«El fibrociment que es veu a la coberta del velòdrom està degradat i trencat, hi ha forats, i això fa que es desprenguin partícules d’amiant a l’aire. És un perill per a la salut». Benedicto Martino és president de la Asociación de Víctimas Afectadas por el Amianto en Catalunya (AVAAC) i sap molt bé de què parla. Ell ha estat treballador en empreses que feien servir l’amiant en els seus processos industrials i molts dels seus companys han emmalaltit greument, desenvolupant patologies com el càncer de pulmó, de pleura o asbestosi. Com Martino, molts d’aquests treballadors que encara es troben en actiu s’han convertit en uns grans experts dels riscos i perills de l’amiant per a la salut.

A dos mesos vista dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018 —del 22 de juny a l’1 de juliol— el Comitè Organitzador i l’Ajuntament de la ciutat, que han mantingut una lluita titànica amb altres administracions, principalment el govern de l’Estat, per aconseguir finançament per a realitzar les instal·lacions que necessitaven per a la cita esportiva, tenen, al bell mig de l’Anella Mediterrània —l’epicentre dels Jocs—  una instal·lació absolutament feta malbé, deixada de la mà de Déu i que, a més, té una coberta de fibrociment en molt mal estat. El fibrociment és conegut popularment com Uralita, que era, en realitat, l’empresa que en va fabricar el 50% de tot el que es va fer a Espanya i que va servir perquè la població anomenés aquest material amb el nom de la marca. Aquesta coberta és potencialment un focus contaminant per amiant i que suposa, segons els experts consultats per Porta Enrere, un risc per a la salut de qui es trobi a prop.

«És evident que hi ha un risc real. El més difícil és quantificar-lo. S’ha de dir que hi ha dos grups de malalties relacionades amb l’amiant: les malalties cròniques com l’asbestosi (fibrosi pulmonar) i el càncer de pulmó, que necessiten una quantitat important d’exposició a l’amiant, però hi ha altres malalties molt greus, com el càncer de pleura (teixit que cobreix els pulmons), el mesotelioma, que amb molt poca quantitat d’inhalació de fibres es pot contraure. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar el 1977 que l’amiant és cancerigen i que no hi ha límit de seguretat, no hi ha un mínim d’exposició per a contaminar-se», diu el doctor Josep Tarrés Olivella, metge de família i pneumòleg emèrit de l’Institut Català de la Salut (ICS) i coordinador de l’Observatori de les malalties per amiant del Vallès Occidental, el grup de referència a tota Espanya en l’estudi d’aquests casos, amb més de 1.100 pacients estudiats.

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

«El fibrociment és un conglomerat de ciment amb amiant. Si està bé, no emet fibres, no és perillós. El problema és quan es degrada i el perill és quan es perfora o es toca i pot haver-hi un alliberament important de fibres», diu Rafel Panadès, Cap del Servei de coordinació d’actuacions de Salut Laboral de la Secretaria de Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El problema d’aquestes malalties, a part de la seva gravetat, és la latència, és a dir, el període que es troben latents a l’organisme abans de manifestar-se. Així, poden passar 20, 30 o 40 anys —o fins i tot més— abans que algú que hagi estat exposat a l’amiant pateixi una asbestosi, un càncer de pulmó o un de pleura. «El període en què es manifesta l’amiant triga molt. En mesotelioma tinc un cas que va sortir al cap de 12 anys del contagi amb l’amiant i un altre 90 anys després. Normalment apareixen al cap de 40 anys però clar, aleshores vés i reclama», diu el doctor Tarrés.

«Les partícules microscòpiques d’amiant són com a petites agulles que es claven dins dels pulmons, provoquen una ferida que es fa cada vegada més gran i poden produir un càncer a la pleura i el pulmó. Antics companys nostres tenien càncers a la faringe i laringe i, fins i tot, al colon perquè es menjanven l’entrepà al costat de la màquina i les partícules d’amiant es colaven pel sistema disgestiu», explica Martino, mentre recomana un documental del 2010 que parla ampliament sobre els efectes de l’amiant en treballadors i ciutadans d’una població del País Basc: La plaza de la Música.

El velòdrom de Campclar es va inaugurar el 1983 i té, per tant, 35 anys d’història. És una instal·lació que ha estat infrautilitzada en molts moments i que, fins i tot, durant anys va deixar d’acollir una activitat per la qual es va fer: les curses de ciclisme en pista, tal com explicava una notícia del Diari de Tarragona del 26 de març del 2014. En aquell article ja es parlava que al velòdrom se li havia fet un lifting, és a dir, unes petites millores per acollir certes proves i fer-lo practicable, curiosament la mateixa paraula que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha fet servir últimament per a referir-se a aquesta instal·lació en vista als Jocs Mediterranis.

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

Els Jocs tenen competició de ciclisme dins del seu programa, però no en pista, sinó en ruta i, per tant, el velòdrom era, aparentment, inútil per a la cita olímpica tarragonina. És per això que, per tal de no deixar la instal·lació sense cap ús, el Comitè Organitzador va decidir fer la competició de petanca o esport de boles a la part central del velòdrom. Per això calia fer un lifting, perquè la instal·lació es troba abandonada després del seu tancament el juny del 2016 per culpa de les obres a tot el complex esportiu del Campclar. Segons Ballesteros, la reforma completa de la instal·lació es farà després dels Jocs —quantificada en uns 250.000 euros—, tal com va explicar a la televisió TAC 12, en una informació on ja es parla del potencial altament contaminant de l’amiant en el fibrociment. Per tant, l’alcalde admet que deixarà la instal·lació, tal com està durant els Jocs, amb la coberta degradada com a focus contaminant en plena Anella Mediterrània.

A Cerdanyola tenim demostrada la contaminació en persones de fins a dos quilòmetres a la rodona de la fàbrica Uralita. Les persones que vagin a la zona esportiva on es troba el velòdrom estan comprant números de la rifa” [d’una possible contaminació]

Possibilitat de contaminació a dos quilòmetres al voltant del velòdrom
El mal estat del velòdrom ha dut els organitzadors, segons ha pogut saber Porta Enrere, a traslladar la petanca fora del recinte i es farà, previsiblement, a l’espai entre el velòdrom i el Palau d’Esports. Això, però, no comporta que no hi hagi risc per a la salut dels esportistes, voluntaris i espectadors, ans el contrari, tots aquells que aniran a l’Anella Mediterrània estan en risc d’inhalar fibres d’amiant que podrien comportar una malaltia greu. «A Cerdanyola tenim demostrada la contaminació en persones de fins a dos quilòmetres al voltant de la fàbrica Uralita. Les persones que vagin a la zona esportiva on es troba el velòdrom estan comprant números de la rifa [d’una possible contaminació]», diu el doctor Tarrés.

«Tot i que l’edifici del qual estem parlant no és una fàbrica d’amiant com era Uralita a Cerdanyola, amb les condicions que es troba [el velòdrom], deixa anar partícules microscòpiques a l’ambient i això pot ser inhalat per una persona que passi per allí o un corrent d’aire les porti més enllà. Amb una sola partícula n’hi ha prou per emmalaltir i patir un càncer», afirma Benedicto Martino, que juntament amb altres companys de la seva associació va presentar la setmana passada la Guía informativa a toda la población sobre los riesgos del amianto a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, acompanyat dels advocats del Col·lectiu Ronda, que fa anys que defensen casos de víctimes d’amiant i amb la presència de catedràtics d’aquesta universitat.

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

«El factor més important és l’estat de la coberta i s’ha de retirar si es troba en mal estat perquè pot afectar a les persones que estiguin per allí o, fins i tot, les que estiguin més enllà perquè les fibres d’amiant poder ser transportades pel vent», diu Jordi Marrot, responsable de la unitat de rehabilitació i medi ambient del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes tècnics i Enginyers d’edificació de Barcelona. Marrot afirma, però, que és difícil afirmar si el material allibera fibres o no si no es fa un estudi in situ però admet que «només que es respirin algunes fibres, poques, es pot emmalaltir però no es pot saber fins passat uns anys. Si l’exposició ha estat molt gran, l’afectació al pulmó serà més gran, clar».

Per la seva banda, Rafel Panadès treu ferro a una contaminació important per aquesta instal·lació: «Les fibres que surten a l’aire les pot respirar qualsevol que passi per allà. La concentració de fibres d’amiant en l’àmbit urbà és de 0,0001 fibres per centímetre cúbic però la concentració per mesa en l’àmbit laboral és de 0,1. La contaminació ambiental, per tant, és molt inferior a la que es permet a escala laboral. Si una uralita està trencada i les fibres van a l’aire es dilueixen ràpidament». Panadès minimitza el risc de contaminació per aquest tipus de casos:«Les uralites són un risc. Si està malament, s’ha de canviar i que la gent sàpiga que és un material perillós que no s’ha de manipular. Ara, que estigui en una teulada, que estigui trencada i que passi algú per allà i la inhali el risc és molt baix, gairebé inexistent. El fibrociment en conjunt té un risc per la salut? Sí, però en toxicologia hi ha una màxima que diu que perquè es produeixi una malaltia cal que el nivell d’exposició, la dosi, sigui prou alta. Si és una exposició puntual, el risc és molt baix i no m’atreveixo a dir que aquella persona tindrà un risc per amiant. És la suma d’exposicions la que et pot dur a tenir una malaltia per amiant. La majoria de malalties per amiant s’han descrit en concentracions molt més altes que una coberta d’uralita. Dir que una fibra d’amiant et pot produir càncer…no estem dient una mentida, però és una exageració i crear un alarmisme que no és bo tampoc».

L’alarmisme
Amb tot, el criteri de Panadès no és compartit pel doctor Josep Tarrés ni per, com s’ha vist, altres especialistes que apareixen en aquest reportatge. «Ja és hora que la gent s’assabenti d’aquest tema. Jo crec que s’ha de crear alarma precisament. Quan parles amb el Departament d’Ensenyament per la presència d’amiant en una escola, per exemple, ho menyspreen i intenten minimitzar-ho, la postura oficial és de no remoure el tema. Però s’ha de fer tot el contrari, s’ha de desamiantar i conscienciar la societat sobre el risc de la salut que comporta. A mi els alcaldes socialistes de Cerdanyola m’havien trinxat amb això de l’alarmisme. Els preus dels pisos de Cerdanyola baixaven en relació als de Sabadell i em donaven la culpa a mi, com si jo fos el responsable de la presència d’amiant a la ciutat… al final sembla que sigui culpa de l’informador, no de qui contamina. Tothom intenta treure’s el mort de sobre», diu Tarrés.

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

Els mesuraments, són efectius?
Com deia Jordi Marrot, cal fer un estudi i mesuraments per saber quantes fibres d’amiant s’alliberen a l’aire, fins i tot per buscar responsabilitats en l’àmbit legal. «Amb una fibra que s’inhali ja es pot desenvolupar un càncer. Són partícules molt petites i s’han de fer proves pericials per saber si existeixen aquestes partícules a l’aire. Es tracta d’una prova específica feta per especialistes. Aleshores es podria saber si hi ha partícules a l’ambient. Si la resposta és sí, es pot incórrer en un delicte contra la salut pública per part de l’Ajuntament, que és el titular de l’edifici. Només fent aquesta prova podem assegurar si l’Ajuntament és responsable o no», diu Esther Pérez, advocada del Col·lectiu Ronda.

Amb tot, el doctor Tarrés relativitza la importància dels mesuraments per conèixer les fibres d’amiant a l’aire en una determinada instal·lació: «El mesurament no importa gens: fins i tot si el mesurament sortís zero, s’hauria de qüestionar quin sistema s’ha fet servir per al mesuratge. Si ho fan per microscòpia òptica, no serveix i per microscòpia electrònica no la fan mai… La microscòpia òptica mostra menys de l’1% de les fibres que hi ha pel món. La microscòpia òptica només serveix per a les malalties cròniques, no serveix per l’efecte cancerigen. Si veus una coberta de fibrociment i veus que està deteriorada, no em serveix que aquell dia es faci un mesurament. Si l’endemà fa vent o cau una pedregada, ja alliberarà fibres. Si un dia fa sol, ho asseca, si fa vent, ho escampa, si glaça, les fibres peten per dins».

La vida útil del material
Segons la Guía feta per AVACC, la vida útil dels materials que contenen amiant és la següent:

• Coberta de plaques en onada de fibrociment: 35 anys
• Evacuacions d’aigua de pluja: 40 anys
• Generadors de calor, canonada de fibrociment: 40 anys
• Canals i baixants de fibrociment: de 10 a 25 anys

«L’ordre de desembre del 2001 permet l’ús dels materials que contenen amiant fins al final de la seva vida útil [la instal·lació i fabricació d’amiant a Espanya està prohibit des de l’any 2001, amb un any de carència, el 2002]. El Departament de Treball té el criteri que quan el material ja no fa la seva funció i té trencaments i reparacions vol dir que s’ha acabat la vida útil i, per tant, està incomplint la normativa, com seria el d’aquest cas. De totes maneres, és estrany que no vulguin fer res ara abans dels Jocs i després sí. Fa pinta que no es farà res en aquesta instal·lació», diu Jorge Vidal, enginyer higienista industrial amb més de 14 anys d’experiència en la prevenció de risc d’amiant, desamiantatge, peritatge d’edificis i un dels referents en aquest camp.

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

«[El velòdrom] Està incomplint la normativa, la vida seva útil s’ha exhaurit. Si volen fer ús d’aquest espai, han de posar teles asfàltiques, però això no ho poden tocar perquè ningú pot manipular el fibrociment sense un pla de treball i fent-ho allargarien artificialment la vida útil del fibrociment i això no es pot fer. Ningú pot garantir que no emeti fibres d’amiant a l’aire. Es veu que està en mal estat i té molts anys. Encara que es fessin mesuraments ningú pot garantir que no s’alliberin fibres a l’ambient», conclou Vidal.

El cost de treure la teulada trencada del velòdrom, amb el risc de contaminació per amiant, seria de només uns 19.000 euros, que contrasten amb els 20 milions que ha costat el Palau d’Esports que es troba al seu costat

Segons aquest enginyer expert en amiant, el cost de treure el material amb amiant, en aquest cas, la coberta del velòdrom, va al voltant dels 25 euros per metre quadrat. La teulada de la instal·lació ciclista de l’Anella Mediterrània té uns 750 metres quadrats aproximadament, així que el preu aniria al voltant dels 19.000 euros. Per a fer-nos una idea, cal pensar que el Palau d’Esports, que es troba a menys de 100 metres del velòdrom, ha tingut un cost superior als 20 milions d’euros —i no estarà acabat completament pels Jocs Mediterranis—. «Si volguessin fer un pla de treball i retirar l’amiant encara serien a temps. Administrativament el pla de treball són 45 dies però es pot parlar amb l’administració corresponent i s’aprovaria el pla de treball més ràpidament», diu Jorge Vidal que assegura, a més, que «estèticament tenir una instal·lació amb fibrociment en aquest estat és lamentable»: «Vindran atletes i persones d’altres països i veuran això. A Europa tenen més consciència del perill i poso un exemple que vaig conèixer de primera mà: «L’any 2010, a la Fira de Barcelona, van caure unes plaques del sostre a causa d’un fort vent. Hi havia uns treballadors alemanys muntant uns stands i, en veure com queien les plaques, van trucar a l’empresa dient que paraven de treballar i que no tornarien a entrar fins que no es certifiqués que no hi havia cap risc per a la seva salut». Segons Vidal, a França, per exemple, no es pot vendre o llogar un habitatge construït abans de l’any 2000 si no s’entrega un certificat al comprador o llogater que no hi ha perill.

«Les empreses que s’encarreguen de retirar l’amiant han d’estar inscrites al Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant (RERA) del Departament d’Empresa i Ocupació i complir una sèrie de requisits», diuen des del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Tarragona i afegeixen que «no existeix obligació de retirar elements que continguin amiant mentre mantinguin la capacitat i l’ ús pel que s’utilitzen; però en cap cas es pot reparar».

Estat de la coberta de fibrociment del velòdrom de Campclar actualment

Responsabilitats
El velòdrom va tancar les seves portes el juny del 2016, de la mateixa manera que la resta d’instal·lacions del que avui s’anomena l’Anella Mediterrània de Campclar per tal de fer-hi les obres pels Jocs: Palau d’Esports, llac artificial (purament estètic), remodelació de la piscina i la instal·lació coberta existent (pistes de bàsquet i futbol sala i gimnasos), estadi d’atletisme i la construcció de la nova piscina de 50 metres.

Durant aquest temps, hi ha hagut multitud de treballadors a la zona, així com jardiners, tots al voltant o a tocar del velòdrom. Ells han estat, previsiblement, en contacte amb l’amiant de forma involuntària i podrien contraure malalties. «Els treballadors que han estat a prop d’aquesta coberta ho poden denunciar a Inspecció de Treball i se suposa que les empreses per les quals treballen haurien d’haver pres mesures en qüestió de prevenció de riscos laborals. Si es demostrés que hi ha fibres d’amiant a l’ambient, aquests treballadors que han estat en contacte involuntari amb l’amiant podrien reclamar-ho per Inspecció de Treball i per la Seguretat Social. A més, si l’obra no compleix cap normativa i ha acabat la seva vida útil, el propietari, l’Ajuntament, l’ha de retirar i, si no ho fa, qualsevol ciutadà el pot obligar fent una instància, si fins i tot així no ho fa, s’ha de forçar a fer-ho mitjançant un procediment judicial», afirma Esther Pérez.

L’interior del velòdrom tenia vestidors i també un gimnàs que feien servir atletes de la ciutat, així com la Federació Catalana de Ciclisme. De fet, la instal·lació va patir robatoris de material de gimnàs com peses mesos abans del seu tancament, tal com explicava una notícia del Diari de Tarragona del gener del 2016. La coberta de fibrociment a la part interior no és visible perquè hi ha un fals sostre i els principals desperfectes s’aprecien al porxo. «Funcionava com a centre de tecnificació de la federació. Jo el vaig fer servir fa molts anys, rodant a la pista. La instal·lació estava envellida, queia ciment i s’havia de fer reformes. Recordo que els vestidors estaven malament, si han d’acollir els Jocs Mediterranis, necessiten una reforma», diu David Llauradó, delegat a Tarragona de la Federació Catalana de Ciclisme.

«La instal·lació estava molt malament. La pista estava molt deteriorada, sense pintura, saltant el ciment de sota, herbes per tot arreu, humitats, els vestidors i habitacions per material estaven molt malament, les tanques exteriors estaven trencades i havíem de rodar esquivant conills, la gent entrava i feia “botellón” i havíem d’escombrar vidres per allí», diu Gerard Ferrete, tècnic de la Federació Catalana de Ciclisme que va fer servir el velòdrom durant gairebé vuit anys abans que es tanqués. «Els hi dèiem als conserges però ells estaven resignats al mal estat de la instal·lació», diu, mentre admet que no recorda l’estat de la coberta.

«Si la instal·lació l’han de fer servir o està a prop d’esportistes, que fan una respiració molt profunda, s’ha de tenir molta cura [per si hi ha fibres d’amiant a l’aire, perquè en podrien inhalar moltes], igual que passa amb els nens i la gent gran», diu Jordi Marrot. El velòdrom està just a l’entrada de l’Anella Mediterrània i a menys de 100 metres de l’estadi d’atletisme d’uns Jocs Mediterranis que es van ajornar un any i que, de moment, tenen un llegat en forma de coberta de fibrociment potencialment contaminant.

[Porta Enrere va sol·licitar aquesta setmana poder parlar amb el comissionat dels Jocs Mediterranis, Javier Villamayor, per preguntar-li per l’estat de les instal·lacions de l’Anella Mediterrània. No vam rebre resposta]