Tenien els ulls plorosos, vermells. Una llàgrima regalimava galta avall en una d’elles. «Ha estat horrible Rafa. Quina impotència, són uns animals». Dues companyes fotògrafes no es podien creure allò que havien vist feia tan sols uns minuts. «Teniu fotos de tot això que em dieu?», els hi vaig preguntar. «Sí, clar», em van respondre mentre una d’elles m’ensenyava la pantalla de la càmera on es podia veure com un dels membres de la UIP (Unidad de Intervención Policial) agafava de la cua una noia que estava d’esquena i l’estirava amb força. «La noia no estava fent res, ho han fet pel simple fet de fer mal», afegia la fotògrafa. El comportament d’aquestes unitats és tot menys amable. Segons la Viquipèdia, les UIP «són la continuació de diverses unitats mòbils i autònomes especialitzades del Cos Nacional de Policia encara que de naturalesa militar creades durant el franquisme i el principal objectiu havia estat el manteniment i restabliment de l’ordre públic davant protestes o altres alteracions allà on es produïssin. La primera d’aquestes unitats antiavalots van ser les anomenades “banderes mòbils”, seguida per les Companyies de Reserva General desplegades per tot Espanya i que van ser reemplaçades per les UIP».

Malgrat les llàgrimes als ulls, les dues fotògrafes tarragonines van continuar fent fotos per documentar l’assalt a un edifici públic i ple de civils com era l’IES Tarragona, situat a l’antiga facultat de Lletres, a la plaça Imperial Tàrraco. L’accés de la UIP de la Policía Nacional es va fer per la porta que hi ha al carrer Estanislau Figueres. Les explicacions dels companys periodistes que estaven dins en el moment de l’entrada dels antiavalots descriuen una imatge que, com algú molt encertadament va dir a twitter en una altra actuació de la policia estatal, era el «més semblant a l’entrada dels orcs a l’Abisme d’Helm» del segon llibre de l’obra El senyor dels anells, Les dues torres.

L’entrada i, especialment, la sortida de les UIP de l’IES Tarragona va suposar el moment més tens d’una jornada a la ciutat que serà llargament recordada, i amb tristesa. De fet, mai serà oblidada. Els missatges a les xarxes socials i, significativament a peu de carrer entre la ciutadania, eren explícits i convincents: «mai ho oblidarem». Un grup de joves havia barrat el pas a l’interior de l’edifici amb cadenes, després de minuts de tensió i expectació i amb més de quaranta agents —entre uniformats i paisà— al pati del centre creant un cordó de seguretat per impedir que els ciutadans presents s’acostessin massa. Alguns dels agents van entrar amb una clau per una porta lateral i van prendre el material electoral. Els joves tancats van sortir cridant consignes a favor de la independència i també fent una proclama: «Fa dos dies que estem tancats aquí i que sapigueu que ERC i el PdCAT ens han traït, han donat les claus a la policia perquè s’endugui les urnes». Algunes noies del grup ploraven desconsoladament. Els ciutadans del pati van respondre: «No és el moment de barallar-nos entre nosaltres, no ens dividim!».

La policia va anar sortint del recinte mentre els antiavalots els cobrien la sortida reculant de cara als tarragonins. En arribar al carrer Estanislau Figueres van fer el mateix però aleshores hi havia molta gent que avançava cap a ells. Els ànims estaven encesos i en arribar a la Imperial Tàrraco els membres de la UIP van passar una mala estona. Els policies de paisà havien marxat amb el material i els antiavalots es van veure rodejats. Gent a la Rambla Nova, a la cruïlla d’Estanislau Figueres amb la plaça i també a la cruïlla amb Prat de la Riba, les furgonetes tancaven l’escapatòria per l’única via lliure. Aleshores van començar les bastonades. La policia estatal va obrir-se pas a cops sense que ningú els hagués agredit físicament —van rebre crits i insults—. La gent no es va acovardir i va plantar cara. Des d’alguns pisos de la Rambla Nova van ploure ous i la UIP va decidir marxar. Un vehicle de la Guàrdia Urbana de Tarragona els va obrir pas en una Plaça Imperial Tàrraco que s’havia tancat al trànsit. Alguns dels antiavalots van formar una columna per protegir els vehicles dels civils que, mans nues en alt, els escridassaven. Era com si les legions romanes haguessin tornat a Tàrraco, la Imperial Tàrraco. «I aquests són els cadells separatistes?», deia un dels membres d’aquest cos policial a un altre fent befa mentre es retiraven.

La UIP va deixar ràbia i indignació però també ferits. El president d’ERC a Tarragona, Sergi Albarrán, va rebre un fort cop de porra al cap que el va deixar estabornit a terra. L’asfalt de la Rambla Nova es va tenyir de vermell de la sang que li brollava d’una ferida que va necessitar posteriorment set punts de sutura. «Una ambulància!», demanaven els que el van socórrer quan era a terra. No podia arribar. El vehicle sanitari estava al carrer Estanislau Figueres, aïllat. Dues persones van aconseguir aixecar Albarrán del terra i, mentre una li tapava la ferida amb un mocador de roba, l’altra l’ajudava a caminar. En passar pel mig dels membres de la UIP un agent els va colpejar novament, com aquell qui ataca els membres dels cossos sanitaris en un camp de batalla. Sense honor, sense vergonya. «Qui pot ser capaç de ser així, d’exercir aquesta professió?», es preguntaven molts dels ciutadans que havien viscut aquella escena de violència. La indignació contra «les forces d’ocupació» es va girar contra l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros. Crits de «Ballesteros dimissió!» van ressonar amb força i no seria l’únic moment del dia i lloc perquè aquella va ser una constant durant tota la jornada en els col·legis electorals.

L’alcalde desapareix

El referèndum ha estat el gran maldecap —com si no en tingués prou— de Ballesteros des que es va convocar. Com la majoria de dirigents del PSC, l’alcalde de Tarragona es va mostrar contrari a aquesta votació, emparant-se en la il·legalitat dictaminada pel Tribunal Constitucional, i va afirmar que no pensava cedir espais municipals per dur-la a terme. Contràriament al que havia dit, però, un local municipal sí que va servir de col·legi electoral, la seu de la Colla Jove de Tarragona. Ballesteros, però, va callar. Els seus silencis comencen a ser mítics. De perfil cada vegada més semblant a José Luis Rodríguez Zapatero, en els temes calents es mulla poc o gens i en situacions com les actuals hi ha una part de la ciutadania que no li perdona. «On és Ballesteros?», cridaven. L’alcalde es va limitar a fer un tuit abans de la càrrega de la Polícia Nacional a la plaça Imperial Tàrraco:

La violencia no és el camí en cap cas. Només la serenor i el diàleg polític valent ens aportarà solucions.

— Josep F. Ballesteros (@pfballesteros) October 1, 2017

Els comentaris al seu tuit són prou eloqüents. Els mitjans de comunicació van demanar poder parlar amb l’alcalde per conèixer la seva postura després dels incidents al centre de la ciutat però aquest va refusar. Simplement va enviar un comunicat i posteriorment, a la nit, un vídeo fet des del menjador de casa seva on equiparava pràcticament l’actuació policial amb el fet que alguns ciutadans haguessin posat alguns contenidors al mig del carrer:

'Condemno categoricament la violència vingui d'on vingui. Avui hem vist una sèrie de càrregues policials. La violència no ens porta enlloc' pic.twitter.com/RIMlA6mtjA

— Josep F. Ballesteros (@pfballesteros) October 1, 2017

Ballesteros s’amaga. Els crits rebuts pels ciutadans durant Santa Tecla ja van demostrar que l’alcalde no es vol deixar veure massa en públic i ha optat per les xarxes socials com la manera de comunicar-se amb els tarragonins. A través d’una pantalla, com Rajoy amb el plasma. Aquest migdia alguns ciutadans han escridassat de valent Pau Pérez i Ana Santos, en una mostra de la tensió que es viu a la ciutat.

De la il·lusió a la indignació

Moltes hores abans d’aquests fets i de la controvèrsia en la política local que van desfermar, la jornada va començar molt aviat, a les cinc del matí. Centenars de tarragonins van acudir als col·legis electorals per fer guàrdia abans de l’obertura oficial d’aquests, tot prevenint un possible tancament per part dels Mossos d’Esquadra que ja havien informat que a les sis del matí tancarien els centres de votació.

Eren les cinc del matí quan un grup d’unes trenta persones ja feien guàrdia davant la reixa que tanca la porta principal de l’Escola Oficial d’Idiomes, a la plaça dels Infants. Era completament fosc i només la llum dels fanals il·luminava el grup. Si paraves molt l’orella, podies escoltar un tímid xiuxiueig. Dempeus davant la porta, els primers vigilants del col·legi electoral ja estaven al peu del canó. El nombre va anar augmentant gradualment a mesura que passaven els minuts i les hores, i a les vuit ja hi havia prop de 200  persones. «A dos quarts de sis del matí ja estava aquí. Al poc d’arribar hem vist una patrulla dels Mossos però han passat de llarg. Tota aquesta gent que està aquí i que és capaç de llevar-se tan d’hora manifesta la voluntat d’un poble per aconseguir un canvi. Espero que tot surti bé avui i ens deixin fer», deia Sonia González, una de les presents. Una mica abans havia arribat Jordi i la seva acompanyant, ell, com la noia, no esperaven tanta gent a aquella hora: «Ahir a la nit vam passar per davant de la porta i no vam veure ningú, no esperàvem tanta gent», deia mentre admetia que no havia dormit perquè havia enllaçat el sopar amb el referèndum prèvia nit de festa, és clar. «El meu avi ja no hi és però, pel que m’explicava quan era petit, sembla que estem vivint aquella època fosca», assegurava tot i que va demostrar un optimisme que després no es va correspondre amb la realitat del país: «Crec que tot acabarà bé. Com a molt la policia vindrà a fer acte de presència però no arribaran a l’extrem de prohibir res».

Joan Carles Alujas també va ser dels primers a arribar. Ell esperava que la gent respondria de la manera que ho va fer i desitjava poder votar: «Això és tan simple com voler votar, expressar democràticament el dret que té qualsevol ciutadà». En el moment de parlar amb ell, els Mossos ja havien aparegut l’EOI i havien aixecat acta després de parlar amb el responsable de l’organització del referèndum en aquest col·legi electoral. «Espero que no passi res però no descarto que durant tot el dia pugui venir la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Tot acabarà bé si la gent surt al carrer com ha fet sempre. Crec que aquest desplegament policial que ha fet l’Estat és pura propaganda, Madrid no es pot permetre que Europa vegi com retiren urnes». Lamentablement, Madrid sí que es va permetre aquell luxe.

En nombroses converses durant les hores prèvies a l’obertura dels col·legis, la reflexió que se’n podia fer era realment esfereïdora: ciutadans que es planten quatre hores abans d’obrir els centres electorals per a protegir-los. La societat civil defensant amb la seva presència el dret a votar, l’essència de la democràcia i, en canvi, això va passar diumenge 1 d’octubre del 2017 en un estat membre de la Unió Europea. «Si ho penses fredament, així és, i fa fredor, sembla que no pugui ser», deia Alujas.

Que ve el llop

Malgrat que l’obertura dels col·legis va ser relativament tranquil·la, un estat de psicosi es va instal·lar de forma generalitzada. La visualització de vídeos fets per ciutadans de diferents punts de Catalunya on es veia l’actuació de la Policía Nacional i la Guardia Civil colpejant ciutadans desarmats, alguns de la tercera edat, van esgarrifar tothom i a partir d’aleshores es va prendre consciència que l’Estat no havia dut els seus cossos policials de vacances a Catalunya i que cada col·legi electoral era un objectiu real. Davant el rumor d’una possible arribada de furgonetes de la Policía Nacional, la gent concentrada als col·legis i que sumava un gran nombre de ciutadans perquè el sistema de votació havia estat sabotejat i, per tant, s’acumulaven els que havien arribat a primera hora amb els que anaven acudint de mica en mica, es formaven grups de resistència pacífica. El llop, però, no va arribar mai a l’EOI. Tampoc a l’Institut Martí i Franquès, que comptava amb moltes meses electorals i moltíssima gent al seu pati. Des del Martí es podien observar els moviments de les unitats de la UIP. Així, després de cada intervenció, de cada ràtzia d’aquest cos policial, els agents tornaven al punt de sortida per descansar i refrescar-se. Quan les furgonetes es posaven en marxa, les conjectures creixien i l’estat d’alerta s’activava. Els periodistes anaven amunt i avall constantment per captar el moment de l’arrabassament de les urnes per part de la policia, però els falsos rumors no cessaven.

Al Martí i Franquès, el seu director, Jean-Marc Segarra, membre actiu en la defensa del seu col·legi electoral i persona elevada al rang d’heroi per algun mitjà de comunicació per la seva fermesa de no permetre l’entrada de la Policía Nacional al centre el dia abans de la votació, repartia begudes i aliments entre els votants que esperaven pacientment que el sistema informàtic es recuperés per poder exercir el dret del vot. «Aquí estem pel que faci falta. Vols prendre alguna cosa?», em va dir amb un somriure a la cara. Aquesta atenció, aquesta manera de ser, es va guanyar el cor de tothom en una jornada que es va fer llarga, dura, però que va provar la determinació d’un poble d’una manera irrefutable. La imatge del Martí prova això últim. Centenars de persones esperant. Cadires tretes de les aules perquè la gent, especialment la més gran, pogués seure. Tothom en calma, pacientment, sense estridències.

Entre els professionals de la comunicació que es trobaven en aquest centre educatiu, un d’il·lustre, Gervasio Sánchez. Aquest fotoperiodista, que ostenta una gran reputació, treballa de fa dècades per l’Heraldo de Aragón i va aconseguir prestigi internacional arran del seu treball en la guerra dels Balcans. Sánchez, a més, havia estat alumne del Martí i Franquès en la seva adolescència. «Jo vaig estudiar aquí, això em porta molts records. Treballava a la platja del Miracle com a cambrer per a aconseguir diners per poder fer de fotògraf la resta de l’any, saps? Havia de venir i documentar-ho», explica. Amb tot, la policia no va fer acte de presència.

Després de l’hora de dinar les cares eren de cansament però també d’esperança. S’havia pogut votar finalment, els sistemes havien superat el sabotatge i les actuacions policials semblava que havien cessat. Amb tot, la seu del departament d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya al carrer Anselm Clavé 1, va patir la visita de la UIP. Periodistes i alguns ciutadans van córrer els cent cinquanta metres que hi ha des de l’EOI fins allà pel carrer Reial. Hi havia poca gent a Urbanisme i la ubicació de l’edifici va facilitar que els cossos de seguretat estatals controlessin la zona amb facilitat perquè el carrer és estret. Va ser una actuació ràpida i sense incidents i que va suposar l’última actuació policial a la ciutat. Amb l’arribada de la foscor, al vespre, i l’esperança de poder recomptar els vots, la satisfacció era la tònica general. La jornada havia estat històrica per molts motius i havia creat un abans i un després i no només per a ciutadans tradicionalment independentistes. Un bon amic em va dir, en la línia de molts altres coneguts i persones amb les quals vaig parlar durant el dia: «Jo no vull saber mai més res d’Espanya, res. Això d’avui ha estat el punt final. Han tancat la porta, no hi ha marxa enrere».

GALERIA DE FOTOGRAFIES