Tres dies abans de la inauguració dels Jocs Mediterranis, el 19 de juny del 2018, el Patronat de la Fundació Tarragona 2017, ens organitzador de l’esdeveniment esportiu, va decidir aprovar per majoria l’assumpció del deute de l’entitat que havia estat la seva predecessora en la cursa per organitzar els Jocs, l’Associació per a la Promoció de la Candidatura de Tarragona als Jocs Mediterranis 2017.

En aquella reunió celebrada a la Sala dels Tarragonins Il·lustres de l’Ajuntament de Tarragona a les sis de la tarda i que va finalitzar només una hora després, tres dels quatre patrons de la Fundació presents a la sala van decidir que aquest organisme, amb problemes financers de tota mena des de la seva constitució fins al punt d’haver d’ajornar un any la celebració dels Jocs en una decisió absolutament inèdita en la història de l’esport mundial —mai abans s’havia postposat un campionat per causes que no fossin desastre natural o conflicte bèl·lic (com en el cas d’enguany amb els Jocs Olímpics de Tòquio amb la Covid-19)—, assumia un deute de 828.572,18 euros procedents de l’Associació, una entitat, aquesta última, que va deixar de tenir activitat l’any 2012 i que en l’auditoria que es va fer pública l’any 2014 ja va mostrar un forat d’1,2 milions d’euros.

L’Associació, que es trobava en concurs de creditors, tenia, per tant, un forat financer ostensible que havia impedit la seva liquidació. El deute va anar a parar des d’aquella tarda de juny del 2018 a la Fundació que, a hores d’ara, encara no s’ha liquidat gairebé dos anys després de la finalització de l’esdeveniment pel qual s’havia constituït.

En l’assumpció del deute per part de la Fundació hi havia, però, una condició: que no s’assumiria aquest dèficit si la Fundació no es tancava amb superàvit o amb la suficient disponibilitat econòmica per a afrontar-ho. «L’Associació va quedar amb un deute molt important, estava en concurs [de creditors], i al final vam decidir assumir part del deute, però no tot perquè n’hi ha que no està justificat. Només assumiríem el deute en el cas que la Fundació liquidés amb beneficis. És a dir, si al tancament sobren diners, abans de procedir al repartiment de beneficis com marquen els estatuts, assumirem despesa de l’Associació i, si no, no farem res», deia a Porta Enrere Joan Anton Font Monclús, secretari de l’Ajuntament de Tarragona i de la Fundació Tarragona 2017 el passat mes de febrer.  És a dir, segons Font, si la Fundació tanqués amb pèrdues, no assumiria ni un euro d’aquests diners de deute de l’Associació, i si existís superàvit, només assumiria la part del deute que cobrís la quantitat de beneficis abans de liquidar la Fundació. Però això, segons els experts consultats per Porta Enrere, no és així. «Això no pot ser. El document diu que s’assumeix tot l’actiu i el passiu [de l’Associació]. No pots assumir tot l’actiu i després només cobrir aquell passiu que puguis arribar a pagar. Si ho assumeixes tot, ho assumeixes tot. La Fundació no pot liquidar-se si no paga tots els passius», diu Adalberto Guerrero, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i especialista en dret d’empresa i societari.

De fet, el document al qual fa referència Guerrero és l’acta de sessió del Patronat de la Fundació Tarragona 2017 del 19 de juny del 2018 al qual ha tingut accés Porta Enrere. En aquell document s’acorda, en el punt número 1 «assumir per part de la Fundació els deutes de l’Associació. La tècnica que resulta més adequada és la cessió global de l’actiu i passiu de l’Associació a la Fundació. Amb tot, es condiciona l’assumpció dels deutes a l’existència de superàvit i disponibilitat econòmica al tancament d’exercici».

«És tot molt estrany, fins i tot la manera com està redactat el text. Tenint en compte aquest document i sense conèixer en profunditat el cas, he de dir que abans d’assumir el deute, la Fundació hauria d’haver valorat si podia afrontar-ho i, en cas negatiu, no assumir-ho, però en el moment que assumeixes aquesta “cessió global”, ho acceptes tot. El que no es pot fer després és assumir només una part», diu el professor Guerrero, que explica que si la Fundació no paga tot el deute, hauria de presentar un concurs de creditors o estaria sotmesa a demandes judicials per la tècnica de l’aixecament del vel. Aquesta tècnica del dret tracta de corregir els abusos que es produeixen quan la personalitat jurídica de la societat (l’empresa) s’utilitza com a «cobertura per eludir el compliment d’obligacions aconseguint un resultat injust o perjudicial per a tercers i contrari a l’ordenament jurídic». És a dir, en una societat mercantil com una societat anònima o limitada, els socis no han de respondre amb el seu patrimoni personal si l’empresa fa fallida, però l’aixecament del vel ho permet si es demostra que hi ha hagut frau.

«El 29 de setembre del 2016 el Tribunal Suprem va dictaminar que no cal perseguir un frau per fer efectiva la tècnica de l’aixecament del vel. En aquell cas, si els socis d’una empresa eren conscients que els deutes d’una companyia anterior podien fer-los responsables en la que havien creat posteriorment, això era suficient per aplicar l’aixecament del vel», diu Joan Andreu Reverter, advocat especialitzat en dret mercantil i president de la secció de Dret Bancari del Col·legi d’Advocats de Tarragona. Reverter fa referència, doncs, al fet que quan els impulsors de la Fundació Tarragona 2017 van crear l’entitat, eren coneixedors del deute de l’Associació i, per tant, això els faria responsables dels diners que havia quedat a deure l’antiga entitat perquè ambdues comparteixen finalitat, la realització dels Jocs Mediterranis, i tenen els mateixos integrants al darrere, principalment l’Ajuntament de Tarragona. «Em resulta difícil no pensar que un cop es va constituir la nova entitat [la Fundació], els gestors no preveiessin que es produiria l’aixecament del vel pel que fa als deutes que va tenir l’Associació».

De fet, el document del Patronat de la Fundació Tarragona 2017 on s’aprova per majoria aquesta assumpció de deute està fonamentat en un informe jurídic encarregat per l’Ajuntament de Tarragona a un advocat especialista en dret societari, mercantil i concursal, José Machado Plazas, que en un dels punts del seu estudi assegura que «hi ha un risc elevat que els titulars de crèdits insatisfets contra l’Associació reclamin a la Fundació». Machado afirma en el seu informe que, tot i que l’Associació i la Fundació tenen personalitats jurídiques pròpies, els creditors de l’Associació podrien reclamar els deutes a la Fundació «emparant-se en la tècnica de l’aixecament del vel»: «Hi ha arguments a favor d’aquesta pretensió, com les finalitats comunes de l’Associació i de la Fundació així com la identificació de les persones i institucions que integren els òrgans socials i el caràcter instrumental de l’Associació per arribar a la definitiva constitució de la Fundació», diu el document.

Joan Andreu Reverter coincideix amb Adalberto Guerrero en què la Fundació Tarragona 2017 no pot assumir un deute i després triar què paga i què no en funció de la seva disponibilitat econòmica: «No pots assumir una cessió universal de l’actiu i del passiu i després limitar-ho en funció de com resulti. Quan ho assumeixes tot, assumeixes també unes obligacions, no pots tallar-ho allà on vulguis. Els gestors de la Fundació haurien d’aconseguir fons per cobrir tot el deute. Un cop han assumit el dèficit no poden decidir què paguen i què no perquè quedaria només a criteri d’una de les parts, la Fundació, envers els creditors». Amb tot, Reverter puntualitza que això seria possible sempre que els creditors acceptessin una quitança del seu deute: «Si els creditors no accepten una quitança, no hauria d’haver-hi aquest límit que marca el document».

Un dels advocats que va fer l’informe de liquidació de l’Associació, Rodrigo Cabedo, assegura a Porta Enrere que l’Ajuntament de Tarragona — i no la Fundació— va començar a pagar el deute fa temps, sense concretar quina quantitat i a quins creditors. Diverses fonts expliquen a Porta Enrere que l’Ajuntament de Tarragona, en vista dels deutes de l’Associació a empreses del territori en l’època de la candidatura, va decidir adjudicar contractes de serveis durant anys per a compensar les pèrdues d’aquelles companyies. Si això fos així, la situació del deute assumit no canviaria perquè la Fundació hauria de cobrir comptablement amb ingressos el dèficit establert en el moment de l’assumpció del deute tal com mostra el document del 19 de juny del 2018. Només una quitança per part dels creditors podria alleugerir la situació financera de la Fundació sobre aquest deute.

Un vot en contra

Aquella tarda del 19 de juny del 2018 no tots els patrons reunits a la Sala dels Tarragonins Il·lustres va votar a favor de l’assumpció del deute de més de 800.000 euros de l’Associació. Va haver-hi una persona que va votar en contra. Es tracta de María Elisa Vedrina, aleshores regidora d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona i que havia substituït en el càrrec a la conselleria i també en el Patronat a la seva predecessora i companya de partit (PP), Mabel Negueruela, que havia mort un any abans. El vot en contra de Vedrina és molt significatiu si es té en compte no només el seu càrrec i el fet de pertànyer a un grup polític que formava govern amb els socialistes —posant en risc aquella coalició arran de la seva decisió—, sinó també perquè en aquella reunió del Patronat només hi havia quatre membres: Josep Fèlix Ballesteros (president de la Fundació), Alejandro Blanco (president del COE i vicepresident de la Fundació), Javier Villamayor (comissionat especial dels Jocs Mediterranis) i ella. A més, el director executiu de l’Oficina Tarragona 2018, Víctor Sánchez, és a dir, el director dels Jocs, també estava present, però com a convidat. Per tant, tres vots a favor i un en contra.

El vot de Vedrina, que potser l’eximirà de possibles responsabilitats sobre aquell afer en un futur,  no es va quedar aquí. La regidora del PP ara a l’oposició va decidir abandonar el Patronat de la Fundació cinc dies després d’aquella votació, el 24 de juliol, és a dir, dos dies més tard de la inauguració dels Jocs Mediterranis, en plena celebració de la cita olímpica.

La decisió d’Elisa Vedrina cal trobar-la en la voluntat de no haver d’afrontar responsabilitats patrimonials en un futur. En una fundació com la de Tarragona 2017, els patrons han d’assumir les pèrdues que l’entitat pugui tenir amb el seu patrimoni personal. Davant la situació d’una assumpció de deute sobrevinguda pocs dies abans de la realització dels Jocs, Vedrina hauria decidit abandonar la Fundació, ens organitzador de l’esdeveniment esportiu, al bell mig dels Jocs. Un fet molt simptomàtic.

La renúncia de Vedrina a seguir formant part del Patronat per evitar responsabilitats patrimonials no és, però, l’única en la convulsa història de la Fundació Tarragona 2017. El 27 de maig del 2016, Víctor Sánchez, aleshores Coordinador General Adjunt dels Jocs i Secretari General del Comitè Olímpic Espanyol (COE), i Ricardo Leiva, director d’esports del COE, van renunciar al Patronat mitjançant un document davant de notari a Madrid. Tal com va admetre posteriorment Sánchez a Porta Enrere el 2 de setembre del 2016, la renúncia va ser provocada pel fet d’una possible assumpció de responsabilitats patrimonials. «Vaig deixar de ser patró de la Fundació Tarragona 2017 per les responsabilitats patrimonials que això podia comportar», afirmava en aquella entrevista on explicava que havia pres aquella decisió després de consultar el departament jurídic del Comitè Olímpic Espanyol. Arran de la valoració dels advocats del COE, aquesta entitat va decidir prendre mesures per «salvaguardar el patrimoni de les persones que formen part de l’organització».

Pocs dies després de la seva renúncia com a patró, Sánchez, en qualitat de Secretari General del Comitè Olímpic Espanyol, va assegurar en l’Assemblea General del COE que «la situació és greu, seriosa i amenaça la celebració dels Jocs», mentre afirmava que hi havia un dèficit de 9 milions d’euros en el pressupost operatiu dels Jocs, deixant entreveure que aquests podrien no celebrar-se. La situació crítica en aquells moments de la cita esportiva tarragonina va provocar la marxa dels dos membres del COE del Patronat —Alejandro Blanco, però, va continuar formant-ne part— i el posterior ajornament dels Jocs.

Tant Sánchez com Leiva, però, van tornar a ser patrons de la Fundació un any i mig després d’haver-ne marxat, el 18 de setembre del 2018, dos mesos i mig més tard de la finalització dels Jocs Mediterranis. «En aquell moment no hi havia compromisos financers tancats amb l’Estat per fer els Jocs i jo, per tant, no podia assumir responsabilitats patrimonials en un esdeveniment que no sabia si podria administrar. Després, un cop vam tenir les garanties econòmiques suficients, els membres del COE vam tornar», va explicar Sánchez a Porta Enrere en una altra entrevista que aquest mitjà va publicar el 3 d’octubre del 2018. En aquell article, el director dels Jocs assegurava que els patrons no assumien amb el seu patrimoni personal les possibles pèrdues de la Fundació al seu tancament pel simple fet de ser pèrdues, sinó que només ho farien «si hi ha una mala administració, una negligència i no per pèrdues sobrevingudes». En tot cas, l’assumpció del deute de l’Associació no es podria considerar un deute sobrevingut perquè, tal com han explicat els experts amb la tècnica de l’aixecament del vel, els gestors de la Fundació haurien estat conscients del deute de l’Associació quan van constituir la nova entitat.

«Tenint en compte el paper de l’Ajuntament de Tarragona en les dues entitats, caldria tenir present allò que s’anomena responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, que acostuma a ser el camí més eficaç per a cobrar deutes. En aquest cas, si la Fundació complia un servei públic com era fer uns Jocs Mediterranis a la ciutat de Tarragona, existiria aquesta responsabilitat patrimonial i, per tant, els creditors podrien demanar a l’Ajuntament cobrar els seus deutes. Tot això sense perjudici de les accions que el consistori pogués prendre contra les persones que van ser gestores d’aquesta Fundació», explica Joan Andreu Reverter, que apunta que els responsables actuals podrien haver-se de fer càrrec amb el seu patrimoni si la Fundació tingués pèrdues, però també els anteriors gestors. El president de la Fundació Tarragona 2017 és l’alcalde de Tarragona. Amb el canvi de govern, aquest seria Pau Ricomà (ERC), però l’anterior president havia estat Josep Fèlix Ballesteros (PSC) des de la seva fundació i fins que va perdre l’alcaldia en les passades eleccions del mes de maig del 2019. «L’anterior president també estaria vinculat en l’assumpció de responsabilitats perquè va tenir la capacitat de prendre decisions en un moment concret», diu Reverter.

La factura de Técnicas Reunidas

En l’acta del Patronat del 19 de juny del 2018 es feia un matís —un altre— pel que fa a la quantitat del deute que havia d’assumir la Fundació. Així, el document assegura que en l’informe de liquidació de l’Associació «hi ha un passiu insinuat de 828.572,18 euros i un efectiu en caixa de 47.436,19 euros. Això no obstant, del passiu hi ha una reclamació extrajudicial de Técnicas Reunidas S.A. per un import de 584.000 euros que no consta acreditada».

Del text, es pot entendre que el més de mig milió d’euros de Técnicas Reunidas forma part dels més de 800.000 euros del passiu total de l’Associació, però cap dels dos advocats consultats per Porta Enrere ha pogut assegurar que, un cop llegit el document, això quedi clar. Si el deute de Técnicas Reunidas no formés part dels 828.572,18 euros, el forat total seria d’1,4 milions.

El document, per tant, posa sobre la taula una vella i fosca història de l’inici dels Jocs Mediterranis que mai va ser aclarida del tot i ara, gairebé 10 anys després, continua igual. Técnicas Reunidas és un gegant industrial espanyol amb seu a molts països d’arreu del món. El deute, reclamat extrajudicialment —burofax—, correspon als treballs per la confecció del dossier promocional de la candidatura en els seus inicis. Tot i el preu, la feina es va adjudicar sense concurs públic i Técnicas Reunidas ho va fer juntament amb una altra empresa, molt més petita, que s’anomenava Tecnigenia. Aquesta era una companyia unipersonal a càrrec de Francisco Luengo, expresident de CTAC (Confederació de Treballadors Autònoms de Catalunya) i excoordinador sectorial de comerç de la UPTA (Unió de Professionals i Treballadors Autònoms). Ambdues entitats amb fortes vinculacions amb el sindicat UGT.

Luengo era amic personal de Mario Rigau, antic secretari general d’UGT a Tarragona, i aleshores comissionat per part de l’Ajuntament de Tarragona en l’Associació primer i president de l’entitat després. Tecnigenia es va constituir formalment el 20 de març del 2007, just el mateix mes que el consistori tarragoní aprovava la posada en marxa de l’Associació. L’oposició va criticar durament la tria d’aquesta empresa per fer una sèrie de treballs per a la candidatura, posant de manifest els vincles entre Luengo i Rigau i la poca experiència de Tecnigenia en algunes feines encarregades. Però encara hi havia més.

Una altra de les empreses que va facturar treballs a la candidatura va ser Services Solutions Providers S.L., també de Francisco Luengo. Segons publicava el mitjà Tot Tarragona el 3 de setembre del 2008, aquesta empresa tenia com a únic treballador a Agustí Mallol. La factura a l’Associació va ser de gairebé 39.000 euros i l’increment del cost de personal de l’empresa entre juliol de 2007 i juny de 2008 va ser de 36.000 euros, segons el mateix comunicat. Ambdós partits polítics insinuaven en el document que s’estaven pagant favors polítics perquè Mallol, que havia estat conseller de CiU, va abandonar el grup just abans de les eleccions municipals i va dir públicament que donaria suport a Ballesteros. Els convergents van patir una gran davallada als comicis en favor del PSC, que es va quedar a un conseller de la majoria absoluta.

Aquesta despesa de 584.000 euros de Técnicas Reunidas que va ser objecte de controvèrsia des del primer moment. Tot i això, consta, segons l’acta del 19 de juny del 2018 en la reunió del Patronat de la Fundació Tarragona 2017, com no acreditada i, per tant, la intenció de l’entitat serà no pagar-la. Porta Enrere s’ha posat en contacte amb Técnicas Reunidas per conèixer l’estat de la reclamació però no ha obtingut resposta.

L’opacitat de l’Associació

«Nosaltres no tenim cap mena de documentació de l’Associació, només les auditories i projectes finals. Això era una iniciativa privada en la qual l’Ajuntament tenia representació, però res més», va dir Joan Anton Font Monclús, secretari de l’Ajuntament de Tarragona i de la Fundació Tarragona 2017 a Porta Enrere el passat mes de febrer quan aquest mitjà va demanar documentació sobre l’Associació. L’afirmació del secretari no deixa de ser sorprenent si es té en compte que l’Associació va ser una iniciativa del PSC quan estava a l’oposició i la seva posada en marxa es va fer a través d’una aprovació del plenari del consistori que, a més, va destinar una subvenció de 400.000 euros des de l’any 2008.

«Des del grup municipal socialista estem convençuts que aquesta és una bona oportunitat per a la nostra ciutat, és per això que ja fa vuit anys que proposem que Tarragona es presenti com a candidata a aquest esdeveniment mundial. Hem fet contactes en aquest sentit i estem convençuts que Tarragona té possibilitats reals d’aconseguir ser la seu dels Jocs del Mediterrani. Els socialistes farem el que estigui a les nostres mans perquè aquest sigui un projecte de ciutat», consta en el document del consell plenari del 5 de març del 2007. El Ple, on l’alcalde era el convergent Joan Miquel Nadal, va aprovar aquell mateix dia proposar la candidatura de Tarragona com a seu dels Jocs Mediterranis el «2017 o 2021» i va decidir que la Comissió de Serveis a les Persones del consistori establís un grup de treball per a dur-lo a terme. Mesos més tard, el 14 de setembre del 2007, la junta de portaveus de l’Ajuntament de Tarragona nomenava «Comissionat de la candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani al senyor Màrius Rigau». En el mateix document, en el punt tercer s’establia que «el comissionat no tindrà cap relació laboral amb l’Ajuntament i el seu càrrec serà dut a terme sense cap contraprestació econòmica i de forma altruista». Això, un any després havia canviat. Tal com va publicar el diari El Punt el 21 d’agost del 2008, Rigau percebia 900 euros mensuals «com a compensació» per la seva tasca i els quatre vicepresidents polítics (de diferents partits que formaven l’Ajuntament), 700 euros mensuals cadascun.

Un parell de mesos abans, el 12 de juny del 2008, l’Ajuntament de Tarragona va signar un conveni marc amb l’Associació pel qual el consistori aportava 100.000 euros aquell any i 300.000 euros els següents. Per tant, sobta que el secretari de l’Ajuntament asseguri a Porta Enrere que el consistori no disposa de cap mena de documentació en relació amb l’Associació quan el govern municipal va aportar grans quantitats de diners públics a aquesta entitat.

Però l’afirmació del secretari es pot entendre millor si es repassa allò que va passar en els inicis de l’Associació. Així, en el Consell Plenari del 20 de juny del 2008, Àngel Fernández, anterior regidor al govern en l’època de Joan Miquel Nadal i aleshores a l’oposició, demanava «més rigor en la gestió dels convenis». Segons Fernández, no havia pogut consultar l’informe de fiscalització del conveni marc entre l’Ajuntament i l’Associació abans del Ple. I en la mateixa línia es va manifestar Raül Font, que va assegurar que dos dies abans del ple havia intentat consultar l’expedient de l’Associació i aquest no estava complet, «ni tampoc ahir». Segons consta en el document d’aquell plenari, Font va afirmar que la regidora Begoña Floria  li havia admès que «potser les coses no s’havien fet com s’haurien d’haver fet». I allò només era el començament d’una història que sempre va patir nombrosos problemes.

Va ser Floria precisament qui gairebé sis anys més tard va ser l’encarregada de presentar l’auditoria de l’Associació que demostrava un deute d’1,2 milions d’euros que, en principi, s’hauria de pagar mitjançant els actius de l’entitat, tal com va assegurar aleshores la regidora socialista. El fet és que el deute es va mantenir pràcticament igual tot i el concurs de creditors durant el pas dels anys i, com s’ha comprovat en aquest article, la bola de neu va acabar arribant a les portes de la celebració dels Jocs Mediterranis el juny del 2018, obligant la Fundació a assumir el deute, sempre que hi hagués superàvit al tancament dels comptes —una condició que, com s’ha vist, els experts rebutgen—.

En aquella reunió del Patronat del 19 de juny del 2018 a la sala dels Tarragonins Il·lustres de l’Ajuntament de Tarragona, a banda d’acordar l’assumpció del deute, es va posar en relleu els dubtes sobre la possibilitat que la Fundació tingués superàvit. «No hi ha certesa de liquidació final de la Fundació amb superàvit, entès aquest sense tenir en compte l’actiu i passiu que pogués provenir de l’Associació. La Fundació ha obtingut un ingrés extraordinari de 2 milions d’euros a través d’una subvenció Erasmus+ de la Unió Europea […] No obstant això, també s’ha constatat una reducció d’ingressos considerable per venda d’entrades, així com una major despesa extraordinària a conseqüència de la contractació d’allotjaments externs pel gran nombre d’atletes que s’han inscrit», deia el document.

Tres mesos més tard, el 26 de setembre del 2018, el director dels Jocs, Víctor Sánchez, i el Comissionat de l’esdeveniment, Javier Villamayor, presentaven el tancament dels comptes amb un superàvit de 152.659 euros. Sobtava, tal com es va indicar el 19 de juny, la baixa recaptació per venda d’entrades, de 519.960 euros, és a dir, més d’1,1 milions menys del que estava previst. Una venda de tiquets que es va intentar reactivar a tres dies vista dels Jocs amb una important campanya als mitjans de comunicació per una quantitat de 230.449,34 euros a partir d’aquell 19 de juny. És a dir, la Fundació es gastaria en 10 dies gairebé la meitat del que l’Ajuntament de Tarragona es gasta en despesa a mitjans de comunicació en un any normal.

El que no es va explicar aleshores en aquella roda de premsa del 26 de setembre i mai més després, era l’existència de l’assumpció del deute de 828.000 euros de l’Associació i si aquesta es comptabilitzava o no en l’estat de comptes de la Fundació. Porta Enrere s’ha posat en contacte amb l’Ajuntament de Tarragona per conèixer en quin punt es troba la Fundació, els seus comptes i si aquest deute procedent de l’Associació s’ha assumit completament. El regidor d’Hisenda Jordi Fortuny (ERC) ha explicat a aquest mitjà que desconeix la situació de la Fundació perquè encara no ha abordat aquest tema i quan tenia previst fer-ho i plantejar una sèrie de reunions va esclatar la crisi del coronavirus. Porta Enrere també va demanar parlar amb el secretari de l’Ajuntament de Tarragona i de la Fundació Tarragona 2017 sobre aquest assumpte però en el moment de publicar-se aquest article no havia rebut resposta.

El 25 de setembre del 2018, un dia abans de la roda de premsa on es va afirmar que hi havia un superàvit de 152.659 euros, el Patronat de la Fundació acordava la liquidació de la Fundació en «la data prevista als estatuts, el 19 de desembre del 2018». Gairebé un any i mig després d’aquella data, la Fundació continua sense haver-se liquidat.

«Algú dubta que la Fundació tindrà superàvit? La Fundació ha de tenir superàvit sí o sí», explica un exmembre del govern municipal a Porta Enrere.

*FOTO: Tarragona 2018