«Les excavacions arqueològiques van permetre exhumar una font romana de grans dimensions (Font dels Lleons) […] Cal dir que són les troballes més importants de l’arqueologia tarraconense en els últims 25 anys». Aquest és un fragment d’un informe signat per l’aleshores director del Museu d’Història de Tarragona, Lluís Balart, i l’arqueòleg municipal, Joan Menchon, el 22 de maig del 2012 on es valorava la importància d’unes restes romanes trobades en un solar entre els carrers Eivissa i Pere Martell l’any 2000. La joia de la corona d’aquella troballa, que incloïa restes d’una casa romana, un triclini enorme (estança romana que feia les funcions de menjador) i un larari (altar per als lars, els déus de les cases en el món romà), era la Font dels Lleons, una font monumental de 17 metres de llarg per uns 4 metres i mig d’ample que tenia tres brolladors amb cap de lleó. La font, inserida en l’antic barri portuari de Tàrraco, té una antiguitat, segons un informe del 2002 fet pels arqueòlegs que la van descobrir, César Pociña i Josep Anton Remolà de l’empresa Codex, de més de 2.100 anys, perquè es va construir entre mitjans i finals del segle II aC. «La Font dels Lleons és l’edifici públic romà més antic de tota Hispània i, probablement, de tot l’Occident romà si exceptuem la muralla, clar», diu Pociña a Porta Enrere.

La font va tenir diverses etapes en un funcionament continu que es va allargar fins al segle VII. De fet, quan els arqueòlegs la van descobrir, l’aigua encara brollava per una de les tres boques dels caps de lleó que feien de sortidor. Això era possible perquè l’aigua que rajava provenia del sistema càrstic de la ciutat, és a dir, de l’aigua subterrània.

Inicialment, aquesta font es va construir amb un estil hel·lenístic on encara no s’hi havia esculpit els caps dels tres felins. Era una piscina dins d’una construcció oberta en un dels seus quatre costats i coberta amb un sostre que s’aguantava per una sèrie de columnes, tal com es feia en el món hel·lènic. «No es coneix cap font d’aquest estil fora de l’àmbit grec», assenyala Pociña, ressaltant l’excepcionalitat del monument.

Va ser més endavant, al segle I dC, que les columnes van ser substituïdes per un mur amb els tres caps de lleó. Al segle III dC, el sostre de l’edifici de la font es va ensorrar. L’estructura que suportava la coberta era de fusta i les bigues van quedar, durant segles, en el mateix lloc on van caure, fins que els arqueòlegs van trobar la font. «En un primer moment, quan vaig veure les bigues, vaig esbroncar els operaris que treballaven en el solar pensant que havien estat ells qui les hi havien posat allí, però després ens vam adonar que eren les fustes originals de la font, les romanes, va ser increïble», recorda Pociña tot rient.

«Val a dir que la recuperació, museïtzació i adequació del jaciment serà una despesa important, però, com a contrapartida, crearà un espai museïtzat de primer ordre per a la ciutat de Tarragona, Catalunya i l’estat espanyol», destacaven Balart i Menchon en el seu informe del 2012 al mateix temps que incidien en la importància de la troballa per realçar la «ruta arqueològica de la Part Baixa», que aniria des de la Necròpolis (el museu ha estat 20 anys tancat), el «nou Museu Nacional Arqueològic [quan es proposava que el MNAT s’instal·lés a la Tacabalera], la zona arqueològica de la Casa del Mar [Camí de la Fonteta], la Font dels Lleons, les Cent Escales [carrer Vapor], les termes del carrer Sant Miquel i el teatre romà». La Part Baixa, especialment la zona que va des del teatre romà i cap a la Tabacalera, va ser comparada, fins i tot, amb Empúries per l’extensió i importància de les troballes arqueològiques que van anar apareixent amb la urbanització de la zona. Malgrat això, actualment no hi ha pràcticament cap vestigi arqueològic a la vista.

D’aquell informe del director del MHT i de l’arqueòleg municipal fa gairebé 10 anys; si aleshores la Font dels Lleons ja es considerava la troballa més important dels últims 25 anys, ara ja en fa gairebé 35 i, per tant, la seva rellevància ha augmentat. Però, on es troba la font? Ara que s’acaben de complir els 20 anys de la declaració del conjunt monumental de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, per què molta gent desconeix la seva existència si realment és tan important? Perquè està enterrada sota tones de sorra en uns baixos d’un immoble entre el carrer Eivissa número 16 i Pere Martell 42-44.

FOTOS (d’esquerra a dreta): L’equip que va treballar en les excavacions on es pot apreciar la monumentalitat de la font; Pociña al costat d’un brollador amb cap de lleó;  un dels brolladors amb forma de cap de felí rajant aigua en el moment de la descoberta; dibuix d’Hugo Prades, en una exposició del MNAT, de la reconstrucció ideal de la font en època republicana amb l’estil hel·lenístic; dibuix de la font en època imperial amb els tres caps de lleó.

El possible «pelotazo» urbanístic

L’informe de Balart i Menchon tenia l’objectiu de destacar la importància de la Font dels Lleons per justificar que l’Ajuntament aconseguís la propietat de la finca i aleshores habilitar un espai perquè la ciutadania pogués visitar-la. El mètode que caldria esperar d’una operació així seria el de l’expropiació, però resulta que el consistori va al·legar en el seu moment que no disposava de diners ni podia demanar un préstec per a pagar la indemnització que calgués al propietari de l’immoble on es troba la font, l’empresa Gesbloc 2000 S.L.

La solució que va plantejar l’Ajuntament per tal d’aconseguir la propietat va ser la de la permuta, és a dir, intercanviar el local situat al soterrani del número 16 del carrer Eivissa i el del carrer Pere Martell 42-44 amb un altre solar propietat del consistori al polígon Les Gavarres. Inicialment, l’Ajuntament va encarregar a un pèrit extern, Álvaro Batlle, la valoració del local als carrers Eivissa i Pere Martell i el càlcul de la compensació, en metres quadrats, que el consistori hauria d’aportar a l’empresa promotora de les finques. Així, en l’informe de Batlle del 30 de març del 2015, es detallava que el preu de mercat del local de Gesbloc era d’1.172.170,15 euros i «el valor del terreny equivalent a efectes de permuta és d’una superfície de 4.643,65 metres quadrats». El pèrit havia calculat quin podia ser el preu dels locals de Gesbloc ja fossin com a aparcament o com a local comercial comparant-los amb altres espais similars de la zona.

La valoració de Batlle va topar frontalment amb la d’un alt funcionari responsable d’una de les àrees d’urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona. El funcionari en qüestió va fer un informe signat el 9 d’abril del 2015 on rebutjava els arguments sobre la conveniència de fer una permuta per aconseguir la propietat de la finca on es troba la Font dels Lleons. El document, que du per títol Informe de validació de la valoració de permuta de la planta soterrani de l’edifici situat al carrer Pere Martell 42-44 i carrer Eivissa 16 de Tarragona, i d’una finca municipal situada al polígon de Les Gavarres, assenyalava que l’empresa propietària dels locals, Gesbloc, no tenia dret a cap compensació per la seva pèrdua —en benefici de l’Ajuntament— perquè, contràriament a la valoració feta pel pèrit extern [Batlle], aquest espai no tindria cap valor de mercat. Segons el tècnic municipal, la presència de les restes arqueològiques impediria la venda del soterrani a cap particular perquè no es podria desenvolupar cap mena de negoci.

«La mínima informació que consideraria un possible comprador per determinar l’import que estaria disposat a abonar per la compra seria la possibilitat d’obtenir llicència d’obres i d’ús pels usos d’aparcament o comercials. La resposta municipal a una possible consulta d’aquest comprador no podria ser diferent a la negativa, en quant l’aprofitament està exhaurit i l’existència de restes arqueològiques de gran valor impedeix altre ús de l’espai que no sigui el de la seva conservació i museïtzació», diu el punt 5 de l’esmentat informe. El treballador públic considerava en el seu informe que el local tampoc es podria dedicar a finalitats comercials perquè no tenia accés directe des de la via pública, tal com determinava el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal).

A més, el funcionari, arquitecte de formació i professió, feia esment a un aspecte molt important a l’hora d’establir una possible indemnització o permuta per a Gesbloc: l’empresa propietària de l’immoble ja va ser compensada en el moment de la construcció de l’edifici amb un aparcament a l’aire lliure. Així, i sempre segons aquest informe, quan es van descobrir les restes, la promotora ja va canviar el projecte per tal de no malmetre la font i la resta de les runes romanes i en va presentar un altre per tal de situar l’aparcament de l’edifici en alçada —no el podia soterrar per culpa les restes arqueològiques. Però aquest nou projecte amb el pàrquing elevat superava en 760 m² l’aprofitament del sostre assignat —a grans trets, quan una empresa vol construir en determinat lloc, se li assigna un sostre màxim, és a dir, uns metres quadrats de construcció dels quals en pot treure un benefici econòmic (l’aprofitament urbanístic), per exemple: venda d’habitatges, locals comercials, etc.

La promotora no va poder dur a terme aquella modificació del projecte i va renunciar a presentar-ne un altre, però, a canvi, va aconseguir 75 places d’aparcament en superfície en un solar al mig de l’illa de cases entre altres edificis del carrer Jaume I i Felip Pedrell. Segons el PERI (Pla Especial de Reforma Interior) 2 Jaume I – Tabacalera —el pla urbanístic d’aquesta zona de Tarragona—, aquell solar havia de quedar «lliure» i amb un ús de zona enjardinada.

Aleshores, com pot ser que s’hi fes un aparcament? «A l’expedient administratiu no figura el projecte tècnic que va donar lloc a la concessió de la llicència [d’obres per fer l’aparcament en superfície]», afirmava el funcionari en el seu informe, mentre apuntava a raons purament econòmiques per a entendre per què l’empresa va renunciar a fer l’aparcament elevat: «La renúncia a reubicar el sostre de la planta soterrani d’aparcament en plantes superiors s’explica per la inferior inversió econòmica a realitzar per materialitzar les places d’aparcament en superfície si es compara a la [inversió] necessària per assolir el mateix nombre de places a l’interior de l’edifici», explica el punt 2 de l’informe. I encara més: «El promotor va obtenir els corresponents beneficis econòmics per la compravenda de les 75 places d’aparcament obtingudes, superiors en nombre a les exigides normativament […] No existeix cap dret indemnitzatori en concepte de pèrdua d’aprofitament per a l’ús d’aparcament, màxim quan voluntàriament, el promotor va renunciar al seu moment». És a dir, segons aquest alt funcionari, l’empresa promotora ja havia estat compensada en el seu moment amb el permís per fer un pàrquing en superfície amb més places de les que li pertocaven.

Aquestes places d’aparcament substituïen amb escreix l’espai que ocupava la Font dels Lleons. És com si aquesta superfície que l’empresa havia perdut amb l’aparició de les restes arqueològiques, s’hagués traslladat, encara més gran, a l’exterior. Per tant, una permuta implicaria una segona compensació a l’empresa que, a criteri del treballador públic, no procediria.

«La zona on es troba el pàrquing no es va excavar mai, imagina’t què podria sortir d’allí», diu l’arqueòleg César Pociña. Segons els experts, sota l’aparcament hi hauria la resta de la casa del menjador enorme que havia aparegut en els treballs arqueològics que van treure a la llum la Font dels Lleons. «Si el triclini ja era tres vegades més gran que el d’una domus [casa] normal…», deixa anar Pociña.

La versió tarragonina del cap de cavall d’El Padrino

Deu dies després d’entregar el seu dictamen en què informava desfavorablement sobre la permuta i, sobretot, sobre el valor del local que allotjava la Font dels Lleons, el funcionari va trobar al porxo de casa seva un corb penjat pel coll amb fil de pescar. El funcionari va presentar una denúncia a la comissaria dels Mossos d’Esquadra i, segons ha pogut saber Porta Enrere, les investigacions es van centrar en la possible relació entre la presentació d’aquell informe i l’ocell mort. Fins ara, però, no ha aparegut el responsable d’aquella amenaça. Aquesta mena d’intimidació, que recorda en certa manera una escena de la cèlebre pel·lícula de Francis Ford Coppola «El Padrino», quan el crim organitzat va deixar el cap d’un cavall pura sang al llit del seu propietari, no són infreqüents a Tarragona. De fet, la regidora Paula Varas va explicar a Porta Enrere que havia hagut de marxar del seu domicili perquè en ple procés d’investigació de les irregularitats a l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació, algú havia entrat a casa seva i hi havia deixat «amenaces». També es tractaria d’un ocell mort.

Poc més d’un mes després d’aquell informe negatiu del funcionari, el secretari general de l’Ajuntament de Tarragona, Joan Anton Font Monclús, i la cap de servei de Patrimoni del consistori, Teresa Milà —germana del regidor d’urbanisme en l’última legislatura de Ballesteros (2015-2019), Josep Maria Milà— van elaborar un informe contundent contra el dictamen tècnic del funcionari. «Són múltiples els errors d’interpretació i d’aplicació de la llei que contenen aquestes motivacions [de l’informe], tan rellevants, que converteixen l’informe en un exercici d’imprudència preocupant en un expedient de la importància que es tramita», deia el document del secretari i la cap de servei. I afegia: «La negativa reiterada a entrar ja no en la validació, sinó en l’anàlisi de la valoració a partir d’aquesta premissa [que la finca té «valor 0» en tractar-se d’un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN)] invalida plenament totes les seves conclusions, i obliga a efectuar una anàlisi de la valoració efectuada pel Sr. Batlle per esbrinar si ha aplicat els mecanismes de valoració previstos al TRLS [Text refós de la Llei del Sòl i la rehabilitació urbana]».

En aquest sentit, l’informe del secretari i la cap de servei de Patrimoni municipals remarcava el document del pèrit extern, destacant-ne que era «membre de l’agrupació d’arquitectes experts pericials i forenses, pèrit del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i exmembre de jurats d’expropiació». En les conclusions, Font i Milà asseguraven que «l’informe de valoració del senyor Álvaro Batlle aplica correctament els criteris de valoració fixats al TRLS i el seu resultat es presumeix correcte», mentre que rebutjaven el del funcionari municipal afirmant que «no té cap mena de justificació tècnica ni jurídica, exposant conclusions clarament contràries a l’ordenament jurídic». En aquell informe, on es menyspreava el dictamen tècnic del funcionari, no s’esmentava res sobre la possible compensació que el promotor va rebre en forma de places de pàrquing en superfície.

FOTOS (d’esquerra a dreta): vista aèria de l’immoble on es troba la Font dels Lleons (carrer de l’esquerra: Pere Martell, dalt: Eivissa, dreta:  Jaume I; al centre: pàrquing en superfície); accés a les restes arqueològics des del pàrquing en superfície; plànol de la ubicació de la Font dels Lleons; tones de terra sobre la font.

Interpretant la llei a la seva conveniència

A partir d’aleshores, el funcionari municipal, màxim responsable tècnic d’aquella àrea d’urbanisme, va quedar apartat de la qüestió i, fins i tot, el secretari va argumentar en la sessió plenària de l’Ajuntament de Tarragona del 28 de setembre del 2015 que la valoració del pèrit extern, Álvaro Batlle, era vàlida per tirar endavant la permuta en lloc de la certificació d’un tècnic municipal tal com marca el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya en el seu decret legislatiu 2/2003 del 28 d’abril. Així, l’article 206 de l’esmentada llei, en el seu punt 3, apartat b, diu: «L’adquisició de béns i drets patrimonials a títol onerós requereix: En el cas dels béns immobles o de drets d’aquests béns, la pericial d’un tècnic o tècnica local». I en l’article 209, en el seu punt 2, apartat e, puntualitza: «Per alienar o gravar béns immobles o patrimonials s’han de tenir en compte les següents regles: És necessària la valoració pericial del tècnic o tècnica local que acrediti la valoració dels béns o gravàmens». En aquesta llei, s’entén com a tècnic local un funcionari o treballador de l’administració pública local, però el secretari de l’Ajuntament de Tarragona, en aquell plenari de setembre del 2015 va dir:  «Per local, s’ha d’entendre del territori. En conseqüència, no és requisit indispensable que ho sigui de la mateixa administració (…), sinó que sigui un tècnic de Tarragona (que exerceixi professionalment a Tarragona)». Álvaro Batlle havia signat el seu informe indicant despatx professional al carrer de La Nau de Tarragona.

La CUP va criticar aquella interpretació del secretari de l’Ajuntament, fent un comunicat públic on mostrava la seva oposició a tot el procediment relacionat amb la Font dels Lleons, mesos després, el 2 de juny del 2016. «És inversemblant pensar que el legislador, en redactar el requisit de la valoració del tècnic local, es referís al fet que tingués domicili professional a la ciutat i no a un control intern dins de la mateixa Administració, la modificació suposa un dèficit quant a la capacitat de fiscalització», deia la regidora Laia Estrada.

Una permuta «desproporcionada» i pactada amb antelació

Mesos després d’aquell plenari, l’Ajuntament va contractar una empresa, Tasaciones y Consultoria S.A. (TYCSA), amb seu a Navarra, per fer la valoració definitiva dels locals de Gesbloc —ara se’n definien dos, un al soterrani, on es troba la font, i un altre en una planta baixa—. Resulta que el tècnic responsable de l’empresa per fer la valoració dels locals i la parcel·la municipal era l’arquitecte Álvaro Batlle, el mateix professional que ja havia fet una primera valoració del soterrani mesos abans.

La parcel·la del polígon Les Gavarres amb la qual es volia fer la permuta, formada per dues finques, tenia una superfície de 10.641 metres quadrats i el seu valor de mercat era, segons TYCSA, de 4.096.785 euros. Per la seva banda, els locals de Gesbloc es van valorar en 1.770.341,19 euros. La mercantil havia de pagar, per tant, 2.326.443,81 euros a l’Ajuntament en concepte de diferència. Aquest informe de TYCSA, de 49 pàgines, estava signat el 24 de desembre del 2015. L’empresa, en l’última frase de l’informe, afegia que hi havia una altra opció, que seria permutar només una finca de la parcel·la de Les Gavarres de l’Ajuntament (en lloc de les dues). Aquesta finca tenia un valor d’1.787.555 euros i suposaria una solució més raonable un cop vista la diferència del valor de les diferents propietats.

Aquesta desproporció en el preu de les finques a permutar va provocar l’oposició de l’associació Parc Comercial i d’Oci Les Gavarres A.I.E. Així, la procuradora d’aquesta entitat va enviar un requeriment a l’Ajuntament el 13 de desembre del 2015 on demanava «la suspensió del procediment iniciat de permuta dels terrenys pel més adequat i transparent d’expropiació». L’associació considerava que la permuta no estava «prou justificada ni valorada adequadament», i la considerava «desproporcionada». Anteriorment, el representant de Parc Comercial i d’Oci Les Gavarres A.I.E., Pedro Pulido, havia demanat, en una carta a l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, el 30 d’octubre del 2015, que la parcel·la que el consistori havia previst permutar per aconseguir la Font dels Lleons s’havia de destinar a equipaments, tal com estava qualificada al POUM, i li recordava que aquestes finques havien estat cedides gratuïtament a l’Ajuntament per a ser destinades precisament a aquest ús. És a dir, els promotors del polígon Les Gavarres, que havien cedit aquells terrenys a l’Ajuntament després de fer la reparcel·lació de la zona segon el pla parcial, no volien permetre que ara, unes finques que havien passat a mans municipals per a tenir un ús d’equipaments, tal com constava en el POUM, passessin a mans d’uns operadors privats perquè aconseguissin un benefici particular.

Però el procediment de permuta va continuar, amb al·legacions de la propietària, Gesbloc 2000 SL, incloses, demanant que l’Ajuntament, en el moment de fer la permuta, valorés més els seus locals tenint en compte els costos dels treballs arqueològics que es van haver de fer quan es va construir l’edifici i els sobrecostos produïts per l’excavació i en l’estructura —en haver de modificar els plànols inicials un cop va aparèixer la Font dels Lleons—. Gesbloc calculava aquestes partides en 426.225,26 euros. A més, aquesta promotora també taxava els seus locals subjectes a la permuta amb un preu més alt. En total, el valor de tot plegat era, segons Gesbloc, de 2.738.304,80 euros.

TYCSA va acceptar la valoració que va fer Gesbloc sobre el valor del mercat dels locals, incrementant en 120.000 euros el preu, que passava dels 1.770.341,19 euros de valoració del desembre del 2015 als 1.896.796,99 el febrer del 2016. Sobre els sobrecostos de l’excavació arqueològica, feta 16 anys abans, TYCSA deia: «En principi sembla acceptable que els sobrecostos produïts per l’aparició de restes a la propietat, que mitjançant la permuta ha de passar a ser pública, siguin suportats per la totalitat dels contribuents de la ciutat i no només pel promotor [les despeses de les excavacions arqueològiques quan s’ha fet una descoberta en un terreny on s’ha de construir un immoble sempre van a càrrec de l’empresari, són les anomenades excavacions d’urgència]. Desconeixem, però, la relació de la mercantil Gesbloc amb la promotora de l’immoble que va ser qui va suportar aquelles despeses». La promotora que va construir l’edifici era Eurokesse i no Gesbloc. Però, l’apoderat i administrador únic d’Eurokesse fins al 2015 era Joan Ramon Martorell Comas, que també era administrador únic de Gesbloc 2000 SL des del 2008.

El valor dels locals encara va pujar més després d’una segona al·legació per part de la mercantil Gesbloc i TYCSA també va tornar a reformular els càlculs. El 29 de març del 2016, TYCSA valorava aquests dos espais per 1.959.449,28 euros, 200.000 euros més que el desembre del 2015. Finalment, Gesbloc, mitjançant una carta a l’Ajuntament de Tarragona, acceptava el preu proposat per TYCSA i plantejava que, en lloc que el consistori permutés dues finques de la parcel·la de Les Gavarres, només ho fes en una, d’un valor de 2.309.230 euros. Per tant, la mercantil havia d’abonar al consistori 349.780,73 euros.

«L’empresa feia un negoci rodó. Ja havia estat compensada amb més aparcament en superfície quan estava construint l’edifici i després esperava rebre, mitjançant una permuta, una propietat de titularitat pública valorada en dos milions d’euros a canvi d’uns locals que, d’una altra manera no haurien tingut cap valor. Tot era molt sospitós en aquell afer», relaten diverses fonts municipals a Porta Enrere que prefereixen mantenir-se en l’anonimat.

I les sospites encara creixen més si es té en compte que l’Ajuntament i l’empresa ja havien arribat a un acord de permuta l’any 2012. «Després d’un llarg procés de negociació s’ha aconseguit un principi d’acord amb el propietari que permet l’adquisició de la Font dels Lleons mitjançant permuta amb els terrenys de propietat municipals situats a l’antic sector PPU-08», deia el punt 4 d’un informe signat pel secretari general de l’Ajuntament de Tarragona, Joan Anton Font Monclús, el 6 d’agost d’aquell any, on  concloïa: «L’única forma possible en aquests moments per a l’adquisició de la Font dels Lleons és mitjançant la permuta». Però, com pot ser que el consistori arribés a un acord amb el propietari del soterrani i local on es troba la font tres anys abans de tenir els primers informes de valoració econòmica d’aquest espai i del solar municipal?

Si es revisa l’informe fet pel director del Museu d’Història de Tarragona, Lluís Balart, i l’arqueòleg municipal, Joan Menchon, del 22 de maig del 2012, es pot apreciar que en el seu primer paràgraf diu: «En data 21 de maig es rep escrit del servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona per tal d’informar sobre la necessitat o conveniència de l’adquisició de la planta subterrània del número 42 del carrer Pere Martell». Per tant, va ser Patrimoni (l’àrea que gestiona els béns i el patrimoni de titularitat municipal) —que no Patrimoni Històric—, qui va demanar un informe valorant la importància de les restes per fer una permuta i no a l’inrevés. És a dir, no van ser els tècnics de Patrimoni Històric qui, preocupats perquè una joia com la Font dels Lleons, la troballa «més important dels últims 25 anys»,  estigués enterrada i oblidada i fessin un informe per iniciativa pròpia exhortant al consistori a expropiar o aconseguir d’alguna manera que la font passés a mans municipals perquè en gaudissin tots els tarragonins, no. L’informe va ser demanat per Patrimoni a Patrimoni Històric, per a justificar la permuta, fent la impressió que hi havia, d’entrada, un interès urbanístic que posteriorment s’havia de legitimar amb criteris històrics i arqueològics.

Però la permuta no es va fer. La Generalitat va informar desfavorablement sobre aquest procediment una vegada i una altra, considerant que la parcel·la municipal que havia de servir de moneda de canvi no podia ser utilitzada per aquesta finalitat, sinó que havia de tenir l’ús previst al POUM, és a dir, la d’equipaments. La desesperació del secretari, la cap de servei i el regidor d’Urbanisme, Josep Maria Milà, va ser gran perquè, al final, es van adonar que caldria modificar el POUM per aconseguir la permuta o, fins i tot, subhastar la parcel·la i, amb els diners ingressats, pagar a Gesbloc. «Això era una cosa que clamava al cel. Si realment l’Ajuntament havia d’indemnitzar a la mercantil, per què va pactar amb ella una permuta? No hauria estat millor, com al final es va intentar fer, subhastar aquella parcel·la o alguna altra des del començament i treure’n el màxim benefici?», diuen les mateixes fonts municipals.

El regidor d’Urbanisme, Josep Maria Milà va qualificar de «calvari» la possibilitat d’haver de modificar el POUM per a permutar o subhastar la parcel·la de les Gavarres. Un POUM, per cert, que ha estat anul·lat pel Tribunal Suprem.

Actualment, la Font dels Lleons continua sota tones de sorra sota l’edifici que es troba entre el carrer Eivissa i Pere Martell. La joia del Patrimoni Històric, continua amagada als ulls dels tarragonins.