Quan encara no fa un mes que es va produir l’accident més greu en la història de la indústria química de Tarragona, el focus mediàtic, social i polític ha passat de puntetes per la que hauria de ser la principal preocupació en un incident d’aquesta mena, la contaminació i, en canvi, s’ha desplaçat de seguida cap a dos efectes col·laterals —greus— d’una explosió i posterior incendi que va causar la mort de tres persones, una d’elles un veí que vivia a gairebé tres quilòmetres de la fàbrica accidentada, Iqoxe. L’atenció dels mitjans de comunicació, els ciutadans i els càrrecs públics s’ha centrat particularment en dos temes: les condicions laborals dels treballadors i els protocols d’avisos a la població (les sirenes). De la columna de fum que es va veure immediatament després de l’explosió i que recordava un bolet atòmic a petita escala, ni se’n parla. Aquell fum va desaparèixer en la foscor de la nit i també de la taula de debat furtivament. No uns dies després, no, si no molt abans de la mitjanit del 14 de gener, el dia que es va produir l’accident.

El presumpte núvol tòxic es va volatilitzar de seguida del panorama informatiu en consonància amb les propietats de la substància que es va alliberar, l’òxid d’etilè. Es tracta d’un producte extremadament tòxic, potencialment carcinogen, però molt volàtil, la toxicitat del qual se suposava que havia desaparegut amb la combustió.

Protecció Civil va ser qui primer va negar l’existència d’un possible núvol tòxic quan no feia ni una hora que s’havia produït l’explosió:

El tuit es va publicar només vuit minuts després que el mateix organisme, l’encarregat de la gestió del PLASEQCAT, demanés el confinament de la població dels municipis de Tarragona, Salou, Vila-seca, Reus, Constantí, el Morell i La Canonja. Unes 300.000 persones. Un quart d’hora més tard, el confinament es restringia a «Les Pinedes, Vilaseva, Tarragona: Bonavista i Univ. Laboral i La Canonja» i s’avisava que es farien sonar les sirenes, que mai van sonar, per cert. Deixant de banda les errades en els topònims —La Pineda, Vila-seca; un fet que encara va desconcertar més una població necessitada de respostes—, l’actuació de Protecció Civil va ser sorprenent tenint en compte la diligència amb la qual treballa aquest organisme i més si es té en compte el precedent de l’últim accident mortal en la indústria química de Tarragona el maig de l’any passat, el de Carburos Metálicos. Aleshores, la gestió va ser impecable i els despropòsits van venir de l’Ajuntament de Tarragona, que va generar un autèntic caos de confinament sí, confinament no, tal com vam explicar a Porta Enrere.

«Via Twitter, davant la manca d’informació provinent de la mateixa indústria es va fer una petició genèrica de confinament a les poblacions veïnes que es va anar acotant. Minuts després s’incideix en què és preventiu per si arriba el fum. A mesura que hi havia nova informació s’anava precisant la informació i les directrius», explica oficialment Protecció Civil a Porta Enrere.

Una mica abans de les vuit del vespre, Protecció Civil assegurava que els bombers deien que no hi havia «afectació externa» a la zona del polígon i que, per tant, no es farien sonar les sirenes. Vint minuts més tard, un altre tuit assegurava que els tècnics del Departament de Medi Ambient informaven que no es detectava presència de tòxics a l’aire a prop d’Iqoxe. Una afirmació que va refermar el conseller d’Interior Miquel Buch, màxim responsable del PLASEQCAT, poc abans de les nou del vespre. «No hi ha toxicitat a l’aire però es recomana confinament», deia Protecció Civil aleshores. Un tuit poc tranquil·litzador i, en certa manera, contradictori.

«Com es podia dir minuts després de l’explosió que no hi havia toxicitat a l’aire? Això és impossible! Caldrien, com a mínim, un parell d’hores per a determinar si hi havia núvol tòxic o no. I això sempre que els mesuraments s’haguessin fet de forma adequada», afirma Francesc Xavier Roca, doctor en Enginyeria Industrial i exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient (LCMA) de la UPC (s’acaba de jubilar). Roca és un dels grans experts en contaminació ambiental de Catalunya i ha fet alguns dels estudis més destacats al Camp de Tarragona. «Hi ha pànic a crear alarma. Es tracta a la gent com si fos ignorant. Tenen pànic [els responsables polítics] a donar dades reals de les coses i això fa anys que dura», afirma visiblement molest.

De fet, cap responsable tècnic del dispositiu d’emergències, del departament de Medi Ambient ni cap càrrec polític va oferir cap mena de dada sobre la toxicitat de l’aire aquella nit. Quins valors s’havien registrat? De quines substàncies? On? Durant quant de temps? Res.

El conseller Miquel Buch va explicar en diferents ocasions mitjançant compareixença de premsa als mitjans de comunicació que havien estat els bombers els qui havien fet els mesuraments oportuns de la qualitat de l’aire davant la falta d’informació dels responsables de l’empresa. Aquests mesuraments havien determinat, segons el conseller d’Interior, que no hi havia núvol tòxic.

«Amb l’empresa s’hi va parlar des de l’inici, es tenia informació directa d’ells», explica Alfons Tormo, bomber llicenciat en química que va arribar a l’incendi el matí del 15 de gener. Tormo, que ha escrit un article en el seu bloc explicant la seva experiència en l’accident d’Iqoxe, és de Reus però fa anys que està destinat en un parc de bombers de Lleida. «Nosaltres tenim una sèrie d’aparells que detecten gasos inflamables —explosímetres— que ens adverteixen d’una possible acumulació d’aquests gasos per evitar una deflagració. També tenim uns altres que mesuren les concentracions de substàncies i compostos orgànics volàtils (COV), però no els identifiquen. És a dir, nosaltres podem saber que hi ha una substància a l’aire en una determinada quantitat però no sabem quina és, això ho diu l’empresa quan ens comunica què hi ha en el tanc que ha explotat o que s’ha incendiat», afirma.

«Cal tenir en compte que l’empresa no va informar el CECAT (Centre de Coordinació Operativa de Catalunya) de Protecció Civil ni al 112 de res durant la primera hora, fins que localitzem el responsable després d’unes quantes trucades. Aquest havia de trucar al Cat112 i a Protecció Civil», diu Protecció Civil a Porta Enrere. L’accident es va registrar a les 18.38 h del dimarts 14 de gener. Si com diu Protecció Civil no es va contactar amb l’empresa durant la primera hora i els bombers no disposen d’un equip de mesurament de COV que identifiqui les substàncies, com es podia afirmar en un tuit a les 19.23 h que no hi havia constància de núvol tòxic?

«Segur que hi havia COV’s a l’ambient perquè hi havia l’òxid d’etilè que s’havia cremat, i les més que probables fuites d’altres tubs, cablejat elèctric i el plàstic que hi havia a la planta que estava cremant», diu Tormo que explica que els aparells que duen els bombers per detectar concentracions de COV’s són de la mida «d’un telèfon mòbil». Alguns dels models són el MultiRae (que es troba al parc de bombers de Tarragona, en el furgó de risc químic), el Dräger Pac 8000 o el Dräger X-am 5000, que és el que porten els vehicles de comandaments de bombers.

«Els aparells dels bombers són dels més complets que existeixen en el mercat però estan fets per a la seguretat laboral en entorns industrials, on les concentracions de COV’S i altres substàncies són molt altes. La seva sensibilitat no mesura concentracions més petites però que són nocives i considerades tòxiques en nuclis de població. Així, aquests aparells mesuren en mil·ligrams/m3 o parts per milió (ppm), mentre que els aparells que determinen si l’aire conté toxicitat perillosa per a la salut de les persones en àrees urbanes ho fa en micrograms/m3, mil vegades menys. Això es fa perquè s’entén que en un entorn industrial els treballadors disposen de material que els protegeix contra la toxicitat, com màscares, vestits especials, etc., mentre que la població no en té. Per tant, els límits legals i per a protegir la salut de les persones en àrees urbanes són molt inferiors a les d’una indústria. És el que entenem per emissió (allò que la indústria emet) i immissió (el que respirem). Alguns d’aquests aparells es poden calibrar per mesurar un COV determinat. Això vol dir que si el calibres perquè mesuri uns determinats COV però a l’aire n’hi ha uns altres, no els mesurarà correctament. Al final, el que fan molts d’aquests dispositius és mesurar l’acumulació de tots els COV (TCOV = Total COV), sense identificar-ne cap. No saps quanta concentració hi ha de cadascun. Amb aquests equips no hi haurà cap valor que determini els nivells de concentració a les àrees urbanes i per tant cap valoració sobre els nivells de compostos tòxics als quals han estat exposades, només algunes dades del punt d’emissió», diu el doctor Roca. És a dir, podria haver-hi hagut un núvol tòxic per a la població però no hauria estat detectat pel fet d’utilitzar uns aparells no indicats per aquesta tasca.

«Els bombers no podem fer anàlisis de la qualitat de l’aire. Tenim una sèrie d’explosímetres que ens marquen una varietat de productes, però no tots. La primera onada de companys que arriben no saben què es troben, sempre anem venuts. La majoria de vegades ens amaguen informacions i no sabem a què ens enfrontem. Quan és un tema greu mai sabem de què es tracta», diu Jaume Navarro, delegat de la secció sindical de bombers de CATAC i bomber del parc de Tarragona. Navarro explica que el cos de bombers té un llistat on consta quins productes fa servir cada fàbrica del complex petroquímic. El llistat, però, no està actualitzat: «Teníem la relació de què feia IQA [la precursora d’Iqoxe], però ara no sabíem si Iqoxe feia servir els mateixos productes».

Els bombers de la Generalitat no van ser, però, els primers en arribar a Iqoxe, sinó que ho van fer els bombers dels Parcs Químics de Seguretat de l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT). Segons confirmen oficialment a Porta Enrere els responsables de Parcs Químics, les primeres dotacions van arribar a les 18.49 h. Els mitjans que hi van aportar van ser:

2 autobombes mixtes aigua/escuma

1 vehicle de comandament

3 vehicles lleugers

1 furgoneta de rescat

1 bomba submergible de gran cabal Hytrans

1 cisterna amb 20.000 litres d’escumogen

1 canó de gran cabal Williams Ambassador

1 contenidor de risc químic PRQ

1 ambulància

I  els següents recursos humans:

1 cap de parc

3 caps d’equip

9 bombers

10 bombers de suport del Nord

Un cop van arribar els bombers de la Generalitat, aquests van assumir la coordinació de l’emergència i van designar les funcions als membres del Parc Químic, que van ser «l’extinció dels focs i la refrigeració dels equips adjacents durant tota l’emergència (fins l’endemà). Una vegada extingits els focs, Parc Químic va seguir treballant durant diversos dies conjuntament amb bombers de la Generalitat per deixar les instal·lacions en situació segura».

Els bombers dels Parcs Químics també tenen, en principi, aparells com els que descriu Tormo, i com que van ser els primers a arribar, ells podrien haver fet mesuraments de toxicitat i de presència de COV’s a l’aire. Però no ho van fer. «No realitzem mesuraments ambientals perquè és l’administració (Departament de Territori i sostenibilitat) qui les realitza», diu l’AEQT a Porta Enrere.

Medi Ambient no troba contaminants a l’aire

A les 20.22 h Protecció Civil anunciava en un tuit que «unitats de Medi Ambient desplaçades informen que no es detecta la presència de tòxics en l’aire prop de l’empresa accidentada». Tal com ha pogut saber Porta Enrere, els tècnics de Medi Ambient van fer mesuraments amb aparells portàtils a Torreforta, Campclar, La Canonja i Vila-seca, amb resultats negatius. L’informe al qual ha tingut accés Porta Enrere deia que no s’havia trobat cap contaminant en l’aire «en concentracions significatives». L’horari dels mesuraments va ser entre les 19.30 h i les 23 h, i es van utilitzar aparells Drāger X-am 7000, Drāger X-am 5100 (només mesura àcid clorhídric) i un altre aparell que fa els mesuraments amb tubs cloromètrics (capaç de mesurar òxid d’etilè).

Segons l’informe de Medi Ambient, aquest material els permetia mesurar fins a 50 contaminants concrets. Amb tot, no consta cap dada. Els aparells portàtils només mostrarien la concentració de COV al display, a la pantalla, no generarien un arxiu. «Com en els aparells dels bombers, els de Medi Ambient estan dissenyats per detectar grans concentracions de compostos i substàncies en un entorn industrial i no en àrees urbanes. Amb aquests dispositius seria impossible determinar l’existència d’un núvol tòxic en nuclis de població, i més amb la velocitat que es va dir, una hora i mitja després de l’accident, tal com es va anunciar oficialment», diu Francesc Xavier Roca.

El departament de Medi Ambient també va fer mesuraments a través de les estacions fixes (petites construccions prefabricades amb els logotips del departament que es troben en diferents poblacions). Les dues més pròximes a Iqoxe eren les de Bonavista i La Canonja. Els resultats van ser negatius, només amb un petit increment de PM10 (partícules), sense superar el llindar dels 50 micrograms/m3. Aquestes estacions no mesuren ni de bon tros tots els contaminants de l’aire, sinó que es limiten a l’òxid de nitrogen, òxids de sofre, àcid sufhídric i partícules. «Res que serveixi per valorar la toxicitat del núvol», diu Roca. Aquest fet va ser el detonant, fa un parell de mesos, d’una discussió entre el doctor Roca i la directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya, Mercè Rius, durant l’estrena del documental És a l’aire que es va fer en el marc del Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) de Barcelona, el Suncine. Roca, que estava entre el públic, va rebatre una afirmació de Rius que, en el torn de preguntes després de la projecció del documental, va afirmar que hi havia més contaminació a la plaça Francesc Macià de Barcelona que al Camp de Tarragona. Francesc Xavier Roca, que va titllar aquesta afirmació de «mentida», va assenyalar precisament aquesta falta de mesurament sobre tots els possibles contaminants de l’aire, una afirmació que Rius va evitar respondre fins que la directora del programa Sense Ficció de TV3, Montse Armengou, que havia d’emetre el documental setmanes després, va insistir que la directora general aclarís si allò que deia Roca era cert. Rius, finalment, va reconèixer que el departament no mesurava tots els compostos i substàncies potencialment tòxiques que es troben a l’aire del Camp de Tarragona.

Roca, però, assenyala un altre factor per apuntar a la perillositat del núvol tòxic arran de l’explosió i posterior incendi de la planta d’Iqoxe: les condicions meteorològiques. Segons aquest excap del LCMA de la UPC, aquella nit i matinada es van donar les circumstàncies climàtiques idònies per accentuar la contaminació a tota la zona: «Si agafes les dades de l’estació meteorològica de la Universitat Laboral, que és la més pròxima, la direcció del vent a partir de  les 0.30 h del 15 de gener és de NNW-NNE, amb velocitats de vent molt baixes. El núvol va estar durant moltes hores situat en aquestes zones. A les imatges es veu com el fum puja de forma vertical i fa la forma del bolet atòmic perquè hi ha una inversió tèrmica (l’aire calent —menys dens— no puja i això pot provocar que la contaminació de l’aire quedi atrapada a prop del sòl, amb efectes nocius per la salut). Les condicions eren dolentes. Aquesta situació va durar fins a les set del matí de l’endemà. D’això ningú en parla. A TV3 deien que el vent bufava direcció al mar, però l’estació de la Laboral deia el contrari».

Roca explica aquesta discrepància entre les condicions meteorològiques que exposaven els homes del temps de TV3 amb allò que mostrava l’estació de la Laboral perquè «el model que utilitzen els meteoròlegs a televisió és per a grans extensions del territori. Cal un model aplicat a una part molt més reduïda per tenir valors fiables». Cal recordar que el LCMA de la UPC també fa models matemàtics per estudiar la direcció dels vents i així conèixer quina pot ser l’afectació en determinades poblacions prop de la indústria química. Aquests vents arrossegarien els compostos tòxics en unes determinades zones de cada població en detriment d’unes altres, tal com es va demostrar en alguns dels estudis sobre contaminació associada a la petroquímica al Camp de Tarragona.

Un episodi gegant

L’equip que dirigia Francesc Xavier Roca i que ara formen la doctora en Ciències Ambientals Eva Gallego i José Francisco Perales, responsable de simulació matemàtica, sempre ha mantingut que una exposició curta però de gran intensitat a un producte tòxic pot ser potencialment més nociva que una exposició llarga i en una quantitat més petita. És el que els membres del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC anomenen «episodis». L’exemple és el d’una descàrrega elèctrica: una persona pot suportar un determinat corrent elèctric suau durant molt de temps sense patir un risc per la seva vida, però si de cop i volta aquell corrent augmenta molt encara que sigui durant un segon, la persona pot morir. «Aquest ha estat un episodi molt gran i el que hem vist ha estat una autèntica irresponsabilitat. S’hauria d’haver confinat la població fins que no s’hagués certificat que no hi havia toxicitat a l’aire. Per saber-ho, amb un equip adequat, es tardaria entre dues o tres hores mínim a tenir els primers resultats. No ha estat el cas. No es pot eliminar el confinament fins que no s’hagi determinat que no hi ha toxicitat en les àrees urbanes. Sembla que es vol minimitzar allò que ha passat», diu.

La rebaixa en el perill de la toxicitat s’ha explicat per les característiques del producte que va explotar, l’òxid d’etilè. «Una explosió no és més que una combustió (en aquest cas molt bèstia) d’aquest producte orgànic. Mirant la fórmula C2H4O el resultat de la combustió només pot ser CO2 i vapor d’aigua, com qualsevol estufa i caldera de combustió. Si hi manca oxigen, igual que a les calderes, també podem tenir CO, que ja és més problemàtic. Però aparentment no hi ha més. Perquè, senzillament, de cremar una molècula amb C, H i O, només podem tenir CO2 i H2O», escrivia el bomber llicenciat en química Alfons Tormo en el seu bloc, descartant, d’aquesta manera, una possible toxicitat, la de l’òxid d’etilè, perquè s’havia cremat tot. En la mateixa línia s’expressava Rosa Nomen, professora de l’Institut Químic Sarrià:

Rosa Nomen, professora de l'@IQSbarcelona, sobre l'explosió a la petroquímica de Tarragona: "El núvol no és tòxic i les aigües residuals tampoc. L'afectació química serà nul·la" #PlantaBaixaTV3

▶ https://t.co/lDe05aH1iu pic.twitter.com/58zGjagysT

— Planta baixa TV3 (@plantabaixatv3) January 15, 2020

«La combustió de l’òxid d’etilè elimina gran part del producte, però no el 100% i sent un agent volàtil es dissemina ràpidament.  El risc per a les persones és fonamentalment l’efecte tòxic agut, que dependrà de la quantitat inhalada i de la que hi ha hagut en contacte amb la pell i els ulls.  L’òxid d’etilè està catalogat com carcinogen de tipus 1, el que vol dir que se suposa que és carcinogen pels humans segons les proves fetes en animals d’experimentació. Tanmateix, la carcinogènesi requereix exposicions prolongades (sent probablement més important el temps que les quantitats, però això no deixa de ser una extrapolació)», diu a Porta Enrere Eduard Rodríguez-Farré, professor d’investigació en fisiologia i farmacologia de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i membre de l’Agrupación de Salud Ambiental del Centro de Investigación Biomédica en Red de Epidemiología y Salud Pública (CIBERESP) de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid.

«Això que es diu que la combustió de l’òxid d’etilè quan va cremar es va convertir tot en diòxid de carboni i aigua no és així. Això hauria passat en condicions ideals, però no és el cas. Tal com es va produir l’accident segur que es van alliberar molts Compostos Orgànics Volàtils (COV) però resulta que no tenim cap mesurament i les conseqüències només les veurem amb el pas dels anys», diu Francesc Xavier Roca.

El tanc d’òxid d’etilè que va explotar tenia una capacitat de 20 tones. Aquest, però, no va ser l’únic que va cremar. Els dies posteriors a l’explosió els bombers van haver de remullar un altre tanc que s’havia incendiat, molt més gran, i que contenia òxid de propilè. El tanc tenia una fuita, però els bombers no en sabien l’abast perquè les flames impedien veure com n’era de gran. «Pensàvem que era un forat més gran, de 60×30 cm, del que va ser finalment. La flama anava cap amunt però també cap avall. No podia ser un forat gran perquè s’hagués buidat de seguida. Al final, el forat era de 15×15», diu Alfons Tormo.

Segons aquest bomber, dins del tanc d’òxid de propilè hi havia una peça que havia sortit disparada arran de l’explosió del reactor d’òxid d’etilè, que va ser la que va foradar el dipòsit i va provocar l’incendi. «No sabíem on estava la fuita i vam haver d’utilitzar una càmera tèrmica que havíem posat en un dron per saber a quina alçada estava. La càmera ens mostrava la temperatura. La part buida del tanc tindria una temperatura més baixa que la que estava plena i estava cremant», diu.

Els bombers van deixar que l’òxid de propilè anés cremant. «És la millor solució perquè quan s’apaguen les flames, la situació de perill augmenta». Durant aquelles hores, Tormo calcula que es van cremar unes 70 o 80 tones d’òxid de propilè que unides a les 20 tones d’òxid d’etilè fan un total de 100 tones de productes químics incendiats en unes 24 hores.

Segons el National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH) dels Estats Units, l’òxid de propilè va demostrar ser carcinogen en els experiments amb animals de laboratori. Un cas molt semblant pel que sembla al de l’òxid d’etilè. Amb la diferència que l’òxid de propilè no va cremar totalment. Segons les autoritats, un total de 55 tones d’aquest producte que havien quedat al tanc que s’havia incendiat es van haver de transferir a camions cisterna, una operació que va durar un parell de dies. Durant aquell temps, el producte va estar exposat a l’aire lliure.

«Si visqués al Camp de Tarragona estaria molt preocupat perquè ningú ha seguit un protocol rigorós de com avaluar l’impacte de l’accident sobre la salut de les persones. El que no es pot dir és que no hi havia núvol tòxic tal com es van fer els mesuraments», diu Francesc Xavier Roca, que assegura que ningú de l’administració li ha trucat aquests dies per conèixer la seva opinió d’expert en la matèria. «No m’han trucat ni em trucaran mai. A l’Administració d’aquest país no li agrada que es facin estudis que mostrin dades reals», sentencia.

El 15 de gener, un dia després de l’accident, Porta Enrere va demanar al cos de bombers de la Generalitat que facilités els mesuraments que es van fer la nit de l’explosió i les hores posteriors, inclosos els COV identificats. Després de tres dies, bombers va respondre que el cas estava en secret de sumari i que no podien dir res. El departament de Territori i Sostenibilitat no va respondre mai.