El món s’atura. Un petit organisme, invisible a simple vista i només detectable a través de microscopis mèdics ha posat en estat d’alarma mig planeta i l’altre mig està a punt de fer-ho. L’aparició del coronavirus —aquesta és la tipologia de l’organisme, que ha servit per a anomenar-lo popularment— està posant a prova la capacitat de resposta dels governs dels estats més poderosos del món per fer front a una crisi sanitària sense precedents en els últims 100 anys per la seva extensió, una pandèmia, i pels efectes que tindrà en l’economia a curt, mitjà i llarg termini.

El SARS-CoV-2 (nom del virus) va aparèixer per primera vegada a la ciutat de Wuhan, capital de la província de Hubei, a la Xina, a més de 8.000 quilòmetres del que, un parell de mesos després, seria el segon país més afectat en termes absoluts de persones infectades: Itàlia. L’estat espanyol és el quart en contagis —Estats Units ja registra més casos— i el quart en morts. Les dades s’actualitzen constantment i no paren de pujar. A la Xina, després d’unes mesures de control de la infecció molt estrictes, amb el confinament d’una ciutat de més d’11 milions d’habitants i de la seva província (més de 58 milions), els nous casos de contagiats gairebé són anecdòtics, tot i que encara no s’ha recuperat el pols normal de la vida quotidiana. A Europa, en canvi, la situació sembla descontrolada. Tot i el confinament de la població decretat pel govern italià fa un parell de setmanes, l’allau de malalts i morts no s’atura i l’executiu del país transalpí ha hagut d’extremar les mesures i imposar una aturada total de l’estat excepte els serveis bàsics per tal de contenir la pandèmia.

Responsables mèdics xinesos arribats amb la Creu Roja a la zona zero dels contagis per coronavirus a Itàlia, la Llombardia, van criticar obertament fa uns dies el relaxament en el control de la població a les terres llombardes, demanant un confinament més estricte tal com va fer la Xina. Una mesura que fa temps que demana la Generalitat de Catalunya i a la que s’han afegit quatre presidents autonòmics més, després de comprovar com el màxim responsable de l’executiu de l’Estat, Pedro Sánchez, es resisteix a aplicar un confinament massiu amb aturada productiva d’Espanya, tal com va fer Itàlia abans d’ahir.

A l’estat, Madrid és, de llarg, la particular Llombardia o Wuhan espanyoles. Els casos no paren de multiplicar-se i els serveis sanitaris ja estan per sobre de la seva capacitat. El col·lapse és inevitable en una comunitat autònoma que va ser una de les capdavanteres de les retallades en la sanitat pública en els pitjors anys de la crisi. Unes tisorades que van sofrir totes les regions d’Espanya —Catalunya inclosa—. Ara se’n pateixen les conseqüències.

En un inici, els principals experts catalans i espanyols van treure ferro a l’aparició del coronavirus. Molts d’aquests entesos asseguraven que la seva incidència a Catalunya o a l’estat seria menor, pràcticament anecdòtica, i, fins i tot, van afirmar que la principal preocupació de les autoritats sanitàries era la grip estacional, que anualment contagia centenars de milers de persones a tota Espanya, provocant 15.000 morts l’any 2018. Amb l’allau de contagis s’ha passat del no alarmisme al decret de l’estat d’alarma, però això no és suficient i sembla que, a més, ha arribat massa tard.

Els dos principals focus mundials de coronavirus fins ara, Wuhan i la Llombardia, tenen alguna cosa més en comú que l’assot de l’epidèmia: les dues són regions altament contaminades. Si s’observen les imatges obtingudes pel satèl·lit Sentinel 5P publicades per l’Agència Espacial Europea (ESA), es pot comprovar com Wuhan i la Llombardia són algunes de les zones més contaminades del món per diòxid de nitrogen, un compost químic que s’utilitza en la indústria petroquímica i que és molt tòxic a l’inhalar. Segons l’ESA, el diòxid de nitrogen contamina l’aire com a resultat de cremar combustibles fòssils en processos industrials i pel trànsit rodat. Aquesta agència europea afirma que el diòxid de nitrogen «té un impacte significant en la salut de les persones, contribuint especialment als problemes respiratoris».

Un estudi publicat l’any passat a l’European Heart Journal assegurava que la contaminació de l’aire provoca 8,8 milions de morts a tot el món cada any, superant d’aquesta manera el tabac, que provoca 7 milions de morts. Dels gairebé 9 milions decessos anuals, 790.000 corresponen a Europa, 659.000 dels quals en els països de la Unió Europea. «La pandèmia real que viu el món des de fa anys és l’impacte de la contaminació atmosfèrica sobre els éssers humans. D’aquesta no en parla ningú excepte els responsables científics. Acostuma a haver-hi un ampli silenci mediàtic», diu Francesc Xavier Roca, exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Roca, un cop vistes les zones que registren més casos i els mapes de contaminació, assegura que sí que existeix una correlació entre la contaminació i el coronavirus: «Les àrees més contaminades són les que també hi ha un nombre de població amb més malalties cardiorespiratories i que segurament és on es poden produir més morts».

Un altre expert també es pronuncia en aquest sentit. «És evident que la contaminació no ha provocat l’aparició del virus, però també sembla clar que si una persona viu en un entorn contaminat, tindrà l’aparell respiratori més castigat i serà, per tant, més vulnerable a un virus que ataca precisament aquest aparell», diu Josep Lluís Domingo, catedràtic de Toxicologia i Salut Mediambiental de la Universitat Rovira i Virgili.

Segons el rànquing de ciutats amb l’aire més contaminat del món que fa l’empresa IQAir —una companyia suïssa que fabrica aparells purificadors d’aire i altres dispositius de protecció contra la pol·lució—, l’any 2019 Wuhan ocupava el número 176 com a ciutat més contaminada del planeta (Pequín era la 201). En aquest rànquing, ciutats de la Xina, l’Índia o el Pakistan ocupen majoritàriament les dues 200 primeres places. Milà est troba en la posició 705, Bèrgam en la 987 i Madrid en el lloc 2932. Curiosament, Barcelona o Tarragona no hi apareixen, tot i que aquesta última té a pocs quilòmetres el complex petroquímic més important de tot el sud d’Europa.

L’estudi de la URV

«Actualment no tenim cap dada perquè ens trobem en una situació completament nova, amb un virus nou. Amb tot, hem decidit estudiar-ho i posarem en marxa una investigació on intentarem esbrinar si la contaminació de l’aire pot influir en la vulnerabilitat de les persones al Covid-19», explica Domingo a Porta Enrere. El catedràtic de la URV va anunciar fa un parell de mesos que el Laboratori de Toxicologia i Salut Mediambiental (TecnATox) que dirigeix faria un estudi epidemiològic «per tractar d’evidenciar, amb dades científiques, si hi ha una correlació entre determinades malalties i el fet de viure en l’entorn de les indústries petroquímiques de Tarragona». L’anunci es va fer dos dies després de l’accident de la planta d’Iqoxe al polígon petroquímic Sud de Tarragona. Ara l’estudi s’ampliarà amb aquesta variable del coronavirus.

«La hipòtesi que un aire contaminat debilita les persones davant atacs vírics com aquest té tot el sentit, però caldrà demostrar-ho amb dades. De moment, com és obvi, un estudi així no existeix perquè la Covid-19 (nom de la malaltia provocada pel virus SARS-CoV-2 ) és nova, per això quan va aparèixer vam decidir que inclouríem aquesta variable en el nostre estudi epidemiològic», diu Domingo. Així, segons aquest científic, es planteja agafar una mostra prou àmplia de persones contagiades amb el SARS-CoV-2 a la comarca del Tarragonès i un altre grup a les Terres de l’Ebre per a fer la comparativa de la gravetat dels casos i la mortalitat que haurà tingut el coronavirus en les dues zones estudiades. «Esperarem que es controli l’epidèmia perquè ara no podem fer cap treball de camp. Necessitem un nombre significatiu de casos, tant de contagis, hospitalitzats i morts en les dues àrees que compararem. En tot cas, una mostra de 500 persones, per exemple, amb 250 al Tarragonès i 250 a l’Ebre, no seria prou àmplia perquè formés part d’un estudi fiable», admet Domingo, que no precisa quin nombre de casos seria el mínim indispensable per a fer l’estudi mentre assegura que té sobre la taula de treball un informe sobre l’afectació de la pol·lució a les dones embarassades de la ciutat de Wuhan: «Wuhan és una ciutat molt contaminada i això pot provocar problemes en diferents òrgans de l’ésser humà. Aquest estudi que estic consultant ara n’és una prova». Domingo creu que l’estudi pot estar acabat a començaments de l’any vinent, però tot dependrà de quan finalitzi l’etapa de confinament.

«A l’Iran, un altre país amb important afectació del coronavirus, hi ha moltes ciutats fortament contaminades», apunta el professor Domingo, una afirmació que es pot confirmar amb els mapes de contaminació per diòxid de nitrogen que publica l’ESA.  La ciutat d’Hendijan és la primera de l’Iran de la llista de ciutats més contaminades del món del rànquing d’IQAir. Apareix en el número 261.

Imatge del satèl·lit Sentinel 5P de l’ESA sobre la contaminació per diòxid de nitrogen a l’Orient Mitjà.

Wuhan i la Llombardia són regions fortament industrialitzades. A la ciutat xinesa i la seva àrea d’influència hi ha una potent indústria de l’automoció amb factories de General Motors, Nissan o Honda, entre altres. També compta amb una important indústria de l’acer —la segona més gran del món— i és una ciutat estratègica per al comerç gràcies al riu Yangtsé, que es troba vora la ciutat. L’any passat ja va viure manifestacions de desenes de milers de persones que s’oposaven a la construcció d’una planta d’incineració de residus que incrementés encara més la contaminació a la zona.

Per la seva banda, la Llombardia és la perla econòmica d’Itàlia perquè genera un 25% del PIB de tot el país. El PIB per càpita és un 55% més alt que la mitjana europea, arribant als 33.647 euros. Amb Roine-Alps, Baden-Württemberg i Catalunya, forma el consorci Quatre motors d’Europa. Aquesta regió compta amb una important indústria mecànica,  electrònica, metal·lúrgica, química, tèxtil, farmacèutica i alimentària.

«Les zones amb més incidència de l’epidèmia són les més poblades. Històricament sempre ha estat així, des de la grip espanyola del 1918 fins a la pesta negra de l’Edat Mitjana. Ara, sí que sembla que hi podria haver una correlació entre la contaminació ambiental i l’aparició de casos greus o morts per la Covid-19. La gent que viu en aquestes zones tenen les vies respiratòries més afectades i això les fa més vulnerables a un virus com aquest, que provoca problemes respiratoris aguts. Seria el mateix cas que els fumadors o asmàtics, però encara més greu», assegura Eduard Rodríguez Farré, professor d’investigació en fisiologia i farmacologia de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i membre de l’Agrupación de Salud Ambiental del Centro de Investigación Biomédica en Red de Epidemiología y Salud Pública (CIBERESP) de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid, que remarca que aquesta hipòtesi caldrà confirmar-la amb estudis i dades: «Ens podem trobar que el nombre més alt de casos greus o morts per coronavirus estan en aquestes zones de més contaminació, però això caldrà demostrar-ho».

La importància de les xifres relatives

La Xina registrava fins diumenge 22 de març 81.349 casos i 3.261 morts, la majoria a la província de Hubei i, sobretot, a la seva capital Wuhan. «El recompte de casos és una cosa que cal analitzar quan tot això acabi. Es parla molt de la crisi a la Xina, però han tingut menys de 100.000 casos i, encara que fossin deu vegades més, arribant al milió, en una població de gairebé 1.400 milions d’habitants, això què representa?», es pregunta Domingo valorant l’impacte de la malaltia. De fet, des de diversos sectors s’han qüestionat les dades publicades pel govern xinès, considerant que eren poc creïbles pel fet de ser tan baixes. Un cas similar al de Rússia, que té uns pocs centenars de casos de Covid-19 declarats.

Les dades, publicades en termes absoluts, poden distorsionar en certa manera la percepció de l’impacte de l’epidèmia. Així, els 81.349 casos a la Xina (fins la nit de diumenge 22 de març), de llarg el país que més n’ha registrat, suposarien una afectació del 0,0058% de tota la població del gegant asiàtic. A Itàlia, en canvi, amb una població de més de 60 milions d’habitants, el nombre de casos és de 59.138 (diumenge), un 0,1% de la població. El país transalpí ja supera els xinesos amb quantitat de morts perquè abans d’ahir ja registrava més de 5.400 decessos. Espanya, amb 47 milions d’habitants, registrava 28.603 casos (un 0,06%) i un total de 1.756 morts.

«S’està parlant molt de xifres absolutes, però cal mirar la incidència de la malaltia, els contagis per cada 100.000 habitants. Si es fa així, es podrà comprovar com països que no apareixen a les notícies, com els nòrdics, tenen una incidència semblant a la d’Espanya», diu Eduard Rodríguez Farré. Amb les dades actuals, Islàndia, amb una població de 364.000 habitants, ha registrat fins ara 568 casos (un 0,15% del total dels habitants del país, més que Itàlia). Noruega, amb 5,3 milions d’habitants, registra 2.257 casos (un 0,04%) i Suècia, amb 10,1 milions, 1.934 casos (0,02%).

Segons el mapa mundial de la incidència de la malaltia publicat per l’European Centre for Disease Prevention and Control, es pot veure com la incidència del Covid-19 és igual d’alta en països com Iran, Islàndia, Noruega, Espanya, França, Itàlia i molts altres d’Europa.

Les dades publicades pel Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Ministeri de Sanitat indiquen que la taxa d’incidència del Covid-19 a Espanya els últims 14 dies és del 59,64 casos cada 100.000 habitants, mentre que a Itàlia és de 78,86. Per fer-nos una idea, la grip estacional a Espanya va arribar als 309 casos per cada 100.000 habitants la primera setmana de febrer d’enguany.

«Hi ha hagut casos molt greus de grip, com la del 1918, que va matar més de 50 milions de persones, més que en tota la Primera Guerra Mundial. Mai s’havia fet un confinament així per una malaltia com aquesta [el coronavirus]», diu Rodríguez Farré, que esmenta la incidència que està tenint la grip als Estats Units, on les estimacions del Centers for Disease Control and Prevention (CDC) són que enguany hi haurà un total de 38 milions de malalts, 390.000 hospitalitzats i 23.000 morts per aquesta recurrent malaltia. Segons aquest epidemiòleg, algunes tesis i protocols d’actuació d’alguns experts han topat amb una previsible alarma pública que els polítics no podrien gestionar: «Hi ha epidemiòlegs que han estat partidaris de no fer res, deixar que la gent s’infectés i generés la seva pròpia immunitat. Això hauria comportat la mort de gent d’avançada edat. Aquesta va ser la postura dels neoliberals anglesos, que veien en aquesta proposta un alleugeriment de les càrregues de la Seguretat Social. Amb tot, si fas això i comencen a morir entre 50 i 100 persones al dia, l’opinió pública se’t llença a sobre. Al final els polítics rectificarien perquè a, cap i a la fi, això és l’únic que els mou: el que digui la gent [per por a perdre el vot]».

Rodríguez Farré assegura que les mesures que ha pres el govern d’Espanya són correctes: «El que s’ha fet aquí és correcte perquè fer un confinament més estricte seria, possiblement, ineficaç. No pots posar un policia a cada porta per vigilar la gent i aquesta, si té els moviments molt restringits, buscarà la manera de trencar les mesures, tal com hem vist en alguns casos. Al final, les epidèmies sempre s’han estès amb confinament o sense. El que és evident és que si et mantens allunyat o aïllat d’altres persones, tallaràs la cadena de contagis i, per tant, la mortalitat disminuirà».

Aquest expert és molt crític amb la gestió feta per les autoritats en els últims anys pel que fa  a la sanitat pública i assegura que ara ho estem pagant: «En els últims anys la sanitat pública s’ha retallat un terç en personal, llits i equipaments. Tot s’ha privatitzat i ara ho trobem a faltar».

«La qualitat de l’aire és fonamental per a la salut de la població», sentencia el professor Domingo, que apunta a un previsible escenari de col·lapse del sistema sanitari i descontentament social arran de la falta de recursos: «El problema del coronavirus és la velocitat de l’expansió i, per tant, el col·lapse del sistema de salut. Això podria generar un problema polític important. Imagina que duus a urgències un familiar teu i es mor a la porta perquè no l’han pogut atendre. D’aquí a la Revolució Francesa no faltaria molt».