Escrit per:El juliol del 2021, el departament d’Acció Climàtica de la Generalitat admetia a Porta Enrere que Catalunya no tenia legislació sobre l’òxid d’etilè perquè «cap normativa en l’àmbit europeu o estatal estableix l’obligatorietat de mesurar les seves emissions ni fixa nivells màxims d’aquest compost en l’aire, com tampoc determina les tècniques per mesurar-los». Acció Climàtica esbandia, d’aquesta manera, una pregunta incòmoda a una problemàtica seriosa perquè, segons els últims estudis fets als Estats Units, l’òxid d’etilè és considerat el principal contribuent a l’excés de risc de patir càncer per contaminació industrial.
Catalunya és la seu de l’única planta que produeix òxid d’etilè de tota la península Ibèrica, IQOXE. Aquesta fàbrica situada al municipi de la Canonja va ser la protagonista de l’accident més greu en la història de la indústria petroquímica de Tarragona, que està considerat el pol petroquímic més gran de tot el sud d’Europa.
La Generalitat no disposa de normativa malgrat la perillositat de l’òxid d’etilè i que IQOXE, amb una previsió de producció de 137.513 tones el 2018, hauria emès al medi ambient aquell any unes 2.750 tones d’aquest compost i els seus derivats tal com va publicar Porta Enrere en un article del mes de setembre de 2021.
Aquestes emissions multiplicaven per cent les de la planta d’òxid d’etilè més gran dels Estats Units, a la localitat de Port Neches, a Texas. Les emissions de la fàbrica texana suposaven que en els nuclis habitats més pròxims a la planta, com l’escola del municipi, el risc de patir càncer per l’exposició a l’òxid d’etilè es multipliqués per deu.
Als Estats Units es poden fer aquesta mena de càlculs sobre els riscos que comporten les emissions de les indústries perquè existeixen mesuraments i models matemàtics que permeten establir quines són les zones més afectades per contaminació industrial. És així com l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (Environmental Protection Agency, EPA), un organisme del govern nord-americà que és el màxim referent mundial sobre aquesta temàtica, va establir que les emissions d’òxid d’etilè de la planta de Port Neches podien expandir-se en una àrea de 1.500 quilòmetres quadrats.
A Catalunya, no existeixen aquests mesuraments i models per aquest compost tan perillós, tal com admetia Acció Climàtica l’estiu de 2021. Però això podria canviar. La directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic del departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, Mireia Boya, afirma a Porta Enrere que el seu equip està treballant perquè Catalunya tingui normativa pròpia d’òxid d’etilè i 1,3-butadiè (un compost cancerigen també) a curt termini.
Boya assegura que els tècnics de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic s’han posat en contacte amb l’EPA per saber com va establir aquesta agència estatunidenca els límits màxims d’exposició a l’òxid d’etilè al seu país. «No volíem copiar els límits que existien en els pocs països que tenen normativa sobre l’òxid d’etilè, sinó que volem saber com ho han fet per determinar quin és el nivell màxim considerat segur per a les persones. És per això que hem contactat l’EPA», diu Boya a Porta Enrere.
Actualment, l’EPA situa en 0,02 micrograms per metre cúbic (µg/m³) de mitjana anual l’exposició màxima d’una persona a l’òxid d’etilè. Segons explica Boya, l’EPA va dir als tècnics de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya que per arribar a aquesta xifra, l’agència estatunidenca havia fet sèries de mesuraments durant alguns anys, després dels quals va arribar a la conclusió que el límit havia de ser de 0,02 µg/m³, valor que es va establir l’any 2008.
Amb tot, tal com explicava el mitjà d’investigació The Intercept en un article del 18 de març de 2021 (Tracking the invisible killer), el límit màxim d’exposició a l’òxid d’etilè havia estat molt més estricte abans del 2008. Així, el límit imposat per l’EPA amb anterioritat era de 0,0002 µg/m³, és a dir, cent vegades més restrictiu que el valor màxim actual. Aquest valor (0,0002 µg/m³) va estar en vigor des del 1990 i fins al 2008. Per tant, als Estats Units hi ha legislació sobre l’òxid d’etilè de fa més de trenta anys, però a Catalunya encara no n’hi ha tot i que IQA (nom d’IQOXE quan la planta era propietat de la multinacional SHELL) va començar a fabricar aquest compost a Tarragona a finals dels anys 60 del segle passat.
Aquests nivells màxims no són, però, innocus. És a dir, estar exposat a 0,02 µg/m³ d’òxid d’etilè de mitjana anual no vol dir que no hi hagi perills per a la població. Com explicava The Intercept, que citava estudis de l’EPA, l’exposició a 0,02 µg/m³ d’òxid d’etilè comporta un risc afegit de 100 casos de càncer per cada milió d’habitants. I val a dir que una divisió de l’EPA, l’Integrated Risk Information System (IRIS), va concloure l’any 2016 —vuit anys després que es va establir el màxim en 0,02 µg/m³— que l’òxid d’etilè era 30 vegades més cancerigen del que s’havia cregut fins aleshores.
«No sé dir-te per què (Acció Climàtica) no ha fet abans el que impulsem ara», diu Boya, en el sentit d’haver parlat amb l’EPA i voler fer una normativa per a l’òxid d’etilè.
«Volem fer mesuraments almenys durant un any i, amb els valors que tinguem, aleshores obrir el debat per fer el canvi normatiu i la proposta al Parlament. Volem seguir el mateix procés que l’EPA en lloc d’agafar els valors que ja tenen alguns països», diu Mireia Boya.
L’estiu de 2021, Acció Climàtica havia dit a Porta Enrere: «Des de l’any 2015, la Generalitat de Catalunya treballa, en el marc de la Taula per la Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona, per definir l’avaluació d’aquells compostos que no disposen de normativa específica de qualitat de l’aire, com seria el cas de l’òxid d’etilè».
Una Taula de la Qualitat de l’Aire que publica els estudis fets per l’Observatori de la Qualitat de l’Aire, una iniciativa «liderada per REPSOL».
El criteri de l’administració per sobre del de les empreses
El 22 de març d’enguany, REPSOL i l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) presentaven l’estudi anual de la qualitat de l’aire que finança bàsicament l’empresa petroliera (150.000 euros) i que es fa conjuntament amb l’Institut Cerdà i amb la col·laboració, en l’apartat científic, de la Universitat Rovira i Virgili. A banda que l’estudi va revelar pics de contaminació per 1,3-butadiè al Morell, la presentació de l’informe va servir per a comprovar el posicionament de REPSOL i la patronal química de Tarragona en una futura normativa per a compostos que fins ara no estan regulats, com l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè.
El director del complex REPSOL a Tarragona, Javier Sancho, i el president de l’AEQT, Ignasi Cañagueral, es van mostrar disposats a «treballar amb l’administració» a l’hora de regular els contaminants i establir els valors de referència.
Cañagueral, però, va matisar que aquestes «millores legislatives» s’haurien de fer conjuntament a escala europea. «No legislem només per a un territori com és Tarragona, Catalunya o Espanya», demanava el màxim responsable de l’AEQT, que justificava la seva petició en el fet que les indústries dels polígons Nord i Sud de Tarragona juguen «en una lliga on competim entre tots».
Cañagueral deixava caure, d’aquesta manera, un vell argument de la indústria pel que fa a la imposició de normatives que poden afectar la seva producció i, per tant, la seva competitivitat. En un món globalitzat, les empreses que es troben en territoris amb lleis més estrictes en el control d’emissions, per exemple, han d’invertir més diners en tecnologia per complir els valors màxims fixats per l’administració, un capital que altres indústries situades en altres territoris amb regulacions més permissives es poden estalviar.
«Quan es proposa un canvi normatiu sempre es demana opinió a totes les parts interessades, com el departament d’Indústria o els ajuntaments. També a les empreses, però això no vol dir que s’hagi de fer cas a les empreses. La base seran els nostres estudis tècnics i les nostres dades, amb els quals es faran els canvis normatius necessaris»
En aquest sentit, cal recordar les declaracions que el professor de la URV i doctor en dret ambiental, Jordi Jaria, va fer en el documental És a l’aire emès per TV3: «Quan la UE pren decisions en relació amb la qualitat de l’aire, pren en compte el que diu l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però també el que diu el lobby químic: “Si vostè fixa uns estàndards tan baixos (en el sentit d’estrictes) d’emissions perjudicarà la nostra activitat econòmica i la UE deixarà de ser competitiva” […]. Tota la normativa administrativa adreçada a disciplinar l’activitat industrial està feta per a protegir la indústria perquè serveix per a limitar la seva responsabilitat […]. El que fa la legislació quan fixa estàndards és dir “vostè, sota aquests estàndards (límits d’emissions), no és responsable, està actuant correctament i, per tant, les conseqüències que hi pugui haver, vostè no té per què assumir-les».
Malgrat les manifestacions del director del complex REPSOL a Tarragona i del president de l’AEQT, la directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, Mireia Boya, assegura a Porta Enrere que, en el moment que es plantegin uns límits per a l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè, prevaldrà el criteri de l’administració i no el de les empreses: «Quan es proposa un canvi normatiu sempre es demana opinió a totes les parts interessades, com el departament d’Indústria o els ajuntaments. També a les empreses, però això no vol dir que s’hagi de fer cas a les empreses. La base seran els nostres estudis tècnics i les nostres dades, amb els quals es faran els canvis normatius necessaris».
«Nosaltres entenem que ha de ser el Govern qui lideri els estudis i qui piloti la Taula de la Qualitat de l’Aire per retornar-li el prestigi»
Boya assegura que aquest procés cap a una normativa catalana de l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè ha d’estar liderat per l’administració i no pel món empresarial el qual, segons afirma a Porta Enrere, utilitza la Taula de la Qualitat de l’Aire per a presentar els seus estudis.
La directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic vol que la Generalitat recuperi el lideratge de la Taula per «retornar-li el prestigi»: «L’estudi de la Taula de la Qualitat de l’Aire que es va presentar fa unes setmanes és iniciativa seva (de les empreses) i ho fan amb la Universitat Rovira i Virgili. Nosaltres entenem que ha de ser el Govern qui lideri els estudis i qui piloti la Taula de la Qualitat de l’Aire per retornar-li el prestigi. Estem posant les mesures necessàries per aportar seguretat a la població».
Segons Boya, quan la Generalitat s’ha adreçat a les empreses per parlar de reduccions d’emissions (de CO₂ o altres contaminants) i de canvi climàtic, «aquestes sempre surten amb el discurs de la pèrdua de competitivitat». Boya reclama més transparència a la indústria: «El discurs que haurien de tenir les empreses hauria de ser el de “som aquí, som transparents i apliquem totes les mesures i fem els estudis que calguin per donar seguretat a la població”. Des del seu punt de vista puc entendre que el discurs sigui el de la competitivitat, però per a mi no és el més important, per descomptat».
Amb tot, la directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic assegura que cap empresa li ha manifestat que un augment en les restriccions d’emissions pugui provocar la seva marxa. «No m’ho han dit mai això. La prova és que les empreses s’estan reinventant, amb tot això de la Vall de l’Hidrogen i els plans de descarbonització. Són empreses que avui poden fabricar uns productes i demà uns altres».
Les investigacions de Porta Enrere com a detonants
«S’ha aprofitat la moció que es va presentar al Parlament per, des de la direcció general (de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic), estudiar la proposta i pressupostar-la. Ara hem trobat els diners per fer la inversió, potser abans no es tenien». Mireia Boya explica d’aquesta manera la decisió del seu departament de posar fil a l’agulla a l’hora de mesurar l’òxid d’etilè i, posteriorment, que hi pugui haver una normativa sobre aquest compost quan fins ara no s’havia fet.
Els mesuraments seran possibles gràcies a una partida pressupostària de tres milions d’euros per tal de comprar els aparells necessaris: 11 per a l’òxid d’etilè i l’1,3-butadiè i 9 més per al benzè (un compost molt cancerigen que ja té normativa i es mesura en diferents estacions de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica), així com dues unitats mòbils amb equipament de laboratori per a mesurar els compostos orgànics volàtils (COV).
Aquests aparells no tenen res a veure amb l’anunci que va fer en el seu moment el departament d’Interior de la Generalitat quan va anunciar la instal·lació de més de 500 sensors per part de Protecció Civil al voltant dels polígons Nord i Sud de Tarragona.
Tal com va explicar Porta Enrere, aquells sensors de Protecció Civil són d’emergències i només detectaran compostos tòxics a l’aire a partir de quantitats enormes. Per exemple, en el cas de l’òxid d’etilè, el sensor de Protecció Civil no començarà a registrar dades fins que la concentració d’aquest compost a l’aire sigui de 1.799,6 µg/m³, és a dir 90.000 vegades més que el valor màxim fixat per l’EPA als Estats Units (0,02 µg/m³).
Com deia Boya, aquesta inversió d’Acció Climàtica es produeix arran d’una moció aprovada pel Parlament de Catalunya el 9 de febrer d’enguany. La moció va ser presentada per la CUP i feia referència al complex petroquímic de Tarragona. Entre altres punts, es van aprovar els mecanismes d’avisos a la població, les anàlisis de riscos de les indústries del complex petroquímic, la compra de mesuradors en continu, la realització d’estudis acústics al voltant dels polígons petroquímics o l’elaboració d’un estudi epidemiològic (que no s’ha fet mai fins ara).
Boya destaca aquest últim punt, el de l’estudi de l’impacte de l’activitat petroquímica en la salut de les persones, una recerca que el professor Josep Lluís Domingo, catedràtic de Toxicologia de la URV no ha aconseguit fer durant tota la seva carrera professional malgrat haver-ho intentat en, com a mínim, dues ocasions. Segons admet Boya a Porta Enrere, l’encarregat de fer aquest estudi serà l’Institut de Salut Global de Barcelona (IS Global) perquè està «especialitzat en qualitat de l’aire i salut».
Malgrat l’aprovació de la moció, es van rebutjar punts tan importants com l’adequació de la legislació a tots els compostos perillosos per a la salut (van votar-hi en contra PSC, ERC, JxCat i Vox).
«No sé per què el Parlament va rebutjar fer una normativa», diu Mireia Boya que, com hem vist, està disposada a fer una proposta des del seu departament que acabi desembocant en una llei sobre aquests compostos perillosos.
Tal com indicava Cel Net en les seves publicacions, les informacions de la campanya “Tu també ho respires” estaven extretes de les investigacions de Porta Enrere
La moció presentada per la CUP recollia les demandes de la plataforma Cel Net, una organització ciutadana que va néixer fa gairebé 15 anys al Morell amb l’objectiu de conèixer l’impacte mediambiental de la indústria petroquímica al territori. Cel Net va impulsar el primer estudi independent de la qualitat de l’aire al Morell i, posteriorment, aquest es va ampliar als municipis de Vilallonga del Camp, Perafort i Constantí també. La Pobla de Mafumet hi havia de formar part, però de seguida es va desmarcar de la iniciativa. Amb el pas dels anys, només el Morell ha continuat fent aquest estudi.
Les demandes de Cel Net que va recollir la CUP per a presentar la moció al Parlament s’havien centralitzat en forma d’una campanya amb el títol Tu també ho respires. La campanya posava el focus, bàsicament, en els perills de l’òxid d’etilè. Tal com indicava Cel Net en les seves publicacions, les informacions de Tu també ho respires estaven extretes de les investigacions de Porta Enrere.
Concretament, Cel Net assenyalava aquests dos articles:
Però a Porta Enrere hem publicat més articles sobre l’òxid d’etilè i IQOXE:
Podeu trobar més articles sobre IQOXE, sobre la falta de mesuraments de tòxics a l’aire i sobre pics de contaminació provocats per la indústria petroquímica en la secció Medi Ambient de Porta Enrere.
Quan la CUP va presentar la moció al Parlament de Catalunya feia tres setmanes que s’havia publicat La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa. Aquest llibre, escrit per Toni Orensanz i el periodista que signa aquest article i editat per Folch&Folch, va sortir al carrer tot just quan es complia el tercer aniversari de l’accident d’IQOXE. L’obra, fruit de més de dos anys i mig d’investigació, repassa la nit de l’accident, però, principalment, explica els perills de la indústria petroquímica de Tarragona en els més de cinc dècades d’existència, recollint moltes de les informacions de Porta Enrere però encara moltes més inèdites, com el llistat d’accidents de les empreses o els pagaments que la indústria ha fet als consistoris de les poblacions dels voltants.
