«Els diferents recintes no disposen d’elements mecànics de control d’accessos que validin les entrades amb el risc que això comporta». Aquesta frase correspon a un dels punts d’un decret municipal de la regidoria d’Economia i Hisenda que duu el títol «Eliminació del cobrament en efectiu de la venda d’entrades de Museus i Recintes Històrics» al qual ha tingut accés Porta Enrere i que fa referència a la decisió del consistori tarragoní d’eliminar la possibilitat de pagar en efectiu els tiquets i entrades dels diferents recintes i monuments que gestiona el Museu d’Història de Tarragona (MHT).

Segons la versió oficial de l’Ajuntament, mitjançant una nota de premsa que es va publicar abans d’ahir a la tarda, aquesta decisió responia a una aposta «per la innovació tecnològica» alhora que «s’apropa l’Administració municipal als ciutadans mitjançant la via electrònica». Segons la nota, el pagament per accedir als recintes i monuments del MHT (Casa Castellarnau —seu del MHT—, Casa Canals, amfiteatre, capçalera del circ, fòrum de la colònia, fòrum provincial-Pretori, muralles, Pont del diable, pedrera del Mèdol) s’haurà de fer mitjançant targeta bancària i aquesta nova modalitat de pagament entra en vigor l’1 de desembre, és a dir, avui.

A l’hora de la veritat, la decisió s’ha pres per la impossibilitat de l’Ajuntament de Tarragona de fer un control rigorós i efectiu de la recaptació de les taquilles dels esmentats monuments i recintes. La frase literal del decret municipal citada a l’inici d’aquest article, aporta una pista cabdal per saber què ha passat fins fa relativament molt poc en la gestió d’aquests espais de titularitat pública i que formen part de la llista per la qual Tarragona és Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Fins ara, els tiquets per accedir a cadascun dels monuments es venien en una taquilla a l’entrada del recinte. El procediment era la venda mitjançant talonaris. És a dir, hi ha un plec de tiquets que contenen dues parts, una que s’entrega al visitant quan compra l’entrada i l’altra, que té la mateixa numeració, que es queda al talonari. La matriu. Així, aquesta matriu serveix per fer el càlcul de les entrades venudes: els tiquets que s’han arrencat de la matriu són els que s’han venut. Si el talonari, al començament del dia tenia 100 números i al final de la jornada, sencers, en queden 25, s’han venut 75. I la caixa ha de quadrar amb els tiquets venuts: si el preu, per exemple, és de 4 euros per tiquet, aleshores, un cop descomptada la quantitat aportada abans de la jornada per a tenir canvi disponible, hauria de ser de 300 euros si s’han venut 75 tiquets. Qualsevol persona que intentés ficar la mà a la caixa quedaria descoberta perquè no quadraria amb els tiquets venuts. La matriu com a prova.

Revenda d’entrades

Amb tot, des del MHT es va detectar que s’estava practicant la revenda de tiquets ja venuts als visitants. Com podia ser? Segons diverses fonts consultades per Porta Enrere, el mètode era el següent: el visitant comprava el seu tiquet, feia la visita i com que la sortida del museu, recinte o monument acostuma a trobar-se al mateix lloc de l’entrada, un cop feta la visita, el turista llençava el tiquet a la paperera (a no ser que tingués el passi pels diferents recintes). Aleshores, alguns dels treballadors dels monuments (no tots) recuperaven els tiquets que no estaven malmesos, els duien a la taquilla i els tornaven a vendre. Aquell tiquet s’havia venut oficialment una vegada, però totes les vegades que es revenia, passava desapercebut pel control municipal, que veia com la caixa quadrava amb les matrius de tiquets, però. Aquest fet no només suposava uns ingressos extra pels treballadors que ho feien, sinó que era un perjudici clar per les arques municipals que veien com els visitants entraven als monuments i pagaven però els diners no arribaven al consistori.

Així, els elements mecànics de control d’accessos que esmentava el document al qual ha tingut accés Porta Enrere, haurien estat clau per descobrir aquesta pràctica si finalment s’haguessin instal·lat, perquè haurien comptabilitzat els visitants i registrat el codi de barres que el tiquet hauria de tenir, impedint la revenda. Segons ha pogut saber Porta Enrere, l’Ajuntament finalment va descobrir-ho després de sospitar-ho durant anys i panys. Es va identificar un treballador (tot i que n’eren alguns qui ho feien) i, en lloc d’expedientar l’empleat, van decidir jubilar-lo anticipadament. Allò va ser un avís a navegants i segons ha pogut saber aquest mitjà, la resta d’implicats (un nombre indeterminat), van deixar de fer aquella pràctica —almenys amb la freqüència que es realitzava— per por a ser descoberts. De fet, aquesta revenda era molt més activa anys ençà que recentment —algunes fonts asseguren que ara ja no es fa—, per això sobta que l’Ajuntament hagi decidit posar en marxa la mesura de retirar l’efectiu ara. «Mai s’ha obert un expedient per apropiació indeguda ni hi ha hagut cap problema que algú es quedés els diners, com a mínim en els anys que jo soc regidora», diu Begoña Floria, regidora de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona que admet, però, que «tocar diners és un problema», en referència a que els treballadors eren qui cobraven les entrades.

En resposta a aquest periodista, que ha insistit en la possibilitat que l’Ajuntament tingués constància dels fets explicats en aquest article però que no ho pogués demostrar, Floria respon: «A l’Administració allò que existeix és allò que consta en un paper». La regidora afegeix que quedaria «molt decebuda si s’hagués detectat algun fet [com els que s’han explicat en aquest reportatge] i no s’haguessin pres mesures».

El text del Decret és molt més contundent en relació als perills que els treballadors tinguin accés a la recaptació i, sobretot, al sistema de venda que s’ha fet servir durant dècades. «Un percentatge molt important de la recaptació que s’efectua en els diferents recintes es produeix en efectiu. Efectiu que, tot i ser un mitjà de pagament legalment admès, comporta un risc molt elevat —pels motius exposats anteriorment— que no ha estat possible controlar ni mitigar», diu un dels apartats del document on s’admet el descontrol municipal sobre els ingressos obtinguts per la venda d’entrades en els recintes i monuments del MHT. El text, per tant, mostra com l’Ajuntament admet la seva incapacitat per impedir una pràctica que algunes fonts consultades per aquest mitjà titllen de «coneguda» per part del consistori. «Han fet els ulls grossos durant molts anys», expliquen a Porta Enrere. El document també destaca la dificultat d’efectuar el control de les vendes d’entrades als recintes i espais del MHT per l’alta temporalitat i rotació dels treballadors.

La categoria dels treballadors de les taquilles és, segons Floria, la de subalterns que tenen, tal com afirma la regidora, a més de les tasques que els hi són pròpies «les de cobrar les entrades». Els empleats que s’encarreguen de fer aquesta feina reben una compensació en el seu sou en concepte de «menyscapte», és a dir, una indemnització que es paga per les pèrdues de diners que puguin tenir en l’exercici de la seva feina. «L’únic incident que recordo és el d’una treballadora que li van colar un bitllet de 50 euros fals i, clar, quan passa una cosa així, la responsabilitat és personal. Això pot passar quan cobres en efectiu», diu Floria, que assegura que la noia va haver de fer-se càrrec d’aquell import. És per coses així que serveix el menyscapte. La regidora assegura desconèixer quina és la quantitat que han cobrat els subalterns en la feina de taquillers en concepte de menyscapte però Porta Enrere ha pogut saber que és d’un parell euros al dia a condició que aquell treballador faci aquella feina. Si un dia no li toca, no cobra aquell concepte.

La privatització del servei

«Des de 2014, personal responsable de l’àrea de Tresoreria ve manifestant als responsables de la gestió dels Museus i Recintes Històrics la conveniència d’eliminar els tiquets i el cobrament en metàl·lic. Es proposava estudiar la viabilitat d’obligar els usuaris a la compra prèvia telemàtica aprofitant el servei de Tarracoticket, d’instal·lar màquines expenedores de tiquets, o una combinació d’ambdues opcions. Aquestes opcions es van descartar davant la imminència d’un procediment de licitació per a externalitzar la gestió del servei», diu en un dels seus paràgrafs el Decret municipal.

La privatització sempre ha estat una amenaça que ha recorregut les files dels treballadors de Patrimoni i també de Cultura, perquè fa anys que el consistori pretén contractar una empresa que s’encarregui de les tasques de venda d’entrades i altres feines que fan els subalterns. De fet, una notícia publicada en diferents mitjans de comunicació de la ciutat el 9 de març del 2016 assegurava que l’Ajuntament treuria a concurs la gestió dels diferents espais del MHT. La decisió es justificava per la impossibilitat de contractar més personal, un fet que havia provocat el tancament d’alguns recintes. Floria, en aquella notícia, assegurava que la gestió «indirecta» dels espais del MHT s’implantaria el 2017. El consistori va afirmar que la mesura no afectaria a les 25 persones que treballaven com a subalterns i que es destinarien a altres espais municipals. Amb tot, el 30 de setembre d’enguany, aquestes 25 persones van veure com no se’ls renovava el contracte i anaven al carrer. Això va provocar protestes i manifestacions dels treballadors, que no volien perdre el seu lloc de feina i van anunciar que anirien als tribunals.

Ahir mateix, la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), va demanar a l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que fes valer el seu compromís de readmetre els treballadors acomiadats el passat mes de setembre.

El fet de no aplicar la privatització prevista va obligar a l’Ajuntament a pensar un nou sistema de control en què el màxim responsable del MHT havia de notificar al consistori les existències de valors tiquets que tenia en custòdia —«les entrades, els tiquets, són diners al cap i a la fi»— al començament de cada mes, els ingressos per la venda d’entrades, la reposició de nous talonaris la destrucció d’altres —per algun canvi en la tarifa, per exemple— en relació a la informació «facilitada per cada taquiller».  Això no es va poder fer de forma correcta, tal com indica el Decret: «Per diversos motius i circumstàncies les actuacions referides no s’han pogut realitzar amb normalitat o de forma adequada per poder permetre el control adequat d’aquest fons públics, existint a hores d’ara, com en reiterades ocasions s’ha posat de manifest en les reunions periòdiques de directius, una situació de risc potencial que cal solucionar».

Davant els continus retards en aquesta privatització (caldrà veure si finalment es fa), l’Ajuntament de Tarragona va plantejar el fet que una empresa fes la recollida dels diners en efectiu però, els «elevats costos» van fer inviable la contractació d’una empresa així, segons s’explica en el document. De fet, tal com consta en el Decret, eren els mateixos treballadors qui anaven a les entitats bancàries a dipositar els diners: «El cobrament d’efectiu obliga al personal a desplaçar-se a oficines bancàries fora del seu horari de treball, amb risc de robatori». Aquest temps que s’emprava per anar al banc, feia que hi hagués problemes de compatibilitat horària i el document, a més, destaca la falta de col·laboració del MHT en aquest afer: «Des de Tresoreria sempre s’havia demanat, sense èxit, la col·laboració del Cap d’Ordenances dels Museus o algú designat per la Direcció del Museu d’Història de la Ciutat (MHT), per custodiar un determinat nombre de talonaris de diferents tarifes i lliurar-los als taquillers que els puguin necessitar en períodes festius, com ara la Setmana Santa».

Porta Enrere ha intentat contactar amb el director del Museu d’Història de Tarragona, Lluís Balart,  sobre el fets descrits en aquest article però des del consistori es va denegar la petició al·legant que els tècnics no fan declaracions als mitjans. Balart ha ostentat públicament el càrrec de director del MHT però tal com es va explicar en un article a Porta Enrere el 15 de febrer del 2017, mai va aconseguir la plaça de director, sinó la de tècnic, i l’Ajuntament assegura que, però, fa de director en funcions, malgrat que durant molts anys es va presentar com a director públicament, tal com demostra el reportatge.  El bagatge i experiència de Balart en el món de l’arqueologia i la història abans d’entrar al MHT era més aviat escassa i tothom el recorda per haver estat candidat a l’alcaldia de Tarragona amb Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida – Alternativa Entesa per Progrés Municipal.