La perforació de l’escultura en relleu de Minerva, la més antiga d’aquesta mena del món romà fora de la península Itàlica, ha sacsejat el sector de l’arqueologia i el patrimoni de la ciutat de Tarragona com feia molt de temps que no es veia. És més, el nyap en forma «d’atemptat patrimonial» que es va produir entre els dies 12 i 13 de juliol d’enguany ha colpit també la societat civil que, en aquest cas, no ha necessitat tenir molts coneixements històrics o arqueològics per adonar-se que foradar amb un trepant una escultura d’uns 2.200 anys d’antiguitat és un esguerro sense cap mena d’explicació possible. El forat al bell mig de l’escut de la deessa, el relleu de la qual només es conserva en la seva meitat inferior, no és l’únic que els operaris encarregats de muntar la bastida per fer l’estudi de l’estat de la torre de la muralla —el monument més gran i antic d’època romana de tota la península Ibèrica— van perpetrar. Finalment, han estat 13 els forats fets amb el trepant a tota la torre en lloc dels 12 que es van observar inicialment, tal com consta en un informe fet pel conservador i restaurador encarregat de reparar la destrossa.

«Els danys són irreversibles», asseguren l’arqueòloga territorial de la Generalitat de Catalunya, Maria Adserias, i l’arquitecte territorial, Ferran Gris, en el seu informe amb data de 16 de juliol de 2021, just el dia que Porta Enrere va publicar la destrossa feta a la torre i al relleu. Adserias i Gris havien de fer una inspecció ocular sobre l’estat de la torre el 15 de juliol al matí juntament amb els representants de l’Ajuntament de Tarragona, de l’Arquebisbat —la propietària del monument és la Fundació Obra Pia Montserrat (el president de la qual és Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona fins al 2019), que gestiona el convent de les oblates, que té accés directe a la torre—, de la Generalitat de Catalunya i l’empresa de bastides Foreseny, els operaris de la qual han foradat el monument. El motiu original de la visita era avaluar la torre i el relleu per posar en marxa una sèrie d’estudis tècnics i científics i la redacció d’un projecte de conservació i restauració. L’ordre del dia va canviar, però, la tarda del 14 de juliol. Aquell dia, poc menys de 24 hores abans de la visita dels científics i autoritats de les diferents administracions i institucions citades anteriorment, l’arqueòleg municipal i cap tècnic de gestió de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona, Joan Menchon, va avisar l’arqueòloga territorial de la Generalitat per fer-li saber la destrossa, tal com consta en l’informe d’Adserias i Gris, i a partir d’aleshores es va activar una actuació d’emergència per tal de minimitzar uns danys provocats per la «negligència» de l’empresa.

Però, com pot ser que uns operaris que havien de muntar una bastida en un monument de 2.200 anys d’antiguitat, relleu de valor incalculable inclòs, poguessin foradar la torre i l’escultura sense que ningú ho impedís? Des de Patrimoni Històric es parla de cúmul de fatalitats, «d’accident inimaginable», però el cert és que no es van prendre les mesures necessàries per a evitar-ho.

El model de bastida equivocat

L’empresa que va muntar la bastida, Foreseny, és una companyia que, segons s’ha encarregat de dir constantment l’Ajuntament de Tarragona, té molta experiència en patrimoni històric. De fet, és l’empresa que va muntar la bastida que aguanta les graderies de l’amfiteatre romà de Tarragona i també la de l’edifici de Ca l’Ardiaca, entre d’altres. Foreseny va ser triada en un procés de contractació anomenat contracte menor i en què Joan Menchon, responsable de la supervisió dels treballs, es va encarregar de contactar diferents empreses de bastides per tal de demanar pressupost i triar la més adient per aquesta tasca.

Les empreses que es van contactar, Foreseny a banda, van ser Plainsa i Andamios Plácido, així com una empresa de lloguer de màquines elevadores: Verma. En l’informe de la tria de Foreseny, Menchon indica que Plainsa no va presentar oferta —Porta Enrere ha pogut saber que aquesta empresa sí que va fer una oferta, però la va comunicar telefònicament—, mentre que Plácido va pressupostar 2.593,62 euros (IVA exclòs) i Foreseny 2.440,93 euros (IVA exclòs). No consta cap preu de Verma ni s’esmenta aquesta empresa en l’informe de Menchon del 9 de juliol de 2021. L’adjudicació es va fer, per tant, a Foreseny «per raó de proposta econòmica i tenint en compte l’àmplia experiència de l’empresa en muntar bastides en patrimoni històric», tal com afirmava posteriorment Joan Menchon en un informe del 16 de juliol.

Si es repassen els dos pressupostos presentats (Foreseny i Plácido) apareix un concepte que resulta cabdal per entendre la destrossa que es va fer. Així, en l’apartat “Característiques generals de la bastida” del pressupost d’Andamios Plácido s’indica: «Bastida amb estabilitzador, amb sòcols, sobre terreny desnivellat [etc.]». En canvi, Foreseny només explicita: «Estructura de bastida del tipus multidireccional Allround de la marca Layher, muntat segons el Reial Decret 2177/2004». No apareix la paraula estabilitzador.

«Si la bastida no és autoestable, aleshores s’ha de fixar a la paret, no hi ha més», expliquen tècnics del sector a Porta Enrere. La que va muntar Foreseny no era autoestable, no només perquè al pressupost no s’indicava, sinó perquè així ho afirma l’informe del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). «La bastida havia de ser autosostenible i, com a molt, hauria de tenir punts de contacte a pressió sobre alguns carreus […] S’ha aixecat una contra-bastida que l’autosustenta en absència dels ancoratges de subjecció», diu Pere Rovira i Pons, conservador, restaurador i responsable de pintura mural, escultura en pedra i arqueologia del CRBMC, en un informe signat el 19 de juliol de 2021. Rovira apunta que, un cop es van treure els caragols de la torre i, per tant, la bastida ja no estava ancorada al monument, es va necessitar una «contra-bastida» per assegurar l’estabilitat de l’estructura, un fet que indica que, d’entrada, no s’havia instal·lat la bastida correcta.

Bastida de Foreseny amb la contra-bastida ja muntada.

En la recerca de la millor opció per muntar l’estructura, Joan Menchon havia contactat prèviament amb les empreses mencionades telefònicament i, posteriorment, va enviar un correu electrònic a cadascuna d’elles amb un enllaç de la web de Tarragona Turisme on es pot veure el Passeig Arqueològic perquè sabessin, més o menys, on havia d’anar la bastida. En aquells correus electrònics Menchon diu: «Si voleu anar directament, aviseu-nos perquè us deixin passar. Accés des de Via de l’Imperi». Per tant, el cap tècnic de gestió de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona es limitava a facilitar l’accés als tècnics de les empreses perquè avaluessin on s’havia d’instal·lar la bastida, però, en principi, ell no hi seria a efectes de resoldre dubtes o remarcar la importància del monument on s’havia de muntar l’estructura.

Com s’ha dit anteriorment, hi havia tres empreses de bastides i una de màquines elevadores, Verma. Aquesta última, un cop vist el resultat de la bastida de Foreseny, hauria estat una molt bona opció per endur-se el contracte perquè no era necessari muntar cap estructura, i més si es té en compte que només calia fer una inspecció visual del monument. «No vam presentar pressupost perquè no vam anar a veure la ubicació. La persona que ens va contactar [Menchon] ens va dir que ell no hi seria i, per tant, no tenia sentit que hi anéssim tots sols sense conèixer detalladament les característiques del lloc i de l’actuació. Vam veure que era un monument antic, però no podem triar la màquina idònia i, en conseqüència, fer un pressupost, si no ens expliquen de primera mà tots els detalls en una intervenció tan delicada», diuen des de Verma a Porta Enrere.

De les altres tres empreses, almenys dues, Plainsa i Plácido, van enviar un responsable a veure in situ on s’havia de muntar la bastida. Segons ha pogut saber aquest mitjà, en la visita de Plácido hi va haver dues tècniques municipals —va ser l’única visita en les quals hi van ser presents—, i al final també s’hauria presentat Joan Menchon. En aquella inspecció, el tècnic de Plácido va explicar que calia una bastida autoestable. És a dir, els tècnics de Patrimoni Històric estaven al cas sobre quina mena d’estructura calia muntar. En el cas de Foreseny no se sap si algú va anar a veure la Torre de Minerva.

La incompareixença de Menchon

«Es va observar que la bastida no havia estat estintolada amb un reforç extern que no afectés la torre, sinó que els operaris havien practicat 12 forats a la torre per assegurar-la», explicava Menchon en un informe del 16 de juliol. Segons el document redactat i signat pel cap tècnic de gestió de Patrimoni, aquesta «observació» es va fer el 14 de juliol a la una del migdia en companyia de Roser Martin, delegada diocesana de Patrimoni. La bastida, però, s’havia instal·lat entre els dies 12 i 13 de juliol, tal com explica Menchon, però la inspecció no s’havia fet fins al 14 per «disponibilitats d’agenda». És a dir, Menchon, que era, segons el punt 6 de l’Informe proposta d’adjudicació dels treballs de lloguer d’una bastida per actuacions a la Torre de Minerva de la Muralla del 9 de juliol de 2021, el «supervisor de la part patrimonial dels treballs», no va anar a la Torre de Minerva durant la instal·lació de l’estructura, és a dir, no va supervisar la feina, i quan ho va fer, un cop ja muntada, era massa tard.

«Desconec si el cap tècnic de gestió va indicar a Foreseny que no s’havia d’ancorar la bastida al mur, en cas que aquesta empresa hagués anat a veure prèviament on s’havia d’instal·lar l’estructura. Això li hauries de preguntar a Joan Menchon», diu Hermán Pinedo, regidor de Patrimoni Històric, a Porta Enrere. Però Menchon s’ha negat a parlar amb aquest mitjà [vegeu explicació al final d’aquest article].

«És incomprensible que una empresa que, suposadament, té experiència en la instal·lació de bastides en edificis o monuments que formen part del patrimoni històric d’un municipi fos capaç de fer allò. Era obvi que allí no es podia fixar la bastida al mur. Quan van arribar el primer dia, no hi havia ningú d’entre tots els treballadors que es plantegés que allò que anaven a fer no es podia fer? No van trucar ningú per assegurar-se que la bastida que havien portat era la correcta? No hi havia cap responsable que ho veiés?», es pregunten diferents tècnics del sector a aquest mitjà. Foreseny no ha volgut parlar amb Porta Enrere, «no estem autoritzats» han dit a aquest periodista, sense precisar qui no els autoritza a parlar.

Menchon assegurava en un informe del 16 de juliol que s’havia triat Foreseny «per raó de proposta econòmica», però veient quina va ser l’estructura muntada finalment per l’empresa això queda en dubte perquè no es podien comparar els dos tipus d’estructures pressupostades. Els mateixos tècnics del sector de les bastides contactats per Porta Enrere, que prefereixen en tot moment mantenir l’anonimat, asseguren que una bastida que no és autoestable és molt més barata que una que sí que ho és, gairebé la meitat de preu. La diferència de pressupost entre l’estructura d’Andamios Plácido i la de Foreseny era de poc més de 150 euros, una diferència que aquests mateixos tècnics consideren injustificable. «Foreseny va posar preu d’una bastida autoestable a una que es va fixar a la paret. Això no té sentit», diuen. Com s’ha explicat anteriorment, en el moment que Porta Enrere ha contactat amb Foreseny per aclarir aquests conceptes l’empresa s’ha negat a parlar.

Recolzen la bastida sobre el relleu

«La reacció del senyor Manuel Fernández [gerent de Foreseny] va ser de sorpresa i consternació, presentant-se a les 13.30 h aproximadament a peu de la torre perquè estava fora de Tarragona», diu Menchon en l’informe del 16 de juliol. Per tant, el gerent de Foreseny, amb qui Menchon havia contactat per demanar el pressupost de la bastida, tampoc hauria estat en el moment del muntatge de l’estructura els dies 12 i 13 de juliol. «Ens va manifestar que el que s’havia executat no era correcte i ho va atribuir a un error tècnic del seu equip.»

Menchon continua explicant que ell i la delegada de Patrimoni de l’arquebisbat, Roser Martin, van donar «un seguit d’instruccions» per canviar el sistema d’acollament de la bastida, «de manera que s’havia de muntar una contra-bastida». És a dir, el fet que aquestes instruccions es donessin en aquell moment, el 14 de juliol amb la bastida muntada, vol dir que abans ningú havia donat instruccions a l’empresa de com s’havia d’haver fet la instal·lació?

«També es va donar la instrucció que en els punts on fos necessari un topall contra la torre per evitar per exemple vibracions o moviments que la poguessin tocar, es fiqués protecció de material sintètic inert per al monument.» Com que la bastida que es va muntar originalment no era autoestable, en el moment que van treure els caragols del monument l’estructura corria perill de caure. Es va muntar una armadura per darrere per donar més estabilitat però, a més, allà on s’havia clavat la bastida a la torre i el relleu, es van posar uns  puntals acabats amb un tros de fusta i recoberts de neoprè que recolzaven l’estructura sobre el monument perquè aquesta no caigués. Un d’aquests punts de recolzament era novament el relleu de Minerva. «Quan vam arribar vam ordenar que aquell punt s’eliminés per no malmetre el relleu. Amb la bastida sense ningú a sobre, el relleu no havia de patir danys per aquell suport perquè s’havia posat una protecció, però en el moment que pugés gent, tal com vam fer nosaltres, això podia provocar vibracions en l’estructura i, per tant, que el relleu rebés petits cops que el poguessin malmetre», explica Pere Rovira (CRBMC) a Porta Enrere.

La fletxa vermella assenyala el puntal que descansa sobre el relleu de la deessa.

«La pressió que exerceix sobre el carreu pot produir el trencament dels elements decoratius, així com altres alteracions mecàniques (erosió del suport, disgregació…), incrementat quan algú està sobre la bastida en aquest punt de la torre. Aquest puntal s’ha fet retirar immediatament», diu l’informe. A més dels puntals que recolzaven sobre el monument, els tècnics del CRBMC van descobrir que una planxa de la bastida descansava sobre un dels carreus de la muralla, provocant «marques i pèrdues de material» i un possible «trencament de part de la pedra».

La fletxa vermella assenyala el punt on la bastida es recolza sobre un carreu de la Torre de Minerva.

El tac de plàstic pot quedar per sempre al relleu

«L’existència d’un tac de plàstic a l’interior dels orificis produïts en els carreus per a l’ancoratge de la bastida al mur, en ser un element aliè a la pedra i d’un material de diferent naturalesa al petri, pot produir alteracions mecàniques i químiques en la pedra amb el comportament que pugui tenir en relació amb la temperatura ambiental i al seu propi envelliment», diu l’informe del CRBMC signat per Pere Rovira el 19 de juliol. Com quan es fa un forat a una casa per penjar un quadre, el forat fet amb el trepant s’omple amb un tac de plàstic. Aquests tacs van ser especialment complicats de treure per les característiques de la pedra amb la qual està construïda la torre —segons el CRBMC, com que la pedra és molt rugosa això provoca que el tac s’hi aferri amb més força. «En el resultat final de l’operació es retiren 5 tacs dels 12 que hi ha [el tretzè forat no va ser complet, és a dir, no es va perforar totalment, com si després s’hagués triat un altre lloc per fer-lo i, per tant, no té tac]. La resta de tacs no s’han pogut treure per diferents motius, però el principal és que l’acció pot malmetre el perímetre exterior de l’orifici», diu Voravit Roonthiva, conservador i restaurador de béns culturals encarregat de fer aquesta tasca d’emergència, tal com explica en un informe signat el 25 de juliol de 2021. Roonthiva és, a més, membre de la Comissió diocesana de Patrimoni Cultural. La seva feina, la d’extreure els tacs, va tenir un cost de 1.860 euros (IVA exclòs).

La fletxa taronja assenyala el tretzè forat que es va fer a la torre.

Però entre els 7 tacs que no es van poder treure es troba el més delicat, el del forat de l’escut del relleu de Minerva. «El tac del relleu de Minerva no s’ha retirat a causa d’una fissura de dos centímetres al voltant de l’exterior de l’orifici i que amenaçava de desprendre’s irreversiblement si es procedia a tibar el tac», diu l’informe de Roonthiva. Pere Rovira, conservador, restaurador i responsable de pintura mural, escultura en pedra i arqueologia del CRBMC, assegura que la primera opció és treure el tac del relleu, però que si l’operació suposa un risc per malmetre l’escultura, no el trauran. «Hem de sospesar la situació. Quan fem la restauració tindrem més temps per intentar treure els tacs, però si no es pot, allí els deixarem», diu en referència que més endavant i, amb més temps, s’intentaran treure tots.

La fletxa taronja assenyala on es va detectar la fissura al relleu després de fer el forat. S’aprecia també el tac de plàstic.

Menchon intenta relativitzar el desastre

«L’arqueòleg que havia redactat el projecte, que és el director i el responsable de la intervenció arqueològica, i que a més ha estat nomenat cap de la secció de patrimoni i arqueologia de l’Ajuntament de Tarragona (Sr. Joan Menchon i Bes) ens tranquil·litza dient que el tros d’estàtua convertida en pols cap en una ampolla de plàstic, d’aquestes que compren els turistes que ens visiten», va escriure Ricardo Mar, professor titular d’arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i responsable tècnic de la gestió del patrimoni en l’època de la candidatura de Tàrraco com a Patrimoni de la Humanitat, al Diari de Tarragona el 29 de juliol de 2021 en un article titulat Torre de Minerva: coses que caben en una ampolla d’aigua. L’article de Mar feia referència a un informe fet per Joan Menchon on aquest relativitzava la destrossa a la Torre de Minerva i al relleu a la deessa. El document, amb el títol Avaluació de danys, reparació dels mateixos i responsabilitats derivades de la realització de 12 forats a la Torre de Minerva per instal·lació d’una bastida, té data de 16 de juliol.

En el document, el cap tècnic de gestió de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona utilitza, fins i tot, una fórmula matemàtica per calcular la massa de monument perdut pels forats en un intent de treure importància a la destrossa en comparació a tota la torre: «A nivell de quantitat la pèrdua de matèria dels megàlits, carreus i relleu, amb un càlcul estimatiu de 12 forats de 15 mm de diàmetre x uns 100 de fons és: 183101250 mm³ per cada forat en números rodons. V = π R2 h = π · (7.5)2 · 100 = 5625 π ≈ 17671.45 mm³. És a dir, que cada forat ha provocat la pèrdua de volum de pedra de 0,01767100 litres». I, a continuació, posa l’exemple de l’ampolla d’aigua que citava Mar: «Si en total tenim computats 12 forats, la pèrdua és 0,21 litres de material. Recordar a tall orientatiu que una ampolla d’aigua es comercialitza en formats de 0,25, 0,33, 0,50, 1,00, 1,5 litres. La torre, té unes dimensions aproximades de 85 m² de planta per 11 d’alçada (càlcul amb eines de medició online sobre plànol de l’IGCC, data 16.07.2021), que equival a un total de 935 m3. Un m³ són 1.000 litres».

Ubicació dels 13 forats a la Torre de Minerva.

Sorprèn com el màxim responsable tècnic de l’àrea de Patrimoni Històric, i supervisor d’uns treballs que van acabar en desastre, fos capaç de justificar amb aquests plantejaments la importància de la destrossa, dedicant hores a càlculs matemàtics que alguns membres de la comunitat científica consideren «completament fora de lloc» per a treure ferro als fets. «L’atac al patrimoni és igual d’important sigui un centímetre, un metre o deu metres. No es pot minimitzar un fet així de greu. Això és com si jo ara digués que puc trencar cinc centímetres de l’estàtua del David de Miquel Àngel perquè, com que és molt poc volum en comparació a la resta de l’obra, doncs no és greu. Això és una bestiesa», diu Hermán Pinedo a Porta Enrere.

La indignació de la comunitat científica

«He de reconèixer que van ser aquests arguments indignants plantejats pel tècnic responsable de protegir el nostre patrimoni el que m’ha mogut a intentar compartir aquestes reflexions […] Aquests arguments reflecteixen un terrible menyspreu del valor que té el patrimoni arqueològic de Tarragona», afirmava Ricardo Mar en l’article al Diari, en el que suposa una excepció en el silenci habitual de l’arqueologia tarragonina davant els nyaps continuats en la gestió del patrimoni històric a la ciutat. L’escrit de Mar a la premsa només té precedents en el d’un altre arqueòleg, Josep Maria Macias, investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) que els últims anys ha estat l’únic científic en actiu que s’ha atrevit a criticar algunes intervencions a la ciutat mitjançant articles als mitjans de comunicació —el més actiu va ser, durant molt de temps, l’expresident de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Jordi Rovira, mort el 2014, i els últims temps, l’arqueòleg César Pociña, especialment a les xarxes socials—, com la del teatre romà o la de Sedassos, ambdues explicades àmpliament per Porta Enrere en els respectius articles. «El problema en aquesta ciutat és que quan s’ha de fer una intervenció en un monument de titularitat municipal que forma part de la declaració de la Unesco, aquesta es fa sense comptar amb la comunitat científica. Es contracta una empresa privada i es deixen de banda les altres institucions que poden aportar coneixement i experiència. Totes aquestes actuacions, encara que estiguin planificades amb temps, es tracten com si fossin d’urgència. Estem tractant de la mateixa manera una excavació d’un aparcament d’un habitatge privat que la muralla, per posar un exemple. I això passa perquè l’Ajuntament vol que sigui així. El consistori no vol compartir ni potenciar una arqueologia organitzada. Per exemple, hi ha un conveni ICAC, URV i Ajuntament del 2013 que Ballesteros mai va desenvolupar», diu Macias. La falta de coordinació entre institucions científiques que assenyala Macias és ratificada per Hermán Pinedo: «No pot ser que anéssim a fer una actuació a Minerva com la que havíem de fer i que l’ICAC i la URV no en sabessin res. Això no pot tornar a passar». Pinedo assegura que està decidit a impulsar el conveni que citava Macias, del qual afirma que només ha trobat «una acta» i del qual no se n’ha sabut mai més res. «Estic decidit a fer treballar conjuntament a tota la gent vinculada en el món del patrimoni, encara que estigui barallada de fa anys. I qui no vulgui fer-ho, que marxi», diu amb fermesa.

«Presentar un càlcul de la pedra perduda pels forats, donar-nos la fórmula i comparar-lo amb el volum d’una ampolla d’aigua ens ha semblat simplement un insult», van dir des d’ICOMOS a Pinedo després de la presentació de l’informe de Menchon, sorpresos per l’actitud del cap tècnic de gestió de Patrimoni Històric en la reunió que es va fer dilluns 19 de juliol. Des d’aquest organisme internacional van mostrar la seva indignació pel fet que Menchon justifiqués el que havia passat tot dient que no li corresponia a ell saber com es muntava una bastida —cal recordar que una de les empreses que s’havia presentat, Plácido, sí que va explicar als tècnics que calia una estructura autoestable.

En el seu article al Diari, Ricardo Mar demanava la dimissió de Menchon: «Crec sincerament que el que ha passat justifica un canvi en la direcció tècnica del patrimoni i l’arqueologia municipal. Per coherència, el responsable hauria de dimitir del seu càrrec». Mar havia invocat els articles 3, 4 i 11 del Reglament de protecció del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya on s’explicita, segons aquest professor titular d’arqueologia de la URV, que les intervencions que puguin afectar restes arqueològiques han d’estar supervisades per un tècnic titulat que ha de dirigir els treballs i ser present en el punt on  aquests es desenvolupen. Tal com s’ha explicat abans, Menchon, supervisor dels treballs de muntatge de la bastida, no va ser-hi en la instal·lació de l’estructura. «Per què el senyor Menchon no estava vigilant les obres? S’han de depurar responsabilitats», demanava Josep Maria Palet, director de l’ICAC, tal com va publicar el Diari de Tarragona el 20 de juliol.

«Si he perdut la confiança en Menchon? Jo tinc confiança en tot el meu equip, però això no pot tornar a passar», diu Hermán Pinedo a Porta Enrere, assegurant que després d’haver posat la «negligència» de Foreseny en mans de la fiscalia —el portaveu del govern municipal, Manel Castaño va anunciar, però que el consistori presentaria una denúncia contra Foreseny—, l’Ajuntament de Tarragona ha iniciat una investigació interna per tal de depurar responsabilitats: «L’informe s’està fent des del departament de Serveis Jurídics de l’Ajuntament, no des de Patrimoni Històric».  El regidor assegura també que, un cop va assabentar-se de la destrossa, va apartar a Joan Menchon del projecte, posant al capdavant a Pilar Bravo, arqueòloga municipal. Malgrat el que diu Pinedo, com s’ha pogut comprovar fins ara, Menchon va ser l’encarregat de redactar diferents informes explicant què havia passat (el de la fórmula matemàtica sobre el volum de la destrossa inclòs) tot i ser part implicada en els fets com a responsable tècnic del projecte. «Com pot ser que els informes els redacti la persona de l’Ajuntament que havia de vigilar que allò que ha passat no passés? Qui vigila el vigilant?», pregunta aquest periodista a Pinedo, que respon: «Entenc la teva pregunta, per això, com he dit, vam apartar Menchon de la resta del projecte i per això s’està fent una investigació interna des de Serveis Jurídics i no des de Patrimoni Històric».

L’absència dels permisos

En el Reglament de protecció del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic que esmentava Mar (any 2002), al capítol 3.1., diu: «Són intervencions arqueològiques o paleontològiques […] els estudis directes d’art rupestre i les prospeccions, els sondeigs, les excavacions, els controls i qualsevol altra intervenció, amb remoció de terrenys o sense, que tingui per finalitat descobrir, documentar o investigar restes arqueològiques o paleontològiques». I, en el punt 3.3., sobre la classificació d’intervencions arqueològiques o paleontològiques, en l’apartat c), diu: «Controls: són les tasques de vigilància i, en determinats casos, de coordinació d’obres o treballs que puguin afectar restes arqueològiques o paleontològiques, incloses les neteges de jaciments». Sembla, per tant, que allò que s’indica en aquests punts del Reglament s’adequaria força a allò que es va fer a Minerva, és a dir, la instal·lació d’una bastida que pot afectar una resta arqueològica com era el monument, relleu escultòric inclòs.

En l’article 4.1., que també esmentava Mar, diu: «Totes les intervencions descrites a l’article 3 s’han de fer sota la direcció d’una o diverses persones». I en l’article 11.1., apartat b), i 11.2. s’explicita: «La persona o persones que dirigeixen una intervenció arqueològica tenen les obligacions següents: dirigir personalment l’execució tècnica del projecte d’intervenció […] L’obligació de dirigir personalment l’execució tècnica del projecte d’intervenció i de romandre al jaciment mentre es duen a terme els treballs de camp l’han de complir totes les persones que exerceixen la direcció de la intervenció».

Si ens atenim al Reglament i en el que s’ha explicat en aquest article, en el cas de Minerva sembla clar que algú no va complir amb les seves funcions.

En el mateix document, en l’article 5.1, es diu: «Les intervencions arqueològiques i paleontològiques han de ser autoritzades per la Direcció General del Patrimoni Cultural». I en l’article 7.1 detalla que la sol·licitud a l’esmentada Direcció General, s’ha de presentar almenys dos mesos abans de la data prevista per a l’inici dels treballs. Però en el cas de la instal·lació de la bastida de Minerva, no es va sol·licitar cap mena d’autorització a la Direcció General del Patrimoni Cultural. De fet, era difícil que es pogués fer amb dos mesos d’antelació si es té en compte que l’adjudicació dels treballs a Foreseny es va fer el 9 de juliol, és a dir, tres dies abans que comencés el muntatge de l’estructura.

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural per tal de saber si, tal com consta en el Reglament esmentat anteriorment, la intervenció feta a Minerva requeria d’una autorització. La resposta de l’Agència ha estat que no: «No cal autorització expressa del departament de Cultura per la instal·lació de bastides, per tant no es va demanar. El departament autoritza intervencions i en aquest cas la bastida no corresponia a l’execució d’un projecte d’obres, que sí que necessita autorització». Malgrat la resposta de la Generalitat, com hem vist, segons el Reglament, es consideren intervencions les tasques de control sobre restes arqueològiques, i com a control s’entén, segons el document, «les tasques de vigilància i, en determinats casos, de coordinació d’obres o treballs que puguin afectar restes arqueològiques o paleontològiques, incloses les neteges de jaciments».

Però l’Agència es referma en la seva postura. «No es va fer cap autorització perquè no es va demanar i no calia», diu i admet que el muntatge de la bastida tampoc va passar per la Comissió Territorial de Cultura: «Atès que no hi havia cap projecte a autoritzar, perquè només es posava una bastida per fer les diagnosis prèvies a la redacció del projecte de conservació i restauració de la torre, el muntatge de la bastida no va passar per la Comissió Territorial perquè no era necessari».

De fet, si s’hagués demanat l’autorització que el Reglament sembla indicar, Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona hauria d’haver presentat un projecte amb totes les dades tècniques i la relació dels treballs o tasques a fer. «A partir d’ara, pots estar segur que per contractar una bastida farem un plec de condicions tècniques. Això que ens ha passat no pot tornar a passar», expliquen a Porta Enrere fonts de Patrimoni Històric del consistori.

Les monges que regaven les plantes «protegides»

Un cop retirada la bastida després de treure els tacs que es van poder i tapar-los tots perquè no entrés aigua, la sorpresa va ser que a la part superior de la torre i a banda i banda del relleu escultòric de Minerva encara hi quedaven unes plantes molt grans. Alguns ciutadans, com l’arqueòleg César Pociña, van preguntar a través de les xarxes socials perquè no s’havien tret les plantes, que podrien malmetre el monument i impedeixen veure correctament el relleu. En la nota de premsa de l’Ajuntament de Tarragona enviada als mitjans de comunicació es va dir: «Quant a les actuacions d’emergència sobre les zones degradades de la Torre, s’han retirat totes les pedres amb risc de despreniment i que podien posar en perill la integritat dels vianants usuaris del Passeig Arqueològic i s’ha efectuat una poda, desarrelament i aplicació de biocida en les plantes parietàries i superiors que estaven arrelades entre els carreus de la muralla (excepte en el cas de les tapereres, ja que és una espècie protegida i s’ha d’estudiar millor la seva eliminació o control)».

Les tapereres ocupen la part superior de la Torre de Minerva i creixen a banda i banda del relleu.

Aquesta última afirmació, la possible protecció de les tapereres (la planta que fa les tàperes), va crear escepticisme i Pociña va assegurar que això no era així, tot explicant en el seu compte de Twitter que en el llistat d’espècies vegetals protegides de la Generalitat no apareix la taperera, a més d’indicar que en el pla director de la muralla aquesta planta apareix com a nociva per a la conservació del monument. De fet, a Facebook es va produir un debat entre el regidor de Patrimoni Històric, Hermán Pinedo, i alguns ciutadans, Pociña inclòs, sobre si les tapereres estaven protegides o no i el perquè no s’havien tret tot aprofitant que hi havia una bastida. En aquell debat a Facebook, Pinedo, tot refermant-se en el fet que eren una espècie protegida va arribar a dir: «Ara estem estudiant si de veritat [les tapereres] tenen afectació per al monument, un fet que és quelcom més que un debat entre alguns “experts” de les xarxes socials». Els «experts de les xarxes socials» eren Pociña i un altre ciutadà de Tarragona.

«Els meus tècnics em van dir que la taperera és una espècie protegida. Em van comentar que, com no afectaven el relleu, que les deixéssim i valoréssim amb tranquil·litat per veure com podem salvar les tapereres i protegir l’escultura. Va ser una decisió compartida per tots els tècnics», explica Pinedo a Porta Enrere. De fet, si el regidor de Patrimoni Històric hagués fet una simple recerca per internet hauria vist que la taperera no està protegida. Fins i tot, quan aquest periodista va demanar a l’Ajuntament de Tarragona que indiqués la fitxa tècnica de la planta on consta aquesta protecció, l’enllaç enviat on apareixen les característiques de la taperera no explicita en cap moment la protecció al·legada. «La taperera no és una espècie protegida, de cap manera», assegura Joan Ramon Mendo, naturalista i expert en defensa ambiental.

El fet de deixar les tapereres a la Torre de Minerva és més curiós si es té en compte que l’Ajuntament de Tarragona va contractar una empresa, Legend Experience, per un total de 2.219 euros (IVA exclòs), per tal d’eliminar i tractar la vegetació a la part superior de la torre. Els tècnics de l’empresa van utilitzar cordes per despenjar-se des de la part superior del monument façana avall allà on no es trobava la bastida. L’eliminació de la vegetació es va fer amb «mitjans manuals, intentant extreure les arrels tenint cura de no malmetre el parament», així com amb l’aplicació de productes fitosanitaris.

Aquesta contractació per retirar la vegetació no va ser una actuació d’emergència tal com afirmava la nota de premsa de l’Ajuntament, sinó que es va fer en paral·lel a la de la bastida. És a dir, era una intervenció ja prevista. «Atès que l’Ajuntament de Tarragona vol portar a terme un seguit d’actuacions encaminades a la protecció i conservació del seu Patrimoni Històric, en concret a la façana de la Torre de Minerva on hi ha aquest conjunt escultòric, és necessari i preceptiu com a pas previ a qualsevol intervenció, la documentació i estudis preliminars del monument in situ estimant que el millor sistema per accedir a la façana a restaurar, és mitjançant una bastida tubular de lloguer. […] És necessari portar a terme uns treballs previs que consisteixen en tractament de vegetació en els paraments de la torre mitjançant la realització de treballs verticals», diu Joan Menchon en l’Informe proposta d’adjudicació dels treballs de la neteja de vegetació per actuacions a la Torre de Minerva de la muralla. En el document, signat el 12 de juliol, s’explica que es va contactar només una empresa especialitzada per demanar-li pressupost (del 7 de juliol). «He treballat moltes vegades per l’Ajuntament de Tarragona en temes de patrimoni», admet Joan Olivé, de Legend Experience.

Malgrat que la feina que havia de desenvolupar Legend Experience comportava despenjar-se torre avall amb cordes i retirada de vegetació que podria malmetre el parament del monument, no consta en l’expedient sol·licitud d’autorització a la Direcció General del Patrimoni Cultural, tot i que podria encabir-se en l’apartat c) del punt 3.3 del Reglament de protecció del Patrimoni Arqueològic explicat anteriorment.

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb Legend Experience per saber perquè, malgrat haver estat contractada per retirar la vegetació, les tapereres, un cop acabada la seva feina, encara es trobaven en el monument. «La taperera és una planta protegida i no es pot tocar, t’ho dic jo que fa molts anys que treballo en patrimoni històric i, si no t’ho creus, pregunta-li a un botànic», diu Joan Olivé a aquest mitjà. Porta Enrere s’ha posat en contacte amb un botànic, concretament amb Llorenç Sáez, professor titular de Botànica de la Universitat Autònoma de Barcelona, que sentencia: «La taperera no està protegida, si algú et diu el contrari, que t’indiqui el decret, o figura legal que sigui que la protegeix. No puc entendre si, com dius, gent de l’administració [Ajuntament de Tarragona i el regidor de Patrimoni Històric], afirma el contrari».

El CRBMC ja destaca en el seu informe del 19 de juliol els problemes de la vegetació a la part superior de la Torre de Minerva: «Apareix la proliferació de plantes superiors i parietàries que obstaculitzen la visió dels carreus i suposen un perill per l’arrelament entre carreus que descomponen la pedra, provoquen esquerdes i fractures, així com atracció d’altres tipus de biodiversitat com insectes». En el mateix informe, es proposa la poda i desarrelament sempre que sigui possible o l’aplicació de biocida.

En el pressupost de Legend Experience ja es diu que a la part superior de la torre hi ha, fins i tot, una jardinera. «Val a dir que, a més, a la cara nord i a la cara oest, previ als treballs que havien de realitzar de manteniment, es retira o es desmunta una sèrie de peces de pedra, ceràmica i totxana que són elements fruit d’una remodelació contemporània amb la finalitat de crear una jardinera improvisada al remat de la torre», diu el conservador de béns culturals Voraavit Roonthiva en el seu informe del 21 de juliol, que destaca el perill que suposaven les peces esmentades: «Aquestes peces presenten la característica de crear un seriós perill de despreniment a causa de la precarietat de com estaven col·locades, dues d’elles, a punt de caure». Davant aquest potencial perill, es van retirar les pedres que estaven soltes.

Part superior de la Torre de Minerva. Les totxanes per fer la jardinera, vegetació i pedres soltes a la vora de la torre.

La Torre de Minerva és propietat, com s’ha esmentat a l’inici de l’article, de la Fundació Obra Pia, que gestiona el convent de les oblates, que és contigu a la muralla. Les monges del convent tenen accés directe a la part superior de la torre. Porta Enrere ha pogut saber que, fa alguns anys, les monges, que utilitzaven aquesta part superior de Minerva com a «solàrium» —en paraules textuals d’una de les fonts d’aquest mitjà—, regaven les plantes de la torre, fins i tot les tapereres. «Un dels principals problemes del manteniment dels monuments són les filtracions d’aigua [l’amfiteatre romà com a exemple]. Amb tot, per molt que es reguessin les plantes a la part superior de la torre, quan ens referim a aquesta aigua, parlem de la de pluja. És important protegir les cobertes dels edificis històrics i que l’aigua circuli, que marxi i que no s’acumuli al peu del monument», diu Pere Rovira del CRBMC que, destaca, però, que no es poden fer actuacions en un monument patrimonial —com el cas de la Torre de Minerva— sense el permís de la Comissió de Patrimoni, fent referència a la construcció de la jardinera.

«Es diu que els legionaris romans menjaven tàperes en les seves llargues hores de guàrdia a la torre i per això van créixer les tapereres. Formen part de la història de Minerva», expliquen fonts de Patrimoni Històric a Tarragona. El regidor Hermán Pinedo va dir al seu mur de Facebook: «Personalment entenc que el fet que hi hagi una espècie així [les tapereres] en un monument és positiu, pel seu valor històric com a espècie (no oblidem que les tàperes són un producte d’època romana). Mentre que no facin mal, crec que es podrien quedar aquí». Un punt de vista que no comparteix Pere Rovira, del CRBMC: «Les plantes es trauran tant sí com no».