PFOS en l’aigua de consum humà sigui de 4 nanograms per litre (ng/l). Un nanogram és mil vegades més petit que un microgram. Per tant, això suposaria un límit de 0,004 µg/l.

Actualment, Espanya compta amb una nova normativa que fixa nous paràmetres per a garantir la qualitat sanitària de l’aigua de consum. El Reial Decret 3/2023 —arran de la directiva europea 2020/2184— estableix en 0,1 µg/l (és a dir, 100 ng/l) el límit màxim de concentració de la suma de 20 d’aquests PFAS, dins dels quals es troben el PFOA i el PFOS. El control d’aquestes substàncies s’ha de fer abans del gener de 2025 i el compliment dels valors establerts entrarà en vigor un any més tard.

A més, quatre d’aquests 20 compostos, entre els quals hi ha el PFOA i el PFOS —els dos primers que es van fer, de cadena més llarga (més àtoms de carboni) i, per tant, més persistents en el medi ambient perquè no es degraden— es vigilaran especialment. El seu límit màxim serà de 0,07 µg/l (70 ng/l), és a dir, una quantitat més de 15 vegades més tolerant que la proposta que planteja l’EPA als Estats Units (4 ng/l). Aquests quatre PFAS (PFOA, PFOS, PFNA i PFHxS) s’hauran de controlar abans del mes de gener de l’any vinent i el compliment dels nivells màxims entrarà en vigor dos anys després, el gener de 2026.

Contaminació mundial, també a Catalunya

El febrer d’enguany, alguns mitjans europeus, entre els quals n’hi ha de tan coneguts com Le Monde (França) o The Guardian (Regne Unit) van publicar una investigació periodística sobre la contaminació dels PFAS que s’havia gestat durant més d’un any i que havien fet en el marc del Forever Pollution Project. Aquesta investigació va permetre situar en un mapa més de 17.000 emplaçaments a Europa on s’han trobat els «contaminants eterns», els PFAS. D’aquests, n’hi ha almenys 2.100 que han superat el límit que molts experts (segons els reportatges) situen com a llindar de seguretat per a la protecció de la salut humana: 100 ng/l (0,1 µg/l, just el que estableix el Reial Decret de l’estat espanyol arran de la directiva europea). Un d’aquests llocs és la ciutat francesa de Rumilly, «la capital mundial de la paella», on hi ha la seu de l’empresa Tefal, d’on surten cada any 45 milions d’utensilis de cuina i on treballen 1.850 persones.

A Dinamarca, però, han situat en 2 ng/l el límit màxim de concentració a l’aigua de beguda d’aquests compostos. Al país nòrdic s’han detectat més de 1.100 emplaçaments amb alts nivells de contaminació per aquestes substàncies.

Alguns d’aquests llocs que surten en el mapa europeu i que superen clarament els 100 ng/l es troben a Catalunya.

Així, hi apareix un mesurament de 2.876,9 ng/l a Castellbell i el Vilar l’any 2011, un de 584,25 ng/l a Gisclareny l’any 2010, un de 355 ng/l a Lliçà de Vall l’any 2008 o un de 331 ng/l a Sant Feliu de Llobregat el 2008 també, entre molts d’altres (tot i que la majoria amb concentracions inferiors als 100 ng/l).

A la demarcació de Tarragona hi apareixen alguns punts. Tres a les Terres de l’Ebre —51,9 ng/l a Masdenverge i Amposta l’any 2010, i 15,3 ng/l a Deltrebre l’any 2011— i un a Ascó, també de 51,9 ng/l l’any 2010. A la ciutat de Tarragona hi apareixen dos punts: a les aigües del Port de Tarragona (10,94 ng/l l’any 2009) i a la llera del riu Francolí (36,27 ng/l, l’any 2007).

Però hi ha mesuraments molt més recents i igualment preocupants que no apareixen en el mapa publicat per Le Monde o The Guardian. Porta Enrere va demanar a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) si havia analitzat les aigües del país per a comprovar si existien PFAS. L’ACA va respondre que havia fet mesuraments d’aigües superficials però d’un sol compost d’entre tots els PFAS, el PFOS, perquè «és l’única substància prioritària perfluorada regulada al Reial Decret 817/2015». En aquest RD de fa vuit anys s’estableix que la concentració màxima de PFOS en aigües superficials no ha de ser superior als 36 µg/l, és a dir, 36.000 ng/l, per tant, 360 vegades més que els valors que la Comissió Europea vol establir actualment en l’aigua de boca.

L’ACA assegura a Porta Enrere que va fer els mesuraments entre juliol de 2017 i el març de 2018 per tenir «una visió general del problema» i que es van prendre mostres en 94 estacions, 65 de les quals són rius de conques internes, 25 de rius de la part catalana de l’Ebre, l’embassament de la Baells i tres zones humides (la Ricarda, Murtra i el Remolar).

Un 38% de les mostres van exhibir valors «positius», d’entre 2 i 1.500 ng/l, diu l’ACA. La mitjana d’aquestes mostres positives va ser de 99,4 ng/l.

Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, els punts amb una concentració de PFOS més alta es van trobar «en tres trams consecutius del riu Anoia». Així, i citant explícitament el que diu l’ACA, el tram que va des de l’estació de depuració d’aigües residuals (EDAR) d’Igualada fins a la confluència de la riera de Carme, inclosa la riera de Castellolí, va registrar una concentració de PFOS de 1.537,75 ng/l —és a dir, 15 vegades més del llindar màxim per a la protecció de la salut humana a Europa (i que estableix el RD 3/2023), i fins a gairebé 400 vegades més que el límit que vol implantar l’EPA als Estats Units pel PFOS—. Per la seva banda, el tram del riu Anoia entre la riera de Carme i el riu de Bitlles va evidenciar una concentració de 492,14 ng/l, mentre que al riu Corb, al barranc del Gossalet i riu d’Ondara des de la confluència amb el Cercavins fins al Corb la concentració va ser de 511,25 ng/l.

No hi ha cap mostra més, en els mesuraments fets en aquestes 94 estacions d’aigües superficials, que superi els 100 ng/l. L’ACA assegura a aquest mitjà que fins al desembre de 2024 s’analitzarà la concentració de PFOS en aigües superficials en més de 1.000 mostres.

«Les aigües superficials no són de beguda. Entre aquestes aigües superficials i la que surt per l’aixeta, la que ens bevem, hi ha tot un procés tecnològic de tractament important. Si ens beguéssim les aigües superficials directament et puc assegurar que els PFAS no serien la principal preocupació, sinó que ens moriríem de diarrea molt de pressa [per altres contaminants]», diu Marinella Farré, investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i que fa més de 15 anys que estudia els PFAS.

Porta Enrere també va demanar a l’ACA si s’havien fet mesuraments de PFAS en aigües subterrànies, com els aqüífers, que abasteixen d’aigua potable moltes poblacions. L’agència va respondre a aquest mitjà que no havia fet cap mesurament perquè «no tenien considerats els PFAS com a compostos a analitzar en les diferents xarxes de control». L’ACA, però, assegura que des del mes de març d’enguany i fins al febrer de 2024 té previst analitzar 93 mostres d’aigües subterrànies en zones on «la pressió urbana i industrial sigui significativa».

El pou La Boella, propietat de l’Ajuntament de Tarragona i gestionat per EMATSA.

Nivells molt alts en un aqüífer que abasteix Tarragona

Davant la resposta de l’ACA, Porta Enrere va demanar a l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona (EMATSA) —participada per l’Ajuntament de la ciutat (soci majoritari) i AGBAR— si havia fet anàlisis per detectar PFAS en les aigües que gestiona. EMATSA va dir a aquest mitjà que estaven controlant un total de 20 compostos dels PFAS des de desembre de l’any passat en compliment del RD 3/2023. EMATSA va especificar que aquest control es duia a terme en captacions i xarxa d’abastament —l’empresa municipal d’aigües també fa servir aigua d’una altra procedència per abastir la ciutat de Tarragona, concretament la que prové del Consorci d’Aigües de Tarragona, una aigua que, segons EMATSA, també ha analitzat el CAT prèviament—. El CAT, per la seva banda, assegura a Porta Enrere que els resultats dels 20 PFAS analitzats en l’aigua de sortida de la seva planta de tractament de l’Ampolla són inferiors a 0,01 µg/l (10 ng/l), «deu vegades per sota del valor legal exigit».

Els resultats dels controls que fa EMATSA en les aigües de captació i la xarxa d’abastament no es poden consultar obertament encara, però l’empresa ha admès a Porta Enrere que en un punt de captació d’aigua, al pou La Boella —molt a prop del restaurant La Boella, al municipi de la Canonja— ha detectat valors de PFAS (la suma dels 20 compostos analitzats) d’entre 194 i 218 ng/l, el doble del que els experts europeus i el Reial Decret de l’Estat (i la directiva europea) consideren segur per a la salut humana (100 ng/l). El pou està situat en una zona amb molts camps de cultiu.

L’aigua que s’extreu del pou La Boella forma part de l’Aqüífer detrític plioquaternari del Camp de Tarragona-Baix Camp, que ocupa una àrea de 395,5 km² en una zona delimitada per Tarragona, Reus, Valls i l’Hospitalet de l’Infant.

El pou de La Boella és propietat de l’Ajuntament de Tarragona i és gestionat per EMATSA. L’empresa d’aigües s’afanya a matisar que les dades no són «necessàriament» extrapolables a tot l’aqüífer perquè, en un altre pou situat a pocs quilòmetres, els resultats han estat negatius.

Segons EMATSA, aquesta aigua contaminada amb PFAS procedent del pou La Boella es tracta a les seves instal·lacions del barri de Bonavista amb un efecte de dilució. És a dir, l’aigua del pou La Boella es barreja amb aigua lliure d’aquests contaminants. Aquesta dilució no garanteix l’eliminació dels PFAS, sinó, tal com admet EMATSA, els valors «es redueixen unes deu vegades». És a dir, la concentració de PFAS d’aquella aigua del pou de La Boella que posteriorment va a la xarxa de distribució per a la ciutadania seria d’uns 20 ng/l —deu vegades més que el límit que ha establert Dinamarca o cinc vegades més que el límit màxim que l’EPA vol fixar pel PFOA i el PFOS—.

A la ciutat francesa de Rumilly —on es troba la fàbrica de Tefal— es van trobar nivells de 114 i de 117 ng/l en pous de captació d’aigua. L’alcalde, Christian Heison, descarta, però, l’opció de la dilució d’aquestes aigües per al subministrament de la població. «Et posem una mica de verí, però no massa», deia irònicament a Le Monde. El rotatiu explicava que la construcció d’una estació depuradora amb un tanc de carbó actiu per a tractar les aigües subterrànies contaminades d’aquest municipi costaria diversos milions d’euros.

«Actualment, les plantes de tractament poden eliminar aquesta mena de tòxics. Es fa amb diferents tecnologies. S’ha invertit molt els últims anys per a garantir que l’aigua estigués lliure d’aquesta mena de substàncies», diu Marinella Farré a Porta Enrere. De fet, l’EPA ha aprovat un pla d’inversions de 5.000 milions de dòlars els pròxims cinc anys perquè petites comunitats dels Estats Units puguin disposar de plantes de tractament d’aigües per desfer-se dels PFAS.

Però EMATSA no disposa encara d’aquesta mena de tecnologia a la seva planta de tractament, sinó que utilitza la dilució per a reduir la presència de PFAS en l’aigua de boca, com s’ha vist. L’empresa d’aigües tarragonina afirma a Porta Enrere, però, que es troba en procés de licitar una Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) amb un tractament de carbó actiu. El pressupost d’aquesta ETAP estaria al voltant dels 400.000 euros, assegura EMATSA.

Porta Enrere també ha preguntat a l’empresa d’aigües tarragonina si sap o sospita d’on provenen els PFAS detectats al pou La Boella. EMATSA assegura que, normalment, una contaminació així és d’origen industrial, però que aquesta no ha de ser necessàriament actual (els PFAS són substàncies «eternes», pot fer anys que estiguin allí). EMATSA, però, admet que no té «prou informació» per saber d’on han sortit els PFAS en el cas de La Boella.

El possible origen dels PFAS de La Boella

En el reportatge publicat per Le Monde, el rotatiu francès també situava en el mapa les indústries fabricants de PFAS a Europa, així com els emplaçaments «sospitosos» d’estar contaminats per l’activitat, actual o passada, de fàbriques o instal·lacions que haurien estat utilitzant PFAS. A Tarragona, just sobre l’aqüífer on es troba el pou de La Boella, la investigació periodística europea assenyala alguns d’aquests emplaçaments «sospitosos». Es tracta de la fàbrica d’Ercros a Vila-seca, Èlix Polymers (la Canonja), Dow Chemical (la Canonja), Transformadora de Etileno (Tedesa, a la Canonja), Clariant Ibérica (la Canonja), Solvay Fluor Ibérica (la Canonja), l’aeroport de Reus (aeroports i bases militars són alguns dels punts calents de PFAS pel seu ús d’escumes antiincendis), plantes de tractament de residus a Reus i Tarragona, Asfaltos Españoles S.A. (ASESA, a Tarragona), la incineradora de residus perillosos SARPI (Constantí), la refineria de Repsol a la Pobla de Mafumet o Dow Chemical en el mateix municipi.

A més, existeix un altre mapa interactiu que no apareix en els reportatges dels mitjans internacionals sobre PFAS i que permet comprovar els abocaments d’aigües contaminades d’empreses i instal·lacions que es troben sobre l’aqüífer. Es tracta d’un visor de l’ACA que incorpora un cens d’abocaments d’aigües i que indica l’empresa o instal·lació que fa l’abocament, la seva situació, la seva activitat i si hi ha presència de substàncies perilloses o no —sense precisar de quina mena són (PFAS o d’altres)—. Amb tot, per l’activitat d’aquestes empreses es podria deduir si aquestes aigües podrien contenir PFAS. És el cas d’una bugaderia situada Vila-seca (tot i que en la fitxa del cens consta que fa els abocaments a Reus) i que neteja peces tèxtils i de pell. En moltes peces de roba actuals hi poden haver PFAS, no només en teixits impermeabilitzants, sinó també en la fabricació de les peces de pell. En l’eina de l’ACA s’indica que els abocaments de la bugaderia es fan directament al riu.

El pou La Boella es troba molt a prop del restaurant del mateix nom i envoltat de camps de cultius.

«No es contamina l’aigua o el medi ambient només quan es fabrica un producte que conté PFAS, sinó durant la seva vida útil o quan el llancem també. O quan netegem una peça de roba que té aquests compostos. També quan plou i es produeixen escorrenties a la peça. Per tant, tots estem contaminant d’una manera o altra», diu Marinella Farré.

En el cens d’abocaments també apareix una empresa de desballestament de vehicles a Reus, la qual, segons el mapa de l’ACA, fa els abocaments «directament al terreny» amb aigües de pluja «potencialment contaminades». També hi ha plantes de recollida, tractament i eliminació de residus que aboquen «directament a riu». Algunes d’aquestes instal·lacions fan abocaments «d’aigües sanitàries i hidrocarburades directament al terreny». En general, els abocadors o instal·lacions que tracten amb residus s’ha demostrat que poden contaminar amb PFAS.

Sobre l’aqüífer també hi ha la incineradora SIRUSA (Seveis d’Incineració de Residus Urbans S.A.). Segons consta en el mapa de l’ACA, aquesta instal·lació té substàncies perilloses i fa els seus abocaments «indirectament a riu».

Hi ha quatre punts d’abocaments de l’aeroport de Reus. Tot i que segons el visor de l’ACA no tenen substàncies perilloses, s’aporta el matís que es tracta d’aigües pluvials potencialment contaminades. Els abocaments es fan directament al riu (riera de La Boella). Cal recordar que els aeroports són algunes de les instal·lacions destacades en la presència de PFAS per l’ús d’escumes antiincendis en exercicis pràctics.

EMATSA assegura a Porta Enrere, però, que «s’ha demostrat» que l’aigua de consum és una via d’exposició molt minoritària a les PFAS per part de la població —al voltant del 3 o 5% diu l’empresa d’aigües, que cita dos estudis: The relative contribution of drinking water to dietary PFAS exposure i Human exposure to per- and polyfluoroalkyl substances (PFAS) through drinking water: a review of the recent scientific literature—.

Tot i això, un estudi anterior fet pel Centre de Tecnologia Ambiental Alimentària i Toxicologia de la Universitat Rovira i Virgili (TECNATOX) juntament amb la universitat d’Örebro (Suècia) publicat l’any 2008 a Risk Assessment of Chemicals amb el títol de Levels of perfluorochemicals in water samples from Catalonia, Spain: is drinking water a significant contribution to human exposure? assegurava que la ingesta de PFOS per una persona que visqués a la demarcació de Tarragona es feia majoritariàment a través de l’aigua de l’aixeta i no a través d’aliments com els llegums, els cereals, la fruita o els greixos. La investigació assenyalava que la ingesta d’aquesta substància a través de l’aigua en un adult d’uns 70 kg de pes i resident a les comarques tarragonines era d’entre 62,5 i 74,2 ng de PFOS al dia.

L’estudi, que s’havia fet prenent mostres d’aigua de l’aixeta de Reus, Tarragona, Tortosa i Valls, així com de dos punts del riu Ebre i dels rius Cortiella i el Francolí, assegurava, però, que les concentracions trobades eren inferiors als estudis publicats al Canadà i al Regne Unit (anys 2007 i 2006 respectivament).

Els autors de l’estudi assenyalaven aleshores (2008) que ni l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Unió Europea o l’EPA (entre d’altres) encara no havien establert límits segurs pel PFOS i citaven una investigació feta per la multinacional 3M l’any 2001 —la principal productora d’aquesta substància i que apareix esmentada també a Dark Waters— que situava en 1.000 ng/l la quantitat màxima d’ingesta de PFOS diària suposant que un adult begués uns dos litres d’aigua cada dia. Segons 3M —citava la universitat tarragonina i la sueca—, la investigació feta en micos demostraria que, en aquestes quantitats, no hi havia un risc imminent per a la salut. Com s’ha vist, l’EPA vol situar en 4 ng/l el màxim de concentració d’aquesta substància a l’aigua de boca —si la ingesta d’aigua diària fos de dos litres, aleshores ingeriríem un màxim de 8 ng a través de l’aigua, 125 vegades menys que la xifra de 3M—.

L’estudi liderat per TECNATOX també va analitzar l’aigua que es ven embotellada. Concretament, de quatre marques: Font Vella, Cardó, Veri i Caprabo. Segons les dades dels científics, aquesta aigua embotellada no estava lliure de PFAS, tot i que la concentració era inferior a la de l’aixeta o la del riu (per sota dels 0,7 ng/l).

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya per saber si aquesta agència fa analítiques de l’aigua que es ven embotellada i si els resultats han mostrat presència de PFAS i en quina quantitat. L’agència ha respost que enguany té previst analitzar 35 mostres per a investigar els paràmetres aprovats en un parell de Reials Decrets de l’any 2010 (que inclouen diferents contaminants). En el moment de publicació d’aquest article l’Agència de Salut Pública no havia precisat a Porta Enrere l’existència de PFAS en aigües embotellades i en quina quantitat.

Peixos contaminats al Delta de l’Ebre

Els anys 90 del segle passat, un científic de 3M va detectar PFOS a la sang de les àligues i de rates que haurien estat alimentades amb peix. El científic va arribar a la conclusió que moltes altres espècies, amb una dieta a base de peix, podrien haver acumulat PFAS (foques, per exemple). De fet, s’ha trobat PFOA a la sang i els òrgans del salmó, el peix espasa, llises i moltes més espècies arreu del món.

L’any 2017, un estudi liderat per la científica del CSIC especialitzada en PFAS, Marinella Farré, i que portava per títol Seasonal variations in the occurrence of perfluoroalkyl substances in water, sediment an fish samples from Ebro Delta (Catalonia, Spain) i publicat a la revista Science of the Total Environment, mostrava com peixos del Delta de l’Ebre presentaven grans concentracions de PFAS en el seu organisme.

Així, segons aquest estudi, els peixos analitzats a Xerta i Tortosa mostraven grans quantitats de PFDA. Especialment el silur, amb 459 nanograms per gram (ng/g) i les llisses, amb 455 ng/g. L’aigua d’aquesta zona del riu presentava, però, menys contaminació per PFAS que la de l’extrem de la desembocadura, com l’Illa de Buda, considerada pels investigadors «el lloc més contaminat del Delta de l’Ebre».

D’entre les espècies de l’Illa de Buda, l’anguila presentava una concentració de PFOS de fins a 21,6 ng/g més de dues vegades i mitja més que el que es considera acceptable en peixos per aquest contaminant —9,1 ng/g, segons el RD 817/2015—. A banda de l’anguila, la carpa comuna presentava gairebé el doble de concentració de PFOS del límit, 14,5 ng/g.

«És cert que en les anguiles vam trobar una concentració més elevada, però això és com tot, és la dosi la que fa el verí perquè, al cap i a la fi, quantes anguiles menges al cap de l’any?», diu Farré assenyalant que el més perillós, sota el seu criteri, és l’aigua de boca, de la qual se n’ha de beure cada dia.

En l’estudi també apareixen altres PFAS, sovint de cadena més curta  —menys àtoms de carboni i, en principi, més fàcils de descompondre’s al medi ambient i desaparèixer—. La indústria, un cop es va adonar de la perillositat dels compostos de cadena llarga (com el PFOA o C8, o el PFOS) va provar de fer substàncies amb les mateixes propietats però amb menys àtoms de carboni, amb l’esperança que aquestes desapareguessin del medi ambient abans i no fossin «eternes». Els resultats han demostrat que continuen sent molt persistents. «Es va veure que aquests compostos de cadena més curta es podien transformar en unes altres substàncies que també s’acumulaven en animals», diu Farré.

Pel que fa als sediments estudiats al Delta, la investigació concloïa que la presència de PFAS, especialment el PFOS, era similar a altres rius de l’estat però, en tot cas, molt més alta que en rius xinesos com el Iang-Tsé.

Un estudi pioner al món: PFAS en els cadàvers de 20 tarragonins

La presència d’aquestes substàncies «eternes» a l’aigua o en els animals que formen part de la cadena alimentària han provocat que gran part de la població hagi acumulat aquests compostos en el seu organisme, suposant un risc per a la seva salut. S’han fet diversos estudis per conèixer quins PFAS eren més predominants en diferents òrgans del cos humà, però el més significatiu —i pioner per l’abast de la investigació— es va fer amb cadàvers de persones que havien viscut a Tarragona durant un període mínim de deu anys i que havien mort per diferents causes.

La investigació la va dur a terme l’equip de Marinella Farré l’any 2013 i duia per nom Accumulation of perfluoroalkyl substances in human tissues i va ser publicat a la revista Environment International. «No és senzill fer un estudi d’aquesta mena. Aconseguir els cossos de les persones suposa superar un munt d’obstacles legals. Has de pensar que en aquell moment no hi havia normativa sobre aquests contaminants, que eren molt emergents. Això dificultava l’accés a les mostres. Pel que sé, i jo em llegeixo tot el que es publica en aquest camp, no s’ha tornat a fer. S’ha pogut estudiar un òrgan en concret de diferents persones (un fetge, un ronyó, per exemple) per a comparar-los, però disposar de tot el cos per veure on s’acumulava cada substància, no», diu Farré.

Aquesta investigadora del CSIC diu que van triar persones de Tarragona per la presència de la indústria petroquímica a la zona, susceptible de fabricar o utilitzar PFAS.

Es van analitzar 99 mostres de cinc teixits diferents dels 20 cossos disponibles. Per primera vegada, diu el text de l’estudi, es va demostrar que hi havia acumulació de PFAS de cadena curta, com el PFBA o el PFHxA.

El PFOS es va acumular bàsicament en el pulmó, el fetge i el ronyó, mentre que els nivells d’aquesta substància química van ser relativament baixos en el moll de l’os i el cervell.

Així, al fetge es van trobar acumulacions de PFHxA, PFOS i FHEA amb una concentració mitja de 68,3, 41,9 i 16,7 ng/g respectivament. El PFOS, «un dels PFAS més tòxics» es va trobar en un 90% de les mostres, mentre que el PFOA ho va fer en el 45%. Al cervell, el principal PFA detectat va ser el PFHxA en concentracions entre 10,1 i 486 ng/g. En canvi, el PFOS només es va trobar en un 20% de les mostres d’aquest òrgan —al ronyó, però, el PFOS presentava una elevada concentració, amb una mitjana de 55 ng/g—. De tots els teixits estudiats, el pulmó era qui presentava la concentració més gran de PFAS.

Farré i el seu equip van intentar relacionar la presència dels PFAS en els cossos humans amb els metalls pesants, però les dades no van ser definitives. «Hi havia indicis, però necessitàvem més mostres per analitzar i no les vam poder aconseguir», diu.

L’estudi demostrava que les persones de més edat (més de 60 anys) presentaven unes concentracions de PFAS més altes, un «clar indici» que aquests compostos s’acumulen després d’una llarga exposició. Amb tot, la investigació resaltava que els subjectes més joves (entre 18 i 39 anys) també mostraven alts nivells de PFAS. La resposta a això últim —deia l’estudi— podia ser deguda a la dieta ingerida (amb presència de PFAS en els aliments), els hàbits de vida o l’exposició diària a aquests contaminants.

«Ens va sorprendre que hi hagués acumulació de PFAS de cadena més curta (menys àtoms de carboni, un fet que els hauria de fer menys persistents en el medi ambient)», recorda la científica.

Abandonar els PFAS, la solució

Farré assegura que ara ja es comença a apreciar una petita disminució de la presència dels PFAS de cadena llarga (bàsicament PFOA i PFOS), però aquests només representen dos compostos dels milers que es coneixen i, a més, són els primers que es van prohibir —3M va aturar la producció l’any 2000, però DuPont va obrir la seva pròpia fàbrica de PFOA per a continuar amb el negoci, fins que la va tancar el 2013. Amb tot, la producció de PFOS i PFOA va continuar fora dels Estats Units. A Europa es va prohibir el 2020—. «La majoria de les restes de PFAS que trobem segurament no són ni d’aquí, sinó que provenen d’altres parts del món. A Catalunya, en general, no som productors d’aquests compostos, però importem productes que sí que en tenen», diu Farré.

Aquesta científica del CSIC assenyala, però, que el control dels PFAS és gairebé impossible: «Si n’haguéssim de controlar alguns, encara es podria fer, però sent milers, això és inviable. A més, encara que ara comencem a veure una certa disminució de la presència dels compostos de cadena llarga, cada dia estem exposats als PFAS. Hi són per tot arreu. Cada dia n’ingerim. És impossible evitar-ho. Això fa que el cos no els acabi d’eliminar mai, perquè n’acumulem constantment». I afegeix: «La indústria és molt diligent, no para de treure substàncies noves al mercat. Quan ho fa, hi ha una estimació prèvia de la seva permanència o vida química, però el fet és que fins que no han passat uns anys i es pot estudiar cada substància no es poden conèixer les conseqüències d’aquests compostos que apareixen constantment».

Malgrat aquest panorama, Farré considera que la situació a Catalunya no és alarmant i que la normativa que s’ha aprovat enguany a Espanya derivada de la directiva europea és molt bona. «És molt restrictiva. De tant que ho és, serà difícil de complir i tot. És una bona normativa que s’ha fet per a protegir la salut de les persones», afirma.

Farré assegura que la clau es troba en abandonar l’ús dels PFAS, fer-los servir només en aquelles aplicacions que poden ser realment imprescindibles: «Són compostos, industrialment parlant, molt bons, i en aplicacions com les escumes antiincendis són molt vàlids, perquè han demostrat ser molt efectius en cas d’emergència. Ara, en altres usos, què vols que et digui. Doncs si resulta que no tenim unes sabates impermeables i quan plou, ens mullem els peus, doncs ja ens els eixugarem, no trobes? Ah, i millor cuinar amb paelles sense aquests recobriments antiadherents».

El passat 2 de juny, les empreses Chermour, DuPont i Corteva van accedir a pagar gairebé 1.200 milions de dòlars per fugir del centenars de demandes que havien interposat municipis i agències de gestió de l’aigua de tots els Estats Units. A més, segons Bloomberg, 3M hauria accedit a pagar fins a 10.000 milions de dòlars per evitar un judici en el qual s’enfrontaria a una potencial condemna de 143.000 milions de dòlars.