Té la mirada perduda en uns ulls diminuts i dibuixa un mig somriure molt subtil al seu rostre. Parla pensant molt el que diu, amb frases curtes tot i que pot estar enraonant molta estona enllaçant una rere l’altra. Sembla acostumat a concedir entrevistes, no en va és la cara visible d’Street Soccer Scotland, una organització que ell mateix va crear el 2009 després de viure en primera persona l’experiència d’estar literalment al carrer durant dos anys quan era un adolescent a Glasgow. David Duke va ser un sense sostre, un noi sense rumb quan va perdre el seu timó, el seu pare. A partir d’aleshores i com en tantes famílies d’aquesta nació britànica, l’alcohol va ser el seu refugi, el carrer la seva llar. Tot i tenir parents, un germà i una germana, no va trobar el suport dels familiars i mai més, assegura, ha tornat a contactar amb ells. «.Al final, acabes estigmatitzat. Va ser molt dur. Vaig viure dos anys al carrer i t’asseguro que d’allò no se’n pot dir vida. Els que t’envolten beuen molt i consumeixen moltes drogues. És un món sense esperança», diu.

Amb tot, la vida sempre t’atorga una segona oportunitat i aquesta va arribar a Duke de la mà d’un anunci, d’un cartell que parlava sobre la Copa del Món de futbol per a sense sostre, la Homeless World Cup. «Havia jugat a futbol quan era nen i allò em va despertar la curiositat, pensava que podria ser una bona idea. Tornar a jugar, sí. Què és el futbol? Un joc, seria meravellós tornar a fer-ho». I va decidir participar. Aquesta competició es disputa anualment a una ciutat diferent del món —Milà, Ciutat del Cap, Rio de Janeiro, Copenhaguen, Edimburg i altres— i es fa per països, com la Copa del Món convencional que es disputa cada quatre anys. «El futbol podia representar per a mi un objectiu, tenir una disciplina, un pla per sortir d’aquell malson que estava vivint. Anava dues vegades a la setmana a jugar a futbol i ja menjava molt millor, havia deixat la beguda, el meu cos estava més sa. El futbol em va ajudar a sortir del pou». Duke va ser seleccionat per Escòcia després de fer les proves i el 2004 va participar defensant el seu país a Göteborg, Suècia. «Vam perdre a semifinals contra Itàlia, que va guanyar la final, per cert. Amb tot, més enllà del resultat, aquella experiència ho va canviar tot. La possibilitat de conèixer gent de tot el món que havien patit o estaven patint els mateixos problemes em va obrir la ment. Em vaig adonar, de fet, que era afortunat». Sembla agosarat dir que algú és afortunat si viu al carrer i ho ha perdut tot, família inclosa, però Duke ho contextualitza, ho compara en situacions que va conèixer i que li van semblar terribles. «A Escòcia hi ha un sistema de serveis socials. Jo vivia en un alberg per a indigents. Altres jugadors d’altres països no tenien la mateixa sort. Brasilers que vivien en faveles, mexicans de zones conflictives i perilloses i, sobretot, recordo el porter de Namíbia, que em deia que allí no tenien cap mena de suport institucional ni accés a ajudes».

A la tornada del campionat, Duke havia pres una determinació. Estava decidit a fer alguna cosa amb la seva vida més enllà de veure passar els dies sense res a fer, sense res a esperar. És així com va sorgir el germen d’Street Soccer Scotland. «Durant els dos anys següents vaig decidir tornar a estudiar i vaig començar a treballar també amb joves vagabunds. Al vespre entrenava nens. Al final, el 2009, vaig decidir crear un programa fonamentat en el futbol que servís per ajudar els sense sostre. La Copa del Món estava molt bé, però només es feia una vegada l’any, i jo volia crear una rutina entre els que no tenien casa. A mi el futbol em va ajudar moltíssim i vaig pensar que a ells també els ajudaria». David Duke va deixar la seva feina, agafant una altra a temps parcial i, gràcies a les aportacions de fons públics, va iniciar el seu projecte des de zero i en solitari. «Vaig seleccionar sis persones i els hi vaig dir si volien formar part del projecte, a més d’un grup de voluntaris. Vam visitar un munt d’organitzacions caritatives i ONG per veure com s’organitzaven i si ens podien donar un cop de mà». La resposta va ser molt bona des del començament i actualment Street Soccer Scotland té patrocinadors tan importants com el Royal Bank of Scotland, l’aeroport d’Edimburg o Microsoft. Fins i tot l’anterior primer ministre escocès, Alex Salmond, va donar suport a la causa i convidava regularment els jugadors d’aquesta organització a berenar amb ell a la seu de govern.

L’efecte Alex Ferguson
El cop d’efecte i l’impuls decisiu i definitiu per a Duke va ser aconseguir que Sir Alex Ferguson —el llegendari exentrenador del Manchester United— es convertís en l’ambaixador d’ Street Soccer Scotland. «Quan era petit vaig jugar pel mateix equip de futbol del qual ell en formava part i on, evidentment, era el personatge més destacat. Tenir Ferguson com ambaixador és increïble perquè ell representa l’èxit, el valor, la constància, l’honestedat, el respecte. És un honor», diu. Amb tot, la tasca de convèncer els sense sostre no va ser fàcil en els inicis. Estem parlant de gent que ha renunciat a tot, que no està sotmesa a normes i que, en molts casos, no els importa res. «No va ser fàcil. Cada persona té els seus problemes, formes de veure la vida. El meu exemple va ser útil, és clar, perquè podien veure en mi que allò servia de debò, els oferia un camí que no tenien. Els podia servir d’inspiració. És el que fem amb tota la gent que treballa amb nosaltres, intentar que ells entenguin que això pot ser una porta per tornar a formar part de la societat».

Actualment Street Soccer Scotland té 16 persones en el seu organigrama que s’encarreguen d’organitzar les 32 sessions d’entrenament setmanals per a més de 1.000 jugadors de totes les edats i ambdós sexes d’arreu del país. El paper dels voluntaris és clau i sense molts d’ells, aquesta feina seria impossible.

La connexió tarragonina
Un dels voluntaris, el primer no escocès, va ser un periodista de l’Espluga de Francolí, Òscar Palau, que va arribar a Street Soccer Scotland el quart trimestre del 2013 després de conèixer Duke en persona a Barcelona i interessar-se pel projecte. Palau, que resideix a cavall entre Barcelona, Tarragona i l’Espluga de Francolí, va donar un cop de mà durant aquells gairebé cent dies on va poder copsar de forma directa una realitat que, tot i existir arreu del món, sovint sembla invisible en el nostre entorn, on la societat defuig aquesta problemàtica. «Sabia on anava i què anava a fer però això no impedeix que algunes històries personals siguin impactants. T’adones que Escòcia té un greu problema d’alcoholisme en la seva societat, que hi ha un munt de famílies desestructurades per culpa de la beguda o les drogues i els fills acaben irremeiablement, de la mateixa manera», diu. Així, afirma haver conegut casos de nois de 17 o 18 anys que ja eren sense sostre i que tenien dos fills. «No tothom que entra a formar part d’Street Soccer Scotland acaba sortint del pou, però només que sigui un 10 per cent, que ho és, ja paga la pena. Quan veus les cares d’aquells nois, tan demacrades, t’adones del que han patit o la vida que han tingut fins aleshores. És dur».

Palau feia tasques de suport. Anava als entrenaments a ajudar en allò que calgués i quan els caps de setmana s’organitzava algun torneig, anava, juntament amb altres voluntaris, a recollir entrepans i begudes entre les empreses que col·laboren en el projecte. «En un petit campionat com aquells s’aplegaven fàcilment 200 jugadors. Amb tot, la finalitat de l’organització no és competir, sinó crear uns hàbits saludables, una disciplina que permeti aquells que en formen part a sortir del carrer i a redreçar la seva vida». En aquest sentit, Street Soccer Scotland té un projecte anomenat Football Works que és una mena de curs acadèmic pont perquè aquells que vulguin tornar a estudiar puguin reincorporar-se a l’educació reglada. «És un curs molt bàsic on es pretén que els participants facin redaccions sobre la seva experiència, debats, respondre preguntes sobre un tema en concret. És una manera de tornar a introduïr-los en el món educatiu». No tots els que fa aquest curs l’acaben, però molts altres sí. El futbol és, per tant, l’excusa per atreure l’interès dels sense sostre per, tot seguit, obrir-los altres portes. «A qui no li agrada jugar a futbol? Potser si intentessis recuperar aquesta gent amb algun altre tipus d’activitat, no ho aconseguiries, però el futbol té aquest poder. I no et pensis, hi ha moltes noies i gent de més de 50 anys».
La disciplina és fèrria a l’organització. Conscient del món d’on provenen tots els jugadors, la beguda i el tabac i, evidentment, altres substàncies, estan absolutament prohibides mentre es formi part dels entrenaments i campionats. «Recordo un torneig. Hi havia un parell o tres de jugadors en un costat del camp, després dels partits. Era el moment de l’entrega de trofeus i ells estaven allí bevent cervesa i fumant. David es va apropar, els hi va agafar la cervesa, va fer que tiressin les cigarretes i els hi va dir: aquí no podeu fumar ni beure, quan estigueu fora, feu el que vulgueu, però aquí no», explica. Palau va formar part del programa Football Works durant aquells tres mesos i el seu origen, català, de Barcelona —ja se sap, la manera més ràpida perquè t’ubiquin a l’estranger— va despertar l’interès dels joves. «Vaig fer algunes presentacions sobre el Barça, és clar, i ells havien de fer alguns treballs o respondre preguntes que plantejava. El fet de ser de fora va ser un al·licient per a ells. També t’he de dir que a classe, molt bé, però poder parlar amb ells fora era difícil, i no perquè no fossin bons nois, al contrari, sinó perquè utilitzaven un dialecte molt complicat, del carrer, que era un malson per a mi», diu tot rient.

Palau va portar Duke a Tarragona, fent-li de mestre de cerimònies mentre li mostrava la ciutat. Amb tot, el fundador d’Street Soccer Scotland coneixia Tarragona pel seu equip de futbol, el Nàstic. «Ens agradaria compartir la nostra experiència en altres llocs perquè creiem que és útil. Es tracta d’una problemàtica mundial. Per exemple, el Barça, el club més gran del món, podria fer una tasca enorme en aquest sentit. I qui diu Barça, diu Espanyol o el Nàstic de Tarragona, per exemple».