«Lo primero que vi fueron árboles, barrancas decoradas con flores de salvaje hermosura, húmedo territorio, bosques que se incendiaban y el invierno detrás del mundo, desbordado». Pablo Neruda parlava així de «La Frontera» a Canto General (1950), una de les fites literàries que li va valer el premi Nobel l’any 1971. Cinquanta anys després, aquest 2021, a la ciutat de Temuco que va veure créixer Neruda, a més d’arbres i boscos florits el primer que crida l’atenció en veure’ls són els Carabineros de Chile i els combois de tanquetes de l’exèrcit patrullant els carrers.

A la Universidad de la Frontera de Temuco, que aquesta setmana ha celebrat els quaranta anys amb el cicle de concerts Jardines musicales, els estudiants gaudeixen de la primavera austral cantant i ballant amb Javiera Mena, Camila Moreno, Manuel García i Pedro Piedra, entre altres estrelles dels escenaris xilens. Al campus, res no sembla reflectir la tensió que es viu a la zona. Però la música acompanya sovint la protesta.

Temuco és una ciutat de prop de 300.000 habitants i és la capital de l’Araucania, que en té prop d’un milió. L’Araucania —reserva de la biosfera de la UNESCO—, és la terra ancestral dels maputxes, el poble originari que ocupa també zones rurals a les regions de Biobío, Los Ríos i Los Lagos. Aquestes quatre regions (de les setze en què es divideix administrativament Xile) es coneixen també com a Macrozona Sur, Wallmapu en mapudungun (la llengua indígena dels maputxes).

Un «carabinero» fa guàrdia a la seu de la delegació presidencial regional de l’Araucania, on s’exposen els col.legis electorals on es votarà avui.

L’Araucania està militaritzada. Accions violentes de grups armats han causat estralls en els últims anys, mesos i setmanes: han mort desenes de persones entre maputxes, carabiners i víctimes del foc creuat; s’han cremat esglésies, cases i vehicles; les comunitats maputxes han estat criminalitzades, se les relaciona amb el terrorisme vinculat al tràfic d’armes i de drogues. Alguns demanen la independència de Xile; altres no la consideren necessària sempre que es respectin els acords internacionals ratificats per l’Estat xilè en relació amb els drets dels pobles indígenes.

No és estrany doncs que la situació a l’Araucania hagi estat un dels eixos de les campanyes de les eleccions que se celebren avui diumenge 21 de novembre a Xile. El panorama és complex i cal anar doncs per parts.

En primer lloc, els electors poden votar els set candidats a president de la República de Xile. Probablement caldrà una segona volta, el 19 de desembre, per saber si guanya l’esquerra radical, l’extrema dreta o el centrisme, i per veure si en funció dels resultats hi ha coalicions per investir Gabriel Boric, José Antonio Kast, Yasna Provoste, Sebastián Sichel, Eduardo Artés, Marco Enríquez-Ominami o Franco Parisi (que viu als Estats Units i ha fet campanya en línia).

En segon lloc, en el cas de l’Araucania (districtes electorals 22 i 23), s’escullen 11 diputats regionals entre 86 candidats i 20 consellers regionals entre 223 candidats. Les combinacions entre les opcions disponibles són gairebé infinites.

Entre els candidats a diputats regionals hi ha Waleska Morales i Luis Antonio Levi, ambdós maputxes. «Cal un canvi i renovar la política, parlamentaris que coneguin el país, que escoltin la gent i no imposin solucions des dels despatxos on no veuen més enllà del nas», explica Morales. Se la coneix per ser l’emprenedora que ha fundat el primer taller mecànic femení de l’Amèrica del Sud, Turbowoman, i reclama «el reconeixement de la diversitat cultural, la protecció ambiental de les terres i la promoció de les pimes».

Un grafit reivindica la independència dels territoris maputxe a les oficines del Servei Nacional de la Dona a Temuco.

Al seu torn el candidat Levi, membre del moviment plurinacional «Wallmapu despertó», argumenta que «la lliure determinació no significa necessàriament la separació sinó el reconeixement de drets»; defensa l’autonomia com a «descentralització i desconcentració del poder, creant una nova institucionalitat per propiciar les decisions locals i la defensa dels territoris», i la participació ciutadana, comunitària i territorial «vinculant».

David Solís és estudiant de filosofia i forma part del «comando Artés» del Partit Unión Patriótica, que agrupa el Partit Comunista-Acció Proletària, el Movimiento de Izquierda Revolucionaria, Anda Chile, el Frente de Mujeres por la Refundación de Chile i el Partido Chile Feminista, entre altres. Es defineix com a «marxista-leninista» i lamenta la «xilenització del poble maputxe», que segons afirma «ha de lluitar amb els treballadors contra la burgesia». «El model neoliberal de l’actual president de la República de Xile, Sebastián Piñera, està esgotat. No pot ser que el preu del coure [principal recurs miner de Xile] el fixi la borsa de Londres; cal nacionalitzar els recursos naturals», assegura. I afegeix que la convenció constituent encarregada de reformar la carta magna xilena «s’està cuinant en privat amb una oposició groga que legitima i maquilla el sistema».

David Solís (tercer per l’esquerra amb gorra blava) es manifesta amb companys del PC-Acción Proletaria al monument a l’Araucania amb la torre de la catedral de Temuco al fons de la imatge.

«Hi ha molt malestar després de l’esclat social del 18 d’octubre de 2019 i de les protestes successives, i per això la participació serà elevada”, pronostica Pablo Suazo, de 32 anys. Com Paula Santamaría, que en té 39, treballa en el sector educatiu i reclama un canvi cultural i que s’avanci en la col·laboració públicoprivada per promoure millores econòmiques i socials en els àmbits laborals, de la salut i de l’ensenyament per donar oportunitats als joves. Aricla Añériz té 21 anys i estudia econòmiques; Cindy Cáceres en té 24 i ha finalitzat els estudis de Teràpia ocupacional. Les dues fan campanya per Paola Moncada «perquè és propera a les dones en una ciutat com Temuco, que és masclista i de dretes», coincideixen. «És molt xocant que mentre fem un cafè passin els militars armats com si fóssim en guerra», afirma Cáceres, contrària a la militarització i que no descarta haver de marxar de Temuco per buscar feina a Santiago.

El candidat Ricardo Pizarro, emprenedor agrícola vinculat als serveis forestals, atribueix la manca d’oportunitats per als joves a la inseguretat: «L’Araucania és la regió més pobra de Xile i seguirà així si no preval l’estat de dret. Cal combatre el terrorisme. Quan es traspassa el límit del diàleg i hi ha grups radicals que s’apropien de demandes legítimes dels maputxes a través de les armes cal utilitzar tots els mitjans disponibles», manté amb fermesa. Proposa «una llei de recuperació ambiental» per una gestió sostenible dels boscos i de l’entorn rural, encara molt aïllat en termes de connectivitat digital per la manca d’infraestructures de telecomunicacions. L’enginyer informàtic que fa campanya per Marcelo García ho sap bé. Evita donar el seu  nom quan se li pregunta quant cobra repartint propaganda al carrer: 15.000 pesos (16 euros) per sis hores de feina al dia.

José Gregorio Castro, immigrant veneçolà, fa ballar maniquins amb música per recollir almoina entre els conductors.

Pitjor ho tenen José Gregorio Castro i José Silva. El primer treballava com a paleta a Veneçuela i fa dos anys i mig que viu a Xile. No considera que sigui un país xenòfob, però diu que no troba feina perquè no té papers i es guanya la vida amb les propines que aconsegueix ballant amb maniquins vora els semàfors. Silva és Haitià i ven refrescos i dolçaines als conductors, a luca (1.000 pesos) l’ampolla. Cap dels dos no pot votar i n’hi ha altres que, podent, no tenen intenció de fer-ho. És el cas de Jonatan Romero, que amb 23 anys es va cansar de descarregar camions i ara es dedica a la venda ambulant de fruita i verdura. «Els polítics van a la seva, viuen en un món a part i ells s’ho maneguen», afirma. «Les eleccions són una weoná [bestiesa], brohter», diu una parella de joves xilens que netegen parabrises de cotxes a canvi de la voluntat (100, 200 pesos) i van fent viatjant pel país sense residència fixa.

El director executiu de la Fundación Luz del mundo, José Manuel Díaz, ofereix ajuda als desposseïts, compta amb dos albergs i demana als candidats «empatia amb els principis cristians» i als maputxes «respecte pel missatge de Crist». «Els maputxes tenen una cosmovisió pròpia, terres que consideren sagrades i que estan amenaçades per explotacions forestals», expliquen les estudiants d’antropologia de la Universidad Católica de Temuco Vanesa Vega, Fernanda Estoar, Constanza Arcos i Melisa Colipán, que és maputxe. «No m’identifico amb l’himne nacional ni tinc un sentiment patriòtic ni identitari xilè», destaca. Malgrat això, o per això mateix, votarà aquest diumenge 21.

L’alcalde de Melipeuco, de visita a Temuco per presentar les activitats turístiques que  organitza el mes vinent i el gener, fa una crida a la participació: “Està a les nostres mans canviar el destí del nostre país”. Els xilens decidiran.

Text i fotos: Jordi Prades, periodista (Temuco, Xile).