El 19 de setembre de 2022, una notícia pertorbava la placidesa mediàtica del món dels castells. El mitjà de comunicació La República Checa publicava que un membre de la colla Jove Xiquets de Tarragona tenia una ordre d’allunyament per una presumpta agressió a qui havia estat la seva parella, una castellera de la colla Vella dels Xiquets de Valls.

L’endemà, el diari Més recollia declaracions de la junta de la colla tarragonina en les quals s’afirmava que «la Jove no té res a veure amb aquest presumpte cas de violència masclista», incidint en el fet que «la presumpta agressió» no va tenir lloc a «cap assaig, ni diada, ni activitat social local, sinó que es va produir en la vida privada del casteller».

Però malgrat que totes les informacions publicades apuntaven que els fets s’haurien produït dins de l’àmbit privat de la parella —un extrem que les colles s’afanyaven a recalcar per a eludir qualsevol responsabilitat sobre aquest afer—, un rumor cada vegada més gran assenyalava que el presumpte agressor i la víctima haurien coincidit a plaça vestint la camisa de les respectives colles tot i existir l’esmentada ordre d’allunyament.

«Quan jo me n’assabento (del cas de la presumpta agressió) es veu que la cosa feia temps que anava. Ho vaig saber gairebé de casualitat», explica el president de la Vella de Valls, Albert Pedret, a Porta Enrere.

Pedret, com la junta de la Jove de Tarragona al diari Més, defuig la responsabilitat de les colles perquè, assegura, els fets van succeir en l’àmbit privat: «Això és un assumpte familiar, particular, d’una parella que té problemes de separació i ja està. Les colles hem parlat, però no hi hem d’entrar. Les dues parts ens han demanat que nosaltres no som ningú per posar-nos a la seva família». Dit això, el president de la Vella assegura en l’inici de la conversa amb Porta Enrere que no sap res més a banda «del que t’acabo de dir».

Però Pedret sí que sap més coses. De fet, sap i admet que les dues colles van coincidir en almenys una actuació castellera («al Catllar») quan ja hi havia una ordre d’allunyament pel mig. «Entenc que si hi ha una ordre d’allunyament, algunes de les coses que s’hauran explicat davant del jutge hauran provocat que aquest consideri que s’ha de decretar aquesta ordre», diu.

Malgrat que Pedret afirma a Porta Enrere que la víctima li havia dit que no s’havia de ficar en la seva vida privada, el president de la Vella explica que durant la diada del Catllar va estar pendent de la castellera i que aquesta no li va transmetre cap problema o inquietud: «Si hi ha un trencament de l’ordre d’allunyament i algú truca als Mossos, aquests venen i actuen. Jo entenc que si hi va haver aquest trencament com alguns diuen, és tan fàcil com que la víctima o l’entorn de la víctima hagués trucat als Mossos, i això no va passar».

Pedret diu que durant aquest procés va parlar amb la víctima i li va oferir l’ajut de la colla, un gest que, segons detalla, la castellera va agrair.

«Es tendeix a preguntar a la víctima què necessita, però tot això ha d’anar més enllà del que ella digui. La pregunta que s’han de fer els responsables és què suposa tot això per a la colla, “en podem parlar o no direm res?”», diu Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes de la Generalitat de Catalunya, que afegeix: «No vull dir que s’expulsi al presumpte agressor automàticament, sinó que existeixin processos perquè això no passi sense pena ni glòria».

«Quan vam actuar al Catllar no sé si ell (el presumpte agressor) hi era. De fet, no li poso cara a aquest noi», diu Pedret, que assegura no saber del cert si els cops que la Vella de Valls ha coincidit a plaça amb la Jove de Tarragona el casteller en qüestió era present, tot i que reconeix que havia parlat amb el president de la colla tarragonina sobre aquest fet i que, a més, havia coincidit a plaça amb el màxim dirigent lila en les diades on ambdós implicats (agressor i víctima) estaven presents. «Jo entenc que el casteller [el presumpte agressor] no actua amb la Jove quan coincideix amb nosaltres, però suposo, que no ho sé, que sí que actua quan no coincideix amb nosaltres», diu.

El casteller de la Jove, però, sí que va actuar coincidint amb la Vella. Pel cap baix, en dues ocasions, el Catllar i l’Arboç.

El president de la Jove de Tarragona en el moment de produir-se els fets (ho era en funcions quan Porta Enrere va parlar amb ell perquè s’havia de triar una junta nova ben aviat), Sergi Crespo, admet que les dues colles (i els dos castellers) van coincidir en dues actuacions, tot i que prefereix no esmentar quines són. Aleshores, l’ordre d’allunyament ja estava en vigor.

«Argumentar que una agressió en un context de violència masclista ha passat fora de la colla és una manera de dir “això no ens toca a nosaltres”. És tirar pilotes fora. Però resulta que la persona que ha fet aquestes accions forma part de la colla. Aquí entra la responsabilitat social que tenim tots sobre la violència masclista. La responsabilitat és de tothom»

Crespo reconeix que el casteller havia comunicat a la junta dels liles els fets, explicant que tenia una ordre d’allunyament sobre la víctima. Tot i això, va continuar formant part de la colla i actuant, moment en el qual va coincidir a plaça amb la seva exparella.

Fonts de la Jove conten a Porta Enrere que la colla va viure en una contradicció permanent des que es va assabentar del cas. Per una banda, es considerava que si s’havia produït l’agressió, s’havia d’apartar el casteller. D’altra banda, el presumpte agressor hauria negat els fets i apartar-lo pressuposaria prejutjar-lo. El cert és que el casteller hauria passat la nit al calabós i que un jutge havia dictat l’ordre d’allunyament, un fet que implica que hi ha indicis de delicte. «Hi havia un sector de la colla que creia que, apartant-lo, s’estava sentenciant el casteller i que s’havia de respectar la presumpció d’innocència», diuen les mateixes fonts.

«Argumentar que una agressió en un context de violència masclista ha passat fora de la colla és una manera de dir “això no ens toca a nosaltres”. És tirar pilotes fora. Però resulta que la persona que ha fet aquestes accions forma part de la colla. Aquí entra la responsabilitat social que tenim tots sobre la violència masclista. La responsabilitat és de tothom, no només de les dones que hagin de denunciar, ni només en el fet d’haver de posar lleis», diu Beatriu Masià, cofundadora de Tamaia, viure sense violència, una entitat que va atendre a unes 4.000 víctimes de violència masclista entre els anys 1992 i 2021 i que és tot un referent en aquest camp.

L’argument de les colles, volent desfer-se de la responsabilitat en tot aquest afer justificant-ho com un assumpte que ha succeït fora de l’àmbit de l’entitat amb l’excusa que «són coses de parella» és, segons Masià, un argument que minimitza la violència masclista. Masià, terapeuta especialitzada en atenció a dones en situacions de violència masclista, diu que minimitzar situacions com aquesta equival a justificar la violència masclista: «Es justifica perquè nosaltres, des del nostre espai comunitari, no estem reprovant aquella acció en la mesura que a aquesta persona, el presumpte agressor, no l’estem apartant o penalitzant socialment. Aquesta penalització social no té a veure en el sentit que el noi hagi d’anar a la presó, sinó que hagi de reconèixer els fets, una assumpció de la responsabilitat d’aquesta violència. És una línia en la qual s’ha de treballar».

Les paraules de Masià podrien fer pensar que s’està criminalitzant algú sense que s’hagi completat la investigació judicial del cas, però la cofundadora de Tamaia assegura que «les dones, abans de denunciar, s’ho pensen molt; no truquen als Mossos fins que no han passat moltes situacions de violència anteriorment».

De fet, segons les dades que consten al Ministeri Fiscal, els anys 2018 i 2019 només el 0,0035% de les denúncies per violència masclista a tot l’Estat (sobre un total d’unes 168.000 denúncies presentades) van demostrar ser falses i objecte de condemna judicial per aquesta falsedat. En la sèrie històrica des del 2009, el percentatge màxim de denúncies falses va ser del 0,0134% l’any 2014 (sobre 124.894 denúncies).

Masià alerta sobre la banalització de les agressions invisibles, aquelles que aparentment no es veuen, però que existeixen de fa molt de temps: «Només donem importància quan hi ha la violència física, quan aquella dona l’han deixat amb el braç trencat, un ull de vellut o una costella trencada o a punt de la mort. Quan arriba aquesta violència és que l’altra ha estat operant durant molt de temps».

Aquesta terapeuta assegura que judicialitzar el cas, és a dir, no emprendre accions contra el presumpte agressor fins que no hi hagi sentència, és un argumentari molt comú. Segons Masià, que l’entitat no actuï suposa deixar la responsabilitat exclusivament en mans del jutge provocant, alhora, «una cosa més perversa»: «No creure’t el relat de la dona i deixar-la com una mentidera». I afegeix: «Si justifiquem els fets i no prenem cap mesura, això tindrà unes conseqüències. A la víctima li estem traient el valor sobre allò que li ha passat i els efectes que pot patir en l’àmbit psicològic, de com se sent. A l’agressor, mentrestant no surti la sentència, semblarà que no passa res, potser pot continuar fent-ho».

«El tema de les violències és força legalista, en molts casos el càstig només l’imposa la justícia. Tenim molt poca història de quines són les mesures de prevenció de caràcter comunitari més enllà d’allò que fa la justícia», diu Laia Rosich. «Nosaltres podem tenir un cert posicionament de les violències masclistes, però quan assenyalem els nostres fills, amics, monitors… L’actuació és complexa perquè sovint quan es parla amb el presumpte agressor et pot dir que allò que ha passat no és tan greu i la colla o l’entitat de torn pot plantejar-se si l’ha d’apartar o no, però ell, el presumpte agressor, s’hi pot oposar, dir qui és la colla o l’entitat per fer-lo fora. Aquesta és la mena de dubtes en el procés en els quals s’ha de donar suport», continua Rosich, apuntant a la importància de disposar d’uns protocols que contemplin tots aquests supòsits.

El president de la Jove de Tarragona, Sergi Crespo, admet que la colla no té protocols «estandarditzats» sobre violència masclista, res que s’hagi aprovat en les respectives assemblees, sinó «fulls de treball». Aquests fulls de treball només contemplen situacions de violència masclista entre castellers de la Jove i no entre membres de colles diferents. «Vam haver d’aprendre sobre la marxa», reconeix Crespo.

«L’aplicació de protocols molts cops genera dubtes, com en el cas que les dues persones implicades coincideixin a plaça en una actuació, perquè no s’ha previst que això pugui passar», diu Rosich. La directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes explica que l’objectiu de tenir protocols sobre aquesta mena de situacions ha de ser entendre que això no pot passar com si res. «És important que els espais on habitem totes i tots no passin de perfil en aquests temes», diu mentre assegura que l’organisme que dirigeix està treballant en l’elaboració de protocols juntament amb el departament de Cultura perquè les entitats (colles incloses) tinguin aquests documents a finals d’enguany.

Una imatge del penúltim concurs de castells celebrat a la TAP, l’any 2018. FOTO: Rafa Marrasé / Porta Enrere.

La intervenció de l’Ajuntament de Tarragona

Abans que transcendís a la premsa, el cas era vox populi entre el món casteller, especialment entre les colles tarragonines i vallenques. Va ser d’aquesta manera, via rumor, que els tècnics de l’Ajuntament de Tarragona es van assabentar del cas i, amb dues cites castelleres de la més gran importància organitzades pel consistori tarragoní a l’horitzó, van decidir intervenir.

Jove i Vella havien de coincidir en la jornada del 18 de setembre amb motiu de les festes de Santa Tecla (patrona de Tarragona) i en l’esdeveniment casteller més mediàtic de tots, el Concurs de Castells, que s’havia de celebrar a la Tàrraco Arena Plaça (antiga plaça de toros) el cap de setmana de l’1 i 2 d’octubre (el concurs es fa cada dos anys, però l’edició immediatament anterior es remunta al 2018 perquè la del 2020 es va anul·lar per culpa de la pandèmia de Covid-19).

L’Ajuntament no volia permetre que hi hagués un escàndol pel fet que un casteller, amb una ordre d’allunyament per violència masclista contra una altra castellera, hagués actuat en jornades organitzades pel consistori coincidint a plaça amb la víctima. D’aquesta manera, va decidir convocar les colles i incloure una clàusula en els contractes de les actuacions:

«Davant dels darrers fets succeïts a entitats culturals de la nostra ciutat, relatius a agressions I conductes que atempten contra els drets de les persones, des de l’Ajuntament de Tarragona es posa de manifest la més enèrgica condemna i rebuig a aquest tipus d’agressions i conductes, així com el suport i proximitat cap a les víctimes i els seus entorns.

En aquest sentit, l’Ajuntament de Tarragona vol insistir que la violència masclista és una greu vulneració dels drets humans i un problema social de primer ordre que atempta contra la dignitat i la integritat física i moral de les dones i les persones LGTBI que la pateixen i s’hi enfronten.

Que l’Ajuntament de Tarragona treballa des de la prevenció i la corresponsabilitat social de tota la comunitat en el rebuig i en la resposta immediata de les agressions masclistes. Tanmateix, en els casos que hi ha resolucions judicials i/o mesures cautelars respecte de casos concrets d’alguns membres de les diferents entitats apel·lem a la responsabilitat social i comunitària d’aquesta en el compliment de les mateixes. De la mateixa manera que, en els actes en el que l’Ajuntament de Tarragona en siguem organitzadors, com a institució pública responsable, es prendran les mesures pertinents pel compliment de les referides resolucions judicials.

És per això que es proposa la contractació dels següents contractes privats […] sempre i quan es respectin totes i cadascuna de les condicions del contracte, especialment referides al respecte als drets de les persones, l’estricte compliment de les ordres judicials, així com la protecció de les persones vulnerables».

La intervenció de l’Ajuntament tarragoní va tenir un efecte immediat en el cas. La Jove, que havia mantingut el casteller dins de la dinàmica de la colla, assajant i actuant com sempre, va haver de moure fitxa i va decidir apartar-lo.

«Quan l’Ajuntament ens va fer saber la seva postura, vam parlar amb el nostre casteller per explicar-li com estaven les coses. Ell es va adonar que aquella situació el podia perjudicar, i també a la colla. És ell qui decideix fer un pas al costat», explica Sergi Crespo a Porta Enrere. Crespo assegura que van ser dies de molt diàleg amb el casteller i de «molta pedagogia».

L’aleshores president de la Jove de Tarragona nega també que haguessin mantingut el casteller en qüestió en la dinàmica de la colla perquè fos una peça important a l’hora de carregar castells de gran envergadura, tal com la rumorologia castellera havia escampat de feia setmanes.

«La colla castellera no pot fer fora el seu casteller perquè ell hagi, presumptament, agredit la seva xicota en l’àmbit privat»

Les dues colles van intentar, però, participar en la diada de Santa Tecla i en el Concurs de Castells amb tots els seus castellers, agressor i víctima inclosos. Van dir a l’Ajuntament de Tarragona que els advocats de les dues parts havien acordat que hi hagués una excepció en l’ordre d’allunyament. Aquesta excepció seria la de poder coincidir a plaça fent castells. A més, es va dir que s’estava parlant amb el jutge que havia dictaminat l’ordre d’allunyament perquè permetés aquesta excepció i que, fins i tot, els advocats haurien obtingut el beneplàcit del magistrat de paraula i que estaven esperant un document signat pel jutge que ho ratifiqués.

«És mentida. No és veritat que puguis anar al jutge i dir-li que hi ha un acord entre les dues parts i que faci una excepció a l’ordre d’allunyament. I menys si és de paraula. Els jutges parlen a través d’escrits i amb resolucions. M’atreveixo a afirmar que no existeix una ordre d’allunyament on s’exclogui aquesta activitat (actuacions castelleres), o qualsevol altra. Això no és veritat», diu Mercè Claramunt, advocada i vocal de la junta de Dones Juristes, amb molts anys d’experiència en casos de violències masclistes. «Una resolució judicial la dicta un jutge i és sagrada. No hi ha ningú que es pugui posar d’acord a transgredir la resolució (en el sentit que hi hagi un acord entre els advocats)», afegeix.

«Em semblava molt estrany que un jutge, després de decretar una ordre d’allunyament, acceptés una excepció sobre allò que havia resolt. Nosaltres vam dir que si no hi havia un document que ho acredités, l’única cosa vàlida era l’ordre. El suposat paper que havia de ratificar aquell acord no el vam veure mai», diu Inés Solé, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona.

Crespo posa en dubte que l’Ajuntament de Tarragona pugui vetar la presència d’un casteller en una actuació tot i tenir una ordre d’allunyament: «S’hauria de preguntar a un professional si es pot fer això, a mi em va sobtar molt».

Els límits legals de les colles

Apartar un casteller de la dinàmica d’una colla no és tan senzill com pot semblar, però.  Encara que estigui acusat d’agressió envers les dones i tingui, fins i tot, una ordre d’allunyament. I ni tan sols si ha estat condemnat per aquesta agressió. Almenys, això és el que diu Mercè Claramunt: «La colla castellera no pot fer fora el seu casteller perquè ell hagi, presumptament, agredit la seva xicota en l’àmbit privat. La colla no li pot prohibir anar a assajar, no pot prendre la justícia pel seu compte. “Ah, ha pegat la seva dona? Doncs ara la colla no el vol”. A no ser que hi hagi una norma interna de la colla que digui que una persona que hagi fet això en l’àmbit privat no pot formar part de la colla, clar». Hem vist, però que la Jove no tenia protocols sobre aquesta mena de situacions.

De fet, Claramunt va més enllà: «Posem que surt culpable. La colla castellera, amb quina autoritat el fa fora? És com si el fessin fora per ser un lladre. Ja s’enfrontarà a la justícia i pagarà el que hagi de pagar. Però això no és un motiu (per fer-lo fora). A no ser que, per ser membre de la colla castellera, sigui requisit tenir un certificat de penals impol·lut, que no crec».

L’any 2021 es van tramitar 162.848 denúncies a tot l’Estat. Aquell any, hi va haver 54.318 sentències, un 75,62% de les quals van acabar en condemna per a l’agressor

En cas que el casteller de la Jove hagués trencat l’ordre d’allunyament (tal com sembla, perquè van coincidir a plaça en dues ocasions), les colles no tindrien cap responsabilitat legal. «L’ordre d’allunyament la té ell respecte a ella. Legalment, la colla no ha de fer res. No té cap responsabilitat. Posem el cas que ella està incòmoda amb la presència d’ell i no vol o no pot trucar als Mossos, i la seva colla (la Vella) diu, “no pateixis que ja truquem nosaltres”, fantàstic. Però si això la colla no ho fa, no té cap responsabilitat en l’àmbit legal», diu l’advocada de Dones Juristes.

Claramunt assegura que només un 30% de les denúncies finalitza amb una sentència condemnatòria. L’advocada explica aquesta baixa ràtio de condemnes perquè la víctima rep un munt de pressions durant tot el procediment perquè retiri la denúncia. A més, durant el judici, les defenses intenten trobar les contradiccions de la víctima en relació amb la denúncia original. Si no concorda completament, el jutge acostuma a resoldre l’absolució perquè «la presumpció d’innocència és sagrada»: «S’ha de pensar que en aquesta mena de casos no acostuma a haver-hi testimonis, és la paraula d’un contra l’altre i, com a molt, hi ha un informe mèdic de lesions».

Segons les dades que consten a l’Observatori contra la violència domèstica i de gènere del Consell General del Poder Judicial, l’any 2021 es van tramitar 162.848 denúncies a tot l’Estat. Aquell any, hi va haver 54.318 sentències (aquestes no són, necessàriament, fruit de la xifra de denúncies indicada anteriorment, del mateix any, sinó que poden procedir de denúncies d’anys anteriors a conseqüència del temps necessari en el procediment judicial). D’aquestes sentències, un 75,62% van acabar en condemna per a l’agressor.

El cas dels Xiquets del Serrallo

L’1 de setembre de l’any passat, TAC 12 avançava que la colla Xiquets del Serrallo de Tarragona havia decidit apartar un dels seus castellers un cop es va assabentar que havia estat detingut per un cas d’agressió sexual a una menor fora de l’àmbit de la colla. El jutge el va deixar en llibertat amb càrrecs i sobre ell pesa una ordre d’allunyament de la víctima. Segons TAC 12, la colla el va apartar, no podent «participar en assajos, actuacions o qualsevol acte, ni tampoc acostar-se al local de la colla del barri mariner». Els Xiquets del Serrallo havien de decidir si el feien fora definitivament.

«Si el possible agressor de menors (de la colla del Serrallo) volgués tocar els nassos, no el podrien fer fora de la colla. Cal una sentència. Estem en un estat de dret i no pots prendre la justícia pel teu compte. Ara, si la colla s’ha assabentat del cas, ha parlat amb ell i el presumpte agressor ho admet i decideix renunciar a la colla, això és una altra cosa», diu Claramunt.

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb la Colla Xiquets del Serrallo per tal de saber com van gestionar aquest cas, el procés de reflexió interna que els va dur a apartar el seu casteller i quins protocols van seguir. El seu president d’aleshores, Josep Ramon Tules, “Pitu Mosquits” —el passat 21 de gener es va escollir una nova junta—, no va voler parlar sobre aquest assumpte i va derivar aquest mitjà a fer la consulta via correu electrònic. La colla marinera va respondre dient que es tractava d’un afer intern de l’entitat i que la junta havia de valorar si finalment decidien accedir a les preguntes de Porta Enrere. No hi va haver cap més resposta.

El paper de la Coordinadora de Castells

Les colles estan federades en una associació, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). Segons la seva directora, Cristina Sánchez, actualment hi ha unes 102 colles, 12 de les quals són universitàries i 7 estan en formació. D’aquestes, 25 estan presidides per dones, unes 10 tenen com a cap de colla una castellera i una altra desena tenen una dona que comparteix aquest càrrec amb un casteller.

La CCCC va assabentar-se del cas entre el casteller de la Jove de Tarragona i la castellera de la Vella de Valls perquè les colles li ho van fer saber. Qui va rebre la notícia va ser Joan Ibarra, president de la CCCC i que és membre de la Vella de Valls.

Sánchez diu a Porta Enrere que quan les colles es van posar en contacte amb la Coordinadora, ambdues ja havien parlat entre elles i buscaven assessorament. «Vam tractar el cas des d’un punt de vista legal. Feta la consulta a un advocat, els hi vam transmetre allò que el lletrat m’havia dit», diu mentre admet que va parlar amb l’Ajuntament de Tarragona.

Segons la directora de la CCCC, aquesta federació de colles rep entre 10 i 15 consultes i casos reals de violència masclista a l’any, tot i que això no vol dir que no n’hi hagi més, puntualitza, sinó que són els casos dels quals en tenen constància després que les colles els hi hagin notificat. Sánchez reconeix que l’entitat que dirigeix no ha tingut històricament un registre documental sobre aquest tema, un fet que ha impossibilitat extreure conclusions sobre aquesta problemàtica, com saber si hi ha un augment de casos, en quines condicions, colles, edat de les víctimes, etc. «No ho teníem, però arran de les teves preguntes he parlat amb la Comissió d’Equitat i hem decidit posar-ho en marxa», anuncia.

Cristina Sánchez recorda que el mes de novembre del 2021 la CCCC va presentar un protocol d’assetjament sexual infantil i que durant el 2022 han estat treballant un pla marc d’igualtat per a totes les colles. Aquest pla, explica la directora de la Coordinadora, servirà perquè les colles amb menys recursos puguin disposar d’un protocol, sobre aquest tema o bé el puguin personalitzar segons les seves necessitats. Després d’aquest pla d’igualtat, en aquest inici del 2023, Sánchez diu que es començarà a treballar en el pla d’assetjament en persones adultes.

«Les colles sempre han pensat que, si es produís una agressió masclista, aquesta passaria entre membres de la mateixa colla, ara hem vist que això no sempre serà així», explica mentre destaca la dificultat d’aquesta mena d’assumptes: «Per les colles seria molt fàcil si sempre hi hagués una resposta legal pel mig, però quan no hi ha denúncia, no hi ha una manera “correcta” d’actuar. Nosaltres no som professionals d’aquesta temàtica, derivem als professionals que en saben: advocats, psicòlegs, etc. Busquem la persona que millor pugui atendre a les colles».

Els silencis

El fet que aquests siguin casos delicats que afecten persones del seu propi entorn i que, presumiblement, hagin comès actes delictius (o n’hagin estat víctimes), provoca uns silencis inquietants a l’interior de les colles.

«Tot el que sigui comunicar-ho i visibilitzar-ho ajuda a sensibilitzar i que les colles entenguin que és una problemàtica que no només les afecta a elles, sinó a totes i a tota la societat. Ajuda a fer l’exercici d’”això no em passarà mai a mi”. Ajuda a posar-nos en alerta i a estar previngudes», diu Cristina Sánchez.

Malgrat les paraules de la directora de la CCCC, les colles han estat reticents a parlar sobre aquest cas. Quan un fet així succeeix en una entitat, s’intenta amagar o dissimular, no publicitar-ho malgrat que potser la institució en qüestió s’hagi significat públicament com una defensora dels drets de les dones. Hi ha una espècie de llei del silenci que va més enllà de la discreció i el respecte a la intimitat dels implicats. Hi ha por.

En el cas que ens ocupa, la Jove de Tarragona i la Vella de Valls es van plantejar fer un comunicat explicant la situació i la posició de les colles, però al final es van fer enrere. «Es volia evitar fer soroll», expliquen diferents fonts a Porta Enrere.

«Hi ha reaccions endogàmiques: les entitats protegeixen el seu nom. Però ha de ser a l’inrevés, si poses tot negre sobre blanc estàs prestigiant l’entitat», diu Mercè Claramunt.

«A les entitats els hi fa por haver de parlar sobre un tema així que afecta algun dels seus membres. Pot passar en una colla o en una universitat, perquè potser li ha passat a “l’investigador més important” que tenen», afirma Laia Rosich.

«Hi ha entitats i organitzacions que onegen la bandera del feminisme i ho apliquen, però d’altres es cobreixen. El que no pot ser és dir que, com hi ha una comissió de gènere, i ja ho resol, tapem alguna cosa. O com que ja existeix un protocol, ja hem complert l’expedient. Hauríem de pensar, però, com està la comissió de gènere dins de l’organigrama, quina formació tenen, o si, per contra, si s’ha creat perquè hi ha algunes noies molt motivades i au. Quin pes té allò que diuen? Reben pressions?», es pregunta Beatriu Masià.

Masià fa referència a uns grups de treball dins de les colles que els últims anys han emergit amb força: les comissions de gènere. De fet, tal com ha pogut saber Porta Enrere, les comissions de la Jove de Tarragona i la Vella de Valls van estar parlant sobre el cas que les afectava durant setmanes.

«El fet de tenir una comissió de gènere i poder parlar del tema i actuar, en el cas de les colles, és cabdal. És un gran primer pas. En la majoria de casos no es fa només de cara a la galeria, sinó que es va amb voluntat de treballar en aquests casos», diu Laia Rosich.

La Colla Vella Xiquets de Valls va ser una de les primeres que va impulsar la seva Comissió Feminista. Porta Enrere va voler parlar amb aquesta comissió de la Vella per tal d’entendre com havia gestionat el cas de l’agressió a la seva castellera i, en general, altres casos o problemàtiques semblants des de la seva creació. La comissió vallenca va declinar, però, fer qualsevol mena de declaració a aquest mitjà.

Quan Porta Enrere va demanar a la Jove de Tarragona parlar amb la seva comissió de gènere, es va dir que estava pràcticament desactivada arran de la pandèmia. Amb tot, aquest mitjà va localitzar la seva responsable que, com en el cas de la Vella de Valls, tampoc va voler parlar sobre la tasca que duien a terme.

«S’hauria de veure quin paper té la comissió de gènere, el seu pes dins de l’esquema organitzatiu de la colla i quin valor es dona a la seva tasca i a les seves opinions», apunta Beatriu Masià.

«Si hi ha hagut una certa llei del silenci amb aquest assumpte? Potser sí, però és el que et deia abans: no estem amagant res, és un afer particular de dues persones que han demanat que no se’n parli i que ningú n’ha de fer res. A la gent de la colla no li aportava res aquesta informació», diu Sergi Crespo, que conclou: «Són situacions molt desagradables, tant per qui denuncia com per qui és denunciat».