I ja en van 22. La Font dels Lleons, una autèntica joia arqueològica tarragonina descoberta a la ciutat l’any 2000 continua en un soterrani d’un edifici entre els carrers Eivissa número 16 i Pere Martell 42-44. La font, de 17 metres de llarg per quatre i mig d’amplada, continua enterrada per tones de grava mentre espera que algun dia algú prengui la iniciativa de treure-la de l’oblit i fer-la visitable. La invisibilitat del monument sobta si es té en compte que el 2012 el director del Museu d’Història de Tarragona, Lluís Balart, i l’arqueòleg municipal, Joan Menchon, van deixar escrit en un informe que la font era la troballa arqueològica més rellevant dels últims 25 anys. «Pel que fa a la seva importància, la Font dels Lleons té la categoria suficient per formar part de la llista de monuments que van ser designats per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat [la designació es va produir el 30 de novembre de l’any 2000]», diu Joaquín Ruiz de Arbulo, director del departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

El llistat de monuments Patrimoni Mundial de Tàrraco són: l’Arc de Berà, la Muralla de Tarragona, la Torre dels Escipions, l’Aqüeducte de les Ferreres (o Pont del Diable), el Fòrum Provincial, el Circ, la Necròpolis, l’Amfiteatre, el Mausoleu de Centcelles (Constantí), la Vil·la d’Els Munts (Altafulla), el Teatre, la Pedrera del Mèdol i el Fòrum de la Colònia.

Però, si algun dia la Font dels Lleons vol afegir-se a aquest llistat, primer haurà de veure la llum, ser desenterrada. Resulta que aquest monument es troba al bell mig d’una disputa entre el propietari de la finca, l’Ajuntament de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, tal com va publicar Porta Enrere en un article el 24 de març de 2021 (Un corb mort a la porta de casa com amenaça: pràctiques mafioses i interessos urbanístics en la joia del Patrimoni Històric, la Font dels Lleons). El propietari demana una compensació pel fet d’haver perdut el seu soterrani per tal de preservar la font. En un inici, el consistori va plantejar una permuta, oferint-li dos solars al polígon industrial Les Gavarres valorats en 4,1 milions d’euros. Després, l’Ajuntament només en va oferir un de solar, d’1,7 milions. Però un alt funcionari d’urbanisme del consistori s’hi va oposar perquè considerava, entre altres arguments, que l’Ajuntament ja havia compensat de sobres el propietari amb un aparcament a l’aire lliure rere l’edifici on es troba la font. L’oposició del funcionari li va comportar una amenaça en forma de corb mort a la porta de casa (sense que s’hagi descobert el responsable). Davant la negativa a l’operació urbanística per part del funcionari, el secretari general de l’Ajuntament de Tarragona el va apartar del cas i va forçar la Llei municipal i de règim local, «interpretant-la» a la seva manera, per fer valer el dictamen d’un pèrit extern en lloc del treballador públic. El pèrit avalava l’operació. De fet, havia estat l’encarregat de fer les valoracions de les finques a permutar. Va haver-hi acusacions de corrupció. Malgrat la maniobra del secretari (i de la cap de servei de Patrimoni del consistori), la permuta no es va fer mai perquè la Generalitat s’hi va oposar. El cas, que no ha arribat mai als tribunals (és estrany que un empresari, en aquest cas el propietari de la finca, no hagi decidit anar a judici si creu que se l’ha perjudicat greument), es troba en punt mort.

Una troballa excepcional

Descoberta arran d’una excavació per construir un immoble, la font té una antiguitat de més de 2.100 anys perquè està datada entre mitjans i finals del segle II aC. Segons un dels arqueòlegs que la van trobar, César Pociña, la Font dels Lleons és l’edifici públic romà més antic de tota Hispània i, probablement, de tot l’Occident romà si exceptuem la muralla de Tarragona. «La font ens diu que, en un moment tan inicial de la presència romana a Hispània com és el segle II aC, aquí ja hi havia una voluntat política urbanística. Un edifici completament construït amb carreus perfectament treballats no és una obra qualsevol i està fora de l’abast d’una iniciativa privada. Potser no era l’únic edifici públic a la ciutat en aquell moment, però sí que és l’únic documentat, deixant de banda la muralla», assegura Pociña.

«Quan es va trobar la font es va veure que encara rajava. Que després de tants anys sortís aigua va ser increïble, màgic»

La font té uns altres elements que la fan especialment interessant i que li han donat el nom que té. Així, destaca la presència de tres grans brolladors amb forma de cap de lleó. «No són caps només, sinó lleons jacents, asseguts», puntualitza Josep Anton Remolà, professor associat de la URV i codirector de l’excavació arqueològica, juntament amb Pociña, en la qual es va descobrir el monument. De fet, en el moment de la troballa, per una de les boques dels tres lleons sortia aigua. «Allò va ser màgic. Que després de tants anys sortís aigua va ser increïble», diu Ruiz de Arbulo, que assenyala que l’abastiment de la font prové del sistema càrstic de la ciutat, de la gran cova que es troba sota el carrer Gasòmetre.

Un dels brolladors amb forma de lleó rajant aigua en el moment de la troballa de la font.

«La font és el resum de què és Tarragona arqueològicament, una superposició d’etapes i reaprofitament dels equipaments i edificis. Inicialment, la font comença sent un pòrtic [una piscina dins d’una construcció oberta en un dels seus quatre costats i coberta amb un sostre que s’aguantava per una sèrie de columnes], després es tanca (“per algun acte vandàlic?, es pregunta l’arqueòleg de la URV), cau el sostre i no es recupera, però funciona com un estanc a l’aire lliure gràcies a una porta d’accés», diu Remolà. De fet, part del sostre de la font que va caure es va recuperar en els treballs de desenterrament del monument. Tal com explicàvem en l’article del 24 de març de l’any passat, Pociña va creure, en veure les bigues de fusta dins del jaciment, que era material que els obrers havien deixat allí tirat, però després es va adonar que eren les bigues originals de la font. «Com que hi havia humitat, s’han conservat molts objectes i restes orgàniques, com sandàlies, teixits, fruits secs, les bigues del sostre, etc. Tot això permetria fer un petit museu en l’espai que ocupa la font», afirma Ruiz de Arbulo.

«Sembla que dos dels caps de lleó van ser reciclats d’un edifici anterior, potser funerari, i recorden molt algunes escultures ibero-romanes. El tercer brollador és una còpia grollera dels altres. Podem trobar cisternes i fonts tancades similars a Hispània, però no d’aquesta mida i, evidentment, sense aquests brolladors esculturats», explica Pociña.

Remolà assegura que la figura del lleó s’associa sovint a les fonts i que existeixen d’altres a l’orient de la Mediterrània o a Roma, però en cap cas tenen la funcionalitat de la de Tarragona: «Hi ha fonts monumentals a l’àrea oriental i a Roma, però normalment són més ornamentals que una altra cosa. En canvi, la Font dels Lleons, a banda dels elements decoratius dels brolladors, és més funcional. No és un gran nimfeu ornamental, té un ús pràctic perquè va ser un punt principal d’accés a l’aigua durant segles».

«Com a referent de patrimoni arquitectònic és un unicum per la seva cronologia, tipologia i perdurabilitat cronològica. Va formar part del procés de consolidació urbana de la ciutat de Tàrraco cap a finals del s. II aC. i representa tot allò que explica la génesi de la ciutat: vinculació amb el port, disponibilitat de recursos hídrics (llac soterrani) i orígens romans arcaics amb clares influències hel·lenístiques», diu Josep Maria Macías, arqueòleg i investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàsica (ICAC).

Restes de fustes del sostre de la font i altres objectes just al davant d’uns brolladors amb forma de lleó.

El gran fracàs de la gestió patrimonial tarragonina

Malgrat la importància històrica i monumental acreditada pels especialistes, la font encara es troba amagada als ciutadans. «És un pecat capital que la font faci més de 20 anys que estigui enterrada i que la gent no la pugui veure. És un exemple que demostra que encara no hi ha una voluntat política real de gestionar el patrimoni de la ciutat. I no parlo només de l’Ajuntament, perquè potser el pressupost municipal no arriba, sinó també de la Generalitat, l’Estat o la Unió Europea», diu César Pociña, que apunta que el problema no es troba simplement en el fet de posar diners, sinó en què totes les administracions participin activament en la gestió i el control del patrimoni històric de Tarragona.

En aquest últim sentit, Joaquín Ruiz de Arbulo assegura que encara espera que se signi un conveni entre l’Ajuntament, l’ICAC i la URV. Aquest acord de col·laboració entre les tres institucions es va activar novament després del desastre de la Torre de Minerva (explicats per Porta Enrere en dos articles: Els operaris de l’empresa que instal·la la bastida per a restaurar la Torre de Minerva foraden la muralla romana del segle II aC i el relleu de la deessa, el més antic de la península Ibèrica i La Torre de Minerva, la història de l’últim i més gran desastre de la gestió del patrimoni arqueològic de Tarragona: mentides i grans dosis de negligència i demagògia), però no s’ha rubricat: «Hauríem d’haver signat un acord de col·laboració entre Ajuntament, ICAC i URV perquè coses com les de Minerva no tornessin a passar, però han passat els mesos i aquí no s’ha signat res».

Arbulo afirma que el cas de la Font dels Lleons i, per extensió, de tota la zona arqueològica de la Part Baixa, representa «el gran fracàs de l’arqueologia» a Tarragona. El director del departament d’Història i Història de l’Art de la URV es refereix al Pla Especial de Reforma Interior (PERI) 2 Jaume I – Tabacalera, que comprenia el creixement urbanístic de la ciutat des del carrer Jaume I i fins a l’edifici de la Tabacalera. «Quan es va urbanitzar el barri, tots els solars van ser excavats i totes les finques van adaptar els soterranis a les restes arqueològiques. Si passegem per tota aquella zona, ens adonarem que els aparcaments dels immobles es van fer en alçada. Però, després de més de 20 anys, els soterranis no s’han obert mai al públic. Se suposa que havíem preservat les restes per museïtzar els vestigis, però això no s’ha fet», diu.

Arbulo, que qualifica de «sagnant» el cas de la Font dels Lleons, afegeix un altre detall a aquell creixement urbà de la zona: «Les excavacions fetes en els solars on es van aixecar els edificis van ser pagades pels promotors immobiliaris. En canvi, l’espai que finalment van ocupar els carrers entre els blocs de pisos no es van excavar mai, i allò ho hauria d’haver fet l’Ajuntament».

Una d’aquestes zones sense excavar arqueològicament és l’aparcament en superfície i a l’aire lliure del carrer Francesc Bastos. Aquest pàrquing es troba just al costat d’un jaciment arqueològic, el Camí de la Fonteta, al carrer Eivissa, a tocar amb el carrer Vidal i Barraquer. El jaciment, habitualment ple de males herbes i oblidat, tindria continuació sota l’esmentat aparcament: «Les restes romanes que estan descobertes [Camí de la Fonteta] es troben en un estat deplorable. Sabem que sota l’aparcament hi ha monuments funeraris que permetrien mostrar l’entramat d’un suburbi. Aquell espai no s’ha excavat mai més enllà d’unes prospeccions que es van fer els anys 60 i 70 del segle XX. Si es fes, permetria unir els nous vestigis amb  les restes de la Casa del mar», afirma Josep Anton Remolà.

«Totxos o pedres? That is the question. Tenim la percepció de ser una ciutat orgullosa del seu passat, però les seves elits sempre l’han destruïda amb l’aquiescència absoluta dels tarragonins»

Remolà és molt crític amb com es va dur a terme el model urbanístic de la ciutat en el PERI 2 Jaume I – Tabacalera: «La ciutat va decidir prioritzar l’expansió residencial. Se sabia que hi havia la necrópolis [zona de Tabacalera] i que hi havia un gran potencial arqueològic, però el criteri arqueològic i històric va quedar descartat en benefici de l’expansió urbana.  Vam perdre una gran oportunitat de mantenir un gran parc arqueològic». Un parc arqueològic que es va arribar a qualificar de l’Empúries tarragonina i del qual no en queda pràcticament res.

En la mateixa línia que Remolà es manifesta Josep Maria Macías. «Totxos o pedres? That is the question. Des dels grans eixamples de la segona meitat del segle XIX la resposta sempre ha estat la mateixa. Tenim la percepció de ser una ciutat orgullosa del seu passat, però les seves elits sempre l’han destruïda amb l’aquiescència absoluta dels tarragonins. Podem entendre algunes decisions antigues en el seu context històric, però el que ha succeït a Tarragona recentment és injustificable. I això ha ocorregut en la present etapa democràtica, amb el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya, amb una comunitat universitària cada cop més desenvolupada i amb la participació d’arqueòlegs dins de les administracions», diu contundent. I afegeix: «Sembla que s’hagi acceptat que amb els monuments públics i amb quatre pedres a la part alta n’hi ha d’haver prou. Però Tàrraco va ser una ciutat de més de 80 hectàrees i podia haver explicat moltes més coses. Hem perdut la penúltima oportunitat que ens ha preservat el nostre passat per ser un referent internacional de veritat i per donar una imatge positiva de la ciutat. Hem d’acceptar que el prestigi de la nostra ciutat no rau en l’existència de vestigis romans antics sinó en l’exemplaritat de la gestió pública d’un bé comú i transcendent».

«Es van malmetre la basílica i una domus (casa) completa del Parc Central perquè ens digueren que no es podia elevar la volumetria de la nova edificació i anys després es va construir el cinema Yelmo a sobre»

Macías assegura que abans de l’ampliació urbanística de Tarragona cap a l’àrea entre Jaume I i la Tabacalera ja se sabia que hi havia restes importants gràcies a les informacions de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (RSAT). L’aposta dels governs municipals després de l’alcalde Recasens (PSC), explica Macías, no va ser la d’ampliar els recursos operatius que necessitava l’arqueologia tarragonina (el Taller Escola d’Arqueologia, el TED’A), ans al contrari: «A Tarragona no es va estar a l’altura del moment històric. A més, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, que prou feina tenia amb la resta del país, fou còmplice administrativa d’aquesta desídia municipal. I tot això tenint en compte que el color polític de la plaça de la Font ha coincidit sovint amb el de la plaça Sant Jaume. L’arqueologia tampoc s’ha pogut beneficiar de ser una arma política». I afegeix: «Aquí es prenen decisions rellevants de curta volada i sense pensar a llarg termini. Als anys 70 es va destruir una part del Circ per permetre la construcció d’un cinema. Ens varen dir que era el progrés i ara hi ha un bar musical en aquest indret. Es van malmetre la basílica i una domus (casa) completa del Parc Central perquè ens digueren que no es podia elevar la volumetria de la nova edificació i anys després es va construir el cinema Yelmo a sobre.  I així un llarg etcètera».

Imatge de la font on es veuen els tres brolladors amb forma de lleó.

La desídia municipal que argumenta aquest investigador de l’ICAC s’exemplifica, segons Macías, en la falta de la creació d’un ens coordinador i rector del patrimoni tarragoní (Arbulo explicava que encara no s’havia signat un conveni tot i el desastre de Minerva): «El principal compromís polític davant de la Unesco fou la creació d’un ens coordinador i rector del patrimoni tarragoní. Han passat més de 20 anys i els alcaldes Nadal i Ballesteros no han volgut assumir aquest repte [Ricomà, com hem vist, tampoc ho ha fet]. S’ha entès el reconeixement de la Unesco com un premi i no com un compromís ferm i responsable envers un patrimoni de dimensió universal. Això ha estat un error. Correspon a l’alcalde estirar el carro i arrossegar a les altres Institucions perquè, al cap i a la fi, això és Tarragona».

«A Tarragona s’ha destruït molt de patrimoni amb el vistiplau de les administracions local i autonòmica»

«Es va prioritzar el negoci del totxo per sobre de les restes arqueològiques i, per desgràcia, ningú va fer res, ni des de l’administració ni des de la societat civil. Només es van sentir algunes veus crítiques com ara Jordi Rovira [antic president de la RSAT] o el mateix director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), Francesc Tarrats [aquest, però, va ser investigat pel jutjat per haver mantingut la Necròpolis tancada durant 20 anys]. A Tarragona s’ha destruït molt de patrimoni amb el vistiplau de les administracions local i autonòmica. Els promotors només havien de pagar l’impost revolucionari de subvencionar la despesa de les intervencions arqueològiques i adaptar els seus projectes: pàrquings al primer pis o fonamentacions sobre pilars. El sobrecost d’aquestes adaptacions no ha tingut sentit perquè cap cripta arqueològica ha estat musealitzada. Ara, com a mínim no es van destruir, a diferència del que va passar amb Eroski», afirma contundent César Pociña.

Macías considera la restitució de la Font dels Lleons com a «prioritària», tot i que apunta que és només «la punta de l’iceberg»: «No podem musealitzar la font com un bolet. Aquest monument s’integra en un ric subsol arqueològic cobert per un immoble contemporani. La recuperació museogràfica d’aquest indret ha d’abraçar la totalitat de la finca i passar per sota del pàrquing descobert que hi ha al mig». Quan es va trobar la font, la cripta arqueològica consistia també amb un triclini enorme (estança romana que feia les funcions de menjador dins d’una casa, la domus) i un larari (altar per als lars, els déus de les cases en el món romà). Aquests vestigis es troben sota l’aparcament a l’aire lliure que se li va donar al promotor de l’edifici on es troba la Font dels Lleons com a compensació per haver «perdut» el soterrani. Aquell solar, el de l’aparcament, no s’hauria d’haver convertit en un pàrquing perquè, segons el PERI 2 Jaume I – Tabacalera, aquell espai havia de quedar «lliure» i ser una zona enjardinada, tal com explicàvem en l’article del 24 de març de 2021.

Pinedo admet que l’última gestió que ha fet en relació amb la Font dels Lleons va ser una reunió amb els propietarisi d’allò fa tres anys; li van demanar un milió d’euros per comprar el soterrani on hi ha la Font

Preguntat per Porta Enrere, el regidor de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona, Hermán Pinedo, admet que l’última gestió que ha fet en relació amb la Font dels Lleons va ser una reunió amb els «propietaris» del solar on es troba el monument  [segons els informes de l’alt funcionari que s’oposava a la permuta, el solar ja era municipal perquè l’Ajuntament havia entregat als propietaris un terreny a l’aire lliure per fer un aparcament; vegeu l’article de març de 2021] en la qual aquests li van proposar que el consistori comprés el soterrani. D’allò fa gairebé tres anys. «A l’inici a la legislatura (juny 2019), em vaig reunir amb els propietaris d’aquell espai i ells em van oferir la compra del soterrani on es troba de la Font dels Lleons. En aquell moment vaig considerar que l’Ajuntament no havia de pagar per allò. A més, tampoc teníem diners», diu Pinedo, que recorda que el preu de venda era d’un milió d’euros.

L’arqueòleg César Pociña al costat d’un dels brolladors. La imatge permet comprovar les grans dimensions de la font.

Pinedo anuncia que els tècnics de l’Ajuntament, juntament amb els de la Generalitat de Catalunya, estan acabant de redactar el pla de gestió del Patrimoni Històric de la ciutat, que serà el full de ruta per saber com i quan s’ha d’actuar en cada monument, en el que podria significar un primer pas per desencallar la Font —difícil mentre no se solucioni l’aspecte legal—i la Part Baixa. «És un document imprescindible perquè la UNESCO ens l’exigeix per tal que quedi clar com gestionarem el patrimoni en un futur. Ens falten pocs mesos per acabar-lo», diu el regidor, que admet que, a banda d’això, no hi ha cap pla d’actuació, en el sentit de museïtzació de les restes arqueològiques en els soterranis dels edificis de la zona del PERI 2 Jaume I – Tabacalera. L’exigència de la UNESCO de la qual parla Pinedo va quedar reflectida en una carta de l’aleshores presidenta d’ICOMOS Espanya, Alicia Castillo Mena l’any 2020. Mena recordava als diferents actors de la gestió del patrimoni de Tàrraco (Ajuntament, Generalitat, Estat, Arquebisbat, etc.) que ja existia un pla de gestió del 2014 que no s’havia posat mai en funcionament.

El pla al qual feia referència Castillo Mena el va fer una empresa, Kultura, per encàrrec de la Subdirecció General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Palentològic de la Generalitat de Catalunya.

L’International Council on Monuments and Sites és el màxim organisme per a la preservació dels llocs Patrimoni Mundial de la UNESCO. El president d’ICOMOS Espanya és Jordi Tresserras, que admet a Porta Enrere que, pel que fa a la museïtzació de la Part Baixa, no hi ha hagut moviments des que ICOMOS va fer un informe sobre l’estat del patrimoni a la ciutat el maig de 2019.

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya per saber si tenien sobre la taula algun projecte o pla de recuperació de les restes, Font dels Lleons inclosa, però en el moment de publicar aquest article aquest mitjà no havia rebut resposta de l’esmentada direcció general de l’administració catalana.

«La Font dels Lleons és una peça que mereix ser presentada dins del patrimoni visitable de la ciutat. El ciutadà mereix poder gaudir aquest monument», diu Remolà, que sentencia: «Veient el que hem vist a Tarragona, no em sorprèn que la font faci 20 anys que estigui enterrada i no es pugui visitar».