«Higuaín? No, prefereixo no parlar-ne. Per mi és com si no existís. Ha marxat a la Juve, t’ho pots creure? Ningú vol la Juve a Itàlia, i saps per què? Perquè guanya comprant els àrbitres. I no només a Itàlia, recorda la final contra el Barça, Pogba i Vidal haurien d’haver estat expulsats i no ho van ser. La Juve, quins lladres!». Giulio arronsa les espatlles, inclina el cap una mica cap enrere i, amb els braços oberts, fa aquell gest tan italià que significa: què vols que et digui!

Giulio és l’encarregat de l’aparcament vinculat al nostre hotel de Nàpols. Ell ens esperava cada dia per poder parlar de futbol, l’única cosa que semblava que el motivés en una d’aquelles existències de qui dies passa, anys empeny. Li havíem dit que érem de Tarragona, sense que sabés on era, és clar, però quan li vam explicar que la ciutat estava a cent quilòmetres de Barcelona un somriure va aparèixer al seu rostre. «Messi, Suàrez i Neymar», va dir immediatament. De fet, ja ho diuen que el Barça és el gran ambaixador de Catalunya. «El Barcelona sempre serà amic dels napolitans perquè va guanyar la Juve 3-1 a la final. Aquell dia, va haver-hi focs d’artifici a la ciutat», explicava tot satisfet. Suposo que l’amistat Barcelona-Nàpols s’hauria començat a forjar quan Maradona va abandonar el club blaugrana per fitxar pel conjunt d’aquesta ciutat. Una ciutat que mereix, però, un estudi en profunditat per la seva singularitat en tots els aspectes.

Arribar a Nàpols em va recordar un viatge anterior que vaig fer quan amb un amic vaig creuar el continent americà de nord a sud en un cotxe. Aleshores, en una de les primeres etapes del recorregut, després de travessar els Estats Units d’est a oest, vaig passar la frontera americana amb Mèxic venint de Sant Diego cap a Tijuana. Va ser com aterrar en un altre planeta. Un cop creuat el pas fronterer, s’havien fos els ploms. Era de nit i la llum havia desaparegut, tot era pràcticament fosc i no hi havia ordre ni concert en el trànsit. Música de ranxeres i mariachis sonaven pel carrer sense saber d’on venia i les cases i l’urbanisme de la ciutat eren completament caòtics. En certa manera, Nàpols, i tota la seva àrea d’influència, la Campània, d’on és la capital, també és un planeta a part. Les normes no van amb ells o, simplement, les adapten a les seves necessitats. Especialment en el trànsit.

A la ciutat totes les motos porten més d’un ocupant, de vegades tres i els nens s’asseuen entre les cames dels adults. Infants de tres anys. El casc, ni per fer bonic. La capacitat dels carrers d’absorvir el trànsit depèn de l’habilitat dels conductors en fer passar els cotxes. Dos carrils es converteixen en tres si cal. A les rotondes, si esperes passar perquè tens preferència, t’hi pots florir. Els intermitents no saben el que són i només existeix la llei del més agosarat. Avanço per on vull i quan vull. «No es pot fer? Ah, no ho sabia». Tot això amb la condescendència de la policia local i els Carabinieri que, sigui des del cotxe patrulla o dempeus estant, es miren aquestes escenes com quelcom habitual i lògic, sense intervenir, camisa mig oberta i samarreta imperi a sota de rigor. I tot això és encara més evident a l’autopista, on qualsevol vehicle hi pot circular. Ciclomotors, tots els que vulgueu, cotxes que van a 60 km/h mentre els seus conductors treuen el braç per la finestra gesticulant, com qui passeja alegrement. De fet, tothom ho fa i l’aire condicionat dels vehicles no s’utilitza, potser per estalviar o potser per sentir el vent a la cara, que sempre fa més mediterrani. Altres cotxes tenen molta pressa, avancen des de qualsevol carril, especialment pel dret perquè sempre va buit. Hi ha una certa tendència a utilitzar el central i el de l’esquerra, es vagi a la velocitat que es vagi. En cas d’embús, que passa sovint, s’utilitza la vorera de l’autopista, més enllà de la línia contínua que delimita la zona de circulació. I el més sorprenent, ningú toca el clàxon en senyal de protesta. S’accepta com a vencedor qui ha estat més murri i, és clar, a la pròxima tots ho volen fer. De fet, em vaig napolitzar amb el pas dels dies i al final, vaig fer les mateixes infraccions que ells. Només em van esbroncar per una cosa: vaig deixar passar un ancià en un pas de vianants.

A les nits és encara pitjor. Com si la foscor els protegís —no és la ciutat més ben il·luminada del món—, els semàfors no es respecten i, conscients d’això, joves motoristes en parella decideixen tapar la matrícula del vehicle amb un necesser mentre circulen. No fos cas que la policia decidís multar-los.

Nàpols és interessant però no és bonica, sobretot si es compara amb algunes de les grans ciutats italianes que són vertaderes obres d’art. Això sí, és una ciutat autèntica. El centre històric sembla haver sortit d’un període revolucionari. Amb pintades a totes les parets i tanques metàl.liques dels establiments, la passejada nocturna és de tot menys glamurosa. Les nombroses esglésies semblen encastades entre edificis i tenen una reixa protectora abans de les escales d’accés. Qualsevol plaça és bona perquè els joves es reuneixin al voltant de les ampolles de cervesa, els carrerons són foscos i estan bruts i les terrasses dels establiments llueixen poc o gens en un entorn deprimit i depriment.

Els napolitans, però, surten a sopar. Bàsicament pizza, que es pot trobar a tot arreu. Els forns de llenya estan encesos des del matí fins a passada la mitja nit i aquest menjar, que va nèixer aquí, és tota una religió. Les millors del món i a un preu imbatible —com pot ser que les pizzes costin entre 4 i 10 euros mentre que en la majoria de pizzeries de Tarragona i resta de Catalunya i Espanya la més barata no baixi dels 8-9?—. La qualitat en aquest producte pels napolitans és essencial i no serveix qualsevol cosa.

En una de les àrees de servei de l’autopista, a banda dels entrepans, s’oferia pizza al tall. Obert a la vista de tothom, un pizzer gras i vestit de blanc, estenia amb les seves mans la massa que havia fet prèviament, enfornant una pizza rere l’altra. Com en una pizzeria. Res de massa prefabricada o congelada. No crec que Tarradellas es guanyés la vida allí. Els mecànics tampoc, almenys els de xapa i pintura. Vehicles en un estat deplorable, plens de cops, amb els llums trencats, circulen per la ciutat, testimonis i víctimes de mil batalles a cada semàfor i encreuament. És el paradís de Fiat, del cotxe econòmic, especialment dels Panda, alguns dels quals tenen més de 30 anys. L’aparença aquí, a diferència de la resta d’Itàlia —de Roma es diu que no importa com tinguis la casa mentre llueixis un bon cotxe i vesteixis bona roba—, no sembla cabdal.

«Marxeu ja?», va preguntar Giulio. «No, anem a Siena», li vaig respondre. «Ah, és bonica Siena. Jo conec tota Itàlia», va assegurar. «Ah sí? I per vostè, quina és la ciutat més bonica doncs?». Em va mirar, va tornar a fer aquell gest d’arronsar les espatlles i obrir els braços i em va dir: «Quina vols que sigui? Nàpols!».