Fa una setmana, dilluns 7 de novembre del 2016, va ser un dia trist per a Tarragona. Per primera vegada a la història una ciutat decidia ajornar oficialment una competició esportiva internacional per motius econòmics. Només s’havien produït tres ajornaments fins al moment, tots per motius meteorològics o conflicte armat: els Jocs Centroamericans i del Carib 1934 es van ajornar a 1935 per un temporal, els Jocs Centroamericans i del Carib 1958 es van passar a 1959 per una revolta contra Marcos Pérez Jiménez (Veneçuela) i el Mundial d’esquí alpí Sierra Nevada (Granada) 1995 es va passar a 1996 per falta de neu. De fet, ni el terratrèmol de L’Aquila (Itàlia) el 6 d’abril de 2009 va ser motiu suficient perquè Pescara decidís ajornar o suspendre els seus Jocs Mediterranis, que es van fer del 26 de juny al 5 de juliol d’aquell any. La distància per carretera entre les dues ciutats és de 107 quilòmetres. En aquella desgràcia van morir 308 persones i unes 1.500 van resultar ferides.

En una roda de premsa esperpèntica, l’alcalde de Tarragona i president del Comitè Organitzador, Josep Fèlix Ballesteros, no només no va considerar un fracàs la decisió de traslladar els Jocs de 2017 a 2018 (del 22 de juny a l’1 de juliol) sinó que va treure pit. «Tot allò que depenia de nosaltres ens ho han valorat excel·lentment. El que no depenia de nosaltres no, és culpa nostra? Que hagués plogut abans-d’ahir potser també era culpa nostra», va dir mentre apuntava directament al President del Consejo Superior de Deportes (CSD) i Secretari d’Estat per l’Esport, Miguel Cardenal, com a màxim responsable de l’ajornament. Cardenal, que dimarts va anunciar que dimitia del seu càrrec, va respondre diumenge passat a les acusacions de Ballesteros en un article al diari El País que es titulava L’energumen i els Jocs Mediterranis. L’energumen era ell mateix i feia referència al titular de portada del Diari Més en la seva edició de dimecres 9 de novembre que encapçalava entre cometes fent servir una cita textual de l’alcalde: «La dimissió de l’energumen de Cardenal ha estat la cirereta del pastís». Caldria que Ballesteros aclarís a quin pastís es referia perquè aparentment ara no hi ha res a celebrar, ans el contrari.

Cardenal i Blanco: CSD vs COE

Miguel Cardenal, en l’article d’El País citat anteriorment, convidava Ballesteros a explicar la veritat als tarragonins —per tant s’entén que allò que ha explicat l’alcalde no era cert— i assegurava que documentalment pot aportar proves que ell diu la veritat mentre remet a l’hemeroteca per provar la seva credibilitat. En aquell article, l’encara president del CSD —acaba el seu mandat aquest divendres— afirmava, entre moltes altres coses, que Tarragona no va aconseguir un conveni signat pel seu predecessor, Albert Soler (PSC), mentre altres ciutats seus de competicions internacionals sí que ho van fer. Així, Ponferrada, seu del mundial de ciclisme 2014 , va aconseguir un conveni signat per Soler la primavera del 2011 just abans que la ciutat castellana fos elegida oficialment seu del campionat el setembre del 2011 —l’UCI, però ja havia avançat el mes d’abril que aquesta seria previsiblement la seu del mundial—. Aquell conveni, de 5 milions d’euros, no es va fer efectiu mai. Amb l’arribada de Cardenal, el document es va dur als advocats de l’Estat que van resoldre que el conveni no era vinculant i el van deixar sense efecte. L’alcalde que cita Cardenal a l’article d’El País és el de Ponferrada —Carlos López Riesco (PP)— que,  molt molest amb el nou president del CSD per haver deixat en paper mullat el conveni de Soler, va trucar l’alcalde Ballesteros per fer front comú contra Miguel Cardenal. Ballesteros, que ara critica profundament Cardenal, no va acceptar la proposta de l’alcalde de Ponferrada. El mundial d’aquesta ciutat, per cert, va estar a punt de no fer-se, va requerir un aval de 4 milions d’euros de la Conselleria d’Hisenda de la Junta de Castella i Lleó i actualment la gestió d’aquell campionat està als tribunals per la via penal per irregularitats en el seu finançament.

L’alcalde de Tarragona, juntament amb el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, va fer dilluns 7 de novembre un al·legat d’optimisme, d’espolsar-se les culpes i de confiar en ells mateixos sense més credibilitat que la seva paraula perquè van ser incapaços d’aportar cap document o compromís escrit que avalés el projecte. L’hemeroteca està de part de Miguel Cardenal i deixa en molt mal lloc  Ballesteros, que s’ha quedat sense el seu escut protector i cap de turc, el president del CSD, mentre que Blanco encara en té un altre: el mateix Ballesteros. Tarragona ha estat part d’un tauler d’escacs més gran, la gran lluita intestina entre els organismes esportius estatals que ha tingut en Cardenal la bèstia negra de dirigents federatius que estan sent investigats per irregularitats en els seus comptes. «La sortida de Miguel Cardenal suposa un alleujament per a molts presidents de federacions, especialment en la de futbol per Ángel María Villar, que no eren partidaris del control a què el CSD els ha sotmès […] La principal tasca que Mariano Rajoy li va encomanar a Cardenal va ser que posés fi al deute del futbol espanyol amb Hisenda […] El mandat del sortint secretari ha estat marcat pel seu fort enfrontament amb el president del futbol espanyol, amb Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), i amb les federacions esportives contràries a ser auditats o revisades pel CSD. “Els canvis han trobat algunes resistències, però al meu entendre han estat molt poques, pràcticament només en el futbol i en els antics gestors del tennis. Potser també els ha donat empara el president del COE, Alejandro Blanco. He de reconèixer que m’han costat un desgast personal important i s’han interposat diverses querelles personals contra mi”», publicava El País el 8 de novembre de 2016 i on s’apuntava que les querelles contra Cardenal havien estat arxivades mentre que Villar encara en té dues de pendents. «El senyor Cardenal no ha cregut mai en els Jocs de Tarragona i va bloquejar una  situació que ens va costar dos anys desbloquejar», va afirmar Blanco en la roda de premsa de dilluns passat després de riure quan li van preguntar pel paper de Cardenal en l’ajornament i va acabar dient: «La credibilitat la tenim nosaltres perquè sempre hem anat amb la veritat per endavant». Però resulta que no. La veritat no s’ha dit mai públicament i la roda de premsa de dilluns passat en va ser una clara i trista mostra.

Cardenal i el finançament dels Jocs Mediterranis

La història demostra que Miguel Cardenal sempre ha mantingut la mateixa posició envers els Jocs Mediterranis. Des que va arribar al càrrec va manifestar públicament que l’Estat no finançaria els Jocs directament però que ajudaria dins els seus límits pressupostaris. Un altre debat seria considerar si el govern d’Espanya, amb aquesta decisió, podria haver fet més, però fa quatre anys que Tarragona sap que l’Estat no aportarà diners i, tot i això, el govern central ha posat 6,1 milions més les bonificacions fiscals que, tal com afirmava Cardenal, són diners que l’Estat no ingressa i, per tant, és com si els donés. Cardenal, en una visita el mes d’agost del 2015 a Tarragona va afirmar que el CSD no havia format part del projecte durant dos anys i no per voluntat pròpia, una versió que es contradiu amb la situació de bloqueig que Blanco explicava a la roda de premsa. La història la va explicar el periodista que signa aquest article aleshores a la revista  Viu a fons Tarragona el 3 de juny de 2016. Reprodueixo un fragment d’aquell article: «Cardenal va avisar des del 2012 que no hi hauria diners per a esdeveniments esportius a Espanya i sempre s’ha mantingut en la mateixa línia. “La possibilitat que el CSD doni suport als esdeveniments esportius previstos mitjançant la construcció d’instal·lacions o inversions és molt minsa perquè tots els diners que es dediquin a aquests esdeveniments aniran en contra de les subvencions de les federacions, que han de ser una prioritat”, va dir al Senat el 18 de setembre de 2012. I en el mateix sentit, uns mesos després, el 21 de gener de 2013, en la seva visita a Tarragona: “Hi ha molt poques possibilitats que el CSD doni suport als esdeveniments internacionals que Espanya acollirà els pròxims anys mitjançant la construcció d’instal·lacions o inversions”. Ballesteros va admetre que el 18 de setembre de 2012 va ser el “pitjor moment” en tots aquests anys. “Jo no sabia on estava”. L’alcalde va assegurar que va redreçar la situació a través del COE, precisament l’organisme que ara ha deixat les vergonyes del Comitè Organitzador a l’aire —mai ningú havia admès problemes d’aquesta mena i menys parlar de 9 milions de dèficit de pressupost operatiu o 15 en total—. El moment més sorprenent per a tothom es va produir el 27 d’agost de 2015. Cardenal va tornar a Tarragona i, quan tothom esperava que es rubriqués un acord amb el Comitè Organitzador que demanava 14,7 milions d’euros per remodelar l’estadi d’atletisme, el camp del Nàstic i fer la piscina, el màxim dirigent del CSD va sortir dient: “No hem estat al Comitè durant els últims dos anys i no sabem quin és l’escenari dels Jocs. Al setembre de 2012 ja vam advertir a les diferents seus que acollien cites esportives internacionals [Ponferrada mundial de ciclisme i Barcelona mundial de natació] que la nostra capacitat de finançament era molt limitada. L’Estat no posarà tots els diners que fan falta pels Jocs, el nostre límit és la nostra capacitat pressupostària”. La roda de premsa de Cardenal va durar una hora. La de Ballesteros, cinc minuts. L’alcalde va defensar posteriorment que estava al cas d’allò que anava a dir Cardenal però el fet és que la seva cara aquell dia davant la premsa era un poema. “Quantitat? No s’ha fixat, poden ser 15 milions, 13,2 o 17,5, no hi ha una xifra concreta”, va dir l’alcalde. No hi havia una xifra concreta perquè mai n’hi va haver. Des del Comitè Organitzador sempre es va parlar de 14,7 milions d’euros però no va existir mai un compromís per escrit amb una xifra per part de l’Estat, només un document de bones intencions. Així, en l’acord del Consell de Ministres de 23 d’abril de 2010, el govern d’Espanya es comprometia a “realitzar les inversions necessàries en matèria d’instal·lacions esportives i transports, que siguin de la seva competència dins de les possibilitats pressupostàries de cada exercici econòmic”. Segons l’informe elaborat per l’Ajuntament de Tarragona el novembre de 2015 per saber quin seria el cost de renunciar als Jocs, “no es preveu cap inversió que sigui competència de l’Estat i que sigui necessària per als Jocs”.  Cardenal, el 27 d’agost de 2015 a Tarragona, va dir: “Si es pretén que hi hagi una partida per als Jocs de Tarragona als pressupostos generals de l’Estat, el més lògic és que l’òrgan que ha d’incloure aquesta partida, que és el CSD, conegui en què es gastarà i pugui opinar sobre la idoneïtat d’aquesta despesa”. El màxim dirigent del CSD va defensar en aquell moment el fet que l’Estat hagués tramitat ràpidament la llei perquè les empreses que fossin patrocinadores dels Jocs tinguessin desgravacions fiscals durant molt temps: “Una desgravació del 90% en les empreses que col·laboren en els Jocs són diners que l’Estat deixa de recaptar. Aquesta és una manera d’ajudar al projecte i, en el cas de Tarragona, s’ha fet amb molta antelació”. Aquests beneficis fiscals es van aprovar a finals de 2013 i van entrar en vigor l’1 de gener del 2014 i fins al 31 desembre del 2017. Les declaracions de Cardenal a finals d’agost de 2015 van ser molt dures i mesos més tard, tant Josep Fèlix Ballesteros com Javier Villamayor van assegurar en les respectives entrevistes en el número de Viu a fons Tarragona que el CSD sempre va tenir tota la informació. Això contradiu Miguel Cardenal però el fet és que ningú des de Tarragona va sortir públicament aleshores a rebatre aquelles afirmacions. “No puc valorar el nivell de coneixement del projecte que tenia aquest senyor”, va dir Javier Villamayor preguntat si Cardenal mentia aquell dia en afirmar que no coneixia el projecte. “Quan vam advertir que no hi havia diners va ser perquè cada comitè organitzador fes els seus comptes. No volíem enganyar ningú. Tarragona hauria d’haver renunciat? La pregunta és pertinent però no em correspon a mi prendre aquesta decisió”, deia Cardenal el 27 d’agost de 2015».

Sovint s’ha parlat d’una mala relació entre Ballesteros i Miguel Cardenal. Un dels episodis més coneguts és el que fa referència a una possible afrenta del president del CSD quan va fer esperar l’alcalde molta estona a la seu d’aquest organisme a Madrid i aquest va decidir marxar molt enfadat, tal com recordava ahir el Diari de Tarragona en un article. Amb tot, el mateix Diari publicava una entrevista amb Miguel Cardenal l’agost del 2015 on aquest explicava que Ballesteros no l’havia anat a veure al CSD a ell, si no a la directora General d’aquest organisme, que va ser, per tant, qui el va fer esperar.

Embolica que fa fort

El Comitè Organitzador Tarragona 2017 i la Fundació mai han estat transparents i els partits de l’oposició així ho han manifestat reiteradament. Els comptes de la Fundació no són públics i l’auditoria de 2015 va ser publicada per aquest mitjà, Porta Enrere, després de tenir-ne accés de forma independent i en exclusiva. Aquella auditoria explicava clarament que el dèficit previst per a 2017 era de gairebé 10,5 milions d’euros. «Així, i tenint en compte que hi ha 1.115.340,17 euros a la caixa, si ho descomptem dels gairebé 10 milions i mig de dèficit previst el 2017, quedaria un forat de poc més de 9 milions d’euros, just la quantitat que es reclama a l’Estat», tal com s’explica en aquell article del 6 d’octubre de 2016.  Els comptes de 2014 van ser publicats per Viu a fons Tarragona després de setmanes en què aquest periodista els demanés en virtut de la llei de transparència. En aquella sol·licitud d’informació s’incloïa la petició dels sous dels treballadors en l’entramat organitzatiu. Les dades aportades per Tarragona 2017 mostraven una despesa de 940.000 euros l’any en salaris amb l’estructura actual (hi consten sous de fins a 85.000 euros pel director d’esports i infraestructures, és a dir, Ramon Cuadrat, gerent també del Patronat d’Esports de Tarragona i que durant alguns anys va ser el Director dels Jocs —«ens van dir [el CIJM] que el nostre Pla Director estava molt més avançat que els de la majoria de ciutats que havien estat seu d’uns Jocs Mediterranis en aquelles dates», va dir el 27  de març de 2014 l’aleshores màxim responsable dels Jocs—, ara manté el sou però no la mateixa responsabilitat).

«Ratifico 100% a l’staff i a l’equip que ha treballat a Tarragona 2017. Aquest equip no ha fracassat, ha fallat que hem tingut un govern en funcions i no ha fet l’aportació necessària […] M’alegro per ells [treballadors de Tarragona 2017], que tindran un any més de feina. Aquest sobrecost no serà cap desastre, ho podrem assumir», va dir Ballesteros a la roda de premsa. Així, per tant, el Comitè necessitarà pel cap baix un altre milió d’euros per fer front a aquesta despesa. En cap cas, per tant, l’alcalde i president de la Fundació Tarragona 2017 es plantejava donar un cop de timó al rumb del projecte que ja ha fracassat i que ara té un any més de coll per evitar el que seria un desastre de proporcions bíbliques. Així, el Coordinador General dels Jocs Mediterranis, Javier Villamayor, seguirà al capdavant del projecte.

El rol de Villamayor

Villamayor, màxim responsable de l’organització no va pujar, sorprenentment, a l’estrada on hi havia Ballesteros i Blanco per donar les explicacions necessàries i es va quedar a primera fila, assegut, amb un dossier entre les mans. Un dossier que l’ha acompanyat en totes les seves aparicions públiques des que es va anunciar l’ajornament, fins i tot durant una entrevista a Tac 12  — «Serem a temps, absolutament sí», deia Villamayor en una altra entrevista en aquesta cadena un parell d’anys abans i on admetia (a partir del minut 10) que els diners que Tarragona 2017 reclamava a l’Estat eren per a instal·lacions i en cap moment parla del pressupost operatiu; de fet, Villamayor xifra la partida de la piscina en 7,5 milions, una quantitat molt superior a la que s’ha fixat recentment, de 3 milions i que finançarà l’Estat—  . «És un absolut fracàs. Mai havia passat una cosa així perquè l’organització fos incapaç de complir les dates fixades. Això ha passat perquè la gent que hi ha al capdavant del projecte a Tarragona no té ni idea. Com pot ser que el màxim responsable, el Coordinador General dels Jocs, sigui un polític que, a més, no té ni idea del món del l’esport? Això ho explica tot», deia Vicent Añó, degà de la facultat de Ciències de l’Activitat Física  i l’Esport de la Universitat de València i director del màster de Direcció i Gestió de l’Activitat Física i l’Esport en un article que Porta Enrere va publicar el 5 de novembre.

Renúncia o ajornament, el cas de Volos

Una de les grans falsedats que es van explicar va ser el cas de Volos. Aquesta ciutat grega havia d’acollir els Jocs Mediterranis el 2013 però el 2011 el Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis va decidir retirar-li la candidatura i va triar Mersin com a ciutat organitzadora. Els turcs només van tenir dos anys per enllestir-ho tot pels Jocs, però ho van fer. El més curiós del cas és que Tarragona també es va presentar per organitzar aquells Jocs tot i que tenia previst presentar-se pels del 2017.  «He d’admetre que m’he alegrat», va dir Ballesteros aquell dia, 23 de febrer de 2011. Tarragona aspirava, per tant, a organitzar uns Jocs amb només dos anys per a preparar-los i ara ha hagut d’ajornar-los després de cinc anys de ser seu (triada el 15 d’octubre de 2011). «Si hagués passat el mateix de Volos no estaríem fent la roda de premsa. En aquell cas, el CIJM no va tenir confiança en el Comitè Organitzador i els va prendre els Jocs. Ara el CIJM ha entès la situació, que no hi havia govern a Espanya, i confia en nosaltres», va dir Josep Fèlix Ballesteros. La realitat és que el CIJM va retirar l’organització dels Jocs Mediterranis a Volos 2013 per evitar el que ha passat a Tarragona. Aleshores, la ciutat grega ja havia demanat al CIJM ajornar un any l’esdeveniment davant els problemes organitzatius que tenia, en plena crisi financera que tants problemes va causar a Grècia. El CIJM va dir que no i va obrir el termini de candidatures alternatives en un procés d’urgència. Mersin era la favorita i el CIJM havia decidit atorgar-li els Jocs però, per què es va presentar Tarragona? Amar Addadi, president del CIJM, va demanar a la Candidatura Tarragona 2017 que es presentés pel 2013 per evitar donar una mala imatge, el d’una sola ciutat aspirant a uns Jocs que s’havien quedat sense seu. A canvi, Addadi va prometre a Tarragona ajuda en el futur. De fet, Addadi ha presidit la Comissió de Seguiment dels Jocs, aquella que s’encarrega d’avaluar el desenvolupament del projecte, un fet extraordinari i inaudit, perquè cap president ho ha fet. Algunes fonts consultades per Porta Enrere asseguren que si en lloc d’Addadi hi hagués hagut un altre dirigent del CIJM al capdavant de la Comissió de Seguiment, Tarragona hauria patit la mateixa sort que Volos. Ara Addadi, a vuit mesos de la data d’inauguració, ha accedit a postposar uns Jocs que mai han rebut una crítica del CIJM en tot aquest temps.

«El CIJM li va retirar la candidatura a un país i a nosaltres ens ha acompanyat fins al final. Mai el COE podria plantejar la renúncia als Jocs perquè això seria la pitjor derrota que podríem patir. Per a Espanya això seria una espina clavada durant molts anys. Un cop perds la teva posició al món, és molt difícil recuperar-la», va assegurar Alejandro Blanco en roda de premsa. És a dir, ajornar sí, però renunciar, siguin quines siguin les circumstàncies, mai. Amb tot, Blanco, va negar que el COE demanés renunciar en cap moment, però això no és cert. De fet, en un article de la revista Viu a fons Tarragona del 29 de juny de 2016, el COE sí que apostava per renunciar. Víctor Sánchez, Secretari General del COE i Coordinador Adjunt dels Jocs Mediterranis ja va deixar entreveure que el COE podria prendre una decisió important de forma immediata l’1 de juny de 2016 en l’Assemblea General d’aquest organisme: «L’executiva està vigilant molt de prop que està passant perquè la situació és seriosa, greu i amenaça la celebració dels Jocs. Si fos necessari, es prendran decisions de forma immediata», va sentenciar.  En la reunió del Comitè Executiu del COE que es va celebrar abans de l’Assemblea, alguns membres van apostar fins i tot per l’ajornament a 2018 que ara s’ha concretat, i altres per la renúncia tal com publicava Viu a fons Tarragona: «No ens podem jugar el prestigi del COE amb gent que no sap què té entre mans», deia un dels membres d’aquell Comitè.

El COE, per tant, a diferència del que va dir Alejandro Blanco en roda de premsa, sí que es va plantejar la renúncia i sí que pot renunciar als Jocs unilateralment (només tres organismes tenen la potestat de renunciar: l’Ajuntament de Tarragona, el COE i la Fundació Tarragona 2017 —formada per l’Ajuntament i el COE—), tal com explicita el document que va demanar ICV el setembre del 2015 i on es detallaven les responsabilitats econòmiques d’una renúncia (2,5 milions d’euros al novembre de 2015). Aquest és l’altre punt a tenir en compte: les responsabilitats patrimonials. Els membres de la Fundació Tarragona 2017 han de respondre amb el seu patrimoni personal si hi ha pèrdues. Això va provocar que els membres del COE abandonessin el patronatge de la Fundació Tarragona 2017, tal com va admetre a Porta Enrere Víctor Sánchez, Coordinador General Adjunt dels Jocs Tarragona 2017 i Secretari General del COE. «Només puc dir que el risc patrimonial dels patrons de la Fundació Tarragona 2017 és quelcom que cadascú ha d’avaluar i, en el meu cas, vaig decidir cessar», va dir aleshores Sánchez que, per cert, no va estar a la roda de premsa de la setmana passada. La renúncia ara, provocaria que Ballesteros i Villamayor haurien de respondre amb el seu patrimoni. L’ajornament serveix per a guanyar temps i evitar la desfeta financera particular.

L’autèntic maldecap: el pressupost operatiu

En aquella entrevista del 2 de setembre del 2016, Sánchez ja admetia obertament la seva preocupació pel finançament dels Jocs, concretament pel pressupost operatiu. «No estic parlant d’infraestructures, sinó del pressupost operatiu que és el que ens posa entre l’espasa i la paret. Jo entenc que l’Ajuntament de Tarragona vol deixar un llegat en forma d’instal·lacions, però si li dic la veritat, allò que em preocupa, allò que em donarà mals de cap, és el finançament de la part operativa dels Jocs», deia el Coordinador General Adjunt dels Jocs en aquella entrevista. De fet, el maldecap del pressupost operatiu no va sortir a la llum fins fa uns mesos. Durant tot aquest temps, la gran preocupació era garantir unes instal.lacions que, per cert, encara s’estan construint. En la visita de Miguel Cardenal a Tarragona el 27 d’agost del 2015 ja va constar com l’Ajuntament havia demanat a l’Estat gairebé 15 milions d’euros per infraestructures i equipaments, però uns mesos més tard ja es parlava de destinar aquests diners a pressupost operatiu. «Parlem d’allotjament, de transports, d’adquisició de material esportiu, de gestió de resultats, de tot el que fa que els Jocs es puguin realitzar», puntualitzava Sánchez.

La primera vegada que va sortir el tema del pressupost operatiu va ser en l’assemblea general del COE l’1 de juny d’enguany i va ser el mateix Sánchez qui ho va fer davant dels membres del Comitè Olímpic Espanyol: «Tarragona està passant dificultats econòmiques i té un dèficit de 9 milions en el pressupost operatiu. No s’han aconseguit els ingressos de patrocini que estaven previstos. Ara tenim un govern en funcions i no sabem què passarà». Sánchez apuntava directament als patrocinadors privats, d’on havien de sortir els diners pel pressupost operatiu perquè les administracions garantien les instal·lacions. A la roda de premsa d’anunci de l’ajornament dels Jocs Mediterranis, l’alcalde Ballesteros, però, no ho veia així: «Veig que vostè no s’ha llegit el dossier de candidatura perquè si ho hagués fet, sabria que és només una part d’aquests diners que ha d’arribar de patrocinadors privats perquè la Diputació de Tarragona i altres administracions han aportat diners per aquest concepte». Ballesteros volia, d’aquesta manera, desacreditar aquest periodista i ho feia davant de més de trenta professionals de la informació. . Però allò que afirmava l’alcalde amb contundència no era cert del tot. Originàriament, quan el pressupost operatiu era de 57 milions d’euros, els patrocinadors n’aportaven 19. La resta procedia de les institucions (32 milions), de la venda d’entrades (1,2), de la venda d’actius (1,3), de la venda de serveis (2,2) i altres (2), tal com consta en la pàgina 250 del dossier de candidatura (en la seva versió en anglès per a ser més precisos). De les institucions que havien d’aportar 32 milions s’hi feien constar el Govern de la Generalitat, l’Ajuntament de Tarragona i la Diputació de Tarragona (pàgina 251). En cap cas el govern l’Estat. De Madrid s’esperava que aprovés els beneficis fiscals per a les empreses que vulguessin patrocinar els Jocs, com així va fer.

Amb la modificació a la baixa del pressupost operatiu, el 75% dels diners que havien de nodrir aquest pressupost havien d’arribar de patrocinadors privats. Actualment, l’organització parla de 13,5 milions aconseguits (tal i com afirmava Villamayor a Tac 12), la realitat, segons l’auditoria del 2015, signada el juny de 2016, oferia un balanç en aquest concepte de 8.904.000 euros entre donacions i patrocinis. Excepte Damm, de qui es va dir de seguida que aportava 3 milions d’euros, l’opacitat ha estat total. Cada vegada que el Comitè Organitzador tancava un acord amb els Jocs s’evitava fer pública la quantitat. I aquí ens trobem una altra sorpresa arran de l’article de Miguel Cardenal de diumenge a El País: «Vam aconseguir ampliar el termini d’exempcions, li hem enviat [al Comitè Organitzador Tarragona 2017] patrocinadors (com Sacyr), i consignem una quantitat en els pressupostos de 2016, ja que amb imaginació vam crear una partida que valia per reformar l’estadi». Sacyr va donar la redacció del projecte per a la piscina olímpica. Ara sabem que va ser l’Estat qui va fer aquella gestió i no el Comitè Organitzador.

«La responsabilitat és únicament i exclusivament del Comitè Organitzador. El Consejo Superior de Deportes no intervé mai en l’organització de cap esdeveniment. L’Estat, com les Comunitats Autònomes, subvencionen però no organitzen. El COE tampoc, o molt poc, però a Tarragona forma part activa de l’organització, un fet que no és freqüent. Es parla molt de les infraestructures, que és evident que no arriben a temps, però el gran problema es troba en l’organització pròpiament dita: s’ha adjudicat la cerimònia d’inauguració? I el transport? És per això que es concedeixen els Jocs amb tanta antelació, per poder preparar-ho tot. No arribar a la data prevista és un desastre que no s’havia vist mai», afirmava Vicent Añó a Porta Enrere en l’article que aquest mijtà va publicar el 5 de novembre d’enguany.

El pressupost operatiu (i el general) ha patit nombroses fluctuacions durant tots aquests anys (290 milions era la xifra inicial de tot el projecte el 2009). En el dossier de candidatura (pàgina 250) es fixava  un pressupost operatiu de 57 milions d’euros, 7 més que Almeria 2005 (50,2). Aquest increment s’explicava al dossier per la inflació prevista entre 2005 i 2017. La xifra del pressupost operatiu de Tarragona 2017 va sortir arran d’una visita dels tècnics tarragonins a Almeria. Els membres de la candidatura van repassar fins a 500 partides pressupostàries dels Jocs del 2005 i van arribar a la conclusió que era impossible rebaixar res, que calia gastar-se aquells diners per fer realitat els Jocs del 2017. «El pressupost de gestió no es pot reduir fins a l’infinit. Les coses valen el que valen», deia Vicent Añó. Tot i això, el pressupost operatiu es va reduir a 40 milions primer, 30,4 després, 28 i, finalment, 22 milions d’euros. Si als 9 milios que es demanen a l’Estat li afegim, tal com assegura Ballesteros, que altres administracions han aportat diners per aquest concepte, com a mínim la meitat dels 22 milions seran públics, en lloc del 25% previst. «Tot allò que depenia del nostre equip ha estat valorat excel·lentment», deia l’alcalde en roda de premsa en relació a la consecució de diners privats. Com es pot comprovar, però, els objectius no s’han aconseguit. «Confiem a aportar més dels 30 milions previstos per a Tarragona 2017. Cal tenir en compte que la famosa exempció fiscal ajuda molt a les empreses a l’hora de decidir-se a fer els patrocinis i també hi ha clients internacionals que hi estaran interessats», deia el president d’Octagon Espanya, Joan Cuscó, el 5 de febrer de 2014 quan la seva empresa havia estat triada com la companyia encarregada d’aconseguir els patrocinis pels Jocs Mediterranis de Tarragona 2017. La realitat va quedar molt lluny i va ser el mateix Ballesteros qui va assenyalar aquesta multinacional com a responsable: «Em sembla inaudit que gent tan potent i solvent com Octagon no hagin pogut portar els patrocinis». Aquesta frase del president del Comitè Organitzador es produïa l’abril de 2016 en una entrevista a l’edició en paper de la revista Viu a fons Tarragona.

Amb tot, l’alcalde ha centrat el seu discurs fonamentalment en les instal·lacions, el que s’ha anomenat «el llegat dels Jocs», en un concepte tradicional de mandatari del sud d’Europa o de la Península Ibèrica. «Seria un fracàs que Tarragona no organitzés els Jocs Mediterranis però miri, fins i tot si passés això, podria treure pit perquè Tarragona, amb una inversió de 12 milions d’euros [urbanització de l’Anella Mediterrània] n’haurà obtingut 50 i, si comptem la Tarraco Arena Plaça [un equipament que és de la Diputació de Tarragona], serien 77 milions», va dir en la roda de premsa de l’ajornament dels Jocs.

Santagadea

L’empresa madrilenya, que va presentar una proposta per construir alguns equipaments a l’Anella Mediterrània i gestionar tota la zona, ha desaparegut del discurs dels responsables de Tarragona 2017. La proposta de Santagadea, que preveia una inversió màxima de 15 milions d’euros i una concessió de 40 anys en un projecte que suposaria una despesa per a les arques municipals de fins a 150 milions d’euros al final d’aquestes quatre dècades,  va entrar per via d’urgència al plenari el mes de juliol perquè es volia aprovar de seguida i així donar temps a l’empresa guanyadora —si es feia el concurs— per a construir la piscina olímpica. «S’estan acabant els informes de Santagadea. Aquesta era una possibilitat per si no arribaven les inversions però actualment aquest temor no existeix», va dir Ballesteros dilluns passat. La realitat és que l’alcalde i els membres del Comitè Organitzador no saben com solucionar aquest problema. L’assumpte ha quedat aparcat des que Porta Enrere va publicar que Villamayor i un grup de treball de l’Ajuntament de Tarragona havien visitat les instal·lacions d’aquesta empresa a San Sebastián de los Reyes mesos abans que la companyia presentés la proposta, en el que podria tractar-se d’un tracte de favor envers Santagadea i un encàrrec municipal a una empresa privada. Ballesteros i Villamayor sempre van defensar que es tractava d’una iniciativa empresarial sense cap relació prèvia amb l’Ajuntament però el regidor d’Esports de San Sebastián de los Reyes va confirmar la visita de la delegació tarragonina, així com el mateix Villamayor. «És clar que hi ha hagut contactes previs, si no no haguessin presentat la proposta», va dir l’alcalde l’endemà de la publicació de la notícia de Porta Enrere i va acabar afegint: «L’empresa ha tingut els sants collons de mostrar el seu projecte al públic i això i és una mostra de generositat, ja que els competidors poden copiar el model».

La credibilitat de l’alcalde ha anat minvant a marxes forçades i més després del seu fallit ultimàtum al govern de Madrid: «Si el 31 de juliol l’Estat no paga més, renunciarem als Jocs», tal com afirmava en una entrevista al Diari de Tarragona el 4 de juny de 2016. L’Estat no va posar més diners i no es va renunciar. De fet, en la roda de premsa del 7 de novembre d’enguany i que va suposar l’ajornament oficial dels Jocs, Ballesteros va desvetllar una dada  desconeguda fins aleshores: «Ens havíem fixat la data del 23 d’octubre com a data màxima per prendre una decisió però aleshores la vam allargar de mutu acord fins al 3 o 4 de novembre perquè hi havia expectatives que les coses anirien bé». Mai ningú havia parlat d’aquestes dates com a clau per saber el futur del projecte. Sobta, i molt, que s’allargués fins al límit de l’imaginable una data per prendre una decisió dràstica. Tal com admetia Víctor Sánchez en l’entrevista a Porta Enrere, tan important com els diners era el temps que quedava perquè si l’aportació de l’Estat arribava massa tard, seria inútil. Tarragona, doncs, es va fixar com a data màxima primer el 23 d’octubre i després el 3-4 de novembre, és a dir, a 8 mesos vista de la inauguració dels Jocs encara es meditava si fer-los o no perquè no hi havia diners.

En aquella entrevista al Diari, on va sortir al pas de les declaracions de Sánchez a l’Assemblea del COE, Ballesteros va fer una altra afirmació increïble. A la pregunta del periodista si demanaria la dimissió del mateix Sánchez, l’alcalde de Tarragona va dir: «Ara no ens podem permetre inestabilitat […] És un toc d’atenció perquè aquells que tinguin responsabilitats les assumeixin [en relació a les paraules de Sánchez en què afirmava que es prendrien decisions immediates]». «Aquells que tinguin responsabilitats», deia Ballesteros, president, ni més ni menys, del Comitè Organitzador. En la roda de premsa de la setmana passada, però, va haver-hi un moment en què semblava que l’alcalde anava a fer un pas definitiu: «Jo assumiré la responsabilitat. Després del 2018 Tarragona haurà viscut uns grans Jocs». Va ser, doncs, una falsa alarma. Ballesteros tornava a fixar una data en el futur, una mostra de la fugida cap endavant en què s’ha convertit aquest projecte. «El convido a que digui la veritat als seus ciutadans, que no acudeixi a l’excusa de donar la culpa a Madrid, i que els expliqui la raó que el porta a incomplir la seva promesa, perquè la vergonya que ha portat a Tarragona rau principalment en la temeritat i incompetència amb què Ballesteros es va sumir, des de 2012, en aquesta fugida cap endavant», escrivia Cardenal a El País diumenge.

Preguntat per si creia que la seva credibilitat estaria en dubte després dels últims esdeveniments, Josep Fèlix Ballesteros va respondre a un periodista durant la roda de premsa de l’ajornament: «Moltes gràcies per la seva valoració de la credibilitat, la seva opinió és molt important i serà decisiva a les pròximes eleccions». De fet, l’alcalde no va demanar disculpes en cap moment a la ciutadania però sí que ho va fer als mitjans de comunicació després de quatre dies de silenci en què ningú de l’organització va voler confirmar ni desmentir l’ajornament. Va ser el president del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis ( CIJM), Amar Addadi, qui ho va fer en unes declaracions al The Huffington Post edició Magreb. Per això, per aquesta manca de credibilitat refrendada en l’hemeroteca, Ballesteros, tot i la contundència amb què ho va manifestar, no va convèncer molts dels assistents quan va dir: «Tarragona no pagarà el sobrecost de l’ajornament». L’alcalde no va precisar qui ho pagaria ni com. De fet, Ballesteros també va afirmar que ell havia decidit no demanar un crèdit per fer els Jocs el 2017 —«em podria haver embolicat la manta al cap i demanar un crèdit però vaig dir que la ciutat no assumiria més endeutament»— per no complicar la situació financera de Tarragona. Tal com va apuntar Pau Ricomà (ERC) hores més tard, Tarragona no pot demanar un crèdit de cap manera perquè el seu endeutament actual no li permet.

De fet, l’alcalde no va voler precisar quin seria el sobrecost dels Jocs per culpa del seu ajornament. «Tenim una estimació, però encara no tenim una quantitat exacta i això fa que siguem prudents». Sembla increïble que una decisió tan transcendent no estigui avalada per un càlcul precís i documentat sobre la despesa extra que comportarà l’ajornament, i més si es té en compte que la causa de posposar els Jocs són precisament els diners, la falta de finançament. «Tenim esperances fonamentades d’aconseguir finançament. Dijous tenim una entrevista amb el ministre. Si em pregunten si tenim un paper que garanteixi que tindrem aquests diners, la resposta és no», va dir Ballesteros dilluns passat. Dijous al migdia, després de la reunió amb el ministre de Cultura, Educació i Esports, Iñigo Méndez de Vigo,  tampoc tenia aquest paper. «S’obre un període de diàleg i treball permanent», va afirmar Ballesteros després de la trobada a Madrid, en què va admetre que estava molt content perquè, tot i que no hi ha cap document signat, «es garanteix que els Jocs es faran». És a dir, de moment, el govern de Madrid es manté en la mateixa postura que fins aleshores. Caldrà veure si l’Estat inclou alguna partida pels Jocs en els pressupostos generals però s’ha de tenir en compte que Brusel·les va demanar a Espanya una retallada extra de 5.500 milions d’euros pel 2017.

L’alcalde marxa una setmana fora de Tarragona

Precisament a Brusel·les és on es troba l’alcalde avui dimarts 15 de novembre. Ballesteros assisteix a una reunió de Ferrmed però va marxar de Tarragona dijous. Després de la reunió amb el ministre Iñigo Méndez de Vigo a Madrid, l’alcalde va volar divendres a París on ahir dilluns havia de recollir un premi de responsabilitat civil corporativa per EMATSA, tal com confirma l’Ajuntament de Tarragona. Tot i que l’entrega del premi no es va produir fins ahir dia 14, l’alcalde va volar a la capital francesa divendres 11 de novembre perquè dissabte havia de visitar un palau de congressos.  L’Ajuntament confirma que Ballesteros ha viatjat acompanyat del gerent d’EMATSA, Daniel Milan. Segons les informacions a les quals ha tingut accés Porta Enrere, l’alcalde també ha viatjat acompanyat de la seva senyora, tot i que des del consistori no han pogut confirmar aquest extrem.

El silenci del PP

En tot aquest afer encara ha sobtat més el silenci d’un dels socis de govern del PSC  a Tarragona, el PP, que és, a més, el partit que governa a Madrid i, per tant, a qui se li reclamen els diners. Ballesteros va carregar molt fort contra el govern estatal i contra el màxim responsable en l’àrea esportiva, Miguel Cardenal, però el PP de Tarragona no ha sortit públicament a defensar els seus companys. «Vostè s’ha llegit l’acord? Totes les pàgines? Perquè si ho fa, veurà que l’acord engloba moltes altres coses», va engegar Ballesteros a una periodista que va preguntar sobre aquest tema. Aquella setmana, tant el Diari Més com el Diari de Tarragona van publicar informacions afirmant que l’ajornament dels Jocs incomplia el pacte de govern amb el PP. Sembla difícil d’imaginar la importància que s’ha concedit al pacte de govern municipal en relació als Jocs Mediterranis. Costa creure que el govern de Rajoy accediria, després de més de tres anys de mantenir-se ferm a no finançar els Jocs, aportar els diners que reclama el Comitè Organitzador pel simple fet que el PP de Tarragona, una ciutat petita, entri a l’equip de govern municipal.

Negar l’evidència

La roda de premsa del 7 de novembre va viure moments (encara més) surrealistes. Alejandro Blanco va negar que fos ell qui aixequés la llebre pel que fa a l’ajornament dels Jocs dijous 3 de novembre. «Jo no he rebentat cap notícia ni vaig donar cap exclusiva. Un periodista em va preguntar sobre el tema abans de la meva intervenció però jo no vaig dir això, si no que compliríem els nostres compromisos al 2017 o al 2018», va dir. El cert, però, és que Blanco sí que va ser el primer a parlar de l’ajornament, concretament aquell 3 de novembre en un acte organitzat pel diari As.  «Espanya organitzarà els Jocs, però potser no el 2017», va dir.

L’ajornament i la situació dels últims mesos viscuda amb els Jocs han provocat que les xarxes socials hagin estat en plena efervescència amb paròdies i memes constants (com el d’un vídeo impagable de YouTube en què es fa una paròdia de la inauguració dels Jocs). Això tampoc va agradar l’alcalde que en la roda de premsa va deixar anar un missatge pels internautes: «La poca mala imatge que s’hagi malmès quedarà restaurada quan el 2018 es facin uns grans Jocs. Això és el que espera la gran majoria de la ciutat, aquella que no escriu a les xarxes però que té tot el respecte del món».

Ballesteros va afirmar que no s’havien plantejat dimissions. «Demanar dimissions és gratis», va afirmar treient importància a aquesta demanda de part de l’oposició. Com comentava un company periodista: «Dimitir? Això és un nom rus».