Diego Ocampo no ha canviat en tots aquests anys. Continua sent aquell bon xicot gallec que un dia va aterrar a Tarragona de la mà del seu mentor en el bàsquet professional, Salva Maldonado, un tècnic, per cert, a qui ha agafat el relleu de la banqueta del Joventut de Badalona. Per a Ocampo aquest és el tercer projecte com a primer entrenador a l’ACB, després de Múrcia i Estudiantes. Parla sense embuts sobre què va passar a l’UCAM i recorda amb estimació el suport de la Demencia a Madrid, on va tornar fa algunes setmanes i en què es va enfrontar a Maldonado, que ara dirigeix l’equip estudiantil.

La connexió tarragonina a Badalona és encara més evident si es té en compte que el seu ajudant a la banqueta verd-i-negra és Pau del Tío, base del CBT a LEB  (2002-2007) i que va coincidir amb Ocampo quan aquest va ser segon i primer tècnic respectivament del conjunt tarragoní (2004-2007). Ells comanden una nau, la badalonina, en un moment de dificultats en què l’objectiu és, ni menys ni més, encara que pugui semblar inversemblant en un club d’aquesta grandesa, la permanència.

Com es troba després dels primers mesos de competició?

M’estic adaptant però he de dir que estic molt a gust aquí. En general els jugadors volen aprendre i això és molt important perquè no es pot ensenyar ningú que no vulgui aprendre. L’exigència de la lliga és molt alta i els mitjans que tenim són els que són.

Quan diu que no és possible ensenyar qui no vol aprendre es refereix a algú en concret?

Vull dir que el més important és l’actitud. Si ve el premi Nobel de Química i jo no vull aprendre, no faré res. Encara que tinguis aptituds, necessites voluntat.

A Estudiantes no van voler aprendre?

No, allò van ser circumstàncies especials. No vam poder fer l’equip que volíem per problemes econòmics, alguns del passat. Vam entrar en mala dinàmica que no vam ser capaços de tallar. A Estudiantes hi havia molta gent que volia aprendre i treballar però no vam trobar l’equip, aquells vuit o nou jugadors necessaris per aconseguir un bon rendiment.

I no es va plantejar mai no entrenar un equip que no volia?

No. Quan tu signes el contracte ja saps una mica com està la cosa, però després veus les dificultats reals que et trobes. L’assumpte estaria en poder predir-ho, saber-ho tot abans de signar. Vaig prendre la decisió sabent el risc que prenia. Va ser aleshores, quan vam començar a confeccionar la plantilla, que ens vam trobar amb dificultats, que no podíem fitxar els jugadors que volíem. De vegades amb pocs diners pots fer un bon equip, però les possibilitats disminueixen és clar.

Va dir que ho va passar molt malament quan el van acomiadar, com va viure aquella situació?

Mai vaig voler ser entrenador professional, no era el meu objectiu. Vaig iniciar-me en aquest món després que Salva Maldonado m’oferís ser el seu ajudant a Tarragona. Vaig arribar fins a l’ACB perquè molta gent em va ajudar pel camí. Penses que ho tens fet quan arribes a ser primer entrenador d’aquesta lliga i no, el més difícil és mantenir-te. El primer que vaig fer després de sortir d’Estudiandes va ser prendre una mica de distància per analitzar fredament les coses. No guardo cap rancor, al contrari, de fet, les sensacions en el partit (jornada 8) van ser molt bones i estimo molt el club i l’afició. Va ser molt bonic veure com la Demencia corejava el meu nom. A la vida és vital passar pàgina, el més important és no tenir rencor, vull viure en pau amb mi mateix i continuar endavant.

Abans d’arribar a l’Estudiantes va ser l’entrenador de l’UCAM Múrcia. Allí va fer la millor temporada de la història del club però no el van renovar. Segons publicaven alguns mitjans locals, part de la plantilla hauria plantejat un ultimàtum al club, ells o vostè. Què va passar realment?

No ho sé. De fet, no va passar res en tot l’any. Va ser una temporada amb molt de treball, això sí, i vam competir per estar entre els vuit primers. El que és cert és que després de la derrota contra el Joventut, en què ens quedàvem sense possibilitat de play-off, van començar a aparèixer notícies a la premsa dient que jo no tenia bona relació amb els jugadors.

Però es va enfrontar a alguns d’ells?

No, tens els enfrontaments que té qualsevol altre entrenador amb els seus jugadors. És difícil que els tècnics i els jugadors siguin amics i quan tu els exigeixes… Això és bàsquet professional i jo no tinc una relació d’amistat amb els jugadors.

Però vostè es va discutir amb algú?

Bé, quan renyes a algú i ell no està d’acord, ho parles i no passa res. Prefereixo que em diguin el que pensen que no que callin. A Murcia no va passar res que no hagués vist en altres equips. Va ser un any normal.

Per què el fan fora doncs?

No ho sé. Em van trucar per telèfon i em van dir que el president havia decidit no renovar-me.

Però ningú li dóna cap explicació?

Cap.

Ni al seu agent?

El va trucar el director general i li van dir el mateix que a mi.

I vostè no es va quedar amb ganes de saber els motius?

No. Això és bàsquet professional. En aquest cas, el president era l’amo del club i va prendre una decisió. Ho vaig acceptar i punt.

El va trucar algun jugador de la plantilla?

No, cap.

Això vol dir que no estaven contents amb vostè…

No ho sé.

Del club el van trucar?

Sí, algunes persones.

El va sorprendre la decisió?

No.

No? Ho esperava?

Bé, quan veus que fas un gran any i ningú et diu res, que acabes la temporada i ningú et contacta per parlar de l’any següent ja veus que potser no continuaràs.

El va decebre el món professional?

No, precisament per això, és una decisió professional, no ho trasllado al terreny personal.

I després aterra a Badalona on el seu amic Salva Maldonado havia entrenat els últims anys. Un Maldonado que deixa el club després de fer una roda de premsa on venia a dir que estava cansat de patir per culpa de tenir pocs recursos. Veient aquest panorama, vostè decideix venir igualment. No va parlar amb Maldonado?

La Penya es va posar en contacte amb el meu agent. Aleshores, vaig parlar amb Salva, evidentment. Però vaig prendre la decisió assumint que hi havia un risc. Sabia que la situació econòmica era difícil però vaig valorar altres coses, com la il·lusió dels joves, la pedrera del club, les ganes de treballar de l’entitat. Sabem que serà dur però podem fer un bon treball. L’objectiu a curt termini és guanyar el partit de cada cap de setmana i així poder aconseguir la salvació i, a mig i llarg termini, pujar al primer equip jugadors de la base.

Fa mal a les oïdes sentir que l’objectiu de la Penya ha de ser la salvació…

S’ha d’explicar la realitat. Les coses són com són.

Vostè sempre ha estat un entrenador dur, que treballa i exigeix molt. Creu que en un projecte com el de la Penya, amb molts jugadors joves, pot encaixar millor que, per exemple, a Múrcia?

Prefereixo que m’etiquetin com un entrenador exigent. Middleton tenia més de 40 anys quan estava a Girona i encara volia aprendre però hi ha jugadors de 20 anys que no ho volen fer. L’edat no ha de ser un condicionant, si no l’actitud que es tingui. A més, per a ser entrenador s’ha de ser exigent, però també comprensiu. Hi ha algunes coses que necessiten esforç. S’ha d’exigir i convèncer. Només amb el pal no funciona. Les coses surten bé quan la gent està convençuda.

Aquest és el seu tercer projecte com a primer entrenador de l’ACB. Ha deixat de fer algunes coses que feia sempre anteriorment arran de l’experiència adquirida els últims anys?

L’evolució és inevitable. El fet d’haver estat amb molts entrenadors et modela, així com a l’autoavaluació que tinguis. A mi no m’agrada atacar o defensar sempre igual, prefereixo fer coses noves, experimentar.

Hi ha alguna cosa que ha vist els últims anys que li fa tenir una visió diferent del bàsquet?

Sí, les matemàtiques.

Com?

El rendiment de l’equip està condicionat pels rebots defensius, les cistelles de dos que encaixes i els tirs, que no bàsquets, de tres punts que llença el teu rival. Muntar atacs on puguis tirar de tres moltes vegades condiciona el joc. Tenir totes aquestes dades controlades és vital. El més important és convèncer, motivar, automotivar-se, la psicologia també és important. És molt important la formació contínua per estar al dia perquè la resta (tècnics) sempre està millorant.

L’ACB s’està devaluant per la posició predominant de l’Eurolliga?

Els equips que juguen Eurolliga fan un esforç molt gran, especialment en aquelles setmanes de dos partits europeus més la jornada d’ACB, amb tot, això pot ser bo per la lliga perquè iguala una mica les forces amb la resta de participants.

Luis Casimiro em va dir una vegada que ell preferia jugar més partits que no només un a la setmana, vostè què en  pensa?

El jugador prefereix jugar. Amb tot, si els viatges et permeten entrenar, és perfecte, perquè si els desplaçaments t’ho impedeixen, el rendiment de l’equip baixa. Conec bé el fet de jugar dues competicions perquè dec ser l’únic ajudant que ha perdut dues finals de l’Eurocup, primer amb Girona i després amb Sevilla.

Jugar play-off amb la Penya és una quimera?

Ara no m’ho plantejo. Actualment l’objectiu és el que és. Nosaltres hem de jugar al màxim perquè el nostre públic estigui orgullós del seu equip.

Amb Diego Ocampo la Penya tornarà a ser el que era?

Intentaré fer-ho el millor possible. Ara no miro molt al futur, vull ajudar a la Penya a ser el millor possible. Tinc un pla, evidentment, per millorar el rendiment d’alguns jugadors a mitjà termini.

Creu que aquesta oportunitat el pot permetre rellançar la seva carrera?

No hi penso en això, de veritat. Sé que sóc un afortunat perquè treballo en allò que més m’agrada però, ho dic de debò, no penso en mi, si no en l’equip i estic aquí per fer-ho el millor possible.

Pau del Tío

Vostè va estar a les ordres de Diego Ocampo a Tarragona. Primer ell va ser l’ajudant de Maldonado, però després va agafar les regnes de l’equip. Ara vostè també el té de superior, però a la banqueta. Com és el dia a dia amb ell?

No ha canviat gairebé res en la relació de la feina diària. Vam compartir moltes hores en aquella etapa al CBT, primer com a segon i després com a primer entrenador. Ara treballem molt i només penso a ajudar tot el que pugui.

Ocampo és un entrenador exigent, que fa treballar molt els seus jugadors. Recordem aquelles sessions duríssimes a Tarragona, on vostès acabaven esgotats.

Per moltes vegades que li donem, si no és amb treball, les coses no surten. La filosofia és la mateixa, en una altra categoria, però igual. De Diego no m’ha sorprès ni l’ètica de treball ni el seu mètode perquè ja ens coneixíem. Hi ha coses, però,  que ha canviat a millor.

Comparteixen, doncs, la mateixa filosofia pel que fa al bàsquet?

Sí, comparteixo gairebé tot de la seva manera d’entendre el joc. Ell té la seva filosofia que ha anat construint amb el pas dels anys però hi ha coses que quan estàvem a Tarragona ja pensàvem igual. Per a mi és una gran oportunitat per aprendre, veig el bàsquet com ell.

Vostè entrenava un equip cadet del club fins ara. Creu que aquest pot ser el primer esglaó cap a la seva carrera com a entrenador professional?

No em plantejo ser primer entrenador d’ACB però, clar, tampoc em plantejava ser jugador professional i ho vaig ser. Al final s’ha de gaudir, treballar i preparar-se per si arriba el moment, però no hi penso, de veritat.

Vostès han hagut d’agafar les regnes d’un equip històric en un moment delicat, en què els objectius són molt modestos, de supervivència.

Al final, el més fàcil a la vida és estar en la millor situació i sense esforç poder anar endavant. El repte, però, és superar-se en situacions difícils, com aquesta. A Diego tampoc li deu sobtar estar en aquesta situació perquè ja hi ha estat. Treballarem fort per superar les dificultats.