Després de l’accident de la fàbrica Iqoxe el 14 de gener de 2020, la seguretat de les instal·lacions de les empreses petroquímiques de Tarragona es va posar en dubte. Mai abans s’havia produït un accident d’aquella magnitud —especialment per l’abast que va tenir, fora del perímetre de la fàbrica— on tres persones van perdre la vida, dos treballadors i un veí de Torreforta. Aquest últim va morir quan una peça del reactor d’Iqoxe va sortir volant i va recórrer gairebé tres quilòmetres, impactant a l’edifici on vivia, ensorrant el sostre del seu pis, sepultant-lo.

Per tal de protegir la població de futurs accidents, especialment de la contaminació de l’aire que es podria produir en una fuita de productes químics, el departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya va assegurar que instal·laria tot un seguit de d’aparells amb uns sensors que detectessin substàncies perilloses. L’aleshores conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va anunciar en la Comissió d’Estudi de la Seguretat del Sector de la Petroquímica del 24 de novembre de 2020 que el departament destinaria un total d’1,2 milions d’euros per instal·lar una xarxa de sensors en el perímetre dels polígons petroquímics Nord i Sud de Tarragona (amb una inversió de 440.000 euros i 800.000 euros respectivament). Malgrat tot, immediatament després de fer aquest anunci, Sàmper va admetre que no hi havia pressupost per instal·lar els esmentats sensors.

En aquella compareixença, el conseller no va donar més detalls sobre un projecte que havia de servir per reforçar la tornada del Pla de Seguretat Química a Tarragona (passant de PLASEQCAT a PLASEQTA, tal com havia sigut en els seus inicis). Sàmper no va especificar quants sensors s’instal·larien, on, quines substàncies mesurarien i quina sensibilitat tindrien. Aquests dos últims aspectes són cabdals.

S’han començat a instal·lar sensors que detecten clor i sulfur d’hidrogen. N’hi haurà més que detectaran altres substàncies. Protecció Civil no ha dit quines encara, però Porta Enrere ha pogut saber que seran, a banda dels dos productes esmentats anteriorment, amoníac, clorur d’hidrogen, fosgen i diòxid de sofre.

Dos anys després de l’anunci de l’aleshores conseller d’Interior, Protecció Civil ha començat a instal·lar finalment els sensors. De moment s’han col·locat aparells que detectaran clor i sulfur d’hidrogen, però se n’han de posar més. Quines altres substàncies mesuraran? Protecció Civil no ho ha anunciat encara, però Porta Enrere ha pogut saber que seran, a banda dels dos productes esmentats anteriorment, amoníac, clorur d’hidrogen, fosgen i diòxid de sofre. Protecció Civil dubta si ha instal·lar també sensors que detectin òxid d’etilè.

L’òxid d’etilè (OE) és el principal producte que fabrica Iqoxe, l’empresa protagonista de l’accident d’ara fa dos anys. Iqoxe és l’única indústria de tot l’estat espanyol que produeix OE, un compost que fan servir dues de les empreses més grans del sector petroquímic de Tarragona: Repsol i Dow Chemical. L’òxid d’etilè és molt perillós perquè és cancerigen. I ho és tant que el 2016 una divisió de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA), l’Integrated Risk Information System (IRIS), va afirmar que aquest compost era trenta vegades més carcinogen del que s’havia cregut fins aleshores. No incloure l’OE a la llista de substàncies que es mesurarien mitjançant els sensors seria, per tant, greu, i més si es té en compte les enormes emissions d’aquesta substància d’Iqoxe i que la Generalitat no controla, tal com va detallar Porta Enrere en un article el 30 de setembre de 2021.

Els sensors que està instal·lant Protecció Civil en el perímetre dels polígons petroquímics de Tarragona mesuraran les substàncies a l’aire en mil·ligrams per metre cúbic. Aquest nivell de concentració (mg/m³) correspon, però, al llindar de la seguretat industrial, mentre que els aparells que determinen si l’aire conté toxicitat perillosa per a la salut de les persones en àrees urbanes ho fan en micrograms per metre cúbic (µg/m³). Un mil·ligram té mil micrograms. Això és així perquè s’entén que en un entorn industrial els treballadors disposen de material que els protegeix contra la toxicitat, com màscares o vestits especials, mentre que la població no en té. Per tant, els sensors destinats a àrees urbanes protegeixen millor la població perquè detecten els compostos en acumulacions mil vegades inferiors a aquells que ho fan en àmbits de seguretat industrial. Per exemple, als Estats Units, l’exposició màxima de mitjana d’una persona a l’òxid d’etilè durant un any és de 0,02 micrograms per metre cúbic. Els sensors que està instal·lant Protecció Civil al Camp de Tarragona començarien a detectar una hipotètica concentració d’òxid d’etilè a partir dels 1.000 micrograms per metre cúbic (s’hauria de veure com està calibrat cada aparell, alguns models podrien detectar a partir dels 0,1 mg/m³, és a dir, 100 micrograms per metre cúbic).

Per a mesurar l’òxìd d’etilè, l’EPA utilitza uns aparells molt més sensibles que els sensors químics. Es tracta de la cromatografia de gasos amb detector d’espectrometria de masses, una metodologia molt més precisa i capaç de mesurar concentracions de tòxics a l’aire molt petites (com els 0,02 micrograms per metre cúbic de l’òxid d’etilè), tal com explica a Porta Enrere Francesc Xavier Roca, exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC i un dels màxims experts en mesuraments de tòxics a l’aire.

«L’objectiu del mapa de sensors no és el del control mediambiental. No entrem en aquest àmbit, sinó que estem parlant de valors més alts, els de toxicitat aguda», diu Sergio Delgado, subdirector general de Programes en Protecció Civil, que matisa que «posar uns sensors amb uns llindars més baixos, mediambientals, no és de la nostra competència; nosaltres ens encarreguem de les emergències».

Per tant, la sensibilitat dels aparells del mapa de sensors no permetrà detectar les emissions més petites però contínues de les indústries a no ser que es produeixi una gran fuita, un accident. Els ciutadans que viuen a prop d’aquestes fàbriques —o lluny, perquè als Estats Units van demostrar que les emissions d’òxid d’etilè d’una fàbrica podien arribar a una distància de 1.500 quilòmetres— continuaran sense conèixer quina és la seva exposició diària a tota una sèrie de contaminants que poden ser molt perjudicials per a la salut a mitjà i llarg termini.

Els sensors s’ubicaran fora de les instal·lacions industrials i tot just abans d’arribar als nuclis de població. Per a calcular la distància on s’han de col·locar els aparells s’ha tingut en compte, segons Delgado, l’escenari de possibles accidents en virtut d’un informe de Seguretat Industrial, organisme que forma part de la direcció general d’Energia, Indústria i Mines de la Generalitat de Catalunya. Seguretat Industrial rep informes de risc d’accidents de totes aquelles empreses que es troben afectades per la normativa Seveso (ciutat de la Llombardia, Itàlia, que va ser l’escenari d’un accident d’una planta química l’any 1976 i que va afectar la població, que va patir cloracne, entre altres patologies). Aquests informes, avaluats per una consultora externa, són revisats per Seguretat Industrial, que al seu torn, els envia a Protecció Civil, que dissenya el pla d’emergència exterior (PEE).

«Per exemple, si ens truca Dow Chemical i ens diu que té una fuita de clor, agafem el document i veiem quina és la zona que es pot veure afectada per la fuita d’aquest producte des d’aquesta empresa», explica Delgado.

En aquests plans d’emergències només es prenen en consideració aquells accidents que tenen una probabilitat entre un milió o més que succeeixin. En el cas d’Iqoxe, per exemple, no constava a cap informe perquè, tal com afirma el subdirector de programes en Protecció Civil, des de la perspectiva industrial era poc probable que passés allò tal com va passar.

Les zones afectades per un accident venen definides pel Reial Decret 1196/2003 i són:

• «Zona d’intervenció (ZI): és la zona en la qual les conseqüències dels accidents produeixen un nivell de danys que justifica l’aplicació immediata de mesures de protecció. En principi, dins de la zona d’intervenció tota la població pot patir danys a conseqüència de l’accident, en absència de mesures d’autoprotecció. Aquesta zona és on correspon el confinament general.
• Zona d’alerta (ZA): és la zona en la qual les conseqüències dels accidents provoquen efectes que, encara que perceptibles per la població, no justifiquen la intervenció, excepte per als grups crítics de població (gent gran, infants i persones amb malalties respiratòries). Dins d’aquesta zona, les conseqüències dels accidents provoquen efectes que, tot i ser perceptibles per la població, no justifiquen el confinament general.»

A Tarragona, els sensors es posaran al límit de les zones d’intervenció. Es pot veure sobre un mapa del Camp de Tarragona quines són aquestes zones en el PLASEQTA (pàgines 27-40).

Un sensor de sulfur d’hidrogen (caixa blanca) instal·lat en una de les sirenes de Perafort. FOTO: Protecció Civil.

La informació, en mans de la indústria

Els límits de concentracions de compostos que es tindran en compte per avisar la població en cas d’accidents són aquells que estan indicats en les taules dels nivells AEGL (Acute Exposure Guideline Levels for Airbone) de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA). Pel mapa de sensors que s’està instal·lant en les zones d’intervenció del Camp de Tarragona s’estan fent servir els nivells AEGL-2, que són aquells que indiquen que les concentracions detectades poden tenir «efectes adversos irreversibles o altres efectes adversos greus i duradors per a la salut o disminució de la capacitat d’evasió».

Tal com s’ha dit anteriorment, els compostos tòxics que els sensors detectaran són el clor, el  sulfur d’hidrogen, l’amoníac, el clorur d’hidrogen, el fosgen i el diòxid de sofre. I queda pendent saber si Protecció Civil inclourà finalment l’òxid d’etilè. Així, si s’observen els valors AEGL-2 de l’EPA per aquests productes es pot veure que la detecció del clor es produiria quan arribés a una concentració de 2,8 ppm, en hidrogen de clor, 100 ppm, en el fosgen 0,6 ppm, l’amoníac 220 ppm, l’òxid d’etilè 80 ppm, etc.

Per què no es mesuraran altres compostos? «Per respondre aquesta pregunta caldria estar en un escenari on hi hagués un coneixement exhaustiu de les potencials emissions de les indústries amb un inventari real dels productes que es manipulen i es fabriquen. Existeix aquest inventari? Si Protecció Civil vol controlar els compostos tòxics, per què no incorpora l’1,3 butadiè, per exemple, o tots aquells compostos tòxics i carcinògens que en un accident químic puguin generar un núvol d’elevades concentracions?», es pregunta Francesc Xavier Roca.

«De cada indústria tenim un document específic amb els accidents possibles. Nosaltres [Protecció Civil] no cobrirem, per exemple, el benzè perquè no tenim un escenari accidental d’aquest compost que provoqui una àrea teòrica de confinament. És un problema mediambiental i ho sabem, però no està a la nostra taula», afirma Delgado, que admet que és impossible tenir uns sensors que mesurin tot el rang que va des de la protecció mediambiental (micrograms/m³) a la toxicitat aguda (àmbit industrial, AEGL, mil·ligrams/m³ o ppm), és a dir, valors de, com a mínim, mil vegades de diferència. Amb tot, el subdirector general de Programes en Protecció Civil assegura que una futura xarxa de sensors mediambientals seria compatible amb el projecte que s’està desenvolupant ara. «Potser això que estem fent actualment és un primer pas», diu.

Segons el professor Roca, el model d’una xarxa de sensors s’hauria d’imposar a les cabines del Departament de Medi Ambient que existeixen actualment. Aquestes cabines mesuren àcid sulfhídric, monòxid de carboni, ozó, diòxid de nitrogen, diòxid de sofre i òxid nítric.

Sobre la petició del professor Roca de disposar d’un inventari real de tots els productes que utilitzen les indústries i el seguiment de les seves emissions vehiculades (les que van per canonades o surten a través de xemeneies) o difuses (o també anomenades fugitives), Delgado diu: «Nosaltres hem lluitat durant molt de temps, i continuem lluitant, per tenir dades de les empreses en temps real. No hi ha una norma que ens permeti obligar les empreses a tenir aquestes dades, potser hi ha una normativa en un futur que ho permeti. Aquests sensors ens donaran informació i potser aquest és l’inici d’un canvi en la gestió de tot això. És un projecte a llarg termini».

Les emissions de compostos tòxics a l’aire i al medi ambient en general és un dels punts més foscos de l’activitat petroquímica de Tarragona. La històrica absència de control per part de l’administració a controlar aquestes emissions —el projecte del mapa de sensors és el millor exemple: s’està implementant entre finals de l’any 2021 i començaments de 2022, més de 50 anys més tard de l’arribada de les grans indústries al Camp de Tarragona— ha deixat la societat òrfena d’una informació cabdal per conèixer si la seva salut es troba en risc o no. Des de la patronal, quan s’esmenta aquest tema, sempre es diu que la indústria és segura, que no deixarien que els seus treballadors i les seves famílies estiguessin exposades a productes tòxics, però el fet és que les dades només les tenen les empreses i quan l’administració ha volgut conèixer-les, el cas ha acabat als tribunals. Com el de Repsol, que es va negar a haver de passar les dades de les seves emissions difuses a la Generalitat de forma obligatòria i va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La sentència, però, va ser desfavorable a l’empresa petroliera, que va decidir no recórrer al Tribunal Suprem, tal com va publicar Porta Enrere el 3 de desembre de 2020. Malgrat tot, Repsol va assegurar a aquest mitjà que feia anys que passava aquestes dades a l’administració catalana, però ho feia de forma voluntària, a través d’un acord bilateral entre les dues parts. Les dades d’aquelles emissions difuses no s’havien fet públiques mai.

Malgrat el que acostuma a afirmar la patronal i les mateixes empreses, hi ha notícies que no són tranquil·litzadores pel que fa a la seguretat industrial en el tema d’emissions de tòxics al medi ambient. Després de l’accident d’Iqoxe, va sortir a la llum que la jutgessa que investiga el cas va obrir una peça separada sobre abocaments de productes contaminants al mar a través d’un emissari submarí i, recentment, Porta Enrere va publicar que un treballador de l’empresa denunciava que a la planta de derivats s’emetien compostos cancerígens, sense que la direcció d’Iqoxe fes res per a mesurar-los.

El pressupost i les sirenes

El fet d’instal·lar sensors pressuposa haver d’avisar la població en el cas que es detecti una concentració d’alguns dels compostos esmentats anteriorment que superi els límits. La forma que es va trobar ara fa molts anys va ser la d’instal·lar sirenes i aquest continuarà sent un dels instruments principals per advertir la ciutadania del perill. «El que hem après d’Iqoxe és que la decisió de confinar ha de ser més àgil i senzilla. Ara hem decidit que, en un accident greu, mentre no puguem descartar que hi hagi afectació a la població, activarem les sirenes. Abans era al revés perquè volíem confirmar si hi havia afectació o no. He d’admetre que en l’accident d’Iqoxe vam tenir molts dubtes sobre si havíem de confinar o no», afirma Sergio Delgado. I és cert perquè hi va haver missatges contradictoris des de Protecció Civil la nit de l’accident d’Iqoxe, tal com vam explicar fil per randa en l’article del 30 de gener de 2020.

Delgado assegura que les sirenes no sonaran si no hi ha una validació humana. «Si un alcalde creu que al seu municipi han de sonar les sirenes i creu que la Generalitat s’ha equivocat no fent-ho, pot dir-nos-ho. A més, pot activar-les ell mateix perquè té la botonera [a l’Ajuntament normalment], allò que no pot fer és activar-les sense dir-nos-ho. L’alcalde és una autoritat local i pot demanar el confinament perquè ell pot veure en quin estat es troba el seu municipi», diu.

Això que explica el subdirector general de Programes en Protecció Civil despulla alguns alcaldes com el de La Canonja, Roc Muñoz, que assegurava que ell no podia activar les sirenes si volia fer-ho, que això depenia de Protecció Civil, i titllava de mentiders a aquells que deien el contrari, com Porta Enrere, que va explicar en un article el 13 de febrer de 2020 que el batlle canongí no va activar aquest mètode d’alarma sonor perquè no va voler, argumentant que, si ho fes, ell «quedaria malament».

Delgado es mostra expectant per veure la resposta de la població el dia que s’activin les sirenes: «A veure com reacciona la gent». I és que, tot i haver-se fet moltes proves de sirenes des de fa molts anys, gran part de la ciutadania no té clar què ha de fer quan sona una sirena. Així ho van manifestar repetidament associacions de veïns i altres entitats després de l’accident d’Iqoxe.

La inversió de tot el projecte serà inferior als 1,2 milions d’euros que havia anunciat el conseller Miquel Samper a finals de 2020. Els contractes per a la instal·lació dels sensors de clor i sulfur d’hidrogen han ascendit a uns 60.000 euros. «Aquella quantitat que es va dir era una estimació que havíem fet d’acord amb a la instal·lació d’alguns sensors que tenim a l’àrea de Barcelona. Ara veiem que la inversió total que necessitarem serà, probablement, bastant inferior a aquella xifra», diu Delgado, que subratlla que aquest projecte és únic a Europa: «Nosaltres no coneixem que cap país hagi fet res semblant. Ho vam preguntar a les empreses [moltes són multinacionals] i ens van dir que elles tampoc coneixien cap model així».