«Cal tenir en compte que el sol·licitant de la informació ho fa sobre una presumpció, l’existència de la informació, no sobre la constatació que aquesta existeixi. Presumpció que queda desvirtuada per la realitat: la informació a la qual sol·licita l’accés, per la part que em pertoca, no existeix». Aquesta argumentació tan categòrica correspon a Joan Anton Font Monclús, secretari general de l’Ajuntament de Tarragona i secretari de la Fundació Tarragona 2017, entitat encarregada, juntament amb el consistori, d’organitzar els Jocs Mediterranis. Font era el tècnic de més rang de les institucions públiques responsables d’una cita olímpica que es va pagar majoritàriament amb diners públics.

El secretari de l’Ajuntament i de la Fundació es feia l’orni davant la possible existència d’una sèrie de correus electrònics o missatges de telèfon mòbil enviats des de comptes corporatius de les dues entitats que tractessin sobre la venda d’entrades dels Jocs Mediterranis, així com de les invitacions que es van donar. Cal recordar que l’organització va repartir gratuïtament el doble de les entrades que va vendre i va ordir, presumiblement, una conxorxa amb l’aparell de l’Estat per a facilitar la venda de tiquets de la inauguració dels Jocs a Societat Civil Catalana, un fet que aquest mitjà va demostrar documentalment i que l’Oficina Antifrau va admetre, fins i tot.

Font posava en dubte l’existència dels emails i dels missatges amb la mateixa contundència que quan es va arronsar d’espatlles un cop aquest periodista va comprovar que l’arxivador que havia de contenir la documentació de la venda d’entrades dels Jocs estava buit (després que el consistori i la Fundació haguessin interposat dos recursos al TSJC per tal de no entregar aquella informació a Porta Enrere; recursos que van perdre, per cert). Aleshores, la realitat, segons es deduïa de l’actitud de Font, no estava «desvirtuada». El fet que tres anys després d’aquella misteriosa i preocupant desaparició de documents públics Porta Enrere aconseguís la informació que demostrava com SCC s’havia infiltrat a la inauguració amb la connivència de l’organització no va semblar que preocupés excessivament el secretari, que no va iniciar cap investigació interna per intentar esbrinar com havien desaparegut uns documents que sí que existien i que demostraven fets molt greus.

A diferència de l’asseveració de Font, l’Ajuntament havia admès implícitament, però, l’existència dels correus electrònics i els missatges en relació amb la venda d’entrades dels Jocs Mediterranis. I ho havia fet, precisament, per denegar l’accés de Porta Enrere a aquesta informació.

La resposta del consistori arribava el 24 de març de 2021, dinou dies després que aquest periodista hagués fet la petició d’informació pública a l’empara de la llei de Transparència:

• «El contingut personal (ni que estigui fet a través de telèfons corporatius) de correus electrònics i missatges de WhatsApp, així com a missatges de qualsevol servei de missatgeria electrònica, no tenen la condició d’informació pública».
• «La petició està incursa en una causa d’inadmissió, ja que afecta notes, opinions, missatges, sense rellevància o interès públic».
• «L’accés a missatges personals, ni que siguin de persones que exerceixen les seves funcions en una administració ni per raó del seu càrrec, afecten a la intimitat de les persones».
• «La Constitució espanyola garanteix el dret al secret de les comunicacions, excepte resolució judicial».

El segon punt de l’argumentació del consistori és prou evident. Com sabia l’Ajuntament que la informació que es demanava s’havia d’inadmetre perquè afectava «notes, opinions i missatges sense rellevància o interès públic»? Com es pot considerar que alguna cosa no té rellevància o interès públic si no se’n coneix el contingut o no existeix?

I encara més. Un membre de l’organització, antic màxim responsable dels Jocs i director esportiu de la cita olímpica, Ramon Cuadrat, admetia que tenia correus electrònics i missatges sobre les entrades dels Jocs Mediterranis: «He rebut correus electrònics relacionats amb les entrades dels Jocs del Mediterrani que fan referència a la manera de tramitar les entrades que es van posar a disposició dels clubs de Tarragona, prèvia demanda. Si bé no contenen informació relativa al nombre d’entrades lliurades finalment a cada entitat. Pel que fa a l’acte de clausura, consten correus amb informació relativa a la nota de premsa que es va publicar oferint entrades a clubs, entitats esportives, abonats del PMET [Patronat Municipal d’Esports de Tarragona] i agents implicats en l’organització de l’esdeveniment (voluntaris, protecció civil, etc)».

Cuadrat, gerent del PMET, afegia: «Tinc missatges de Whatsapp en els quals es gestionen entrades amb algunes federacions esportives». Dit això, Cuadrat afirmava: «En tot cas, entenc que es tracta de missatges que no hi ha obligació d’entregar. Segons l’article 18.3 de la Constitució espanyola, es garanteix el secret de les comunicacions i, en especial, les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte resolució judicial». I per a finalitzar, el gerent del PMET, deia: «Per tot el que s’ha exposat, manifesto la meva oposició que s’acordi facilitar aquesta informació al reclamant [Porta Enrere] per la seva improcedència». Això succeïa el 6 de maig de 2021, tres dies després que Joan Anton Font Monclús hagués escrit a la GAIP afirmant que no tenia cap missatge ni correu electrònic sobre aquest assumpte, però que, en cas que en tingués «es tractaria de missatges personals que no hi ha l’obligació d’entregar». Font, com després faria Cuadrat, també esmentava l’article 18.3 de la Constitució, i qualificava els hipotètics missatges de «notes, opinions, missatges sense rellevància en els quals no existeix el dret d’accés». Arguments molt similars als que havia fet servir l’Ajuntament en la resposta del 24 de març. El secretari, com Cuadrat, també s’oposava a entregar la documentació si aquesta existís.

Cal recordar que la petició d’informació pública feta per Porta Enrere indicava clarament que es demanaven els missatges de telèfon o correus electrònics enviats des de comptes i números corporatius, de l’Ajuntament o la Fundació, no des de comptes personals.

Davant la negativa del consistori, Porta Enrere va recórrer a la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP). En aquella reclamació constava un llistat de persones que, a criteri d’aquest mitjà, podrien haver rebut o enviat missatges sobre les entrades dels Jocs Mediterranis. Aquesta llista estava formada per:

1. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de la ciutat i president del comitè organitzador Tarragona 2017.
2. Javier Villamayor, regidor comissionat dels JJMM, coordinador dels Jocs a la Fundació Tarragona 2017 i exdirector executiu de la cita olímpica.
3. Joan Anton Font Monclús, secretari de l’Ajuntament de Tarragona i de la Fundació Tarragona 2017.
4. Víctor Sánchez Naranjo, director executiu dels JJMM.
5. Josep Maria Bonet, cap de gabinet de l’Ajuntament de Tarragona.
6. Salvador Caamaño, funcionari de l’Ajuntament de Tarragona, oncle de Javier Villamayor i adscrit al seu nebot per fer tasques de suport i assistència pels JJMM. I president de SCC a Tarragona en el moment de la celebració dels Jocs.
7. Ramon Cuadrat, director esportiu (i antic director general) dels JJMM i gerent del Patronat Municipal d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona.
8. Elisa Vedrina, regidora d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona en el moment de la celebració dels Jocs.
9. Mariona Casals, directora de l’àrea d’administració, finances i serveis jurídics de la Fundació Tarragona 2017.
10. Noé Monroy, funcionari de l’Ajuntament de Tarragona, adjunt a Mariona Casals a la Fundació Tarragona 2017 i qui va comprar milers d’entrades per a la cerimònia de clausura dels Jocs Mediterranis des del seu compte de correu de la Fundació.

L’Ajuntament va dir que, d’aquella llista, ja no tenia el contacte de cinc persones perquè aquestes havien deixat de formar part del consistori i de la Fundació, que s’havia dissolt a finals del 2020. De les altres cinc, tres no van respondre mai als requeriments de l’Ajuntament, tot i que en formaven part: l’exalcalde Ballesteros (a l’oposició des de 2019), el funcionari Noé Monroy i la regidora del PP Elisa Vedrina (a l’oposició).

La GAIP va emetre la seva resolució (21 pàgines), prèvia consulta a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, el 10 de juny de 2021 (534/2021). En aquesta resolució, la GAIP va donar la raó a Porta Enrere, obligant el consistori a facilitar la documentació sol·licitada perquè considerava que els missatges i correus electrònics sobre la venda i distribució d’entrades dels Jocs Mediterranis tenien la consideració d’informació pública. Per a la GAIP, la rellevància i l’interès públic d’aquests missatges i emails eren «evidents» perquè «la venda o distribució d’invitacions per als Jocs Mediterranis fa referència a l’ús de recursos públics, ha sigut objecte de controvèrsia pública i de sospita d’irregularitats».

La resolució de la GAIP desmuntava l’argument que la petició d’informació feta per Porta Enrere vulnerés l’article 18.3 de la Constitució espanyola perquè els missatges que es demanaven no afectaven la intimitat de ningú, sinó que demanaven informació «sobre l’exercici d’una activitat indiscutiblement pública, com és la venda o el regal d’entrades pels Jocs Mediterranis organitzats per l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Tarragona 2017».

La GAIP donava un mes a l’Ajuntament per a facilitar la informació a Porta Enrere, un període que podia ser més gran (de fins a dos mesos) si les terceres persones que havien manifestat la seva oposició, el secretari del consistori i de la Fundació i el gerent del PMET, decidien recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per impugnar la resolució. No ho van fer i, així i tot, la documentació no va arribar mai.

Porta Enrere va estar més d’un any demanant que l’Ajuntament complís amb la resolució de la GAIP. No ho va fer. El setembre de 2021, el consistori va al·legar que creia que no feia falta que entregués la documentació perquè Porta Enrere havia publicat un extens article sobre els Jocs Mediterranis. Aquell article, la prova documental de la conxorxa de l’organització per introduir SCC a la cerimònia d’inauguració, no feia referència a cap correu electrònic ni missatge de telèfon. Per tant, aquest mitjà encara volia aquella documentació que havia demanat feia mesos. No va ser fins a l’estiu de 2022 (un any després d’una resolució que s’havia d’haver satisfet en un mes) que la GAIP va exigir contundentment a l’Ajuntament de Tarragona que complís amb la seva obligació.

Aleshores, la GAIP ja havia demanat al consistori tarragoní que identifiqués la persona encarregada de fer complir la resolució. Aquest fet és important perquè aquesta persona seria la que estaria incomplint el dictamen de la GAIP i això li comportaria haver d’assumir responsabilitats. L’Ajuntament no va identificar mai qui era el responsable.

Finalment, el 24 de novembre de 2022, el Ple de la GAIP va requerir la incoació d’un procediment sancionador a l’Ajuntament de Tarragona per haver incomplert la resolució 534/2021. Aquest incompliment va ser tipificat per la GAIP (en virtut de la Llei de Transparència Accés a la Informació Pública i Bon Govern, LTAIPBG) de «molt greu».

La LTAIPBG no atorga poders a la GAIP (organisme garant del compliment de la llei) per a sancionar les administracions i entitats públiques, sinó que el màxim que pot fer és, un cop constatat l’incompliment, demanar que aquella administració o entitat incoï un expedient sancionador a la persona de la seva institució responsable d’aquella falta. És a dir, l’administració que ha vulnerat la llei s’ha de sancionar a ella mateixa.

En el cas dels ajuntaments, si la persona infractora forma part del personal del consistori, el responsable d’ordenar la incoació de l’expedient sancionador és l’alcalde (Pau Ricomà). En canvi, si la infracció l’ha comès un alt càrrec al servei d’aquesta administració és el Ple de l’Ajuntament qui ha d’ordenar la incoació de l’expedient sancionador.

Segons l’article 81 de la LTAIPBG, les sancions aplicables a alts càrrecs per infraccions molt greus (com aquest cas) van des de la destitució d’aquesta persona a una multa d’entre 6.001 i 12.000 euros o a la pèrdua de la pensió indemnitzatòria a què tingui dret en el moment de cessar del càrrec. També podria ser inhabilitada per a ocupar un alt càrrec en un període d’entre un i cinc anys.

L’Ajuntament no va identificar el responsable ni va incoar cap expedient sancionador (ni Ricomà ni el Ple ho van fer), desobeint, d’aquesta manera, dues vegades la GAIP: no complint la resolució que l’obligava a donar la documentació a Porta Enrere i després fent cas omís a la incoació de l’esmentat expedient.

Però el consistori va anar més enllà, fins i tot. Va al·legar que no hi havia motiu per a incoar el procediment sancionador perquè no existia «cap indici d’infracció, ni tan sols de negligència». Per tant, el condemnat (l’Ajuntament) es negava a acatar allò que el jutge (l’organisme referencial i responsable en el compliment de la llei de Transparència, la GAIP), li dictava.

Segons el consistori, no hi havia motiu per a l’expedient sancionador perquè l’Ajuntament havia fet totes les tasques per poder obtenir la informació sobre l’existència dels correus electrònics. El document amb la negativa d’aplicar la llei el signava Jordi Fortuny, tinent d’alcalde i regidor de Govern Obert del consistori, l’1 de desembre de 2022.

Segons la LTAIPBG, les infraccions molt greus prescriuen al cap de tres anys.