«La Font dels Lleons és susceptible de recuperar-se amb certa facilitat.» L’abril de 2015, l’aleshores director del Museu d’Història de Tarragona (MHT), Lluís Balart, presentava una iniciativa que havia de representar un impuls per a la Part Baixa de la ciutat: una ruta arqueològica. Aquest nou itinerari cultural havia de començar al Fòrum de la Colònia i passaria per diferents monuments o vestigis d’època romana com el Teatre o la Necròpolis, finalitzant a les restes (poques) que hi ha al Parc de la Ciutat. De tots els monuments i vestigis del trajecte, Balart en destacava un, la Font dels Lleons, que titllava de «joia de la corona» de la ruta.

Per l’aleshores director del MHT —de fet, Balart, que va accedir al Museu gràcies a un concurs oposició polèmic, sempre va ser director en funcions perquè va accedir al càrrec per la malaltia del màxim responsable, Lluís Piñol— la recuperació de la Font, «sota un edifici i coberta amb grava», seria molt més fàcil d’aconseguir que les restes que es troben en diferents punts de la Part Baixa, especialment entre els carrers Jaume I i Vidal i Barraquer. Molts d’aquests vestigis estan sota edificis que van haver de situar els aparcaments en alçada per tal de preservar les runes romanes.

L’afirmació de Balart es va produir, com hem vist, la primavera de 2015. Ara, set anys després, la Font continua sota el mateix edifici i sota les mateixes tones de grava. Allò que s’havia de recuperar «amb certa facilitat», la «joia de la corona», no ha estat possible.

A Porta Enrere vam explicar les dificultats per treure a la llum i fer visitable aquest gran monument (de disset metres de llarg per quatre d’ample) en un article que vam publicar el 24 de març de 2021 (Un corb mort a la porta de casa com a amenaça: pràctiques mafioses i interessos urbanístics en la joia del Patrimoni Històric, la Font dels Lleons). En aquell reportatge explicàvem com un alt funcionari de l’Ajuntament de Tarragona, responsable de l’àrea del mapa de la ciutat, es va oposar a fer una permuta dels terrenys que ocupa la Font amb el propietari de l’immoble. El funcionari al·legava que ja s’havia produït aquesta permuta i que fer-ne una altra era pagar dues vegades pel mateix, malbaratar, per tant, els recursos públics. Al cap de deu dies del seu informe, el funcionari va veure com algú li va penjar un corb mort amb un fil de pescar al porxo de casa seva. Malgrat això, el secretari de l’Ajuntament no va fer cas al treballador públic i va continuar endavant amb la permuta, forçant la llei, en una operació en què el consistori sortia greument perjudicat.

La permuta no es va fer perquè la Generalitat s’hi va oposar. El regidor actual de Patrimoni Històric, Hermán Pinedo, a assegurar a Porta Enrere (Els experts qualifiquen d’«injustificable», «pecat capital» i «fracàs» l’oblit en què es troba la Font dels Lleons i la resta de vestigis arqueològics de la Part Baixa) que els propietaris del solar on es va aixecar l’edifici l’havien contactat en l’inici de l’actual legislatura (estiu 2019) per tal que l’Ajuntament comprés el soterrani on es troba la Font. Demanaven un milió d’euros. El regidor s’hi va oposar perquè «no procedia» —tècnicament, el soterrani ja seria de l’Ajuntament en haver donat al propietari un terreny per fer un aparcament a l’aire lliure— i perquè «aleshores no teníem aquells diners».

La Font, però, no és l’únic que no s’ha recuperat. De fet, la ruta arqueològica que Balart i l’aleshores regidora de Patrimoni Històric, Carme Crespo, van presentar aquell abril de 2015, tampoc s’ha implementat mai. «Senyalitzarem aquestes restes perquè es vegi què són i com eren. Esperarem que vinguin bons temps [econòmics] per comprar aquells espais [els que fossin de titularitat privada]. Mentrestant arriba aquest moment, però, ja es coneixeran les restes», afirmava Crespo. Els vestigis, però, no es coneixen, amb prou feines s’han senyalitzat —l’estat dels rètols, quan n’hi ha, deixa molt a desitjar— i la conservació de les restes que es poden veure a cop d’ull és lamentable, com per exemple les termes del carrer Sant Miquel, la reserva arqueològica del carrer Evissa (jaciment del Camí de la Fonteta) o els vestigis del Parc de la Ciutat. En aquelles restes en les quals s’ha intervingut el desastre ha estat majúscul: basílica paleocristiana de Parc Central o el Teatre romà. Aquest últim, un clar exemple de com es pot malmetre encara més un jaciment que ja havia estat en gran part destruït.

Segons Crespo, l’objectiu de crear aquella ruta arqueològica —que no s’ha implementat mai— era la d’atreure visitants a la Part Baixa de la ciutat, que els turistes no es quedessin només a la Part Alta, on hi ha els grans monuments. «Volem que baixin, aquest és el principal objectiu d’aquest projecte. Que coneguin els comerços de proximitat de la zona, que vagin als restaurants i bars. En definitiva, ajudar a dinamitzar la Part Baixa», va dir davant d’un grup de veïns de la zona que van aplaudir satisfets després de la presentació feta per Balart.

El disseny d’aquesta ruta arqueològica va ser un encàrrec de l’aleshores regidora de Patrimoni Històric, Carme Crespo, a través del director del MHT, Lluís Balart, a l’arqueòleg César Pociña, un dels dos arqueòlegs que van descobrir la Font dels Lleons l’any 2000. Pociña va fer un document de 35 pàgines titulat «Tàrraco, ciutat portuària romana», que detallava els diferents espais que conformarien la nova ruta arqueològica de la ciutat.

Segons l’arqueòleg, els vestigis o restes triades per a l’itinerari tenien molt a veure amb la importància del port en època romana. De fet, tal com detalla en el document, la zona portuària es va anar «embellint» gradualment amb edificis i monuments de gran envergadura, com el Teatre, les Termes o les fonts monumentals. La presència d’aquests grans edificis va provocar la construcció d’una nova zona portuària més a l’oest de la ciutat. Tot i aquest desplaçament, la distància entre l’àrea portuària i el Fòrum de la Colònia, l’indret on es feien les transaccions comercials, era prou a prop.

Per a Pociña, les excavacions fetes a la dècada dels anys 90 del segle XX van demostrar que les restes romanes d’aquesta part de Tarragona (entre els carrers Jaume I i Vidal i Barraquer) no eren només vil·les (enteses com una casa senyorial de camp o una masia de l’època amb camps de cultiu i animals) suburbanes puntuals i enterraments, sinó que demostraven una xarxa urbana completa que la ciutadania tarragonina encara desconeix «completament».

La ruta proposada per l’arqueòleg era, en ordre de visita, la següent:

• Fòrum de la Colònia
• Cova urbana
• Teatre Romà
• Termes Públiques (carrer Sant Miquel)
• Font Monumental del Carrer Vapor
• Naus portuàries del carrer Felip Pedrell
• Font dels Lleons (la domus, casa, sota l’aparcament a l’aire lliure)
• Edifici industrial (carrer Francesc Bastos)
• Reserva Arqueològica del carrer Eivissa
• Necròpolis Paleocristiana
• Basílica paleocristiana de Parc Central
• Restes del Parc de la Ciutat

Alguns dels punts de visita inclosos en l’itinerari descrit a «Tàrraco, ciutat portuària romana» són completament desconeguts per a la ciutadania. Així, les naus portuàries del carrer Felip Pedrell es troben a l’interior d’un edifici que es troba entre els carrers Pere Martell, Smith i Felip Pedrell. El jaciment té restes de diferents èpoques i no només romana, fins i tot contemporània, com vestigis del Setge de Tarragona el 1811. Per Pociña, l’element més significatiu d’aquests vestigis és la presència d’un carrer d’uns 10 metres d’amplada paral·lel a la línia de costa al qual s’obren edificis formats per grans naus d’emmagatzematge.

Aquestes naus d’emmagatzematge d’època romana es van construir en època flàvia (entre els anys 69 i 96 dC). L’arqueòleg assenyalava en el document que allò que diferencia aquests vestigis d’altres que hi ha a la zona és que permet mostrar tota l’amplada del moll romà o zona de desembarcament. Pociña destaca que la construcció de l’edifici sobre les restes arqueològiques es va fer pensant en la posterior museïtzació de l’espai (que no s’ha fet mai). Sobre aquest aspecte, Joaquín Ruiz de Arbulo, director del departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, ja es mostrava molt crític amb la gestió que s’havia fet d’aquests vestigis en un article publicat per Porta Enrere el 4 de març d’enguany: «Se suposa que havíem preservat les restes per museïtzar els vestigis, però això no s’ha fet». I ara, afegeix: «Com podem justificar aquest perjudici pels constructors [modificació de plànols per fer aparcaments en alçada i no soterrats] i comunitats de veïns on tenen els soterranis sense cap ús i sense cap previsió de solució? La pregunta és: per què van preservar els vestigis si al final no s’han fet visitables?».

Un altre dels jaciments que la majoria de gent no coneix —si la Font dels Lleons és desconeguda per a la ciutadania tarragonina, dels altres vestigis que no tenen aquesta monumentalitat ni en parlem— és l’edifici industrial del carrer Francesc Bastos, delimitat també pels carrers Manuel de Falla i l’avinguda Vidal i Barraquer. Inicialment, hi havia una pedrera, al damunt de la qual es va construir una via (carretera) d’uns 4 o 5 metres d’amplada. A banda i banda de la carretera hi havia enterraments. Dels edificis trobats en la meitat occidental de la parcel·la excavada, un té una funcionalitat indeterminada i podria tractar-se d’una nau d’emmagatzematge i l’altre podria ser una bugaderia o un negoci de tintorers perquè hi ha una sèrie de dipòsits impermeabilitzats. Part d’aquestes restes es poden veure a través del terra de vidre del restaurant japonès que es troba just al davant d’un petit parc infantil.

De les restes a l’aire lliure que es troben en pitjor estat destaquen les del carrer Eivissa, que regularment són engolides per les males herbes, tal com s’ha encarregat de denunciar la premsa local en nombroses ocasions. Actualment, l’estat del jaciment, tal com el va qualificar l’arquèoleg Josep Anton Remolà, és «deplorable». Aquests vestigis estan formats per diferents monuments funeraris. En l’informe de Pociña de 2014 s’assenyala que les restes, un cop deixades a la intempèrie, s’han degradat «considerablement».

Una alternativa per evitar aquesta degradació és la del cobriment de les restes arqueològiques amb grava. Això és el que es va fer a les termes del carrer Sant Miquel, on s’hi van trobar mosaics i escales d’accés a les diferents piscines termals. Actualment, només es pot veure un solar abandonat on les males herbes agafen protagonisme.

Pociña, que va entregar el document el novembre de 2014, va plantejar la seva tasca no només com una ruta arqueològica per a turistes, sinó també com un primer pas per a fer un pla director dels monuments i les restes arqueològiques de la Part Baixa. Res de tot això s’ha fet a hores d’ara.

Josep Maria Macías, investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), ha estat un dels experts que més ha incidit en el valor i la necessitat de recuperar i remarcar totes les restes arqueològiques de la Part Baixa i no només la Font dels Lleons, per molt important que sigui: «No podem musealitzar la Font com un bolet. Cal un projecte ambiciós i tenir els objectius socials clars per no repetir l’experiència de la plaça dels Sedassos». L’investigador de l’ICAC es refereix a una intervenció, la de Sedassos, que es va fer sense tenir una visió de conjunt de tot el Circ romà. De fet, el que es va fer a Sedassos va ser pagat amb diners de l’Estat, una subvenció condicionada que existís un pla director de tot el monument, el Circ. Quan l’Ajuntament de Tarragona va demanar la subvenció no existia el pla director del circ i l’arqueòleg municipal li va demanar a l’arquitecte del projecte que «esmolés bé el llapis» per tal que el ministeri no s’adonés d’aquesta mancança que era condició sine qua non per tal que el ministeri no s’adonés d’aquesta mancança que era condició sine qua non, tal com va publicar Porta Enrere el 16 de juliol de 2019 (L’Ajuntament de Tarragona va amagar al ministeri de Foment la inexistència del pla director del circ per aconseguir la subvenció de Sedassos: la història d’un altre projecte problemàtic).

Per Macías, en referència amb les restes de la Part Baixa i, en general, a tot el patrimoni històric de la ciutat, cal «una estratègia comuna i vinculant que sigui impermeable als canvis polítics, on es faci una planificació integral del futur de la gestió i museografia tarragonina en els pròxims 50 anys». Aquest arqueòleg es pregunta quin ha estat el pes de les opinions dels científics en la gestió del patrimoni a Tarragona. De fet, molts d’ells mostraven la seva indignació sobre el fet que la Font dels Lleons continuï en un soterrani 20 anys després de la seva descoberta i del tracte que se li ha donat a tota la zona arqueològica de la Part Baixa, considerada l’Empúries tarragonina però que, sobrenoms al marge, ha estat contínuament oblidada. «Quina és la capacitat o voluntat d’influència dels arqueòlegs presents a l’administració i en l’espai acadèmic? Quantes vegades els criteris tècnics s’han imposat als polítics? Quin és el nivell d’influència de la nostra professió en el conjunt de la societat i en la seva opinió pública? Com [els arqueòlegs] podem imposar estratègies a llarg termini enfront del curterminisme dels polítics? Al final totes les respostes conflueixen en la mateixa qüestió: quin és el resultat que ha comportat el nivell de professionalització, d’ètica i de cohesió del nostre col·lectiu laboral en els darrers 30 anys?».